Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, May 29, 2009

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.


Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.


“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”



MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

1 comment:

Helena Arumi said...

Moltes felicitats pel guardó i sobretot per la novel·la, veig que parla d'éssers vulnerables, de destrucció, d'horrors impàvids resguardats en la memòria dels qui ho han viscut. De com som els humans, del que som capaços de fer per raons sempre diferents, alienes, fins i tot irreconeixibles si es miren amb la distància necessària. De persones, de vida, de mort, de supervivència, de dolors silenciats.
La memòria ha de ser resguardada, no hem d'oblidar. Penso que caure en l'oblit és mirar a una altra banda. És una mena de delicte més subtil de la consciència humana, però no menys reprovable. Tot i que sembla que l'assassinat vagi de la mà amb la nostra condició, com una feblesa o fissura que algú no va calcular.
Ben segur que és una obra de qualitat i sensibilitat, venint del poc que sé de tu. El que sé és el que he llegit.

La més sincera enhorabona, això deu esperonar a seguir escrivint i a posar mots als sentiments, quan sovint costa i el més fàcil és no fer-ho. T'admiro la perseverança i la força de pensament per tirar endavant els teus projectes carregat d'optimisme.

(Demà et sentiràs molt feliç. Gaudeix de cada instant si pots i et deixen)