Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 7, 2009

“No es país per a vells” (No Country for Old Men) de Cormac McCarthy.

.


Frases curtes. Descripcions austeres, essencials. Canvi ràpid d'escena i d'explicació. No dóna temps a que el lector s'emfarfegui o s'avorreixi. Tampoc no elimina les descripcions ni els discursos narratius.
A banda de ser una història sòrdida de lluita pels diners, és també una reflexió sobre la vida i els principis que la poden regir, que són diferents per a cada persona. És la descripció d'unes existències grises, que freguen la misèria, que es capbussen en la mala sort i en el dolor, que juguen amb el destí, que esdevenen jocs del destí, com fulles batudes per un vent boig, arbitrari, il·lògic, atzarós, a voltes irònic, i sempre cruel. Una autoestopista que sense saber-ho es troba amb la mort, purament per un atzar estrany. Una figura gris i amoral, ex combatent del vietnam, que escull apropiar-se d'un tresor que sense saber-ho també significarà la seva fi, i la fi de les persones que importen dins la seva existència. Un xèrif que s'ho mira tot amb una actitud escèptica, estoica i alhora afectada; amb una filosofia vital essencial, útil i pràctica, amb un punt de poesia, que unida a l'austeritat de pensaments la converteix en quelcom proper a la mística; una mística bastant orfe de sentiment. En el fons, el llibre ofereix un mostruari de personatges similars al desert que habiten: clars, definits, errants a voluntat, nihilistes a consciència, erms, eixuts, inhumanament humans, humanament inhumans; animals racionals que lluiten per sobreviure i que acaben morint precisament en l'intent de sobreviure.
L'obra és la descripció d'un país esquerp i pragmàtic com els escorpins del desert, i convida a una reflexió sobre el valor dels principis; un valor relatiu i probablement estèril, si no se sotmeten, aquests principis, a l'amor, que sense aparèixer enlloc a l'obra, s'intueix com la solució i la resposta a tanta duresa.


.

5 comments:

Joan Albert said...

No he llegit la novel·la encara que tinc ganes de fer-ho. Pel que expliques, la pel·lícula ha sabut plasmar molt bé l'aire del llibre. Un aire que a mi em va recordar molt a un altre film dels Cohen —per a mi molt millor—, "Fargo".

Tinc un blog, fins ara una mica abandonat, on vull anar escrivint sobre llibres, si vols estas invitat a participar-hi ( http://quehasllegit.blogspot.com/ ) .

Laura said...

Hola. En primer lugar, muchas gracias por entrar y por dejarme esos comentarios, siento no haberte respondido antes pero últimamente vivo demasiado rápido para pararme (jajajaja).
He visto que has escrito dos libros, ¡qué maravilla! y que envidia sana, algún día me gustaría intentarlo.
Ya tengo un lugar más que visitar.
Gracias.
Un abrazo

Empar said...

D'en Cormac McCarthy només he llegit “La carretera”, ja fa uns mesos, però el recordo bé i considero que és un dels millors llibres que he llegit.

Potser ja l'has llegit també; a mi em deixava sense respiració. Havia d'aixecar el cap del llibre i respirar fons, per continuar llegint, sense poder parar. L'autor té la capacitat de pertorbar al lector amb una força narrativa fora de sèrie.
També en aquest llibre utilitza descripcions nues, diàlegs breus, tallats, que reflecteix perfectament la desesperança que els envolta. La història explica el viatge d'un pare i el seu fill cap a l'esperança, la supervivència en un món postapocalíptic. En cap moment els anomena pel seu nom; aquest detall els fa esdevenir els representats de la raça humana en un entorn devastat. Una història plena d'incògnites, que amb molta saviesa va revelant, en petites dosis, al llarg del llibre, però tampoc no les explica totes. D'aquest llibre han dit meravelles: que és un poema èpic, d'un lirisme tètric...
El final està a l'alçada del llibre.

Gràcies per les teves recomanacions, me les apunto a la, cada vegada més llarga, llista de llibres que m'agradaria llegir.

ginjol said...

Coincidesc amb Empar. No country fot old men té, en principi, un dels títols més ben trobats de les últimes dècades. I m'ha agradat. Però La carretera m'agradà més. És brutal. Els mateixos ingredients, però molt més arrodonida. Potser li sobre el final tan tòpicament americà i tan moralista. Però brutal, repetesc.

Carlota said...

L'altre dia vaig veure la pel·licula. Potser dir això és com profanar; no ho se. Sovint passa, amb el llibres portats al cinema... no, no sempre.

Gracies pel post; ja hi ha el (3/3)!