Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, October 3, 2009

La pols blanca

.


Em pregunten si vull pollastre amb patates o salmó amb pèsols. Ni el pollastre ni el salmó no acabaran de digerir-se. Jauran al taüt amb mi; no tinc prou diners per a pagar-me la incineració. ¿Per què haig de sopar, si d'aquí a una estona me n'aniré? Per la mateixa raó per la qual tothom sopa i dina, em diria el meu pare si fos viu i si no s'hagués mort de pena. Tots hem de morir, em diria, i bé sopem. I tu te n'aniràs abans que ningú, però pensa que no mengem pas per altra cosa que per a donar un gust al paladar. De la digestió, se'n fa responsable el cos, no pas tu. Però... ¿què sóc jo sinó un cos? ¿què, sinó un munt de molècules capaces de pensar? Si fos una bèstia i no sabés que em moro!
Després em porten la roba; es veu que m'haig de vestir bé; d'aquesta manera s'estalvien veure un cos nu, fred i enterc, i guarnir-lo com si ho fessin amb un porc a l'escorxador. Si el mort es vesteix tot sol abans de morir-se, una feina menys! Però ben mirat, ¿quina necessitat tinc de vestir-me? Es preocupen de la dignitat del meu cadàver i no tant de la dignitat que tinc com a viu. Si, com diuen, no mereixo viure, ¿per què pressuposen que mereixo vestir-me?
I ara em pentinen! Per què? ¿Que és que volen que els cucs em trobin guapo? Però si fins i tot em posaran una caputxa per a no veure el blanc dels meus ulls quan m'engeguin el tret de gràcia. Qui gaudirà amb la meva clenxa xopa de colònia?
I em llegeixen la sentència, la llei, la sagrada norma de la societat que m'envia al no res, a l'infern o a onsevulla que el fat ens enviï quan deixem de respirar. ¿Què en trauré d'escoltar-la? ¿Els ho agrairé quan ja no respiri?
Sigui com sigui, no em podran fer fora de l'univers. Les fulles s'envolen a la tardor endutes per un vent cada vegada més gèlid; no trien les voltes que fan, ni el ball del seu caure. Seré una fulla verda, arrencada d'un castanyer abans de temps. Faré giragonses involuntàries pels espais d'un bosc que ha crescut com la molsa damunt d'una roca, i s'esborraran els records del meu cervell per a sempre. I en el moment en què s'esborrin seré innocent com un nadó que no sap on va ni d'on ve, que no sap res, que plora i prou.
És estrany, però resta mitja hora perquè passi tot i recordo els passeigs pels boscos de Sant Llorenç com si fos ahir, que els feia de la mà del pare. Sento, fins i tot, la flaire del seu cos, de la seva roba, l'olor de tabac de pipa, la colònia de lavanda, la mà premuda amb força, la trepitjada ferma cap a la Mola, el vent de l'hivern que bufava, efluvis de romaní i de farigola quan jo encara no havia matat a ningú perquè era un criatura. Anys després tot s'esvaí. L'atur ens mossegà. El bosc fou substituït pel carrer d'un polígon de Barcelona. Vaig descobrir el plaer de la pols blanca que ningú no va saber dir-me que foradava l'ànima; ningú no va tenir temps de dir-me res. La mare, un escarràs, massa hores netejant cases. El pare plorant, o vaguejant mig begut per la zona franca per si algú li donava unes monedes a canvi de descarregar un vaixell o d'escombrar un magatzem. El pis de Terrassa embargat. El dia a dia a casa de la cosina de Barcelona que ens mirava de trascantó i deia que fèiem pudor. L'aigua era freda. La casa no era nostra. La nostra casa no era nostra. La nostra vida no era la nostra. I la pols blanca se'm barrejà amb la sang. I la sang m'embrutà la ment. I un dia em vaig veure amb una pistola a les mans davant d'un adroguer. L'adroguer em mirava amb pànic i jo no recordava què hi feia allà. I la pols blanca a la meva ment em va dir que premés el gallet i que foradés el pit d'aquell home que tenia els bitllets necessaris per aconseguir-la. I l'home morí, igual com moriré jo ara, igual com vaig morir aquell dia dins d'aquella botiga de lleixius i pintures.

Quinze minuts i torno a sentir la mà del pare, i l'oreig del massís rogenc del meu Vallès, i el temps de la infantesa quan tot era pau, quan la pluja era benigna, quan la llar de foc ens reunia als germans, al pare i a la mare.
Deu minuts i el cor se m'accelera. Per què? Si tampoc no sóc viu. Si la vida que tinc no és la meva. Una estranya recança m'empeny vers la vida ni que la vida sigui tan esquerpa com la que em resta.
Cinc minuts i cloc els ulls i veig la molsa del torrent després de la pluja. I sé que tot és no res, i que tant se val si sóc fulla que gira i que cau; algun vent se m'endurà cap al sòl d'algun bosc perdut de la natura. La mà del pare és forta i freda, i em tiba cap amunt.
-Va! No tinguis por! No tinguis por! Tornem a casa, fill, tornem a casa!

I avanço vers el patíbul sense saber que ho faig. La muntanya s'alça al meu davant. Són allà, tots quatre. La mare, el pare, la meva germana i el meu germà petit. Tornem a tenir la casa. La pols blanca s'ha desfet. L'adroguer em mira i em somriu.
-No passa res! -exclama, i sento un tret.
M'aixeco de terra i continuo caminant cap a tots quatre.
.

1 comment:

Helena Arumi said...

M'agrada moltíssim, per la visió de la mort, m'agradaria sentir-ho així, quan algú se'n va. Sense la sensació que t'han arrencat un tros de vida, d'infantesa, de records...
Ser fulla, ocell o flama d'un foc que crema, o cendra d'un mort que ha estat incinerat i reneix en un bosc de pinassa, o en la terra que l'acull per tornar a ser terra.

Bellíssim Jeremias, fa esborronar.