Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, April 27, 2009

Montserrat Roig

.


Parlar de Montserrat Roig em fa respecte; perquè és algú que m'ha ajudat molt des d'un punt de vista literari. Quan la vaig conèixer ja era morta. De petit l'havia vist per la tele, però en aquella època jo era un altre; tenia una bona part del meu “jo” d'ara adormida, i als meus deu, onze, dotze anys... era incapaç de comprendre-la.
Vaig conèixer la Montserrat Roig al tren (la meva universitat literària) els estius en què anava des de Terrassa fins a Sant Pol, a la platja naturista de la Murtra. Allà esperava la meva dona, que venia de treballar, i ens estàvem a la platja gairebé fins que el sol s'amagava. Era l'època en què encara no teníem criatures i vivíem molt al nostre aire (prefereixo infinitament l'època actual amb els nens, que són el més gran de la vida).
Tornant al tema de la Montserrat Roig, dic que la vaig conèixer al tren, a les llargues estones de lectura/estudi en què mentre llegia intentava d'aprendre recursos, mots, tècniques, expressions, secrets... de vegades les lectures de la Montserrat Roig se m'enduien tan endins de la història, que havia de deixar la llibreta i el bolígraf i centrar-me exclusivament en la lectura. Sovint se'm posava la pell de gallina.
Recordo “El temps de les cireres”, una novel·la de la biblioteca. Quan la vaig acabar, amb el rerefons del catric-catrac del tren, em vaig sentir en un estat com d'èxtasi, i vaig desitjar haver viscut l'època en què aquella novel·la es presentava, i haver-li demanat a la Montserrat que em signés el llibre. Tot d'un plegat, vaig obrir la novel·la per la primera pàgina, on se solen signar, i una altra vegada se'm va posar la pell de gallina; perquè damunt del paper esgrogueït, en negre i ben clar, hi havia la seva signatura; probablement deuria anar a fer alguna presentació, molts anys abans, a la biblioteca en la qual jo havia demanat el llibre. Em vaig sentir com si des del més enllà ella em piqués l'úllet, i crec que va ser en aquell moment quan vaig decidir que escriuria una mica més seriosament, que escriuria amb la intenció de ser llegit per tanta gent com pogués, i que no posaria límits al meu progrés; i que ni que aquest progrés fos modest, amb això ja em bastaria per a sentir-me satisfet.
Un altre dia us parlaré de com escrivia la Montserrat Roig; si sóc capaç de trobar els mots. Avui només volia confessar el secret de la nostra relació.
.

2 comments:

Rita said...

Una història preciosa! La Roig va ser una gran dona, una excel·lent escriptora i una gran pèrdua...

Celebro que et vagi inspirar. Segur que ho fas molt bé.

Per cert, jo també vaig a Caldetes, quan no puc anar a l'Illa Roja (suposo que la coneixes...).

Jeremias Soler said...

Sí, la Musclera. El maresme és una gran zona: Calella (la roca grossa), Entre Canet i Sant Pol (la murtra i les roques blanques). Abans hi havia Premià, però des que el mar es va endur la sorra es va perdre.
La Musclera d'Arenys, al cantó dels cines, és el nostre lloc oficial quan no estem passant dies fora.