Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, October 30, 2008

Sobre l'integrisme

.


Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.

1 comment:

- assumpta - said...

També penso el mateix. Ho has plasmat realment d'una manera planera i entenedora. gràcies.