Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, June 29, 2009

Sobre la Waikiki o Cala Fonda, o el nudisme, o la nuesa, o els mirons, o la gent que posa cares rares, o els qui volen saber com s'hi arriba, o...

.


















Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.
Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.
.

Sunday, June 28, 2009

Benvingut a Varsòvia (Relat guanyador del "X Concurs de Contes Memorial Fernando Rodríguez Contreras")

.



Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”


*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”



*



“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”



*



Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.
.

Thursday, June 25, 2009

Gràcies (Pregària V). Gracias (Oración V). شكرا لك. (الصلاة الخامس). Thank you. (Prayer V). Merci. (Prière V). Danke. (Gebet V). 謝謝您。 (祈禱五) 。Grazie.

.




Gràcies.
Gràcies per la llum, pel sol del matí, pel guspireig dels raig damunt les aigües, pel vent, per la flaire del bosc, per la terra, per la pluja, per la resta d'animals.
Gràcies perquè som, malgrat les ombres; gràcies per la vida, malgrat les incoherències; gràcies per l'ésser, malgrat les fluctuacions del no res.
Gràcies per l'esperança, malgrat la por; gràcies per la voluntad d'anar endavant, malgrat les reculades; gràcies pel perdó, malgrat la reincidència; gràcies per l'amor, malgrat les cuetades de l'odi.
Gràcies perquè podem pensar, perquè sabem que som, perquè ens permets de comprendre de mica en mica el misteri de totes les coses.
Gràcies perquè ens mires; gràcies perquè ens estimes; gràcies perquè ens esperes.
Gràcies pels teus silencis, que sempre parlen.
Gràcies per seduir-nos, gràcies per no deixar que ningú es perdi, gràcies per la comprensió de l'amor, gracies per la seducció de l'amor.
Gràcies pel sexe; gràcies per la nuesa; gràcies per la fantasia; gràcies per la gota de responsabilitat que has infós al nostre cervell; gràcies per la llibertat; gràcies pel regal de la vida.
Gràcies pels nostres fills, que són el més gran. Et supliquem, malgrat que ja sabem que ho fas, que els protegeixis. Ells són més que nosaltres, ells ho són tot.
Gràcies per cada matí i per cada crepuscle.
.

Tuesday, June 23, 2009

Paul Dirac i les antipartícules

.


Al 1928, Paul Dirac va elaborar una teoria que explicava perquè l'electró i unes quantes partícules més tenien un espín de ½; va explicar matemàticament perquè les partícules amb espín ½ no es veien igual si es giraven 360º, i perquè es tornaven a veure igual si es giraven 360º més.
A més a més va parlar de l'existència de la partícula contrària a l'electró: l'antielectró o positró. Aquesta partícula va ser descoberta quatre anys més tard, al 1932. Al 1933 van donar el nobel a Paul Dirac.
Cada partícula té la seva antipartícula; a excepció de les partícules que s'encarreguen de portar la força, les quals són elles mateixes les seves pròpies antipartícules.
No seria impossible que existissin universos formats només per antipartícules.
Les partícules i les antipartícules, si es posessin en contacte, s'aniquilarien alliberant grans quantitats d'energia.
Hem de pensar, però, que vivim en un món en el qual les partícules són moltíssim més abundoses que les antipartícules.


FONT: “A brief history of time” STEPHEN HAWKING


.

Saturday, June 20, 2009

"Hèlix" o "Ull de Déu"

.




Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.


Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.
A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.
En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.
Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.


A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.
La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.
Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.
Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.
Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.


Mort del sol
I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum.
.

Friday, June 19, 2009

Mor Vicenç Ferrer.

.
O com deia ell: "Ningú no mor, no hi ha morts; hi ha els vius d'aquí i els vius d'allà. I quan siguem allà; farem allà una altra fundació."
Que no descansi en pau, que continui treballant en pau.




Per apadrinar un infant a la Fundació Vicenç Ferrer:

"Aquí"
.

Thursday, June 18, 2009

Esperem (Pregària IV). Hoffnung. Esperamos. أمل. 希望. Håbe. Hope. Espérer. Ελπίδα. आशा. Speranza. 希望. Esperança. Spera

.



A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.
Esperem, mirant un univers fosc i buit, immens i il·limitat, amb espurnes de llum que ho són tot i que alhora i a cops semblen una excepció. Hi ha tant de buit!
Ran del mar del misteri, ben a prop els uns dels altres, esperem.
Hem esdevingut pensament sense adonar-nos-en, i esperem la resposta de qui sigui que ens ha posat aquí.
Esperem, refent el camí quan el perdem, recuperant el somriure quan se'ns esborra o quan l'esborrem del rostre dels altres.
A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.
Esperem.
.

Monday, June 15, 2009

Trolls

.


Després d'uns quants anys de moure'm per internet als fòrums de diverses associacions relacionades amb la literatura, la natura, la ciència, la religió... no deixo de sentirme impressionat cada vegada que em topo amb allò que els experts anomenen “trolls”.
De trolls n'hi ha de moltes menes, però la característica comú que els agermana és l'intent de molestar, de fer mal (en major o menor grau), de confondre, de crear embolic, polèmica, divisió... Insulten, ridiculitzen, ironitzen, manipulen els mots, tergiversen els missatges, practiquen la suplantació de la personalitat...
El misteri dels trolls és el misteri del mal a petita escala. Són conseqüència de la coincidència de diversos factors en un mateix personatge: enveja, baixa autoestima, manca de motivacions vitals, una certa tendència innata al protagonisme, la frustració de no destacar en allò que hom voldria, el plaer de molestar... Existeix la base genètica que proporciona plaer quan fem mal; gairebé mai es desenvolupa; la epigenètica podria explicar-nos moltes coses sobre perquè alguns gens es manifesten i d'altres queden sense desenvolupar la seva potencialitat, i això no només és útil per a lluitar contra el càncer, com s'ha dit últimament, sinó que serà útil (quan es domini el tema) per a evitar que certes tendències psicològiques destructives arribin a eixir. L'entorn, l'educació, els estímuls, la repressió, entre d'altres factors, influeixen sens dubte en la manifestació de la potencialitat genètica.

Tornant als trolls, l'anonimat d'internet ha creat tot una fauna de personatges miserables, que, amb diversos graus de gravetat, molesten, emboliquen, fereixen... No obstant això, el seu poder és tant més gran com més gran és la susceptibilitat o sensibilitat de la persona atacada. És per això que la millor solució és ignorar-los, amb el límit de la legalitat; és a dir, si ens fan tant mal que el seu perjudici és denunciable, doncs s'ha de denunciar. Normalment, però, es queden dins la categoria de pobres diables, i hem de tenir misericordia amb ells i entendre que tenen problemes psicològics, i que no sabem què faríem nosaltres si estiguéssim tan malalts com ells. És un dels preus que cal pagar (un dels més petits) pel fet de tenir una eina com internet. Què hi farem!
.

Sunday, June 14, 2009

Iniesta

.


Recaragola el traç al verd gemat,
i un toc, i un truc, i el tast del vol d'un déu.
Suau allau, la neu és d'or, i el crit
d'adoració d'un poble enfervorit.
Repic de cors al bombo de la nit;
el dau cabriola, el peu destria el fat;
s'escola i bull el gol, el ball és seu;
i el clam, i el bes, i el goig, i el bat del pit.


Publicat a "La Vanguardia" el 29 de maig de 2009

Imatge: "Església de Fuentealbilla" Si algú sent que pel fet de publicar la imatge
els seus drets són trepitjats, que m'ho comuniqui i la retiro d'immediat.

Visiteu Fuentealbilla! Val la pena!


.

Friday, June 12, 2009

La felicitat ja hi és.

.



No hi han triomfs. No hi ha glòria. No hi ha fama. No hi ha riquesa. No hi ha poder. Totes aquestes asseveracions que acabo d'escriure volen dir que la vida no és res d'això.
La vida és el sol de cada matí, el cop del vent, el silenci del bosc, la flaire dels pins i de la sal, la solitud a estones, la bona companyia en altres moments, la llibertat de l'anonimat, la confiança d'aquella persona amb qui pots parlar sense protocols ni perills de males interpretacions, un bon plat a taula, allò que tenim ara i aquí i no pas el que ens agradaria assolir, una muntanya coberta de neu a l'hivern.


La vida són les persones que estimem i les persones que ens estimen.

No hi ha diners. No hi ha publicacions. No hi ha medalles. No hi ha “Champions”. No hi ha copets a l'espatlla. No hi ha galons. No hi ha càrrecs. No hi ha possessions. Els que envegen tot això, envegen “no res”, fum il·luminat de llums artificioses.

Allò que val de la vida és a l'abast de tothom, és gratuït, i és ben poc, però alhora ho és tot.

Allibereu-vos de tot; no trobareu felicitat més gran que aquesta.


.




.

Thursday, June 11, 2009

Queda't amb mi (Pregària III)

.




Me n'aniré moltes vegades. No ho vull, però ho voldré, ho sé.
Tu no. Tu, estigues amb mi.
Fugiré quan no tindré motius per fer-ho; sóc així. Ara no vull pas fugir, però sé que d'aquí a poc, ho voldré fer, i ho faré.
Tu no. Tu roman al meu costat.
Rere les fulles. Rere la bòveda de l'atmosfera. Enllà dels espais infinits i inabastables de l'univers; o aquí mateix, a les escletxes dels quarks, als quarks dels quarks. Tu t'hi amagues. Sé que hi ets, perquè quan era petit i jugava a fet i amagar, sabia molt bé quan algú em mirava. Jo, divertit, tombava el cap per enxampar-lo, i aquest algú es tornava a amagar, però jo sabia que hi era i que em mirava. No deu ser gaire important que t'enxampi; sí que deu ser interessant que sàpiga que em mires i t'amagues.
Sigui com sigui, d'aquí a poc, quan me'n vagi, no ho facis tu. Roman amb mi, i fes-me notar que em mires, com quan era petit; així jo, a poc a poc, aniré tornant i et buscaré.
Em dirigeixo a tu que no sé qui ets, que no sé com ets, però que sé que ets tu. Si tu no m'has dit com ets, deu ser que no és essencial saber-ho. Però vés per on, sí que m'has dit com no ets i què no ets.
.

Wednesday, June 10, 2009

Com escric?

.


Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.

La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.

Com escric?


1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.


2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.


3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.

4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.


.

Tuesday, June 9, 2009

Tota la massa de l'univers està formada per partícules d'espín 0,5 (Canvieu la lògica quotidiana, la realitat és un miracle)

.


La lògica canvia quan contemplem el món de les partícules més petites de l'univers. La lògica que regeix les seves relacions, no és ben bé la nostra.
La llum, la gravetat, tot el que hi ha a l'univers pot ser comprès alhora com a partícula i com a ona. Una de les propietats que posseeixen les partícules és l'espín. I ens podem imaginar l'espin com una rotació de les partícules sobre elles mateixes (però aquesta imaginació és només un exercici per a comprendre el sentit d'espín, perquè la mecànica quàntica ens diu que les partícules no tenen cap eix definit). El espín ens dóna informació de com es veu la partícula des de diferents punts. Espín "0" vol dir que és veu igual des de totes bandes, no cal que girem la partícula per a tornar a veure-la igual.

Espín 1 vol dir que hem de donar “1” volta a la partícula per a veure-la igual.
Espín “2” vol dir que hem de donar 1/”2” voltes (mitja volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té dues cares iguals.
Espín “3” vol dir que hem de donar 1/”3” voltes (un terç de volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té tres cares iguals.


La nostra lògica fins aquí no s'ha violentat. Però compte, perquè ara diré el següent:

Hi ha partícules amb espín 0,5; la qual cosa vol dir que hem de girar 1/0,5 voltes (dues voltes) per a veure la mateixa cara; és a dir que si dono una volta complerta (360º) no veig la mateixa cara de la partícula, cal donar una altra volta de 360º més per a veure la cara que m'oferia la partícula abans de començar a girar-la.
Les partícules d'espín 0,5 formen la matèria de l'univers.
Les partícules d'espín 0 o d'espín 1, o d'espín 2, originen les forces entre les partícules materials.
Per avui ja n'hi ha prou.

Sunday, June 7, 2009

Quarks, pions, gluons, fotons, neutrins, electrons...

.




Sóc d'aquells que pensen que és un error prioritzar el llatí front l'estudi de les partícules que formen la matèria i l'energia. Crec que el coneixement científic de la realitat posa la ment humana en bona disposició per elaborar raonaments filosòfics que no cauran en l'error del sofisme i l'autoadulació.

Sóc d'aquells que pensen que si la filosofia entra a la ment sense la dosi adequada de ciència, fa més mal que bé. Demano disculpes si la meva opinió molesta algú; en tot cas, cadascú és ben lliure de compartir-la o de rebutjar-la; igual com jo sóc lliure d'opinar.

Per això, modestament, i molt de tant en tant, començaré a parlar d'un dels meus temes preferits: les partícules subatòmiques. Intentaré arribar, al llarg dels propers cinquanta anys de blog, fins a l'antimatèria i la matèria fosca. Intentaré fer-ho tan mastegable com pugui. Començo doncs.



La matèria està formada per mol·lècules. Si poguéssim dividir un bri d'una substància determinada tantes vegades com ens fos possible, arribaríem a una partícula límit, més enllà de la qual una divisió implicaria obtenir dues o més partícules que ja no serien la substància que hem començat a dividir. Aquesta partícula límit seria la mol·lècula.
La mol·lècula està formada d'àtoms. L'àtom és la part més petita d'una substància pura (d'un element de la taula periòdica), és a dir d'una substància que no està formada per la barreja d'altres substàncies.
Un àtom està format bàsicament per un nucli, on hi ha els neutrons i els protons; i pels electrons que giren al voltant del nucli. Depenent de l'element químic del qual estiguem parlant, hi haurà més o menys electrons a cada àtom. Un àtom elèctricament neutre té el mateix nombre de protons que d'electrons.
A banda dels protons, neutrons i electrons, dins l'àtom hi ha unes altres partícules que permeten la cohesió entre les tres primeres; aquestes partícules són els pions, els gluons i els fotons. Concretament els protons estan units als neutrons gràcies als pions. Un pió està format per una parella de quark i antiquark; aquesta parella de quark i antiquark està unida gràcies als gluons.
Els fotons són responsables de les forces electromagnètiques.
Els neutrins i els bosons W i Z són responsables de la força nuclear feble.
Els protons i els neutrons estan formats per quarks. Hi ha diferents tipus de quarks. Cada tipus de quark té un “color” i un “sabor”; però aquestes qualitats que anomenem “color” i “sabor” no tenen la significació que habitualment donem a color i sabor, sinó que són simplement etiquetes, maneres d'explicar unes diferències difícils de descriure perquè pertanyen a un món amb unes lleis llògiques i unes “formes” molt diferents a les nostres, i força desconegudes. Existeixen com a mínim sis sabors: dalt, baix, estrany, encant, fons, cimall. I existeixen tres colors: vermell, verd i blau.
El protó està format per dos quarks “dalt” i un “baix”.
Un neutró està fet de dos “baix” i un “dalt”.
Si fabriquéssim partícules formades pels altres sabors: estrany, encant, fons i cimall, obtindríem partícules massa grosses i molt poc estables que es descomposarien de seguida.
Hem de dir que totes les partícules, a banda de ser partícules, són alhora “ones”.
Hem de dir que tota aquesta descripció que hem fet és un model que ens permet imaginar la realitat i les seves relacions, però que de fet la realitat no té una forma concreta; i si pensem en les distàncies subatòmiques, hem de recordar una vegada i una altra que la realitat no té forma, i que tota la teoria de partícules és només un model que explica la realitat.

Avui no diré res més; però un altre dia continuaré.

Font: “A Brief History of Time. From the Big Bang to Black Holes”
STEPHEN W.HAWKING


.

Saturday, June 6, 2009

"Ángeles y demonios" (Angels & Demons) de Ron Howard, amb Tom Hanks, Ayelet Zurer, Ewan McGregor, Stellan Skarsgard.

.


És una pel·lícula molt més entretinguda que “El código Da Vinci”.
Intenta un ritme trepidant que aconsegueix en bona mesura, i una trama argumental amb girs que tenen vocació de sorpresius, i que pequen d'inversemblants; sobretot el gir argumental final, on el qui semblava “bo” és “dolent”. Aquest canvi de sentit en el guió deixa massa incògnites i incongruències sense aclarir; fa l'efecte de “canvi de plans” imprevist i poc afortunat dels guionistes.
A banda d'aquestes petites grans nafres, si la pel·lícula es mira amb l'única intenció de distreure's, no deceb. Pel cap baix, ens ofereix unes imatges força interessants de Roma, del CERN i els experiments que s'hi fan. Ens parla de l'antimatèria, que això a alguns sempre ens estimula la imaginació. Ens submergeix, també, en el món morbosament interessant del poder dels cardenals, la cúria i el Vaticà.
El que no acabo d'entendre és l'enuig del Vaticà per aquesta pel·lícula; trobo que l'Església queda millor del que podria quedar si la intenció dels productors fos atacar-la. No acabo de veure quin és el problema que el Papa Ratzinger hi troba. Fet i fet, el film reflecteix l'obsessió de la jerarquia per maquillar qualsevol escàndol, per mostrar un rostre falsament perfecte, per navegar entre dues aigües o entre les que calguin per tal que toto rutlli tranquil·lament i sense aldarulls, encara que el preu que s'hagi de pagar sigui el de mentir i tapar.
Alguns potser diran que això que dic és “carregar contra les sensibilitats de l'Església”; res més lluny de la realitat. El que de debò carrega contra la sensibilitat de l'església és la mentida, el poder, la lluita pel poder, l'obsessió per fonamentar el poder religiós damunt del poder polític terrenal i les seves finances econòmiques; l'únic que carrega contra la sensibilitat de l'església és confondre-la amb un feix de prínceps porprats. De tant en tant va bé tombar metafòricament les taules d'alguns canvistes, encara que els de sempre t'acusin de ferir sensibilitats.
.

Thursday, June 4, 2009

No tingueu por (Pregària II)

.



No tingueu por, vosaltres que us sabeu descendents de les bèsties i que sentiu dins vostre la força ancestral de la competició i de la violència.
No tingueu por, ni que el vostre sòl sembli descompondre's, ni que la vostra vida s'esvaeixi com un castell de sorra quan l'onada el desfà.
No tingueu por, perquè ben aviat, allò que encara no és del tot, serà; allò que avui tremola, allò que avui oscil·la entre el ser i el no ser, es definirà vers l'existència amb una força que ningú no podrà aturar.
No tingueu por, perquè existeix l'Amor Incondicional; l'amor que perdona els seus botxins; l'amor que estima els seus enemics; l'amor que cura els qui l'estant ferint; l'amor que salva els qui l'estant matant; l'amor que estima enllà dels actes i els mereixements.
No tingueu por, perquè existeix una asimetria vers el bé que guanyarà per unanimitat.
No tingueu por perquè sou més que palla, més que ovelles, més que ramat, més que poble.
No tingueu por perquè rere la foscor del misteri algú us mira a cadascun en cada instant, algú us estima a cadascun infinitament a cada instant.
És impossible no estimar algú que ens estima així. És impossible no camina vers ell a cada bri de vida, a cada revolt del camí.
No tingueu por, ni que us arrenquin els ossos, ni que s'enriguin de vosaltres mentre moriu rabiant. Algun dia ells també s'adonaran que cal no tenir por, que cal caminar vers la llum sense rancunia, vers la reconciliació universal dels qui venim de la nit dels temps, del principi meravellós i esquerp de l'animalisme, i que hem esdevingut consciència, i que cerquem sense saber-ho el nostre origen que és l'Amor.
..

Tuesday, June 2, 2009

S'ha mort en Paul (en Paul Dodson, el del "YES"). I salutacions als meus visitants (sé d'on sou).

.



Que fàcil fóra la vida si fóssim més senzills! ¿El que acabo de dir, un tòpic? Però és que parlar de tòpics és un tòpic. Fer servir la tornada “És un tòpic” és una manera de jugar a futbol llançant les pilotes fora. I arriba un punt que un ja no pot més; i va bé dir-ho, ni que els qui t'escolten siguin només els habituals lectors del blog. El meu lector de Cardona, a qui aprofito per saludar; entra com un rellotge cada dia, i em fa moltíssima il·lusió tenir un seguidor de Cardona (o de prop de Cardona). L'altre seguidor és de Vic; entra més de tant en tant, però és molt fidel (mai millor dit). De Barcelona en sou un munt: els qui arribeu des de relatsencatalà, o els qui aterreu des del google sense buscar-me a mi expressament. Saludo també els que entreu directament al meu blog des de Terrassa; això vol dir que em teniu a “pàgines preferides” i deveu ser companys de feina, algun alumne, algun parent que no saluda. Saludo també als molts que arribeu des de la pàgina d'en Jesús Tibau (sou molts); als de l'empordà (crec que sé qui sou); al del Vendrell (que no diu res però que de tant en tant entra); als que sempre em comenteu: l'Helena Arumi, la Cèlia, L'Empar, en Jesús, la Sílvia, la Rita de l'illa Roja, l'Eulàlia Mesalles, l'Assumpta... i me'n deixo un munt. Els qui arriben del Club Català de Naturisme. El meu entusiasta seguidor del Blog de la Sagrada Familia de Terrassa que no para de posar enllaços del blog de la Parròquia al meu blog (al final s'enfadaran amb tu, que jo sóc massa llibertí per estar enllaçat en una parròquia).
A tots vosaltres us agraeixo el gest de llegir-me i d'escoltar de tant en tant les meves queixes per l'estrès, pel cansament esgotador que em provoca el meu ritme vital, per molt que intento prendre-me'l amb filosofia. La vida ens posa a prova. Som provats a foc. Hi ha algú o alguna cosa que sembla que vulgui comprovar si malgrat els cops continuem creient en l'existència. Vet aquí el secret: continuar creient en l'existència; continuar pensant que existir és bo, que el futur és l'amor i que malgrat el dolor que a cops se'ns fica a dins (el dolor que ens trobem a la vida sense haver escollit i que no té cap rostre bo...), viure val la pena; creure en la vida, val la pena.

Aprofito per recordar, i saludar, en Paul, en Paul Dodson, el professor d'anglès, el fundador de l'escola d'anglès “Yes” a Terrassa; amic dels meus pares, amic meu, que va morir diumenge i que em sembla impossible que hagi mort. No oblidarem mai el seu caràcter optimista, la seva fam de cultura i de gastronomia, la seva simpatia. Algun dia m'agradaria tocar-te al piano un altra vegada el “Londonderry Air” o “It's a long way to Tipperary”... Que existeixin persones com tu és la prova que la mort no existeix. El video de You Tube d'avui va en el teu honor. Salut!
.

Monday, June 1, 2009

Pasai Donibane

.



A la dreta de la imatge Pasai Donibane (Passatges de Sant Joan); a l'esquerra i a l'altra banda del braç de mar, Passatges de Sant Pere; al fons, rere l'estret pas que podeu albirar, el Cantàbric; no gaire lluny, Lezo i Errenteria. Verd i blau, flaire de sal i de faigs, pluja i llum. Mitja vida meva.
.
.