Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, September 18, 2009

Bé i mal. Funcionament cerebral. Més reflexions entorn dels mots de Carlos Belmonte (II)

.


Tornant al tema de l'entrevista al metge i investigador Carlos Belmonte que El País va publicar diumenge passat, sento la necessitat de comentar algunes idees més (expressades per ell); idees que es fonamenten en evidències científiques; idees que necessàriament ens han de fer replantejar els nostres judicis, les nostres valoracions morals; fins i tot, i en alguns punts, la nostra concepció de la cosmologia.

Per exemple, va dir ( i de fet ja era sabut) que el cervell dels assassins en sèrie és diferent; que tenen alteracions funcionals greus a l'escorça orbitofrontal. En aquesta escorça (l'última en desenvolupar-se), és on es configuren els circuits neuronals que inhibeixen conductes impulsives i que determinen les nostres valoracions ètiques i la nostra empatia emocional vers els altres. De tot això es dedueix (no ell, sinó jo) que l'empatia d'una persona, la seva capacitat d'autoexigència, la seva "bondat" per dir-ho així, depenen de circuits neuronals. La seva capacitat de resposta lliure, s'orientarà davant d'un conflicte moral vers una direcció o vers una altra (lliurement) però depenent de la configuració de determinats circuits de neurones.
Som lliures, és cert, però la nostra llibertat decideix bàsicament fonamentant-se en valoracions que elaboren uns circuits materials que hem heretat dels nostres ancestres. Tal vegada per un assassí en sèrie sigui tan difícil deixar de matar una víctima com per a un toxicoman renunciar a la seva dosi. Sense anar tan lluny, sense parlar ni d'assassins en sèrie ni de toxicòmans: potser per algú (a causa dels seus circuits neuronals) sigui tan difícil ser generós, com per a algú altre deixar de fumar. Amb tot això vull dir que tots som diferents, i que som com podem ser, com el nostre substrat orgànic ens permet ser. Davant d'això, si som honestos, hem de replantejar-nos els nostres judicis morals, la nostra concepció del bé i del mal, la culpabilització, la justícia i els valors. No pas per deixar sense càstig els assassins en sèrie (per raons socials no ens queda altra solució que la penal), sinó per a no odiar-los, per a no odiar. No pas per a permetre comportaments egoistes, sinó per a poder estimar interiorment les persones sigui com sigui el seu caràcter, tenint en compte que no triem com som, i que malgrat que la educació sens dubte ens pot ajudar molt, no responem tots igual a aquesta educació. Si poguéssim ser tots bons, seríem tots bons; si no ho som, és perquè ens costa massa; els circuits neuronals fan que sovint triem no la decisió més empàtica, sinó la més egoista; i l'esforç que deixem d'aplicar a causa d'aquesta elecció és molt diferent segons quin sigui el disseny dels nostres circuits.


Diu una altra cosa impactant en carlos Belmonte:
"...Per això m'obsessiona l'educació dels infants. És un període determinant per tal que una persona vagi en una direcció o en una altra, a causa de l'enorme plasticitat del cervell. Hi ha circuits que en un moment determinat de la vida es tanquen per sempre. Estic convençut que això passa amb la violència. A qui és maltractat en un moment determinat se li activen uns circuits d'emergència que resten així per tota la vida."

Amics, això vol dir, que l'etapa educativa ens configura l'esperit. La ment se'ns construeix a la infantesa. Preocupem-nos que els nostres infants tinguin circuits neuronals amb connexions meravelloses perquè arribin a ser persones empàtiques, i amb el màxim desenvolupament intel·lectual, afectiu, emotiu, esportiu... Al meu parer això s'aconsegueix amb una bona educació, i per damunt de tot estimant-los incondicionalment: a canvi de res, només pel fet que són persones. Han d'aprendre que l'amor el mereix tothom només pel fet d'existir; l'amor autèntic, no pas els succedanis: desig, atracció, preferència...
Una última reflexió: si la natura permet l'aparició de persones amb tendències psicopàtiques; si sense anar tan lluny, la selecció natural esperona l'aparició de circuits amb dissenys egoistes, mandrosos, impulsius... en molts de nosaltres. Si pel mateix motiu la natura genera plantes amb punxes, cactus que es defensen de les agressions animals. Hem de valorar la visió excessivament paternalista d'un Déu que concedeix desigs als seus escollits, o que decideix el càstig etern dels menys empàtics, dels "dolents"... Si bé i mal són realitats generades a causa de la lluita de les espècies per a sobreviure; qui ens castigarà a causa del bé i del mal?

No descarto continuar algun altra dia parlant dels mots de Carlos Belmonte.

.

1 comment:

Helena Arumi said...

Ostres, ho trobo interessantíssim!
Som com som i potser per això, com dius, costa tant canviar conductes molt arrelades.
Lo dels infants penso que és clarivident i ben cert. Segurament el que som, amb virtuts i defectes, es va gestar en la infantesa. I costa molt desempallegar-se dels defectes que no ens agraden, però que almenys, reconeixem.
M'ha agradat llegir aquesta reflexió i l'anterior que vas posar de'n Carlos Belmonte.

Gràcies!