Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, May 31, 2009

Crònica de Vila-real

.

Vam arribar a Vila-real passades les onze del matí, a la plaça Major, guarnida de parades de llibres, i al costat un tendal amb elements de la cultura magrebí. Allà ens esperava la Teresa Serramià, gran poetessa de www.relatsencatalà.cat que va guanyar l'apartat de poesia amb “Contrapicat”. També hi era Onofre Flores, fill de Vila-real, i guanyador d'assaig amb un llibre sobre la banda de música de Vila-real. A València les bandes de música són una institució.
Acompanyats, i presentats per l'alcalde i pel regidor de cultura, vam parlar dels nostres llibres.


Tot seguit, ens van convidar a seure sota d'una carpa, al bell mig de la plaça; i la gent s'anava acostant perquè els signéssim els llibres. Fou un matí agradable, que ens va permetre a la Teresa i a mi xerrar de poesia, de premis i de projectes.




A l'hora de dinar, el regidor i la resta de personal de l'Ajuntament ens van convidar en un restaurant tradicional de Vila-real, on vam poder tastar l'arròs al forn, que el recomano a qualsevol que visiti aquesta petita gran ciutat. El dinar va transcorre tranquil·lament, amb una gran naturalitat, frescor i simpatia... El vi es va encarregar d'encendre més els somriures i de deixar anar molt més les bromes i el bon humor.
Vull manifestar el meu agraiment personal a Azahara Tàrraga, la noia de l'ajuntament que ahir acabava el seu contracte en pràctiques, i que al llarg dels últims mesos ha estat treballant per tal que l'edició del llibre estigués enllestida el 30 de maig, jornada en què estava programada la Fira del Llibre. De ben segur que amb tants tràfecs com hi ha a l'administració pública, si no hagués estat per la seva dedicació, la publicació s'hauria retardat força.
També haig de dir la bona impressió que m'ha deixat la població de Vila-real, que amb 50000 habitants (si fa no fa com Vic) desenvolupa una agenda cultural impressionant; per no parlar ja de l'activitat esportiva del seu equip de primera divisió de futbol, i de la impressionant força industrial que envolta el poble. D'aquí a poc, a més, la ciutat tindrà una de les facultats de medicina de la Universitat de València.


A la tarda vam participar a la marató de lectura que se celebrava a l'auditori; llegint un fragment de les nostres obres. Malauradament no hi va poder participar cap jugador del primer equip de futbol, perquè estaven a Mallorca, i em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir un autògraf per al meu fill.




Resumint: ha estat una jornada molt agradable; la novel·la ja és a les llibreries de Vila-real. Ben aviat es podrà adquirir també a través d'internet; i des d'aquí faig una crida a qualsevol llibreria del Vallès Occidental, del Barcelonès, o d'on sigui que estigui interessada en l'adquisició d'originals del meu llibre. Només cal que m'envieu un mail i us enviaran els exemplars que desitgeu.

.

Friday, May 29, 2009

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.


Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.


“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”



MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

Thursday, May 28, 2009

Pregària (I) Beneeix Déu cançó meva. God Bless mein Lied. Gebet. بارك الله فيكم لي أغنية. الصلاة. 上帝保佑我的歌。祈祷。God Bless my song. Prayer.

.



D'ençà d'aquest moment, i en endavant, dedicaré un post a la setmana, sempre que em sigui possible, a la pregària.
Sí. No us fregueu els ulls. A la pregària.
No serà una pregària adscrita a cap religió ni doctrina.
No serà una pregària exclusiva dels creients en alguna mena de Déu.
Serà una pregària oberta als no creients; sempre que dirigeixin el seu pensament als valors que fan que les persones estiguem més a prop, a la dignitat humana i al desig actiu d'un món més bo. Pels creients, serà una pregària dirigida al poder superior, que ens estima i del qual tot prové. Tant se valen els detalls i les característiques amb què cada persona s'imagini aquest Déu.

He dubtat entre prendre aquesta decisió o escriure un post de protesta a Déu per una nena que he vist convulsant-se a causa d'una malaltia degenerativa. El post protesta guanyava la batalla; volia reptar Déu i proposar-li que em respongués amb un comentari; li advertia que si no contestava el post, em deceberia. Després m'he adonat de l'absurd de penjar un post així, perquè Déu no em contestaria. Si no contesta als pares de la nena cada vegada que aixequen els ulls al cel, ¿per què m'hauria de contestar a mi?
He optat per decidir tornar a una vella pregària en la qual participava fa molts anys quan em creia la doctrina. No entenc Déu, però hi confio. Confio que algun dia aquest horror de mal que permet amb una natura tan imperfecta, s'acabarà. Confio que no hi haurà càstig sinó reconciliació, i que el mal, el desig de venjança, la ràbia i la violència, es desfaran davant la calidesa d'una llum que ara no som capaços de comprendre.
Ves per on, intentant dir que d'ara endavant dedicaré un post semanal a fer una pregària no adscrita a cap creença, m'ha sortit la primera de totes.
Beneeix Déu, cançó meva.

.

Wednesday, May 27, 2009

Pensaments sobre l'amor (V)

.



“Et necessito” diu l'enamorat “Tenir-te és el cel, la meva felicitat, el meu tot. T'estimo tant, que si no et tinc em moro” I jo em pregunto quina mena d'amor més estrany és aquest que busca el sentit de la seva existència en els sentiments i les sensacions personals i egocèntriques.
En realitat aquesta mena d'amor no mereix dir-se amor, sinó adicció, desig, atracció, anhel de possessió... Perquè l'amor, si és amor, s'oblida completament del propi jo, de les pròpies necessitats, i de la pròpia felicitat. La raó de ser de l'amor és l'altre.
.

Sunday, May 24, 2009

Cala Fonda o Waikiki

.





Us ofereixo un tros d'avui, al nostre racó habitual de costa, lluny de la civilització. La platja naturista de la Waikiki. Sigueu respectuosos i humils amb l'entorn i rebeu-lo sense por nus. La natura us retornarà tot allò que li doneu. Conservem l'emprempta original del paisatge. He volgut registrar els sons i un reflex de la llum. La tecnologia, de moment, no permet reproduir les flaires.

Si vols llegir tot el que hi ha en aquest blog sobre la Waikiki o Cala Fonda, clickeja:
Cala Fonda o Waikiki
Més coses de la waikiki:

Friday, May 22, 2009

El llit de Procust. (Procust's bed). Tenim dret a ser diferents. Tenim dret a no comprendre'ns.

.



Parlàvem aquesta setmana a “Ciutadania” del llit de Procust; l'hostaler que obsessionat amb la idea de la igualtat entre els humans, serrava les cames dels que eren més alts, per tal que jaiessin còmodament al llit tal com ho feien els més baixets, evitant així que els peus els sortissin fora del matalàs.
Les conclusions de l'alumnat no em van decebre: hem de ser iguals en drets i deures, però no pas en formes, gustos, idees, aspecte, raça, nacionalitat, llengua, opinions... La igualtat, d'altra banda, no ha d'implicar la mutilació de les capacitats; les persones que exigeixen la reducció dels aprenentatges en favor d'una igualtat per la part baixa s'equivoquen de totes totes. La igualtat significa que tots podem explotar al màxim (i amb idèntiques oportunitats) les diferents potencialitats que la natura ens ha regalat. Si algú ens impedeix créixer, ens està robant un dret fonamental.
La igualtat que somniem les persones no és pas aquella que uniformitza, sinó la que ens atorga a tots el mateix valor, la mateixa necessitat de tenir reconeguts els valors fonamentals de la dignitat humana: l'accés als béns materials bàsics, la seguretat, la llibertat, la pau i la igualtat de drets i de deures.
La igualtat exigeix tractar les persones en funció del valor que tenen, un valor infinit, incalculable, insuperable. Cada ésser humà, només pel fet d'existir, té un valor més gran que totes les estrelles de l'univers; a aquest valor, l'anomenem dignitat humana, i no depèn dels actes que fa la persona, sinó exclusivament del fet de ser persona. La persona no val pel que fa, sinó perquè és, perquè existeix.
Això no exclou que de vegades ens haguem de protegir, mitjançant la justícia, d'aquelles persones que fan mal. Ens protegim d'elles no pas perquè hagin perdut el seu valor com a persones, sinó per protegir els valors fonamentals de la dignitat humana dins la societat.
Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord.

..

Thursday, May 21, 2009

La primera causa del fracàs escolar, o la necessitat de deslligar-se de les addiccions.

.



Al llarg de l'exercici de la meva tasca de professor, i en aquest curs en concret, he pogut verificar una sospita que ja feia temps que em temia: les noves tecnologies estan sent en aquests moments la principal causa del fracàs escolar.
Que ningú pensi que estic en contra de la informàtica, d'internet o dels ordinadors; ben al contrari; crec que no hi ha marxa enrere, que s'ha d'anar endavant i que internet ha suposat un avenç. En aquests moments, però, i per la raó que sigui, internet esdevé un element de distracció i d'addicció per al vuitanta per cent de la població escolar.
La manca de conscienciació dels pares, els quals pertanyen a una generació tecnològica diferent; la precipitació a l'atorgar equips informàtics als centres, sense que existeixi la mateixa pressa en educar sobre com enfrontar-nos a aquests equips, sobre com els alumnes han d'assumir aquests nous mitjans; la progressiva dependència de tots vers els mòbils, els MP3, els MP4, els portàtils, els...
Tot això fa que molta gent substitueixi les hores d'esforç d'aprendre, per hores de gaudi adireccional, sovint narcisista, davant d'una pantalla que enganxa i que sedueix sense empatia, i a la qual lliurem instants buits, instants que robem a l'aprenentatge. I insisteixo que no estic parlant d'una sospita; sé segur que la manera com els adolescents d'avui viuen les noves tecnologies a casa seva és la principal causa de fracàs escolar; hi ha d'altres causes, però aquesta n'és la principal; i hi ha molt poca gent que ho sàpiga.
Fa poc li vaig dir a una noieta amb qui tinc prou confiança (una persona molt responsable i bona estudiant) que si fos la meva filla, faria mans i mànigues per a convèncer-la d'anar de vacances a una zona rural, allunyada al màxim de la civilització; a una casa de pagès on no hi hagués ni corrent elèctric, ni mòbils, ni ordinadors, ni telèfon, ni comoditats de cap mena, ni carreteres... La faria estar allà tres setmanes amb el mínim necessari per a sobreviure, i deixaria que ella sola, o amb més companys, busqués la manera de passar les hores mortes: que aprengués a escriure amb un llapis i una llibreta, que descobris el gaudi de contemplar la natura i prou, que s'adormís quan arribés la nit, i que es despertés quan el sol comencés a il·luminar el paisatge.
Als adolescents d'avui cal alliberar-los de les addiccions; i en comptes de fer-ho, la societat consumista els aboca de ple a les addiccions; a les addiccions invisibles i al mal ús dels bens materials.
A tots ens convindrien unes vacances d'aquesta mena. Els primers dies serien durs i evidenciarien unes quantes coses a les quals estem encadenats; però estic segur que ben aviat descobriríem un univers misteriós que ara ja hi és, però que ningú no veu, perquè ningú no mira; un univers de colors, viu, i intensament bell, on la pressa no existeix, i on les cadenes que tots arrosseguem s'esmicolen a l'instant.

Us regalo una foto d'unes vacances que vam passar a Galícia, en un lloc molt semblant al que us he descrit: un riu d'aigües cristallines a on ningú no va, camps de blat, boscos, camins, la remor del vent movent els caps dels arbres, cels intensament estelats, i molt... molt de temps...
.

Wednesday, May 20, 2009

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes.

.


Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes. Es deia Josep Sunyol i Garriga, i va començar a ser president al 1935.
En Josep Sunyol era propietari d'una empresa que fabricava sucre, i que es deia “Compañía de Industrias Agrícolas”. Representava l'ala més burgesa d'Esquerra Republicana, contrària al sector d'en Companys, més obrerista.
En Josep Sunyol defensava els llaços entre totes les forces catalanes fossin del signe polític que fossin.
Era també editor de “La Rambla”, un periòdic esportiu.
El cas és que va començar la guerra, i ell arribà a Madrid amb la missió de portar unes cartes del president del parlament, dirigides al govern central.
El 6 d'agost de 1936, mentre conduia el seu automòbil per la serra del Guadarrama, es va equivocar de ruta i va topar-se amb un control dels insurrectes, els quals en veure qui era el van afusellar.
És convenient, estant com estem en temps de glòria blaugrana, recordar els qui van viure èpoques més dures i s'hi van deixar la pell.
Des d'aquí el meu petit homenatge a Josep Sunyol i Garriga.
Fonts: Setmanari "El Triangle" 5 de novembre de 2007
.

Monday, May 18, 2009

Konrad Lorentz i la Sacculina

.





Novament, una cita de Konrad Lorentz en què ens parla de la Sacculina, un cranc paràsit que sembla que al llarg dels anys ha experimentat un procés involutiu i que demostra que l'evolució no sempre va vers espècies més independents i autònomes, sinó que de vegades les espècies s'estanquen o fins i tot involucionen vers formes més semblants als vegetals. A banda d'aquest exemple que ens proposa en Konrad Lorentz n'hi ha de més impactants que impliquen l'involució d'allò que és considerat vida (un microbi, una bactèria) vers una forma que no és considerada ben bé vida (un virus). No m'embolico més, que corro el risc d'equivocar-me, i us deixo amb en Konrad Lorentz i la Sacculina:



"Sacculina: Cranc paràsit. Només les larves de sacculina denoten la seva procedència: tenen ulls, potes remadoras, antenes, i un sistema nerviós coordinador, és a dir tot el que distingeix els crancs com artròpodes d'organització superior. Però quan s'instal len al seu hoste, perden totes aquestes característiques diferenciades. Aquests processos no deixen de produir certa repulsió. Per un concepte de valors potser innat en nosaltres, valorem negativament aquest fenomen involutiu. Pot ser que es tracti d'un dispositiu de seguretat que protegeix la nostra espècie de tendències semblants i ens ajuda a mantenir, o fins i tot a augmentar, la nostra diferenciació i universalitat. La necessitat d'aquest dispositiu ve determinada, entre altres circumstàncies, per una variació de les condicions de la selecció. L'ésser humà corre perill d'experimentar uns canvis de caràcter involutiu dins del comportament i en la constitució física que en certs aspectes s'assemblen de manera sorprenent als efectes de la domesticació en els animals."
.

Saturday, May 16, 2009

Visió d'una sirena al crepuscle

.


Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu,
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.
Poema escrit per Jeremias Soler al web de http://www.relatsencatala.cat/ amb motiu d'un repte poètic visual.
.

Tuesday, May 12, 2009

Genèticament no sostenibles (des de fa cent anys)

.



Necessitaríem tres planetes, si el món sencer consumís com Catalunya.
Necessitaríem sis planetes, si el món sencer consumís com els Estats Units.
Ens enfonsem econòmicament si no consumim.
En conseqüència, ens enfonsem econòmicament si no conservem una humanitat amb desigualtats.
¿Algú pot negar la lògica d'aquestes afirmacions?

D'altra banda podem dir que no descobrim la felicitat de debò si no la descobrim sense consumir.
Confonem la felicitat amb altres succedanis, si no la trobem sense consumir.
Busquem la felicitat a Punta Cana, quan de fet la tenim a Torredembarra, a Badalona o a Manresa.
Però és que hi ha un problema... la selecció natural ens ha programat per créixer, i si no ho fem les pulsions imbècils del nostre inconscient elaboren pensaments aparentment racionals que ens empenyen a créixer.
A créixer, com? Doncs en tots els àmbits: tenir més, gaudir més, consumir més, explorar més territoris, reproduir-nos més (aquí hauríem de dir “tenir més relacions sexuals” perquè rere el desig sexual hi ha la pulsió, la causa de la qual és la reproducció, encara que l'afany per la reproducció rau al marge de la voluntat humana, que lícitament només contempla l'aspecte de fruició).
En conseqüència per aconseguir una societat igualitària caldria atorgar el poder de les nostres decisions a l'empatia, prescindint de les pulsions ancestrals que ens afecten. I que serien sostenibles des d'un punt de vista ecològic si al món només hi hagués 50.000 Homo sapiens i si visquéssim en una societat paleolítica.

Hem transformat tant la manera com vivim que en aquests moments podem dir que estem inadaptats. La natura és savia i tot plegat acabarà amb una nova selecció natural. A la llarga es destruiran els individus o els grups que sostinguin una manera de viure contraria a les exigències d'austeritat que la natura imposa.
Serà així perquè en termes absoluts, i parlant de grans grups, és improbable pensar en un canvi de mentalitat voluntari universal; és més probable pensar que aquest canvi el provocaran els “supervivents” a causa d'alguna qualitat psicològica (diferent a la que avui dia abunda) emmagatzemada a la seva informació genètica (a la llarga, molt a la llarga).
Resumint: des de fa cent anys, des que va començar la industrialització massiva, l'Homo sapiens té una informació genètica que l'empeny a mantenir una actitud de creixement insostenible. Aquesta informació genètica la té des de fa centenars de milenis; encara que abans del 1900, a causa de l'entorn no industrialitzat, aquesta informació genètica no anava contra la sostenibilitat ecològica. Avui, a causa de l'entorn industrialitzat i de l'explotació total del planeta, aquesta mateixa informació genètica és insostenible i ens porta vers la catarsi.
.

Monday, May 11, 2009

Un poema escrit en una fulla

.



Ens atorguen un cos (la natura, el fat, qui sigui...) evolucionat i preparat al llarg de centenars de milers d'anys per aconseguir tres objectius: sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos. Algunes espècies han arribat a sadollar aquests tres objectius sense desenvolupar ni consciència racional ni empatia; d'altres hem esdevingut intel·lectuals: amb judici, amb la convicció que existim i que pensem, amb una idea més o menys objectiva de bé i de mal; tot això sostingut en part (en una bona part) per uns fils inconscients de pulsions que des de l'anonimat fabriquen pensaments i raonaments més o menys sofistes més o menys lògics per aconseguir els tres objectius abans esmentats.
Aquest cos, per tant, no està dissenyat per assolir les angèliques alçades de la beatitud, de la santedat; és fruit dels condicionants de l'entorn i de les lleis de l'univers, i la seva funció natural és sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-se.
Però vet aquí que en el camí per assolir aquests tres objectius apareixen uns instruments que superen en ordre a les finalitats. Aquests instruments són: consciència, empatia, amor... La pregunta és: ¿la convicció que molts tenim del fet que aquests instruments “empatia” “amor” “consciència” són superiors en ordre i dignitat als tres objectius que han conduit l'evolució fins allò que som, és una convicció fonamentada, o bé és una sensació antropocèntrica necessària per a continuar evolucionant?
La resposta a aquesta pregunta té molt a veure amb el sentit que cadascú vulgui donar a l'existència.
Sigui com sigui, si l'evolució ha vingut a parar a l'empatia i a l'amor, deu ser que l'empatia i l'amor són fruits de la natura; fruits estranys, singulars, bells... Si aquests fruits acaben triomfant, si la nostra espècie evoluciona cada vegada més vers ells; si totes les espècies, a la llarga, evolucionessin més a poc a poc, o més de pressa, vers ells, voldria dir que tot tendeix a l'amor; i que per llei natural els tres objectius primaris: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn, són un pas per a descobrir una realitat infinitament més intensa.
En el fons, el que ha passat és que hem llançat una pedra a un arbre per a collir una poma i devorar-la, i de l'arbre hi ha caigut un poema que estava escrit en una fulla per algú o per alguna cosa que no arribem a comprendre.


.

Sunday, May 10, 2009

Boires

.



És difícil caminar per l'existència sense veure, alguna vegada, el cel cobert de boires fosques. Un cel atzurat i constantment esbandit seria embafós i ens convertiria en estúpids. Hem evolucionat per a viure amb un cert nivell de problemes a superar. Si no els tenim, la nostra ment els inventa; i els problemes inventats són més perillosos i cantelluts que els reals. La felicitat pot caminar amb els problemes reals, però difícilment es manté estable amb els inventats. La por fa més mal que allò que la por tem que passi. I ben mirat, les boires són un espectacle; un dels més bells de la natura. A quants planetes hi plou aigua? ¿Us heu fixat en els matisos dels colors sota la foscor suau de les boires: el mar, el bosc, la platja...? ¿Heu percebut la frescor del vent humit? El silenci abillat de l'udol llunyà del vent? ¿Què seria la Terra sense boires? La vida sense topants? La nostra tasca sense objectius elevats?


Al nostre entorn sempre hi ha prou bellesa com perquè la vida valgui la pena; hem de saber veure aquesta bellesa, perquè aquesta bellesa ens permetrà volar enllà de nosaltres mateixos i superar qualsevol entrebanc, interior o exterior.


.

Friday, May 8, 2009

Aquest cap de setmana Terrassa és modernista.

.


Des d'avui mateix i al llarg de tot el cap de setmana, els carrers i les persones de Terrassa es disfressen de modernisme: tallers, decorats, actors ambulants, desfilades, edificis, senyors, senyores, minyones, mercats...

T'ho perdràs?

Heus aquí el programa de la festa:

.

Continuem caminant?

.


Benvolguts usuaris, he decidit donar una capa de pintura al blog; retocar un xic la seva estètica, fer-la més propera al que voldria que fos... És per això que el blog ha estat unes hores inactiu, accessible només als membres de l'equip que treballem en el seu manteniment.
Agraeixo a en Robert Conway i a l'Helènic Glauc la dedicació que hi posen, i les seves idees i suggeriments que sempre són d'agrair.
Així doncs, el blog torna a ser públic, i es posa al servei de les idees lliures, sempre que aquestes idees siguin respectuoses amb la dignitat que es desprèn de la persona humana, de tota persona humana. Continuem caminant?
Visca la natura!
Visca la Terra!
Visca la mar!
Visca la ciència!
Visca la literatura!
Visca la humanitat!
Visca la llibertat!
Visca l'existència!
Gràcies per l'existència
!
.

Thursday, May 7, 2009

El Cafè du Solei



Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l’aigua es convertia en la saba lluminosa dels déus; i els bassals n’esdevenien l’ambrosia; i l’olor de les voreres humides s’escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m’estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m’aixecava del llit i treia el cap per la finestreta de les golfes. I el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m’enduia a l’endins dels éssers, i que m’imposava la ineluctable necessitat d’expressar-ho tot damunt d’un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m’oblidés d’esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l’atzurat dels ulls. I jo l’abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l’opera dibuixaven l’harmonia de Hoffman sota d’aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix Cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d’un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m’asseia davant del Bentley, posseït per l’esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d’aquella ciutat que m’arrabassava l’ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven “A Paris dans chaque faubourg” o “Sous les ponts de Paris”. I acabàvem sempre amb “Ramona”, amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l’acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d’altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l’existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s’atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d’una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s’anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se’m despullava, i l’esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.
I va arribar aquella vetlla de primavera en què després de fer l’amor la Valerie no va marxar. I els raigs del matí, travessant els pètals dels geranis de l’ampit de la finestra, ens varen fer pessigolles a tots dos a l’encop. I vam tornar a devorar-nos com si el sol encara no hagués sortit. I em va fer de model fins a la tarda. I no es volia vestir, ni jo tampoc.
Llavors, em besà el cor amb les ninetes tremoloses d’aigua de cel, i va dir allò de viure junts, de fer nens, d’esmorzar cada matí plegats el poc que tinguéssim, ni que fos en aquella petita habitació de pintor mort de gana, ni que les nostres possessions no anessin mai més enllà de les flors que filtraven la llum, ni que els nostres cossos, o els cossos dels nostres fills, no es poguessin cobrir amb més gales que la pell... Va dir allò de caminar cap a un futur de llibertat amb les mans llaçades... Va dir allò de ser lliures, malgrat que trenéssim els mateixos somnis per idèntics viaranys...
I va dir que volia que li entrés ben endins cada nit; i que ens adormíssim després junts, amb la finestra oberta de bat a bat; i que tanquéssim els ulls plegats, contemplant els estels; i que ens deixéssim besar per la moixaina de les nits d’estiu.
I que cerquéssim, ambdós, la bellesa; el seny i la bogeria, els colors i els matisos... I que avancéssim més enllà i més lluny d’aquest viure per a tenir que a tothom tiranitza; més enllà, molt més enllà, del retruny del món.

Però sobtadament el retruny del món va començar a ploure del cel de París. Brums de borinots diabòlics deixaven caure farcells de mort sobre la ciutat. Rere cada tro, s’aixecaven columnes espesses de fum negre, i esclatava un guirigall esgarrifós de brams i esgarips; la gent corria, plorava, moria.
Ens vestírem a corre-cuita i baixàrem al carrer sense saber ben bé on anar ni què fer. La multitud es dirigia desbocada als refugis, i de primeres hi férem cap. La Valerie, però, esbufegant em va dir que no, que no ens havíem d’amagar, que féssim front als monstres, i se’m va escapar. Embogit vaig tractar d’aturar-la i em va dir allò de ser lliures malgrat que caminéssim junts; i la vaig seguir lliurement, i fins i tot feliç, per a morir amb ella si calia.
I vam entrar al cafè du Solei, sota d’un cel de sofre que grunyia enfurismat. I allà eren tots: en Jean Sabanes, en Maurice, La Pauline, la Lily... Ens aplaudiren, ben bé com si ens felicitessin per haver escoltat una mena de crida silent i misteriosa a les entranyes de l’ànima. I em van demanar que toqués. I em vaig palplantar davant del pobre Bentley, que tremolava amb cada explosió. I vaig fer front a l’horror, amb la vibració d’aquella caixa màgica que obeïa els meus dits amb el somriure imprès al metall i a les fustes.

“À Paris dans chaque faubourg
Le soleil de chaque journée ”
I els bojos de París ballaven al pas de les bombes.

”Fait en quelques destinées
Éclore un rêve d'amour ”

I els vidres del cafè es varen trencar.
I la melodia se m’escapava dels dits.
I els vius continuaven dansant, amb la llum de París sostinguda a la mirada mentre la mort saquejava la ciutat.
”Parmi la foule un amour se pose
Sur une âme de vingt ans
Pour elle tout se métamorphose
Tous est couleur de printemps ”

I el ball va continuar quan les parets del cafè s’esfondraren; fins i tot quan la pols de la destrucció semblava dominar-ho tot.
”À Paris quand le jour se lève
À Paris dans chaque faubourg
À vingt ans on fait des rêves
Tout en couleur d'amour ”

I la música vibrà durant tot aquell tres de juny de mil nou cents quaranta.
I va seguir sonant onze dies després, quan els esclaus de la mort desfilaren per la ciutat, pensant-se que la posseïen.

“Après des jours dépourvus d'espoir
Tous deux se sont rencontrés un soir
Ils n'ont pas osé sourire
Mais leurs regards ont pu lire”

I els nostres fills, els que la Valerie i jo vàrem tenir dins d’aquell cafè de Paris, encara canten avui; i dansen amb els fills dels morts, que no van poder néixer... I dansen amb totes les flors que havien d’embellir totes les finestres obertes del món i que no han pogut ser, i que no poden ser.
Si us acosteu a Montmartre, i pareu l’orella i el cor... si sou capaços de cantar, encara que del cel hi ploguin bombes... llavors... és possible que aconseguiu d’escoltar-nos.
I si de debò ens escolteu, i seguiu caminant envers la melodia, arribareu al Cafè du Solei i us hi farem lloc, no en tingueu cap dubte; sempre hi ha un bentley i una colla d’amics esperant els qui estan vius.
.

Tuesday, May 5, 2009

Pensaments sobre l'amor IV

.


On tenim l'absolut? Quin és el principal valor quan ens relacionem amb les persones? El desig? ¿L'atracció purament estètica, instintiva, química...? El nostre gust personal? ¿El benefici que en puguem treure, ja sigui social o personal, de més o menys nivell? ¿Deixem, senzillament, el nostre inconscient en llibertat perquè esculli aquest valor?
¡Pobre inconscient, titella dels instints i de l'evolució!

¡Quants paios fan el pallasso per captivar i fer riure una noia atractiva, i alhora tracten amb la sequedat d'un gos gelós, o amb la ironia d'un gos gelós, qualsevol altre paio que la vida els posi al costat! ¡Titelles de les pulsions inconscients menys humanes! ¡Mascles treballant-se el territori (sense saber-ho)!

Només hi veiem clar quan identifiquem dins nostre aquesta herència ancestral i fem l'exercici de prescindir de les seves exigències en el moment en què ens relacionem amb les persones.

Només hi veiem clar quan som pares de totes les persones.

El context, la càrrega genètica, la diferència dels cossos i de les tendències, l'educació rebuda, les experiències infantils, la por, la ceguesa, la incomprensió, el cansament, els anhels... Tot això fa que qualsevol de nosaltres pugui actuar com qualsevol altre sense ser excessivament més culpable.

L'amor, si ho és, és incondicional; no actua en funció de la culpa o de la responsabilitat; no es mereix ni es deixa de merèixer; és l'embolcall i la condició que necessita i que exigeix cada consciència per a poder créixer. Necessitem ésser estimats incondicionalment per a poder créixer.

No canviem el lloc de l'absolut. El primer valor en la relació amb les persones es l'amor; després tots els altres s'hi han d'amotllar. No ho canviem. I si allà on mirem no hi ha amor, posem-n'hi, i en sortirà.
.

Monday, May 4, 2009

Quatre dies a casa

.



Hi ha pocs espais a la Catalunya de ran de mar del 2009 als quals només s'hi pugui arribar després de caminar si fa no fa mitja hora per un bosc en un estat considerablement virginal. Hi ha pocs espais que darrere aquest bosc hi amaguin cales d'aigua cristallina, lluny de qualsevol camí motoritzat o construcció civilitzada; calanques envoltades de pins, platges generoses protegides per espadats amb el bosc al capdamunt.
Em sento satisfet de descobrir que el fet de ser en aquests espais funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. Res com alliberar-nos de la roba, amarar-nos de sol i de mar, oblidar-nos de l'afany d'arribar més lluny en la cursa frenètica del món material per tenir més, vèncer el poder del mal vent que intenta seduir-nos i/o atemorir-nos amb el fantasma de la pobresa, l'exclusió social, o l'esbroncament protocolari, si no participem en aquesta cursa balmada.
La pobresa és el que ens cal per a no dependre mai més de cap èxit econòmic, de cap ambició consumista, de cap mirallet de plata amb el qual els conqueridors de la nova civilització de la competició pretenguin bescanviar-nos el dret a ser humans en una natura que si no s'urbanitza es considera abandonada.
No ens cal res. Ens cal res. Ens cal que ens deixin en pau. Que s'oblidin dels camins de ronda. Que deixin estar-se de passeigs marítims. Que no es preocupin dels accessos; qui s'estimi prou la natura els sabrà trobar i respectar. Que no afegeixin res al que ja és perfecte. Que no vulguin fer-ho més bé que el vent, que el sol i que el mar, que l'univers i que les estrelles. Que no ens regalin banyadors, americanes, corbates, pintes i demés productes sintètics amb virus malignes amagats dins les seves necessitats invisibles.


Hem tingut sort, la meva família i jo, de trobar, aquests dies de festa, un d'aquests espais que el brum pudent de la perfecció i de la utilitat material encara no ha pogut malmetre amb la seva especulació disfressada de progrés. Ha estat ben bé com tornar quatre dies a casa.

Heus aquí algunes imatges que podeu fer servir si és a fi de bé.
No penso escriure on és; qui ho conegui, ho reconeixerà, i qui ho estimi sense conèixer-ho, ho buscarà i ho respectarà.






























.