Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, November 2, 2009

Desfilada de corruptes

.

Desfilen... desfilen tots cap a ponent,

amb braçalets d'argent, i a rodolons...

I els músics amenitzen la seva desfilada;

músics d'acer, amb cors d'acer i so mut i fimbrejant.

Els ulls dels morts de ferro que se'ls miren.

Robert Conway



Desfilada de pressumptos corruptes vers l'audiència de Madrid; per la societat, corruptes ja jutjats i condemnats, si més no a la vergonya i a la presó (n'hi ha que no hi han anat a la presó).
I probablement siguin culpables; i si ho són, ens n'hem de defendre, hem d'aconseguir que d'altres s'ho pensin dues vegades, i tres i quatre, abans de decidir-se a omplir les seves arques amb diners que d'altres han suat; que d'altres han suat amb penúries i dificultats, sobretot en temps de crisi.
Però cal tenir en compte dues coses.
L'una, que bo i culpables són persones, i que el dret a la dignitat i a l'estimació que tenen com a persones que són, ningú no els hi pot manllevar. Tot i que vagin a la presó, tot i que algun dia es demostri que són culpables (algun d'ells ja ha confessat), continuaran sent persones, que han de ser estimades pel que són i no pel que fan o han fet.
La segona cosa que cal tenir en compte és que cadascun de nosaltres té un bon feix de raons per avergonyir-se d'alguna actuació (o de diverses) al llarg de la seva vida. Potser no serem estafadors, potser no arribarem mai a creure que estem per damunt de tothom i que ningú no ens pot discutir les decisions, potser no ens agraden els diners i en tenim prou amb el Sol i el mar (gratuïts tots dos); però de ben segur que en algun aspecte, en algun detall, alguna vegada, o moltes vegades, hem comès errors conscients o inconscients, que ens farien mereixedors de xiulets i esbroncades. Tots estem fets de la mateixa pasta, som Homo sàpiens, micos de costums, cecs ver les pròpies misèries, orgullosos, territorials, conqueridors i devastadors de territoris, egocèntrics, gelosos, envejosos, violents, absurds... Tots som, si fa no fa, iguals, i no podem estar segurs de quina hauria estat la nostra actuació si haguéssim passat per les circumstàncies vitals per les quals han passat els corruptes i que només ells coneixen (o potser ni ells): educació entre cotofluixos, d'elit, selectiva, enmig de les trescentes o quatrecentes famílies que es troben sempre al Liceu, al Palau de la Música, a la llotja del Camp Nou, al club d'Hoquei o de polo... Educació senyorial de banalitats entronitzades, racisme disfressat i ocult, classisme disfressat i ocult, egolatria convertida en el fet quotidià de l'existència, i tot un reguitzell d'experiències amuntegades en els records i en l'inconscient que fan que no poguem saber que hauria estat de nosaltres si les nostres vides haguessin circulat pels viaranys dels dignes enmanillats. I si haguéssim actuat diferent, ¿no fóra pel fet de tenir diferents connexions neuronals, diferents volums cerebrals, diferent sistema nerviós, diferents instints? Dit d'una altra manera, no només si estiguéssim en el seu lloc, sino si a més fóssim ells... si fóssim ells amb el seu cos (cervell inclòs) ...no hauríem fet el mateix?
Tercera cosa. N'hi ha molts que encara no han estat descoberts, que potser trigaran a ser descoberts, que potser mai no seran descoberts. Això no treu que els enxampats no hagin de pagar; però convé que surti tothom, perquè hi ha molta gent que ha perdut el pis per no pagar les lletres perquè no han tingut la sort de ser consellers o directors del Palau de la Música. Hi ha massa “senyors” que no volen reconèixer que són “homes”. Hi ha massa senyors que malgrat que no ho vulguin acceptar, es pensen que els diners els fan més senyors, i que no tenir-los els fa més miserables. I si no... ¿per què els presidents de la Generalitat donen la mà als grans empresaris en nits pomposes de triomfadors econòmics, i ben poques vegades la donen (i si ho fan és tan sols per electoralisme) als mecànics dels tallers de cotxes que tenen les mans brutes de greix, o a la carnissera del mercat, o al qui manega la màquina d'enquadernació de la planta que edita qualsevol diari. Quan ho fan, no ho fan de debò, o no ho fan tan de debò com quan donen la mà al president d'una empresa de jocs d'atzar, o a un banquer, o a un fabricant d'armes, o de pintallavis, encara que el més que bé algun d'aquests triomfadors pugui sortir a tots els diaris com a presumpte cervell d'alguna hipotètica trama de corrupció.
.

2 comments:

Eulàlia Mesalles said...

En resum: Tots som "iguals" però n'hi ha que són més "iguals" que d'altres.

Alberich said...

Deu ser que l’ocasió fa el lladre.
Vull ser corrupte i no em deixen ser-ho!