Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, September 21, 2008

Pobre esclau inconscient dels instints de la titola

.


De vegades un mira l'ésser humà i no sap si estirar-se dels cabells, posar-se a plorar, prendre's una tila, o ... Després, però, hom s'adona que també forma part d'aquesta espècie, i que més d'una vegada, i de dues, ha comès els errors que en un moment donat poden cometre els altres i provocar-li aquest excés de desesperança. Si voleu us puc dir el que no m'agrada. Començo?

Va, començo.

No m'agrada que hi hagi gent que es consideri superior a la resta: més importants, de més prestigi, de més valor, de més dignitat. No m'agrada que hi hagi gent que nega considerar-se superior, quan en realitat s'hi considera. Creure's superior condueix a la justificació de les desigualtats i a la mancança de solidaritat.

No m'agrada que la gent visqui sotmesa a una bonior de depencències que els roben llibertat: feina, èxit, poder, prestigi, aparença, sexe, menjar, possessions... Estrictament cap d'aquestes realitats no són pas dolentes en si mateixes; però el fet de dependre'n és nefast. Fa ben poc m'he topat amb una antiga família unida: pare, mare i nena. Dic antiga família unida, perquè el matrimoni ja s'ha separat. No faré ara de moralista engegant una arenga contra el divorci, sense conèixer-ne les causes i els matisos que són indispensables per a no prejutjar. Però vet aquí que l'altre dia vaig trobar sopant el pare amb la seva nova xicota. L'home feia uns ulls de be degollat que em provocaven vergonya aliena. Com ens podem sotmetre tant al sexe! Qualsevol desig, gest, insinuació que estrafés la seva exhuberant xicota, deslligaven a l'expressió del mascle pretendent un afany de complaença, d'adoració, de rendició galant... i encara que ell no ho sabés, i encara que probablemens si se m'acudís d'insinuar-l'hi m'ho negaria, tota aquesta submissió no té cap més causa que la titola; la titola del galant que vol descarregar-se. Tota la beutat que el cavaller troba en la dama, tota la sublim exquisitesa que descobreix a cada parpelleig de la sílfide, tota l'admiració intel·lectual que l'amant creu sentir, no són altra realitat que l'efecte d'una droga dins del cervell generada per l'instint sexual; per la titola. Si no existís aquest instint, el cavaller inconscient sotmès segurament trobaria insulsa la dama que l'acompanya, segurament no hauria esquerdat el triangle pare, mare, nena, que en algun moment del seu passat va significar un ideal de futur. M'adono que estic parlant com un moralista, però de vegades descobreixo que el que penso, encara que ho veig des d'un altra punt de vista menys dogmàtic i molt menys estricte, coincideix amb els postulats enquistats d'algunes religions. Tenia raó Gandhi quan deia que com més necessitem, més pobres som, que com més tenim, més necessitem, i que tot allò que ens sobra, ens engarjola.

¿Quin munt d'inquietuds humanes, que hom creu que són fruit del lliure exercici del seu intel·lecte, no són sinó exigències tiràniques de la seva titola?

Potser hi haurà qui digui que bo i sent així, hom les ha de satisfer totes. Jo respecto aquesta visió, però no la comparteixo. Crec que la vida dels fills mereix el sacrifici de la pròpia vida. Crec que la nena que tantes vegades jo havia vist agafada de la mà dels seus pares, té una mà orfe; perquè algú no ha sabut viure per ella, que tal vegada sigui més difícil que morir per ella.

Tot això ho dic plenament conscient de la bonior de situacions en què el divorci és una solució necessària i positiva; però hi ha moltes situacions en què segons el meu punt de vista no ho és pas; i com que estic escrivint al meu blog i puc dir el que penso, ho dic sense embuts.

.

2 comments:

CasSpErdUt said...

Compartisc per complet el rebuig per sotmetre's a els desitjos, que no les necessitats, de la nostra part "carnal". Però el desig és propi de l'èsser humà i el fa tal com és amb els seus defectes i virtuts.
Sense obsessions, sense sexe, sense errors, probablement es perdria una part important de la riquesa artística que hem creat.
És només la meua opinió.
Gràcies per passar-te pel meu blog.
Un bes
CasPerdut

- assumpta - said...

clap, clap, chapeau ! doncs sí, no ets l'únic que ho veu així !!!

No només per aquest missatge, si no en general, gràcies per fer-me gaudir amb la seva lectura. Si no et fas res, et vindré a visitar.