Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, September 20, 2009

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.


Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.
¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?
Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.
.
.

2 comments:

Helena Arumi said...

Jo no el conec tan bé al meu inconscient. De vegades, no puc saber la causa d'un cert desànim o por atàvica, que solc patir de tant en tant. Naturalment és química i neurotransmissió, però això no m'ajuda a sentir-me millor, malgrat que em digui i redigui que és passatger.
Jo, lo dels escarabats, sempre ho imaginava però amb formigues davant un bassal enorme, de manera que no podien mirar-se'l des de fora.
Crec que els humans estem en alguna situació semblant, dintre de quelcom del que no tenim abast ni perspectiva per albirar ni una hipòtesi per esbrinar de què es tracta.
Molt interessant aquest tercer post
sobre les reflexions de C. Belmonte.

Piedra said...

muy interesante tu reflexión sobre el poder del inconsciente, que viene avalado, también, por información "científica" de último momento. gracias por compartirlo.