Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 17, 2008

Competició front solidaritat. Evolució front involució. Neolliberalisme salvatge. Foscor de l'univers. Burn Out.

.


.Si hi ha hagut una espurna d'evolució dins del món animal vers la humanitat, ni que sigui en fase embrionària, ha estat perquè la solidaritat i l'atenció als febles del grup, ni que sigui esporàdicament, en algun moment va començar a substituir la llei del més fort, que fins aquest moment era la que decidia qui escampava gens i qui moria sense fer-ho, o sense fer-ho prou. Allò genuïnament humà va començar a ser possible quan un individu fort va decidir mastegar l'aliment del membre del grup que ja no tenia queixals, i que d'altra manera haguera estat condemnat per la natura a morir. La competició (lentament) va començar a ser substituïda per la col·laboració, l'empatia, l'altruïsme... Per això ens diem humans, ni que ens falti encara molt per arribar-ho a ser. Abans d'aquesta revolució, per dolents que siguem ara, érem pitjors (fent servir, insisteixo, una valoració humana).

Però la selecció natural no sempre fa evolucionar cap a la humanitat. Una bonior d'espècies es degraden a formes més primàries (parlant des d'un punt de vista antropocèntric). Hi ha bacteris que evolucionen “negativament” cap a formes víriques. Recomano llegir Konrad Lorentz. Petits accidents extingeixen comunitats senceres. No podem arribar a ser humans sense l'ajut de l'evolució natural, a la qual podem orientar amb la nostra actitud i els nostres valors. Tenim la capacitat d'orientar l'evolució vers els valors humans que ens poden permetre construir una societat en pau; una pau fonamentada en la felicitat i la llibertat, i no pas en el silenci de la imposició, de la derrota o de la mort. La competició té capacitat per matar l'humà, per a fer que l'Homo sapiens hagi estat una excepció en la fosca nit de l'univers que evoluciona. Afortunadament hi deu haver més excepcions, perquè l'univers és molt gran i té molta matèria. Però personalment no m'agradaria que els meus descendents no tinguessin futur, ni que tinguessin un futur d'esclavatge.

La “llei de la selva” retorna una vegada i una altra malgrat els esforços de la societat per adoptar valors empàtics, socials, solidaris. La brutal pulsió que ens mou a competir, domina l'economia, les finances, la política, els àmbits professionals. La força fosca de l'evolució que arroseguem els gens busca camins per avançar enmig del món tecnificat i amenaça frenar l'evolució de la nostra espècie vers la humanitat.

El neolliberalisme que es va obrint pas a tots els àmbits, i que mou a competir com ho fan les bèsties salvatges, omplena tots els espais de la societat i condiciona l'evolució vers situacions més animals i menys felices. La competició arriba fins als àmbits educatius, crema professors, deseduca alumnes, construeix societats de competidors; societats injustes, insolidàries, tristes, i violentes. L'educació no té la missió de preparar persones per a la selva (o en tot cas no té només aquesta missió) sinó que té la responsabilitat de preparar persones que transformin aquesta selva en una comunitat humana superior, que tingui la capacitat de renuciar a plaers i guanys individuals en benefici de la colaboració, de la solidaritat i de l'atenció als més febles. No tenim cap necessitat d'evolucionar vers individus més forts físicament. Ens cal, però, amb urgència, evolucionar vers individus més nobles, més empàtics, més socials.

D'això en depèn el futur de la nostra espècie i sobretot la felicitat dels nostres descendents.


P.D. : El “burn out” o estrès professional dels treballadors que estan al servei d'éssers humans, i que mina l'eficiència laboral, la salut i la tranquil·litat de moltes persones, té, com a causa entre d'altres factors, la progressiva implantació de la competitivitat en àmbits que fins ara es movien amb valors de cooperació entre iguals:


http://sindicat.info/article.php?sid=20020912233311


.

1 comment:

Helena Arumi said...

Realment vivim en una mena de món tan estrany. Sembla mentida tot el que exposes. En canvi, és ben real.

Em vaig casar amb un home optimista, de ferro forjat per dins. Sempre diu justament aquesta frase que tu esmentes: "Abans d'aquesta revolució, per dolents que siguem ara, érem pitjors". Jo malgrat ser escèptica intento creure-me'l perquè em fa una mena d'enveja sana, aquesta esperança que mai no ha perdut envers l'ésser humà malgrat les aberracions que encara hi són i no sabem fins quan.
L'empatia és un concepte cada vegada més estes en el món laboral. Ara es busquen equips de persones que s'avinguin i s'ajudin. Almenys és una espurna de tendència. Esperem que proliferi, pel bé com dius dels nostres fills i de la humanitat sencera.