Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 20, 2009

Pujada al Montcau des del Coll d'Estenalles

.

Quan tenia divuit anys, feia vídeos a les seves rodalies, i hi posava melodies de vells westerns, de manera que la solitud i la bellesa del paisatge feien l'efecte que estàvem parlant de terres llunyanes i inhòspites encara per descobrir.

Quan tenia vint anys, me'n duia els apunts d'algunes assignatures de matemàtiques de la carrera, i estudiava sota d'una alzina amb un bolígraf i una llibreta a les mans.

Als vint-i-poc, llegia la mística de Sant Joan de la Creu mentre rebia suaus raigs de sol i escoltava els sons de la solitud de la natura.

Als vint-i-cinc, hi pujava als estius amb un esplai del barri del Raval de Barcelona, i intentava d'encomenar l'entusiasme per la natura virginal.

A la mateixa època hi pujava amb la meva noia i una guitarra.

Pels mateixos dies, si fa no fa, que coincidien amb els últims anys de carrera, hi pujava a les nits a contemplar la celístia i a experimentar sensacions que m'he proposat no explicar a ningú perquè són meves i prou.

Aquest diumenge, amb quaranta-un anys, hi vaig pujar amb el meu fill, que en té set. Jo m'he fet més gran, però el Montcau és el mateix, no ha canviat. Hi continua manant la solitud, els raigs rojos del Sol morint al captard, l'olor de farigoles i de romaní, la remor del vent, la fredor de la pedra conglomerada, i un present intents que fan que cada ascensió sigui diferent, que cada caminada esdevingui misteri i aventura. Tot continua igual, tal vegada els quaranta-un anys no siguin res més que una irònica aparença de quelcom que no és real. I el meu fill s'ho va passar molt bé.


.

1 comment:

Clidice said...

una bona manera d'anar creixent i la muntanya sempre és allí, esperant-te :)