Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 7, 2008

Agafar la màscara o deixar-la estar

.


Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.

2 comments:

Helena Arumi said...

Jo confiava en persones que han malparlat de mi a gent que m'apreciava, i els han dit que no parlessin amb mi. Gent que em semblava honesta i amb menys prejudicis que la resta.
Ara, m'amago, no vull saber res de ningú, per noble que sembli.
M'he sentit injustament maltractada per algú que tan sols, ni em coneix.
A d'altres, ja els veus a venir, però hi han persones que tens supravalorades i t'apunyalen pel darrere.
Jo no sóc prou forta, per estar a la selva. Per això, m'amago.

Helènic Glauc said...

Pel que dius, més que amagar-te el que fas és marxar, anar-te'n, i això no ha de ser necessàriament una mala decisió. Quan parlo de dur màscara em refereixo a ocultar com hom pensa, com hom sent, com hom viu... a parlar en un to fingit, a fer servir paraules pactades a qualsevol manual de protocol social, a ser falsos en el tracte, a semblar durs, autosuficients, quan realment no ho som, a fer veure que sabem més o que som més del que som...
Si el que dius és que t'has apartat d'algunes persones... doncs bé, jo crec que això no és portar màscara, potser fins i tot podria considerar-se l'exercici d'aquella màxima que algú va dir: "l'adéu és el preu de la llibertat"
Jo he practicat aquest adéu moltes vegades a la meva vida, i és revifador, renovador, alliberador, perquè hom s'adona que per ser feliç no necessita res, que tot el que cal per ser feliç és a dins de cadascú. La solitud és un tresor que molt poques vegades podem exercir, perquè quan l'assaborim, atraiem, i ja deixem d'estar sols. De vegades, fins i tot, marxar pot ser conseqüència de l'exercici de no portar màscara.
Perquè pel fet de no portar màscara, de vegades podem ser maltractats, perquè per no portar màscara, de vegades ens caldrà exil·liar-nos a terres on ens acceptin com som.
De tota manera, hem d'intentar no soprendre'ns dels pobres Homo sapiens, que sovint actuen segons la seva natura, per bons exemplars que siguin. Els hem d'estimar igual, ni que sigui des de lluny; perquè el primer dret és el de ser lliures, el de marxar, lluny si cal, ben lluny...