Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, November 19, 2008

El poeta que estava enfadat amb el món.

.


Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.


P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!


.

3 comments:

Helena Arumi said...

Oh, m'encanta aquesta visió.
Crec que un poeta no necessita reconeixement, potser una mica pot anar bé quan es té l'autoestima molt baixa. Però realment, el què importa és escriure, sense saber la raó que ens porta a fer-ho com si fóssim autòmats de l'emoció. L'emoció que ens produeix l'acte creatiu. Encara que sigui una merda, l'emoció que hem sentit no ens la pren ningú. Sentir, sentir i sentir i posar-hi mots sempre que es pugui. Estimar la llengua, i deixar-ne testimoni d'aquest amor incondicional, com el que sentim pels fills.
A mi m'és igual guanyar i estic segura que si alguna vegada hagués guanyat quelcom, pensaria que no m'ho mereixo. Suposo que admiro més les obres alienes, que no se'm repeteixen com jo mateixa. Que no puc canviar la manera d'escriure i m'hi esmerço però surt allò que surt. Però és honest i veritable, sóc jo, l'emoció que escric.
També entenc companys que dipositen moltes il·lusions en publicar i si per algun motiu se'n va a norris, la decepció és una mica inevitable. Però, penso que l'escriptor es construeix en cada batec i en cada alenada, en cada obstacle, en cada dolor, en cada joia o alegria compartida. I res no varia el talent del qui escriu, tant si té molt reconeixement, com si no. No ho sé, l'altre dia un escriptor de més edat em deia que havia de tenir ambició, no de guanyar, però sí de donar el màxim alhora d'escriure. Jo li vaig dir que no era gens competitiva, em va dir, que no hi feia res, que era un tema d'honestedat amb un mateix.
Bé, és un tema fascinant. Per què escriuen els escriptors? i els poetes?, bé tothom vol ser llegit.
Jo reconec, que abans de RC, escrivia menys, tenia coses al calaix, però ara hi han coses externes que m'obliguen a sortir-me de la meva tendència natural. Suposo que no ensenyar a ningú el que s'escriu és un acte de puresa creativa, "per sé". Hi ha ànimes molt sensibles que no suportarien corrompre's exposades a tots els ulls i sensibilitats, fins i tot, les barroeres. Es pot entendre, potser molta gent ho ha fet i han estat reconeguts un cop morts.

Doncs ja està. Disculpa si m'he allargat, de fet ho trobo molt fascinant, fins i tot com a tema literari.

rebaixes said...

Es volen premis per que es pensa més en el diner que en escriure. Hi ha qui no gaudeix escribin, es un servidor de la ploma que ha d'omplir papers blancs que els hi compren...Prou. Anton.

Montse said...

Company... jo si que em fixo en els dibuixos de l'escuma a la sorra...

ostres, i a mi que em fa mandra presentar-me als premis! escric i després no m'hi presento!

aix...

un petó des del "nostre" mar.