Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 26, 2009

QUÈ. El musical.

.



El musical. La consciència. La sensualitat. La reflexió. La por. L'esperança. La hipocresia. L'idealisme. El “Moja”. La Susanna. L'Enric. El Josep. I podria continuar... És difícil opinar sobre un musical que reflecteix una realitat que he viscut; que em reflecteix a mi, un bri, en la figura del Josep (només un bri, insisteixo); que reflecteix tantes persones que he estimat i que han passat per la meva vida; qui sap on són; alguns, intueixo que morts, d'altres a la presó, molts hauran refet la vida, fins que l'atzar, el fat, o el que sigui, la torni a desfer, perquè a tots se'ns desfarà algun dia la vida, i qui més qui menys rebrem cops que ens desmanegaran una estona. He conegut un “Moja” que també es deia “Moja”, que era coix i que anava amb crosses. He conegut una Susanna, que es deia... bé... no ho diré, no fos cas que em llegís. He conegut uns quants Enrics. Han passat. Ja no els tinc a prop. Em pregunto que queda de mi en ells; tinc molt clar que queda d'ells en mi. En vindran de nous. La vida és una fàbrica d'éssers que pateixen per culpa d'uns altres éssers. I que després vingui algú a dir-nos que quan s'acabi la vida ens castigaran. A mi m'han portat aquí (privilegiat perquè he estat estimat); però veig un munt de putades fruit de l'atzar o de les decisions alienes. ¿Quina ment recaragolada pot permetre que un nen pateixi la inconsciència dels seus progenitors? No t'enfadis, Déu; et tinc prou confiança per dir-te el que penso encara que no sigui agradable per tu. Saps prou bé que només ho faig per que giris els ulls envers les meves preguntes i tinguis clar que hi són; al capdavall entenc que no entenc prou, i les protestes d'un miserable com jo, no crec que t'ofenguin gaire. Si ets Déu, has de ser el Déu de la llibertat d'expressió; i la meva llibertat d'expressió et diu que no entenc com permets que pateixin criatures per culpa de la miserable actitud dels seus pares. Tu sabràs. Jo confio en tu. ¿Però què nassos faig jo pregant si estava comentant un musical? Un musical que vaig veure fa un parell de setmanes si no vaig errat (el temps vola). L'Ona Pla feia de Susanna i fou el personatge que més em va arribar, perquè ja he dit que he conegut molt de prop una Susanna real, i perquè l'actuació de l'Ona Pla m'ha semblat boníssima. Vaig escrivint “Ona Pla” aviam si es troba al google buscant-se a si mateixa i descobreix que m'ha agradat molt la seva actuació. L'altre personatge que em va arribar fou el “Moja” interpretat per un actor curiós i intueixo que carismàtic que crec que tenia un mot aixó com “momo” (escric de memòria). I el tercer personatge és el mestre, on m'hi veig jo (més fa uns quants anys que no pas ara, quan em dedicava a nois i noies com els del musical) estressat, implicat fins al moll dels ossos, il·lusionat, desbordat, amb la vida privada trontollant davant de tanta responsabilitat.
El musical té l'emprempta de l'Àngel Llatzer. Les cançons del Manu Guix arriben. N'hi ha una que m'encanta, del “Moja” tocant la guitarra.
Queden poques setmanes de musical. Afanyeu-vos. No us el perdeu!
.

3 comments:

Helena Arumi said...

A mi em va agradar, per l'autenticitat que respira. I quan parles amb Déu i li fas preguntes, jo m'enfado molt més que tu, aquesta visceralitat no pot ser bona.
Avui pensava en l'enterrament dels quatre nens morts en l'esfondrament del camp de beisbol de Sant Boi, per les ventades. La meva filla gran hi ha anat amb la resta de minyons i escoltes de San Ramon Nonat de Sant Boi, al qual moviment pertanyia un dels nois morts, l'Eric Barrio. Jo no sé si els seus pares poden creure en Déu.
Potser sí.
Seguint amb el musical, potser les persones som més tangibles i podem fer més pel nostre destí, a menys que un accident irreparable ens segui la vida.
En Josep, crec que deixa petjada en els seus nois. N'estic segura.

Disculpa, aquest desordre erràtic en el comentari, és tard i tinc son.

bona nit

Lluís Bosch said...

M'he quedat una mica sense saber què dir, perquè això dels musicals no m'interessa gens, i menys encara quan són duts per gent de la TV, a qui procuro no seguir i fins i tot desconèixer tant com em sigui possible. Suposo que la meva és una actitud radical, i els radicalismes ens fan perdre coses.
Enyoro l'època -propera- en què a Barcelona es podia veure teatre no-musical, avui cosa difícil de fer. Entenc que el mercat mana, i que cal fer caixa.
Nois com en Manu o l'Àngel em semblen productes del mercat, simplement. I el musical el gènere buit per excel·lència. Potser m'equivoco. Em temo que no l'aniré a veure, i que en canvi provaré de seguir anant a l'Espai Brossa. Però en fi, això dels gustos...
Salut!

Cèlia said...

A mi em sembla que el Lluís no va del tot desencaminat, potser radical, però...