Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, March 19, 2009

La xocolata espessa

.



Als humans, en la seva majoria, els agrada la xocolata espessa; res de lleugereses, volen substància. L'Homo Sapiens necessita persones fàcilment classificables, amb densitat ideològica, sense sorpreses, sense ambigüitats. Les idees sovint van per “packs”: si ets d'esquerres, has de ser anticlerical, -diuen- agnòstic o ateu, defensor d'una moral laxa, enemic de les corbates, feminista radical, etc. Si ets de dretes has de ser religiós -diuen -, fustigador del matrimoni homosexual, antiavortista, ric o de classe mitjana alta, amic de l'etiqueta i el protocol, moralista, defensor de la normalitat social i uns quants tòpics més. A l'Homo Sapiens li resulta còmoda la xocolata espesa, que es veu clar que és xocolata, per a poder distingir clarament qui són els nostres i qui són els altres; al llarg de milenis aquesta distinció ha estat essencial per la supervivència del grup, i la càrrega genètica ho ha convertit en una exigència psicològica indefugible.
La majoria de vegades, però, l'ésser humà no és tan simple ni tan etiquetable; i si ho és, és perquè ha estat adoctrinat, i/o manipulat. La necessitat de pertànyer a un grup definit arriba a ser tan poderosa que s'imposa al propi criteri, fent caure en l'autoengany de pensar-nos que allò que creiem ho creiem per convicció, quan la majoria de vegades, sobretot en les persones activistes, ho creiem per pertinença a un grup que branda les idees com a símbol identitari tribal.
La majoria de vegades, a més, la posició assenyada no és als extrems de la ideologia, sinó en algun punt del mig, orientat més a la dreta o més a l'esquerra segons les circumstàcies. Normalment no hi ha una solució objectiva, ni clara ni absoluta, per a totes les situacions; i ni que algú la vegi molt clara, aquest algú ha de recordar que d'altres no la veuen tan clara; i que la ignorància de fons respecte els principals misteris de la vida, del ser i del no ser, ens ha de dur suaument vers una profunda tolerància i una empatia cada vegada més gran i més perfecte.
Hem d'optar per la “llei de platí”, més que no pas per la “llei d'or”. La “llei d'or” ens esperona a tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. La “llei de platí” va més enllà i hi afegeix el concepte de “diferència”, aconsellant-nos de tractar els altres de la manera com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats, que no ha de coincidir necessàriament amb la manera com ens agrada (o ens és bo) que ens tractin a nosaltres.
La convivència ens exigeix que no visquem convençuts d'una manera absoluta del fet que ens trobem al centre de la “normalitat” moral, social, ètica... sinó que ens adonem que cada societat, cada cultura, cadascú en última instància, experimenta una sensació subjectiva de “normalitat” moral, social, ètica... i que aquesta individualitat s'ha de respectar amb els límits habituals de respecte als altres: tot val mentre aquest tot no perjudiqui la llibertat dels altres i no impedeixi als altres viure el seu “tot”.
El dilema continuarà existint, perquè alguns d'aquests altres tal vegada (i a causa de la seva particularitat) poden considerar que se'ls disminueix algun matís de la llibertat exclusivament per qüestions estètiques o de gust personal. (Per exemple la persona que s'horroritza i que considera un atac el fet d'haver de veure dos homes fent-se un petó, o una noia amb un piercing a la cella, o algú banyant-se nu en una platja) Cal filar prim i no anomenar “drets” a exigències que més que defensar llibertats el que fan és imposar morals, estètiques i formes que han de brollar de la llibertat i que mai no s'han d'imposar. Cal assumir que res que entri pels ulls pot ferir una ment equilibrada, i que existeix el deure de conèixer i assumir la diferència; no cal que la comprenguem, no cal que ens agradi, és suficient entendre que hem d'acceptar la seva existència, igual com els altres han d'acceptar l'existència de la nostra diferència.

Per cert, a mi, personalment, la xocolata no m'agrada.


.

2 comments:

Cèlia said...

Si miro enrere, la noieta que era abans, t'hauria contestat molt diferent d'ara. Tot i voler ser coherent amb mi mateixa, avui, amb uns quants anyets a l'esquena, et dono completament la raó!
he hagut de topar amb moltes radicalitats per poder-ho fer i adonar-me que no hi podrà haver entesa humana si cadascú es posiciona als extrems de la balança... (i certament, crec que no sempre es troba al bell mig la raó!).

Eulàlia Mesalles said...

És ben difícil poder aplicar una "Llei de platí", però no és impossible. Sovint ens trobem amb radicalitats, intoleràncies i intransigències.

He tingut la sort de topar-me amb gent que l'aplica, la llei de platí. Són amics valuosos.

Estic molt d'acord amb tu. Cal acceptar la diferència.

Jo mateixa, em considero anticlerical, atea i d'esquerres. I tot i així m'he dedicat uns quants anys al protocol...

I per cert, m'encanta la xocolata... clara, espessa, en forma de bombó... de tots tipus des de la blanca al cacau amarg en ploc (tolerància pura...)