Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, June 28, 2009

Benvingut a Varsòvia (Relat guanyador del "X Concurs de Contes Memorial Fernando Rodríguez Contreras")

.



Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”


*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”



*



“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”



*



Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.
.

1 comment:

Helena Arumi said...

Jo, no sabria com expressar el que he sentit, després de llegir. Primer m'ha quedar un regust de cruesa propera, com si fos a tocar de casa.
I la bogeria animal de la guerra, això que no s'atura, i passen els segles. Les frases que fan mal:
- Danys col·laterals (quina fredor de mots, en comptes de dir, assassinat d'innocents)
_ Les bombes no trien a les seves víctimes: és cert, cauen i prou. Sembren la mort i reguen la terra amb sang que renaixerà en alguna nova forma de vida, un arbre?
L'avi desgastat per la impotència de no convèncer ni al propi fill.
La noia: la llum del món que s'obre pas a mossegades de coratge, valenta, una dona que es revolta, malgrat la seva edat tendra.
Has descrit l'infern de tots els pobles en guerra, els morts de tots nosaltres i l'espurna que lluita per canviar el nostre destí d'aberracions tot sovint, obviades.
Com si el silenci fos còmplice de res...
Les descripcions detallades però contingudes ajuden a poder entrar dins l'infern dels altres, que potser un dia serem nosaltres.

Felicitats, m'ha agradat molt. Tenies raó, el final és esperançador i l'única via per sobreviure.

Una abraçada molt gran.