Els temps en què podia tocar la guitarra!

Com que tinc el canell operat, fa molt de temps que no puc tocar la guitarra.
De Sort, que tinc algun vídeo gravat per a treure'm el "mono".
Qui no ho vulgui escoltar, que es tapi les orelles.

El so dels fusells quan cauen

Es començà a sentir un so com de cassoles. De primeres lleu, com l’esquellot d’un bou; després l’esquellot es multiplicà, i s’abillà de rialles nervioses, i del soroll estrany i inaudit dels fusells caient a terra. I s’alçà un bosc de braços amb els palmells oberts, tulipes fosques i esprimatxades aquí i enllà de les trinxeres. I algun oficial s’esgargamellà davant la visió impossible del poder llençat, de la potència humiliada, de la fúria rebutjada pels guerrers. Sonà algun tret de ràbia, engegat cap als núvols pels qui percebien com la por deixava de ser l’arma amb què controlaven les tropes, i com el terror els esdevenia un paràsit arrapat al cor que els revelava la seva incòmode i innegable feblesa. I l’infern polsós del desert esdevingué un estrany campament d’homes espantats, que tot just acabaven de dir prou. Alguns començaven a caminar cap a casa; d’altres, s’abraçaven o s’agrupaven en rotllanes cantant o fent broma. -¿De què serveix matar si morirem abrasats per qualsevol merda química? –el missatge havia aparegut en totes les llengües a cadascun dels ordinadors portàtils amb què s’havia equipat els soldats per entrar en combat -. ¿Si tots abandonem la guerra... qui ens dispararà? Que s’esbatussin els poderosos. Que es matin els qui lluiten en nom d’un o d’altre Déu. Nosaltres repiquem la cantimplora, llencem les armes, i alcem les mans, que encara les tenim! De primeres, feia l’efecte de ser un d’aquells missatges encadenats que tothom esborra, o tal vegada l’estratègia de l’enemic per despistar l’oponent; però algú s’adonà que de més enllà de les línies de foc, arribava un clasc buit. I aquest algú, cansat i decebut, prengué la difícil decisió d’arriscar-se a morir d’una altra manera que no fos matant. I se li van afegir. I la notícia s’escampà veloç, com ho fa tot allò que es pretén silenciar. I a tots els fronts de guerra, el poder absolut dels generals es féu fonedís com l’esclavatge dels indiferents quan deixen de ser-ho.

Autors anònims magistrals II : "Laura"

.


L'apartat d'Autors Anònims Magistrals d'avui va dedicat a la Laura de Roses. Per dues raons: la primera, perquè és el seu aniversari, fa disset anys; la segona, perquè és una de les “grans” del web de relatsencatalà.

Recordo un dia de principis del 2006, crec, en què em vaig trobar un comentari estrany en un dels meus relats (ara mateix no recordo quin, l'hauria de buscar). El comentari deia alguna cosa com que continués escrivint, que la literatura catalana em necessitava, i afegia que li fes una mica de cas, que ja m'havia comentat altres vegades i que la ignorava. El nick de la persona que feia aquest comentari era “gaucha”, així com sona, amb minúscules, i haig de reconèixer que vaig continuar sense fer-li cas; potser perquè jo estava passant una època en què algunes persones anònimes m'enviaven mails també anònims, o m'agregaven al messenger sense dir-me qui eren, una mica per prendre'm el pèl, i em trobava per tot això en una situació de desconfiança.

Mesos més tard, una persona més o menys coneguda, a través del messenger, em va parlar de la gaucha i em va assegurar que existia, que no em volia prendre el pèl, i que a més a més tenia moltes ganes de conèixer-me i de parlar amb mi. Va afegir que era molt jove, que tenia quinze anys, i que li havia tocat viure un reguitzell de circumstàncies molt dures al llarg de la seva vida a causa d'un problema de salut bastant greu, que encara avui mig pateix. No us penseu que jo vagi quedar gaire convençut (imagineu com en sóc de desconfiat) però el cert és que d'ençà d'aquell moment, i de tant en tant, vaig començar a parlar amb ella per messenger, amb l'objectiu inicial de demostrar que no era una noieta de quinze anys que admirava la meva literatura, sinó un ex-alumne amb ganes d'enfotre-se'n de mi. Però va resultar que existia de debò i que no era pas ningú que volgués prendre'm el pèl. I allà va néixer una relació d'amistat que jo mai hagués pensat que fóra possible. Una amistat austera, de vegades seca i eixuta, sense sentimentalismes, carrincloneries ni compliments. Una amistad que va de bracet amb el fet que jo, com ja he dit, sóc "profe”, i que sempre ho seré, i que per tant, encara que no sigui "profe" directe d'ella, davant d'una persona jove, tindré sempre tics de “profe”, donaré consells de “profe” i apel·laré una i mil vegades als pares com a font de sol·lució de problemes. Però estranyament, bo i ser així d'avorrit: “profe”; no puc negar que per damunt de tot, sóc amic seu. ¡I jo que em pensava que les dues coses no podien ser!

Passant al tema literari què us podria dir d'ella?

Que he estat testimoni de l'evolució poètica de la Laura.
Que d'ençà que la conec, ha millorat d'una manera espectacular. Això ho demostren els premis que ha aconseguit (el Premi Nacional de poesia jove Miquel Martí i Pol, per exemple); i els molts que de segur aconseguirà.
Que a mi personalment m'ha ajudat també a millorar literàriament, amb els seus consells sempre sincers. Fins i tot m'ha donat idees argumentals per acabar relats o novel·les. Tot i així ella s'entesta a no escriure prosa. El cert, però, és que és molt jove, i que té una clara vocació periodística, i que el que ara ha de fer és estudiar molt i amb moltes ganes. Quan tingui més anys, estic convençut que se'n sortirà amb la prosa. Ara per ara, la poesia, en ella, representa el reflex de la seva humanitat immensa.

S'ha de dir també, que el dolor moral i físic que ha experimentat al llarg de la seva vida, i que sovint encara experimenta, esdevé en ella terra adobada d'humanitat; i aquesta humanitat es fa poesia mercès a la seva gran capacitat de transformació. I estic parlant no només de dolor físic o psicològic, sinó de la topada esporàdica amb la intolerància d'alguns individus purament animals dels petits grups socials, que com fan els coloms, espicossen qualsevol petita diferència humana, apel·lant a raons sense fonament que disfressen un profund i intens instint d'uniformització del grup. De sort que sempre són més els tolerants, encara que de vegades, massa vegades, callin. La Laura, com Mercè Rodoreda, se'n surt molt i molt bé a l'hora de sublimar les dificultats i els sofriments de la vida i convertir-los en literatura.

Parlant de temes més positius, la Laura ha llegit molt, i es nota. Però, a més a més, la seva manera de llegir és l'adequada: llegeix la forma, el fons i la intenció, llegeix el context històric, llegeix els sentiments no escrits però presents. I gràcies a que llegeix d'aquesta manera, el seu inconscient ha après tot solet a fer poesia, i la Laura ha esdevingut poeta.
Us recomano que la llegiu, que la gaudiu; els seus poemes tenen molt de vosaltres mateixos, perquè reflecteixen la història de qualsevol ésser humà; aquella història que no som capaços d'explicar, però que tots portem a dins, de vegades com una llosa, en altres ocasions com una benedicció.

Us en podria dir moltes més coses, però ho farà ella mateixa, perquè és una persona bona, i això és el que més m'agrada d'ella.

Us poso uns quants enllaços que poden ser del vostre interès:

Reubicació

Boira

Poema a Jordi

Poema a Jordi II

Amnèsia

El Tren

El teu bosc

És només una petita mostra... costa tant escollir!

Us recomano que vosaltres mateixos opineu entrant al següent enllaç:

L'obra de la Laura a relatsencatalà

Bona nit Bobby

.

Dilluns a les vuit del matí, a Reikiavik encara era negra nit. La neu s'agombolava a les voreres. Un cotxe de morts va sortir de la ciutat seguit d'un segon automòbil. Tots dos vehícles van recórrer quaranta-cinc quilòmetres en direcció a l'est i es van aturar davant d'una petita església luterana, prop de Selfoss. Els esperava una dona japonesa, budista, que acabava d'arribar de Tokio i que era la vídua del difunt que viatjava dins del taüt, al primer dels cotxes. El mort es deia Bobby Fischer, i era jueu. Al segon cotxe, hi viatjava un sacerdot catòlic i una parella que havien estat veïns del difunt al llarg de la seva estada a Islàndia. Un granger havia cavat un sot a l'antic cementiri del llogarret. Van enterrar en Bobby, sense làpida ni creu, i el capellà digué una pregària. A les deu del matí, el geni més gran dels escacs reposava sota terra i el sol gèlid d'Islàndia començava a despuntar. Les quatre úniques persones que havien assistit al seu enterrament, s'allunyaren en silenci.

(Extracte d'un article publicat a El País el 27 de gener de 2008)

(Aquest blogaire s'acull al dret a cita)

Més coses d'en Bobby Fischer

Canell de titani

El dolor ja es va apagant. Ahir al vespre va assolir els seus pics màxims. D'ara endavant, el titani passa a augmentar el seu percentatge, en el rànquing d'elements químics que configuren el meu cos.
Espero que no em facin despullar als aeroports, encara que, essent sincers, em seria ben bé igual.

Autors anònims magistrals: "allan lee"

És curiós descobrir com a la web de relatsencatalà hi ha escriptors que si l'atzar els hagués ubicat en un altre temps, potser en un altre segle i en unes altres circumstàncies, avui, sens dubte, s'estudiarien a totes les escoles catalanes( i segons la llengua amb què el fat els hagués beneït, a totes les escoles del món).
La primera d'aquestes persones creadores a les quals dedicaré un post és “allan lee” pseudònim de Silvia Armangué.
Parlar d'Allan lee és parlar del Walt Whitman de relatsencatalà, i és parlar també de la tendresa narrativa de Virginia Wolf a "les ones", i en general dels grans poetes i prosistes romàntics anglosaxons del XIX; la seva poesia camina pels mateixos viaranys de profunditat romàntica. I al voltant d'aquests viaranys, hi trobem boscos frondosos que ens esgarrapen algun record d'infantesa, algun amor que continua encès en nosaltres, alguna d'aquelles sensacions que han esdevingut sentiments i que mai han deixat de perviure en algun plec del nostre cor. I s'ha de tenir en compte que tot això que escric, ho escric des de la més absoluta objectivitat, car no sóc pas amic d'allan lee (crec que l'he vista personalment una o dues vegades a la vida i durant molt pocs segons).
I si parlem de la seva prosa, encara ens veiem forçats a enfilar-nos més.
A la seva prosa, poesia i informació esdevenen una sola realitat. No he vist millor prosa poètica al web de relatsencatalà. No he vist millor prosa poètica a la literatura catalana contemporània. I no exagero.

Li faré una crítica: l'arquitectura. Allan Lee no és una escriptora que elabori gaire els arguments, els guions. És una mestra de l'orfebreria; però li caldria traçar l'esquema previ de la història, i que la història tingués un desenvolupament d'aquells que enganxen. El dia que es decideixi a fer-ho, ja poden tornar a la docència tots aquests escriptors i escriptores que l'han deixada per contractes amb algunes editorials, perquè no tindran res a fer enfront la mestria d'allan lee.

Perquè pogueu comprovar vosaltres mateixos que tinc raó, us recomano algunes de les seves millors obres:

Si fos de mar


Estances


Casa meva a l'estimball



Travessa la porta


Mercè o viure a la parra


Greix


El cert és que això només és un tastet; en té moltes més, i de la mateixa qualitat. Us animo que sigueu vosaltres mateixos els qui us capbusseu dins del seu univers:

Els relats d'allan lee

Oda a l'esperit misteriós de la natura

.

Joglar de la foscor de l’univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura’ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.

Poeta de la nit que véns i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrer mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta’t lluny d’aquí l’esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.

Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta’ns les cançons dels mariners,
i el goig
d’un cremat d’estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l’esguard de les estrelles
mentre el brum de la mar farà non non,
i el temps
s’aturarà tan sols un xic per a distreure’s.

Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna’ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.

Una elecció per a l'esperança.

S'agraeix una notícia positiva en una església cada vegada més reclosa en l'obscurantisme. L'elecció d'Adolfo Nicolás com a superior dels jesuïtes, trenca la dinàmica dels últims temps, en què les posicions menys compromeses amb l'amor als pobres semblaven ser les úniques que prenien posicions a la jerarquia de la religió catòlica. ¿Quants s'han manifestat en contra del matrimoni gai, i no s'han manifestat davant la injustícia que cada dia morin de malària cinc-mil persones al món?
¿Quants es cremen les celles defensant morals arcaiques, suposadament atacades pel laïcisme, i no mouen ni un bri, ni estrafan la més minsa ganyota per condemnar un sistema econòmic mundial que permet que cada dia morin de fam vint-i-cinc mil nens?

"La tasca dels jesuïtes és anunciar la salvació a les nacions, però no enteses com a territoris geogràfics, sinó com a grups humans. Els pobres, els marginats, els exclosos i disminuïts; aquestes són les nacions"

Ha dit Adolfo Nicolás, que tant de bo treballi en la mateixa direcció que Pedro Arrupe, Casaldàliga o Sobrino. La seva elecció és una alenada d'esperança per un món que necessita referents espirituals coherents amb les necessitats humanes, i reivindicadors de l'amor i de la tendresa com a màxima plenitud de l'ésser humà.

Estil (II)

Avui m'he comprat per menys de sis euros una meravella:

"Diccionari de dubtes i dificultats del català"

publicat per ENCICLOPÈDIA CATALANA al 2007.

Fa esfereir la quantitat d'expressions que fem servir, que fan servir fins i tot els grans escriptors, i que no estan admeses, perquè la majoria de vegades són una contaminació del castellà.

Per exemple:

"A aquestes alçades" o "A aquestes altures"
convé que sigui substituït per:
"A hores d'ara"

"A capa i espasa" s'ha de dir: "Amb totes les armes" "Per tots els mitjans" "A ultrança"

"A no ser que" s'ha de dir: "llevat que" "fora que" "tret que" "si no és que"

i n'hi ha moltes més...

Repte de nanoreptes.

.
En foster és qui proposa, al llarg d'aquests dies, el repte, al web de relatsencatalà.
Sabeu què és el repte?

REPTE

PROPOSTA DE REPTE D'EN FOSTER

En foster ens proposa escriure un relat a partir d'un nanorepte prèviament escrit i publicat a relatsencatalà a l'apartat dels nanoreptes. Els nanoreptes són relats de vint mots.

APARTAT DELS NANOREPTES

Doncs bé, me'ls he llegit tots i m'he quedat amb set. D'aquests set, n'escolliré un per a fer el meu relat. A veure si us agraden:

1.- S'alegraren quan començà el dolor: les convulsions provocaren aplaudiments, rialles!
S’anunciava la primera criatura concebuda al refugi nuclear: naixia l’esperança.

2.- I pel camí avançava lentament com si tingués tot el temps del mon.
I el món s’acabava sota aquella llum.

3.- Les portes no són res per si mateixes...cal algú que vulgui creuar-les per anar d'un lloc a un altre...

4.- Just abans d’estavellar l’avió contra la torre sud, aquell noiet ingenu va creure de tot cor que viuria eternament

5.- Quan finalment s'havia decidit a donar el gran pas, ja havia fet tard. Sempre igual, tota la seva puta vida.

6.- Quan va parar la musica, ja feia hores que els musics havien marxat...

7.- Des que has comprat el sabó de fruita tropical, enyoro els esquitxos de suor preliminar i l’olor de codony natural.

Waltzing Matilda

En moments difícils de la meva vida, aquesta cançó m'ha ajudat a tirar endavant. Ha estat, per a mi, un himne misteriós que m'ha ajudat a resurgir de les cendres. Per què? No ho sé. Potser en una altra vida vaig ser australià, vés a saber... Però el que puc jurar és que en moments de fracàs, l'he “sentit”, l'he cantat, i m'he sabut capaç de superar-ho tot. Per això, a la meva vida, aquesta cançó té la categoria d'himne nacional de la meva persona. I per això la canto i l'ensenyo als meus fills.

WALTZING MATHILDA

Once a jolly swagman camped by a billabong,
Under the shade of a coolibah tree,
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"

Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".

Down came a jumbuck to drink at the billabong,
Up got the swagman and grabbed him with glee,
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".

Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".

Down came the squatter, mounted on his thoroughbred,
Up came the troopers, one, two, three,
"Where's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?"
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".

Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
"Who's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?",
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".

Up got the swaggy and jumped into the billabong,
"You'll never catch me alive," said he,
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"

Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
Who'll come a-Waltzing Matilda, with me
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"

Melissa Bank

Després del fracàs de Paulo Coelho, el llibre que ara he començat a llegir és “Guia de caçar i pescar per a noies” de Melissa Bank. Es veu que se n'ha fet una pel·lícula que es diu "Suburban Girl".

Vaig per la pàgina 50, i de moment puc dir que està ben escrit, que descriu de manera realista una família de classe mitjana/alta i l'evolució psicològica d'una adolescent que coneix la novia del seu germà. És un llibre que es pot llegir, perquè llegir-lo millorarà la meva escriptura. Amb els llibres passa això, o et tiben cap amunt, o més val deixar-los.

He trobat algunes crítiques bones a internet:

GUIA DE CAÇAR I PESCAR PER A NOIES

Crítiques amb la mà esquerra (I). Paulo Coelho.

Estic llegint Paulo Coelho, no ho havia fet mai. Concretament “Veronika decideix morir” Li trobo bones idees, arguments interessants i seductors. Però... per què fa servir tants mots? Per què repeteix tant les idees? Per què els seus personatges discursegen tant? Per què torna a insistir en les idees dels personatges, si ja ha deixat clar quines eren? Em sento com si m'acabés de menjar un iogur de sabors, d'aquells als que no cal sucre, però amb sucre. Si es presentés a un repte amb mi, no crec pas que guanyés. Tot i així, acabaré el llibre, perquè el tema és interessant. Però la seva prosa em mareja una mica.
No t'ho prenguis malament Paulo, és només la meva opinió i és subjectiva; ja n'aniràs aprenent.

Altres opinions sobre Paulo Coelho, expressades per usuaris de relatsencatalà

Gypsy

Hergé

instants

David Gómez Simó

rnbonet

(jo mateix un altre cop)

qwark

angie

Maurici

allan lee

jacobè

Evolució, extinció, natura, connexió còsmica.

En principi qualsevol activitat humana s’ha de considerar natural, perquè l’ésser humà és fruit de la natura; i tot allò que realitza és conseqüència de l’exercici d’unes capacitats atorgades per la natura. Fins i tot les activitats cerebrals són naturals, i la cultura és conseqüència de la potencialitat cerebral d’una col·lectivitat: la cultura com a conjunt de coneixements que es transmeten de pares a fills. Dins d’aquests coneixements hi ha els costums. Fins i tot la decisió de vestir-se és natural perquè neix d’un costum, és conseqüència d’una cultura. També la decisió de no vestir-se o de despullar-se és natural, perquè neix, o pot néixer de l’exercici de la raó que s’oposa a l’herència cultural rebuda en considerar-la buida de fonaments. El mateix podríem dir dels diferents costums sexuals. Per tant el món no està dividit en naturals i anti-naturals... tot és natura, perquè tot sorgeix de la pols dels estels, potser fins i tot la consciència, i tot allò que de la consciència obtenim, el bo i el dolent. I aquí hi tenim una altra evidència: la natura no cerca el benestar absolut de l’ésser humà com si aquest fos el destí i el centre de tot: la persona humana mor als terratrèmols, a les erupcions volcàniques, és menjada per tigres o taurons... La mort és natural; ho és fins i tot l’extinció d’una espècie. La natura produeix flors que són d’ingestió verinosa per part d’alguns animals, inclosos els humans. La natura no està programada per a fer-ho tot fàcil per l’ésser humà, les seves lleis biològiques són únicament les de l’adaptació de les espècies a l’entorn; és l’adaptació al medi allò que fa triomfar una espècie o extingir-la, no pas si aquesta espècie és humana, intel·ligent, o no intel·ligent. Òbviament la intel·ligència pot ser un factor que ajudi l’espècie a superar les dificultats del medi, però també pot ser una pega, perquè pot provocar la seva extinció si aquesta intel·ligència no va acompanyada d’uns nivells d’empatia adequats que ajudin a l’individu a preocupar-se del futur dels companys d’espècie amb la mateixa ànsia amb què es preocupa del propi futur. Si aquesta empatia no existeix en l’espècie intel·ligent evolucionada, la natura l’esborra del mapa, i torna a remenar les cartes de l’evolució de la vida “confiant” que la propera jugada hi hagi més “sort”. Només afegir que malgrat que tots els actes són naturals, n’hi ha alguns que fan caminar cap a l’extinció, a causa de les conseqüències immediates o llunyanes d’aquests mateixos actes... D’altres ajuden a garantir la pervivència de l’espècie envers una evolució encara més gran, cap a l’empatia i la intel·ligència, i envers un futur misteriós i prometedor, probablement de comunicació amb altres espècies afortunades d’altres racons d’univers. Només les espècies que sobrevisquin a la garba evolutiva arribaran a la connexió còsmica. De què depèn l’elecció d’un acte o un altre? De l’estructura del cervell i del sistema nerviós, i el cervell i el sistema nerviós depenen de l’herència genètica i de la mutació, i la mutació depèn de salts quàntics indeterminats que garanteixen l’atzar de l’evolució. També és possible que les lliures decisions humanes ho puguin ser mercès a conseqüències quàntiques de l’estimulació elèctrica de les neurones. La llibertat és possible mercès a la indeterminació, malgrat que aquesta llibertat estigui fortament influïda pels instints, i per la percepció i la comprensió.

L'endemà de tot.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot continuï com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant. I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

Si la humanitat fóssim cent persones...

Convé no perdre la perspectiva objectiva de les proporcions, per no oblidar que som els rics... i que ho som, en gran mesura perquè ignorem a consciència la perspectiva objectiva de les proporcions.

Canell trencat

M'he trencat el canell.
Tinc fotuda la mà dreta.
Tot això ho faig amb l'esquerra.
Escric lent com una tortuga.
Hauré de reposar uns mesos de prosa.
Em dedicaré a la poesia, a fer guions de futurs relats, i a llegir.
Crec que m'anirà bé, em feia falta llegir.
També aniré a buscar els premis de les 9 obres que tinc presentades arreu, cas que les guanyi.
També em sap molt greu no poder treballar, em calia fer entrevistes amb pares. Miraré si és possible legalment, almenys, fer les entrevistes estant de baixa.
Ens veiem per aquí.

Blogs de relataires.

Si voleu xafardejar pels blogs d'alguns relataires del web http://www.relatsencatala.cat doncs aquí els teniu:


Hergé

perunforat

Bruixot

Laura

Joan Rovira

Afrika Winslett

Sergi Yagüe

Laura Dalmau

Leela

Judit Pujadó

Oh Capità

Avet_blau

ixnuir

diesi

witch-vic

AgusGiralt

Tiamat

Deomises

Toni Viadé i Moreno

kisparfidu

Josep Bonnín Segura

Thais

Baiasca

rnbonet

Titània

Autobahn

Filalici

Llibre

Si algú no hi és, i vol ser-hi, que m'envii un mail i m'ho digui.
Si algú hi és, i no vol ser-hi, que m'enviï un mail i m'ho digui.
Aquest post estarà sempre en un enllaç permanent a la pàgina principal d'aquest blog.

"Degut a" incorrecte com a locució causal.

Doncs sí, el que sentiu! Qui ho havia de dir!

Observeu la següent expressió:

"Messi no ha pogut jugar degut a una lesió." és incorrecte.

"Messi no ha pogut jugar a causa d'una lesió." és correcte.

Degut, sí que és correcte quan és participi del verb "Deure" i quan fa d'adjectiu sinònim a "necessari" o "convenient". És correcte quan acompanya a un nom o s'hi refereix. Per exemple: "els diners deguts" "el tracte degut".

Si no us ho creieu podeu consultar la guia d'estil de l'AVUI. O bé llegir-vos aquest enllaç de la UOC:

"Degut/deguda"

Mallory i Irvine

George Herbert Leigh Mallory va néixer el divuit de juny de 1886 a Anglaterra. Va prendre part a les tres primeres expedicions britàniques a l'Everest, que es van realitzar a la dècada dels anys vint del segle XX. A la tercera expedició, Mallory i el seu company Andrew Irvine, van desaparèixer en algun punt de la ruta Nord-est, no se sap si abans o després d'assolir el cim. S'ha de tenir en compte que en aquell moment l'Everest no havia estat assolit encara per ningú.

El cos de Mallory va ser descobert a l'any 1999, perfectament conservat, car estava congelat. Com que la seva càmera no fou trobada, no es va poder esbrinar si tornava del cim en el moment de morir, o si encara no hi havia arribat. Els experts diuen que si s'arribés a trobar, la pel·lícula fotogràfica estaria encara en bones condicions per a ser revelada.

A Mallory sovint li preguntaven per què volia arribar a l'Everest. Ell responia que perquè estava allà.

En Mallory era una persona a qui apassionaven els reptes, i que freturava anar sempre enllà dels límits. Quan el cap d'expedició deia que no, en Mallory sempre preguntava per què no.

A banda d'això tenia una mentalitat propera al naturisme, en el sentit en què cercava la unitat amb la muntanya, amb la natura, apostant per la nuesa quan la climatologia ho permetia; i era conegut entre els expedicionaris per la seva entestada defensa dels banys en nuesa. Ho podeu veure a la fotografia. El qui va nu és en Mallory. El qui no porta pantalons és en Howard Somervell. I al centre, Arthurd Wakefield. La foto és de George Finch, del 1922. Si bé aquesta foto va ser presa en un moment en què acabaven de banyar-se en un rierol camí de l'Everest, quan encara eren als primers contraforts.

Si voleu llegir un article sobre l'expedició que va trobar el cos de Mallory:

http://www.affimer.org/hemmleb4.html

I un altre reportatge molt curiós sobre la roba que portaven en el moment de l'accident, molt millor del que es pensava:

http://news.bbc.co.uk/2/low/science/nature/4470522.stm

Ben endins de tots dos

Blens de cabells de blat, lliscant pels muscles
i els ulls tabolls d’oliva, penetrants,
mentre les flames roges del crepuscle
recuperen el mestratge dels instants.
Despulles el teu cos de porcellana
tenyit del vinós brau d’aigües enllà
i el traç de llum de carn que m’abassega
fa brillar dues llunes sobre el mar.
L’una del firmament s’ensenyoreix
L’altra és el teu darrere despullat.
Travesses la flassada d’atzabeja,
darrere les centelles del trencant,
qui fóra bri d’escuma en el teu ventre,
i a poc a poc, suau, anar baixant.
Lliuro embriac la roba, tota a terra,
i nedo foll darrere el teu deixant,
t’encalço just sota d’aquella estrella
que a les nits de l’estiu s’adorm cantant.
M’entomes el parrac, goluda i tendra,
i el fal·lus desbocat es va aixecant;
submarina glopada de sang boja,
que a poc a poc per baix et va adorant.
Balandregem units fins a la platja,
i n’esbotzem la sorra pam a pam,
després niem dessota l’argelaga,
i sense pressa ens anem estimant.
T’apamo amb serenor tota la pell,
jugant a fer-te riure sota els dits,
i traço, amb l’escalfor del meu pinzell,
ara i adés, camins entre els teus pits.
I el joc al jaç fimbreja l’arpa bruixa,
oculta a la flor nua dels teus plecs,
pètals de roig burell, tast de maduixa,
desferren l’esgarip del teu plaer.
I t’entro endins, i endins som la resposta
de tot misteri, de tota incomprensió;
consumim l’embranzida de la vida
entrant endins, ben endins de tots dos.

Tres mots incorrectes.

Diuen els pedagogs, que els aprenentatges, si van dosificats, entren i romanen millor.
Per això avui, en aquest petit tast de lingüística, em limitaré a fer incidència en tres coses; en tres mots que semblen correctes (a mi m'ho semblaven), però que no formen part del català correcte normatiu, bo i que (us sóc ben sincer), jo he vist com alguns traductors i escriptors els fan, i han fet, servir.
Estic parlant dels mots:

“Recapacitar” és un mot castellà. S'ha de fer servir: “pensar”, “reflexionar”, o algun altra.

“Despedir” “despedida” són mots castellans. Convé fer servir: “acomiadar” “comiat”

“Arrepenjar-se” és incorrecte. El correcte és: “repenjar-se”

Recordant Fuerteventura.

.

Heus aquí la crònica que vaig escriure a l'estiu de 2006, just tornant de Fuerteventura:

La primera sensació que hom té quan baixa amb l'avió des del cel, travessant les boires, i contempla la superfície de Fuerteventura, és que està arribant a un bocí del desert dels Monegros, perdut com una taca color de terra seca, enmig de l’oceà. Aquell desert, enmig d’enlloc, entre Saragossa i Fraga. Envoltat ara, però, en aquest escenari atlàntic, d’un blau atzurat, de vegades turquesa.
No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és el goig de saber que de tant salvatge, no ho has pogut veure pas tot, perquè hi manquen camins. I saps, íntimament feliç, que mentre hi manquin camins hi romandrà la natura en el seu estat més original i bell.

El nostre hotel (campament base per entendre’ns) està situat a Costa Calma, un barri artificial i artificiós enmig d’una terra esquerpa. Allà no hi ha res, ni nucli antic, ni una raó per habitar-hi, o aixecar-hi res, fora del negoci hoteler. Malgrat tot, si Fuerteventura restés amb les construccions artificials que avui té, esdevindria un paradís. Per això us demano que no en feu propaganda. Digueu a tothom que és un país apte només per les cabres, que per cert n’hi ha moltes. Digueu que només s’hi senten a gust els qui estan com cabres, els qui estimen el desert, la solitud, la nuesa, els camins que destrossen cotxes, el vent que aixeca boires de sorra, l’aridesa de les muntanyes ermes i seques, el mar fosc de les costes ennuvolades de l’oest, l’ambient tan internacionalment apàtrida d’alemanys, italians, anglesos, majoreros... que per damunt de tot són ciutadans d’una terra que és única i que està viva.
Costa Calma, doncs, el llogarret on vàrem dormir, es troba allà on antigament existia un murallam que separava l’illa en dos regnes; els quals foren destruïts per Juan de Betancourt que es va endur un bon grapat d’indígenes per a ser venuts com a esclaus. És clar, que tot ho feia en nom de la civilització, empès per l’empeny de salvar les ànimes dels pobres salvatges que habitaven l’ílla. Es veu que en van quedar tan contents que li van dedicar un poble, que durant molts anys fou la capital de l’ílla i que es diu Betancúria.

La nostra vida aquesta setmana ha consistit en sortir al matí, ben d’hora del campament base, explorar un determinat objectiu, i acabar en una d’aquestes platges on no hi trobes gairebé ningú, i s’i t’hi trobes algú està tan enamorat de la natura com tu, i t’hi acabes fent amic. Al vespre, tornàvem a sopar al campament base pletòrics de sol, de llibertat, de blaus, de vent...
Hem arribat a estimar el vent; un vent que sempre ens ha bufat del nord, i que dibuixa (segur que en aquests moments ho està fent) crespons blancs en un mar de mil tons.
Us recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i un pendís tant suau, que la pujada i baixada de les marees fa que la platja avanci i retrocedeixi fins a dos cents metres en alguns punts. L’aigua és increiblement neta, canvia d’un blau turquesa a la riba, cap un blau atzurat més al fons, i una mica més endins varia bruscament a un blau lapistlazuli d’aquell tan obscur. De tant en tant, s’hi veuen estols de peixos, de vegades petits, de vegades pavorosament grossos, que avancen en formació, tots a l’ensems, com si fossin avions de guerra.
Gairebé sempre hi bufa el vent, això fa que s’hi dibuixin ones profundes damunt la sorra. És agradable protegir-se al fons de la platja, dins d’uns cercles de pedra alçats enmig de les dunes. La platja no s’acaba. Amb això vull dir que si hom s’allunya de la mar, terra endins, hi continua trobant sorra i més sorra. En alguns punts, fins i tot durant quilòmetres. A la sorra, de vegades, hi ha clapes d’arbusts que ajuden a protegir-se del vent. És una sorra finíssima, sahariana, que no ha estat pas importada, perquè us ben asseguro que amb el vent que sempre bufa no sé pas on aniria a espetegar la sorra si la seva presència no hi fos natural. Enmig de la sorra hi podeu trobar conquilles i caragols de mar. Si cerqueu lluny de la riba, hi trobareu fòssils marins.

Al nord, no us heu pas de perdre la platja de les dunes de Corralejo, que és bastant similar a la de Sotavento de Jandía, encara que el pendís és pronunciat, i les marees gairebé no modifiquen la fesomia de la platja. La platja, aquí, es transforma en desert, quan caminem terra endins, i afortunadament està declarat espai natural protegit, esperem que per molts anys. Jandia també està protegida, encara que no al llarg de tant de tros. Si Jandia no ha sofert excessives construccions, encara, és gràcies a la manca d’aigua de Fuerteventura, i a que el cacic alemany que va posseir Jandia en propietat durant fosques dècades de nazisme i franquisme, es va mig arruinar mercès la derrota de Hitler i es va haver de dedicar a criar cabres, en lloc de contruir ports esportius. Més endavant ja us parlaré d’en Gustav Winter i la llegenda de... bé ja en parlaré que això sortirà en un relat meu ben aviat...

Al nord teniu la illa de Lobos, integrament protegida, on podreu caminar fins a tretze quilòmetres entorn l’illa. Es diu de Lobos perquè fins fa poc hi havia un munt de llops marins a les seves platges... ja no en queda cap... bé, de vegades hi ha gent que diu que n’ha vist...

Finalment us parlaré de Cofete, paratge de platges immenses i virginals on no s’hi pot arribar amb cotxe, potser amb tot terreny, però tampoc no ho tinc clar. A Cofete hi podeu trobar un rectangle de vint quilòmetres de llarg i 8 d’ample sense vestigi de civilització tecnificada, i unes platges de sorra finíssima absolutament solitàries... Jo tinc el goig de no haver-hi pogut arribar. Tot i que a la propera... tinc intenció de fer-ho ni que sigui a peu.

Hi ha més coses a Fuerteventura: poblets mariners deixats de la mà de Déu... cabres... cactus... pedres... turons erms des d’on s’hi clissen més turons erms... carreteres impossibles... coves encara no descobertes... volcans... malpaisos (espais coberts de lava recent, recent vol dir de 2000 o 3000 anys)... plantes endèmiques en perill d’extinció, coses que em deixo... i el més important... molts turistes fidels, que hi van any rere any, i que s’estimen la natura... Turistes fidels que s’estimen la nuesa humana més absoluta, i que la viuen en família (la nuesa a Fuerteventura es pot viure i es viu a qualsevol platja)... Polítics sensibles a la necessitat de protegir el medi ambient... Gent respectuosa i tolerant amb els estils de vida alternatius... Llibertat.

També hi ha especuladors que intenten fer de les seves. Fins ara, mercès a les dures condicions de l’illa, no han pogut fer gaire. Tot i així, hi ha coses que fan por, com els cartells que anuncien noves urbanitzacions. Bo i que és esperançador adonar-se que aquest cartells són de l’any 2000, molts d’ells, i que moltes de les urbanitzacions, ningú no sap per què, no s'han arribat a fer, de moment.

Per tant, us demano que si cerqueu comoditat, no aneu a Fuerteventura. Si cerqueu unes vacances consumistes, no aneu a Fuerteventura (tot i que les podríeu trobar, sé de gent que no ha sortit de l’hotel en tota la setmana). Si us molesta la nuesa... no aneu a Fuerteventura. Si voleu carreteres que estiguin en bones condicions... per Déu, no aneu a Fuerteventura.
Un últim favor, feu el favor de no anar a Fuerteventura. Aconselleu a amics, coneguts, etc... que se’n vagin a Tenerife o a Gran Canaria, i que no vagin a Fuerteventura.
Deixeu-me-la només per a mi, si us plau, que d’aquí a pocs anys, quan hi torni, me la vull trobar igual... i vull que els meus fills i els fills dels meus fills se la trobin igual. Aneu al Càrib... que hi ha tot incluïts molt econòmics.

Llàgrimes al cel

.

Llàgrimes al cel

Tears In Heaven (Llàgrimes al cel)

La va composar Eric Clapton en memòria del seu fill Connor, el qual va morir el 20 de març de 1991, quan va caure, per accident, de la finestra del pis 53 d'un gratacel de Manhattan, als quatre anys i mig.

Eric Clapton va fer aquesta cançó nou mesos després, i va arribar a tenir un èxit aclaparador.

Els qui tenim fills podem arribar a comprendre un bri de l'horror que significa perdre'ls.

Si després d'una tragèdia d'aquesta mena, la vida continua, és perquè dins de l'ésser humà n'hi ha molta de vida, i perquè algú, o alguna cosa de més enllà de la vida, ens sosté. Si no, no s'explica.

Estil I

ÚS DEL VERB “ESTAR”


“Estar” és incorrecte en sentit locatiu. En aquest cas s'ha d'escriure “ser” en comptes de “estar”

Per exemple:

Els bombers eren molt lluny del foc. (Correcte)

Els bombers estaven molt lluny del foc. (Incorrecte)


“Estar” és correcte i preferible a “ser” en cas de participis i locucions diverses.

Per exemple:

“El nen està adormit” és preferible a “El nen és adormit”

La bellesa i la lletjor

Un dia, la bellesa i la lletjor es van trobar en una platja, i es van dir:
Banyem-nos al mar...

Llavors es van treure la roba i varen començar a nedar. Després d’una estona, la lletjor va tornar a la platja, es va vestir amb la roba de la bellesa i se n’anà.

La bellesa també sortí de la mar i no va trobar la seva roba. Com que era massa tímida per córrer pel món nua, es va vestir amb la roba de la lletjor i va seguir el seu camí.

D’ençà d’aquell moment, hi ha homes i dones que s’enganyen, i que confonen l’una amb l’altra.

No obstant això, hi ha qui ha contemplat el rostre de la bellesa i l’ha reconegut malgrat la seva indumentària. I hi ha també qui coneix el rostre de la lletjor, sense que la seva roba la oculti als seus ulls.

Gibran Khalil Gibran.

Un Déu per a totes les maneres de ser?

L'error d'algunes religions és declarar lícits només determinats estils de vida, costums o morals, condemnant, probablement sense raó, maneres i cultures, individuals i col·lectives, que xoquen amb alguna tradició o amb la revelació d'alguna aparició sobrenatural acceptada per l'oficialitat del poder religiós. Tant de bo les religions, les actituds religioses, els sistemes laics, i qualsevol poder, fossin capaços d'integrar i de respectar la diversitat de costums (i, fins al límit del respecte, la diversitat de morals), limitant-se a exigir amor i respecte entre les persones, sense caure en la mutilació de la imaginació, de la llibertat i de la bellesa. No dubto que el més fàcil per a combatre el mal sigui eliminar tot el molt de bé i tot el molt de mal que sovint van junts, (i que de vegades i per algunes persones són difícils de destriar) però el més fàcil no és pas el millor. El millor és limitar-se a eliminar només el que és estrictament dolent, per difícil que sigui, i permetre allò que no és objectivament perjudicial, per grotesc o inútil que ens pugui semblar, i per difícil que sigui comprendre-ho o destriar-ho. D'aquesta manera evitarem convertir-nos en uns intolerants. Només així estarem actuant com a humans.

I tornant al tema religiós: si en un ésser humà és una virtut el fet d'estimar els qui són diferents a ell, ¿com podria Déu no tenir aquesta virtut? Si tots som diferents, si tots som capaços de entendre l'existència d'una manera única i personal, talment com l'empremta dels dits, com el traç del somriure, com la fesomia, ¿per què ens hem d'igualar, eliminant allò que ens fa únics, allò que ens permet comunicar als altres una espurna nova de la comprensió de tot? Si cadascú és capaç d'entendre Déu d'una manera personal, ¿per què no respectar-ho? ¿Per què no respectar la fe personal de cadascú, exigint a cadascú només la recerca de la justícia, l'amor i la llibertat? Si acceptem la diversitat de religions, ¿per què no acceptar la diversitat d'opinions individuals respecte el fet religiós? ¿Com podria Déu tenir preferències per un o per un altre en funció de les opinions sobre un tema respecte el qual no hi ha cap certesa, i sobre una qüestió el posicionament de la qual no implica superioritat moral de cap mena? ¿Quantes baralles, quantes guerres, quants odis, quants integrismes, quants menyspreus, quant de temps perdut ens hauríem estalviat si haguéssim estat capaços de considerar-nos germans, i de posar en comú una ètica de germanor, malgrat que el nostre posicionament religiós o moral hagi estat diferent? ¿Quan tindrem el coratge d'acceptar que alguns costums que nosaltres considerem dolents, un altre els considerarà bons, i que la nostra opinió igual com la de l'altre han d'aprendre a conviure en llibertat? ¿Quan arribarem a l'essència de la qüestió que és “viu i deixa viure”, “estima i deixa't estimar” “fes el que vulguis mentre això no impedeixi als altres fer el que vulguin” “accepta els demés com són, encara que no t'agradi com són”?

El Repte

Pels qui no ho sabeu, el repte és un exercici, un concurs, una afició, una addicció... I fins i tot, i en certs períodes, una forma de vida. La seva seu és el fòrum del web http://www.relatsencatala.cat

Un Jutge, que sempre és el guanyador de l'anterior edició del repte, planteja el repte. És a dir, proposa escriure un relat, d'un determinat nombre de mots, que contingui quatre paraules clau concretes, que tracti una temàtica concreta o que estigui relacionat amb un element circumstancial concret, que estigui escrit en un termini força breu de temps, i que sigui de qualitat: bon argument, prosa adequada; literatura, a poder ser. Acabat el termini, aquest jutge comenta els diferents relats presentats. Cada jutge té el seu estil i les seves manies a l'hora de comentar, i això és una altra de les virtuts del repte: ens ajuda adonar-nos que existeixen diferents visions de la literatura, i que no ens agrada pas el mateix a tots, que hi ha qui es fixa en la lingüística, per sobre de l'argument; d'altres cerquen una bona història, i no els importa gaire si la prosa és acurada o no. El repte no només ens obliga a exercitar-nos en l'art de crear arguments del no-res, i en l'ofici d'elaborar proses literàries, sinó que ens permet sentir la diversitat dels criteris tantes vegades com ens presentem al concurs.

La proposta ha tingut tant d'èxit que ja som a tocar de l'edició tres-centes, dos anys i mig després que l'aventura comencés. I també s'ha de dir que s'ha arribat a editar un llibre inspirat en el format del repte: 10x10 microrelats, editat per La Quàdriga” que conté algunes de les obres sorgides al llarg de les trescentes edicions.

Us poso un enllaç cap a l'última de les edicions del repte que em va tocar fer de Jutge.

Les bases i els relats presentats:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=614287

Els comentaris i el veredicte:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=617287

Un enllaç especial cap al primer dels relats presentats en aquesta edició, escrit per Hergé:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=616460

Es habitual fer correccions sobre la marxa, i en aquest cas, en Hergé, un escriptor a qui agrada fer les coses bé, en va fer algunes:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=616710

Un altre enllaç cap al relat guanyador, escrit per Gypsy:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=617115

I un enllaç cap als dos altres relats presentats, també de gran qualitat:

el d'en foster:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=616680

i el d'en Francesc Arnau Chinchilla:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=616960

En propers posts us parlaré especialment de l'obra d'aquests autors, que pertanyen als grans del web de relatsencatalà.