Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, October 28, 2009

Mimetisme. Educació. El forner i el seu fill.

.

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l’imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l’enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n’ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s’adoni del molt que se l’estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l’alcalde s’atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l’escola, no s’ajunta amb els diferents.
El pare diu que s’ha de ser eficaç; i decideix de tancar l’avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s’ha d’apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.
.

Monday, October 26, 2009

Des de Beraun al Cantàbric, passant per Errenteria i Passai Donibane.

.


Avui us presento una excursió que vàrem fer a l'agost.

Partírem de "Beraun", un barri de la població d'Errenteria, a la província de Guipúscoa. Un cantó tranquil d'Errenteria, ocupat per famílies que majoritàriament varen arribar a aquestes terres a la dècada dels setanta, a la recerca d'una vida millor, com sempre hem fet tots els pobles quan ens ha calgut sobreviure.

Beraun és un barri que es troba a uns cent metres per damunt del nivell del Cantàbric, que s'albira enllà de la Badia de Passaia, en un entrant capriciós de la costa, aprofitat fa unes quantes dècades pel Port industrial de Passaia.


A l'altra banda del port, una de les centrals tèrmiques més contaminants de tot l'estat espanyol. Curiosament, en aquestes terres, hi ha hagut un munt de protestes per una incineradora de deixalles que fa temps que ja haurien d'haver tret, i en canvi no n'hi ha hagut tantes per aquesta tèrmica que és de debò, i greument, perjudicial per la salut humana.

Baixant del turó de Beraun, ens trobem amb el nucli antic d'Errenteria. El turó de Jaizkibel al damunt, i a l'altra banda el Cantàbric.

Passat el port, i ja més a prop de mar obert, arribem a Passai Donibane (Passatges de Sant Joan); una de les poblacions més belles i tradicionals d'aquesta comarca.

A Passai Donibane, les façanes dels habitatges conserven el gust tradicional d'Euskalherria, la fusta, els colors, la ikurrinya, les tavernes, els pescadors, els nens jugant als carrers, les esglésies...

Mirem un moment enrere per contemplar el poble i les barques dels pescadors. Més enllà el port de Passaia.


A l'últim, arribem al Cantàbric brau; avui, però, està tranquil. A la dreta, el penya-segat s'enfila fins a Jaizkibel; a l'esquerra, el massís arriba fins a Donóstia.


Tornem enrere, pel camí que voreja l'entrada de la Badia. Observem les construccions antigues carregades d'història.



El verd mai no abandona aquest paisatge, malgrat que la mar s'enfili sovint muntanya amunt.



Tornem a trobar-nos Passai Donibane. Uns infants es llencen a l'aigua des de la paret del port.


Passa, veloç, una "trainera", entrenant per una propera competició, segurament plena d'intensitat.

El Sol declina. Sens dubte és una gran passejada que no trobareu pas als tríptics de les agències de viatges.
.

Sunday, October 25, 2009

Sóc anormal.

.

Anormal, segons el diccionari, pot voler dir dues coses:
1.- Irregular, que s'aparta de la norma o regla.
2.- Persona privada de l'ús corrent d'un sentit o que té un desenvolupament mental imperfecte.
Els neoconservadors fan servir l'ambigüitat del significat per insultar amb dissimulació els qui apartant-se de la norma social en algun aspecte es fan mereixedors de la primera accepció. Els "neocon" els anomenaran "anormals" amb la intenció d'atorgar-los la segona significació en el seu sentit més despectiu, però amb l'as a la màniga de justificar el seu mot amb la primera accepció cas que les coses es posin magres i els acusin d'intolerants.

I és que de vegades la llei, la legalitat, allò que està establert, es pren com a sinònim de bo, de correcte, d'assenyat, d'inmillorable. Sense arribar a la norma legal, quedant-nos només en la norma social majoritària, en el costum, en la tradició... qui la vulnera sovint és considerat una desferra, un apestat, algú de poc fiar.

Ahir mateix, el president de Cantàbria, un personatge amb una fam de protagonisme desbocada, justificava el seu rebuig al fet que el president Laporta compartís amb ell un acte sobre no sé quina qüestió dels purs habans, bo i dient que és que en Laporta era independentista, que no estava d'acord ni amb la constitució ni amb la legalitat establerta, i que en conseqüència aquesta actitud i aquestes opinions del president blaugrana feien lògic que ell, com a president, demanés no ser present en un acte en què en Laporta hi era convidat. És aquest un cas d'aquells tan clars en què el sistema establert es converteix en la moral acceptada, en el bé absolut, en allò que separa les ovelles dels cabrits, els dòcils dels rebecs, els diabòlics dels angèlics. Segons aquest president, el de Cantàbria, i segons molta gent, qui s'aparta de la norma, qui gosa opinar contra la norma, qui posa en qüestió la constitució, qui no té una opinió com la que segons ells s'ha de tenir, qui no pensa "tal com s'ha de pensar", no mereix ser tingut en compte.

Amb tots els respectes, davant aquesta gent que se sotmet i que pretén sotmetre tothom, a una visió inamovible del sistema, jo em declaro (sovint i en molts aspectes) joiosament “anormal” (amb la primera accepció, si us plau).
.

Wednesday, October 21, 2009

Oblidar

.


D'alguna manera sé que és aquí; rere el bosc d'alzines sureres, al capdamunt del turó, des d'on la mar refulgeix amb guspirs d'argent. Diuen que les vacances són això, i jo mai no les havia fetes; si més no, unes vacances com aquestes, amarades del misteri d'anar a l'aventura, a la recerca del gran mite, de la gran esperança humana. I és que en un món on tot és taxat, qui pot creure encara en el paradís. Jo ho he fet. Jo he cercat els vells mots ibers que ningú mai no ha estat capaç de desxifrar, i, fent servir la intuïció, que al llarg de l'any em veig obligat a desar al calaix de les utopies infantils, he trobat les coordenades del somni. I sembla mentida que fos tan a prop, que el paradís es trobés enmig d'aquest vendaval d'angoixes que és Catalunya. No m'ho puc creure però sóc al llindar de l'Edèn, i no hi ha parterres amb gespa i flors, ni arpes, ni pomeres. Tampoc no sé per què comença aquí, no veig cap tanca, ni cap paret de boix, ni xiprers i palmes com els dos rius paral·lels d'en Màrius. Però un infant em mira i em diu que ja he arribat, que si vull hi puc entrar, però que si em decideixo a fer-ho, haig de complir les normes. I quan li pregunto que quines normes, em respon que les mateixes dues normes que tots els qui han entrat han hagut d'obeir: despullar-me i oblidar.
-Despullar-me? Del tot? -li demano com un ximple. Es limita a fer que sí amb el cap.
-I oblidar -afegeix molt seriós.
-Oblidar què?
-Oblidar-ho tot.
El cert és que no em sembla tan difícil; són vacances, i a la meva joventut havia passat molts caps de setmana al Càmping naturista del Temple del Sol. Ben mirat, és lògic que el paradís impliqui nuesa. Oblidar, però, em resulta menys comprensible. Li dic que d'acord i em començo a treure la roba. Intento, però, cercar un armari, una guixeta, algun lloc on desar la documentació, el carnet d'identitat, els diners. Em diu que no, que ho haig d'abandonar tot sense preocupar-me de perdre-ho. Em resulta impossible d'acceptar; no puc córrer el risc que algú trobi la mastercard i me la deixi més seca que l'ampolla d'un borratxo. I el carnet d'identitat! I el de conduir! Li explico les meves pors, i, movent negativament el cap, em fa saber que el paradís no és per a mi. Em fa tanta ràbia que d'un estirabot llenço la cartera a l'aire, m'acabo de desprendre de les peces que em faltaven, i creuo el límit ben nu. Llavors veig el nen, que fins ara restava ocult darrere una argelaga i m'adono que també va nu.
-Pots marxar quan vulguis -em fa saber -. Però si ho fas, voldràs tornar; no seràs feliç fins que no aconsegueixis de tornar; i si a l'últim no ho aconsegueixes, mai més no seràs feliç.
-Són només unes vacances -li dic, traient importància al seu dramatisme -. I sóc el cap de personal d'una de les empreses més prestigioses del món.
-No. -em diu taxativament -. Ets el Pere. El Pere sense records. El Pere sense possessions. Ets tu i prou.
I en aquest precís instant oblido la meva feina, la meva família, les meves possessions, el meu passat. No sé res de mi. No sé qui sóc, fora de qui sóc ara.
M'atanso a la platja, enllà del bosc, baixant per un talús pedregós, i descobreixo milers de nens i nenes nus jugant a la sorra. M'acosto a la riba, contemplo el meu reflex a la superfície encalmada de la cala, i em veig com quan era petit, deu anys, no més. Aviat em vénen a buscar per anar a jugar i se me'n va del cap que acabo d'arribar. És en aquest moment quan el nen que vigilava l'entrada del paradís em diu que m'he mort.
-No pot ser! -exclamo -. Si m'hagués mort, vindria Jesús i em castigaria pels meus pecats!
-Te'n recordes dels teus pecats? -em demana amb expressió d'inquietud.
-No. No recordo res del meu passat.
Després m'assenyala una nena de cabells castanys i pell bruna; amb uns ulls grossos i expressius, i un somriure franc.
-La van torturar fins a matar-la; en un lloc que es deia Austwitch -m'explica -. I tampoc no se'n recorda.
-I el qui ho va fer tampoc no se'n recorda? -li dic, esgarrifat.
-Tampoc -diu. I m'assenyala un nen ros amb ulls de cel que pren de la mà la nena bruna. Tots dos caminen fins a una obaga ran de les onades -. Ell és el carnisser que la va torturar, i evidentment tampoc no se'n recorda.
-No és just -faig.
-N'estàs segur?
-Completament! -li etzibo esverat -. Ha de conèixer el mal que ha fet! Ha de comprendre l'horror!
-Potser ja ho ha fet -em diu.
I en aquest moment sento un dring, un brunz, una estridència que fa que totes les criatures mirin al firmament i s'aturin espantades. Algú em sacseja. Obro els ulls i m'amara la foscor de la meva habitació del Carrer del Capità Arenas. La meva dona em diu que si no m'aixeco d'una vegada faré tard a la feina. Damunt la tauleta de nit, el carnet d'identitat, la mastercard, el carnet de conduir, els diners... Després la dutxa, el tern gris, la corbata negra. Surto disparat cap a Diagonal mar.
Un cop a l'oficina, però, no puc evitar de contemplar el Mediterrani, i em torna la imatge del paradís. Obro la finestra. Deixo que la brisa del matí empleni l'estança. Arriba la secretària; decideixo saludar-la amb més tendresa de la que gasto normalment.
-Avui plegarem una hora abans -li dic
-I això? -la sorpresa fa que no aconsegueixi d'amagar-se l'alegria.
-La vida és curta -dic -o eterna, vés a saber! -i mentre faig aquesta exclamació em proposo de tornar sigui com sigui al paradís. I si no hi puc tornar, almenys intentaré portar-lo a Barcelona.
.

Tuesday, October 20, 2009

Pujada al Montcau des del Coll d'Estenalles

.

Quan tenia divuit anys, feia vídeos a les seves rodalies, i hi posava melodies de vells westerns, de manera que la solitud i la bellesa del paisatge feien l'efecte que estàvem parlant de terres llunyanes i inhòspites encara per descobrir.

Quan tenia vint anys, me'n duia els apunts d'algunes assignatures de matemàtiques de la carrera, i estudiava sota d'una alzina amb un bolígraf i una llibreta a les mans.

Als vint-i-poc, llegia la mística de Sant Joan de la Creu mentre rebia suaus raigs de sol i escoltava els sons de la solitud de la natura.

Als vint-i-cinc, hi pujava als estius amb un esplai del barri del Raval de Barcelona, i intentava d'encomenar l'entusiasme per la natura virginal.

A la mateixa època hi pujava amb la meva noia i una guitarra.

Pels mateixos dies, si fa no fa, que coincidien amb els últims anys de carrera, hi pujava a les nits a contemplar la celístia i a experimentar sensacions que m'he proposat no explicar a ningú perquè són meves i prou.

Aquest diumenge, amb quaranta-un anys, hi vaig pujar amb el meu fill, que en té set. Jo m'he fet més gran, però el Montcau és el mateix, no ha canviat. Hi continua manant la solitud, els raigs rojos del Sol morint al captard, l'olor de farigoles i de romaní, la remor del vent, la fredor de la pedra conglomerada, i un present intents que fan que cada ascensió sigui diferent, que cada caminada esdevingui misteri i aventura. Tot continua igual, tal vegada els quaranta-un anys no siguin res més que una irònica aparença de quelcom que no és real. I el meu fill s'ho va passar molt bé.


.

Sunday, October 18, 2009

Alguna pinzellada més sobre l'essencial si parlem d'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (II)

.

Incidiré en un punt en concret dels que vaig esmentar en l'últim post sobre educació.

L'educació ha de prioritzar l'adquisició d'hàbits, capacitats, competències... davant l'amuntegament d'informació. No dic pas que no s'hagi de proporcionar informació; cal exigir que s'adquireixin uns coneixements, però aquest coneixements mai no poden ser més importants que l'adquisició de la capacitat d'obtenir-los per pròpia iniciativa. Cal, també, exercitar les capacitats intel·lectuals, estant atents a les últimes investigacions científiques sobre el funcionament del cervell i de la ment. Igual com l'esportista necessita exercitar els musculs, qui travessa el país de l'aprenentatge, ha d'exercitar el cervell en tots els seus aspectes; ha de crear circuits neuronals que el facin capaç d'assolir les seves màximes potencialitats.
Si fa no fa, el que vull dir és que és millor ensenyar a pescar que regalar peix, que és millor ensenyar a fabricar xarxes i estris de pesca, que assegurar-se que els pescadors coneguin els noms, els colors, les formes, dels peixos i dels oceans.

Dins d'uns límits raonables, els esforços prioritaris de l'educació han de perseguir capacitats, actituds, potencialitats, eficàcies, eficiències... Si posem tot l'esforç en l'acompliment íntegre d'uns programes purament teòrics, al ritme que algú ha marcat perquè li tocava de fer-ho, i ens oblidem d'ensenyar a escriure, o d'ajudar a aconseguir la capacitat de percebre les idees essencials d'un text, o d'esforçar-se malgrat que la defallença ataqui, o de comprendre el llenguatge matemàtic, o d'arribar al fet que els alumnes siguin capaços de proposar, d'elaborar solucions, de tenir iniciativa i capacitat de desenvolupament racional... estarem cremant energies en una direcció equivocada.
D'altra banda, l'educació ha de preparar persones per a ser eficients dins de l'entramat social; però de cap manera no pot renunciar, no ha de renunciar, a preparar persones per a ser capaces de millorar la vida humana dins l'entramat social (dit d'una altra manera, capaces de transformar la societat); millorar-la en tots els aspectes: material, psicològic, mental, social... L'educació no pot ser una tasca al servei dels interessos del mercat, ha de ser necessàriament una missió al servei dels drets de les persones, per damunt del poder del diner, de la política, o de les finances. L'educació ha de treballar per la llibertat de les persones; perquè les persones tinguin prou capacitat per a decidir lliurement de quina manera lliuren el seu esforç a millorar la comunitat humana.
Els professors no fabriquem cargols, ni eixos de màquines immutables. Si tractem l'educació com si fos un projecte d'enginyeria mecànica, amb promoció i marketing inclòs, estarem pervertint el seu sentit, i qui en rebrà les conseqüències seran els alumnes i la societat del futur.

L'educació no ha de buscar la popularitat, ni la bona imatge dels professors i dels centres d'estudi, sinó l'eficient preparació de l'alumne de cara als dos objectius principals: ser eficient davant la vida, i ser capaç de transformar positivament la societat.

Hem de caminar cap a l'assoliment de l'adquisició, per part de l'alumne, de totes les capacitats, que les persones ja tenim potencialment a dins, per a créixer, així, com els arbres d'un bosc, al pas de la natura d'on hem sorgit, vers les alçades de l'eficiència, que no reprimeix cap forma, cap creativitat, ni cap manera d'entendre la vida, sinó que les condueix fins al seu ple acompliment en benefici de tota la humanitat. El problema de l'educació mai no serà un problema del fet que les mentalitats siguin més liberals o més conservadores, o del fet que estigui de moda portar o no portar gorra, o de l'anècdota de tutejar o de tractar de vostè els mestres. Obsessionar-nos amb elements secundaris i superficials ens aparta del que realment és essencial.
.

Saturday, October 17, 2009

Llista de falses necessitats

.


Aquest estiu se'm va acudir començar una llista de realitats que no són necessàries a la meva vida. No vull dir que no puguin aparèixer en alguns moments, però no pas pel fet de ser necessàries, sinó perquè sí, perquè en aquell moment hi són. El problema apareixeria si jo les convertits en necessitats. Val a dir que aquesta llista només serveix per a mi; cadascú ha de fer-se la seva. I també haig d'afegir, que de mica en mica la vaig ampliant; no és una llista tancada.
La imatge és una de les presons del castell de Peñíscola; ve a ser el símbol del que passa quan tenim massa necessitats. Com va dir Gandhi, tot allò que ens sobra, ens encadena.


Necessitats que per a mi no ho són:


1.- La televisió.

2.- Els components del mòbil.

3.- Les bosses de plàstic.

4.- Els pijames a l'estiu.

5.- El banyador.

6.- Les dietes per aprimar-se per raons purament estètiques.

7.- Els tanatoris.

8.- Els enterraments.

9.- Les mascotes.

10.- Els zoològics.

11.- Els jocs electrònics.

12.- Anar a sopar a un restaurant cada cap de setmana.

13.- Sortir tots els divendres i dissabtes al vespre.

14.- Anar a dormir tard els divendres i dissabtes al vespre.

15.- L'abundància de roba, sabates, etc.

16.- Igualar les possessions o conquestes dels altres.

17.- Les sabates i els mitjons a casa a l'estiu.

18.- El reconeixement dels altres, la fama.

19.- Que els demés estiguin d'acord amb nosaltres.

20.- Dir sempre que sí.

21.- Viatjar.

22.- El bidet.

23.- La companyia.

24.- Evitar la solitud.

25.- Guanyar.

26.- Impressionar.

27.- Seduir.

28.- Tenir la sexualitat 100% sadollada.

29.- La gastronomia.
.

Friday, October 16, 2009

Les malalties psicològiques invisibles

.




Hi ha un munt de desequilibris mentals que no estan diagnosticats, perquè qui els pateix no n'és conscient, i perquè el fet de patir-los no impedeix portar una vida si fa no fa normal. Quan els desequilibris no pertorben amb intensitat el curs de la societat, normalment no es detecten, la qual cosa no vol dir que no produeixin un malestar profund a la persona que els pateix i al seu entorn, com el brunz d'un insecte que no calla.
Hi ha una bonior de neurosis que entren dins d'aquest grup de malalties invisibles.
Que les neurosis invisibles dels altres (i totes les malaties mentals no considerades com a tals) no se'ns encomanin.
I potser els neuròtics més perillosos són aquells que no s'adonen que ho són, ja que exigeixen als qui els envolten la mateixa obsessió que ells experimenten vers la realitat que els envolta. De vegades confonen la manca de neurosi dels qui els envolten com a manca de professionalitat, perfecció, responsabilitat o preocupació. La societat és plena de neuròtics que viuen la seva malaltia no pas com una malaltia sinó com una manera de ser, i en conseqüència no la combaten, i així cada dia els empitjora i els afebleix més.
Passa el mateix amb la psicopatia, qua avui dia s'anomena psicopatologia social. El psicòpata més habitual no és l'assassí, sinó el que experimenta la seva manca d'empatia en dosis petites, tan petites que no es perceben amb facilitat, però que com un mal àcid van corroent les persones que els envolten.
Remeis preventius:
*Anar treballant dia a dia, en les pròpies responsabilitats i en tot el que es pugui; però amb tranquilitat, sense permetre que l'estat d'ànim o el nerviosisme aliè ens influeixi. Donar prioritat a les feines que exigeixen una relació amb els altres, o que afecten més directament a tercers.
*Relativitzar els mots dels neuròtics o dels psicòpates suaus, no atorgar-los cap mena de poder. Ser impermeables interiorment davant els mots dels neuròtics. No creure's tot el que diuen. Adonar-se de la seva negativitat: ho veuen tot fosc, tenen por de tot, consideren com a real la negativitat que només presuposen per la seva pròpia negativitat interior. Combatre la seva negativitat no pas directament, sinó amb comentaris indirectes, respectuosos i discrets. Adonar-nos de la superioritat del pensament positiu. Acceptar els seus errors igual com ells han d'acceptar els nostres; de cap manera, però, no acceptar una actitud de resignació habitual front de l'error, sinó tolerar-lo com a accident o com a conseqüència d'un excés de feina. Reclamar el dret a la vida privada, al descans, i a un horari de treball digne.
*No tenir por de tot. Tot pot passar, però gairebé mai no passa tot. I tenir por pel que pot passar no ajuda al fet que no pugui passar. Cal desactivar del tot la por als fenòmens accidentals incontrolables (mort, malaltia, error involuntari i inesperat, traïcions...). La por neuròtica no té cap utilitat, per molt que els neuròtics que ens puguin envoltar s'entestin en assegurar-ho; l'únic que aconsegueix la por és malmetre'ns la vida.
*Agrair, moltes vegades al dia, l'existència. Valorar, moltes vegades al dia, la sort de tenir tot allò que tenim. Que dins nostre no hi visquin els neuròtics i les seves fantasies possibilistes, sinó l'agraiment a l'existència i l'amor incondicional als que ens envolten (incondicional vol dir que no necessitem d'ells o elles res a canvi per a estimar-los; no vol dir pas que acceptem sense immutar-nos les seves possibles injustícies, sinó que malgrat les seves injustícies, i malgrat que ens defensem de les seves injustícies, els continuarem estimant).
.

Wednesday, October 14, 2009

Visita al Monestir budista de Palau Novella. Parc Natural del Garraf.

.

















El destí d'aquest diumenge passat fou el Parc Natural del Garraf, i concretament el Monestir Budista de Palau Novella. El parc natural del Garraf lluïa amb tota la seva bellesa dessota un cel blau intens, sense una boira, amb la Mediterrània allà a baix. Argelagues, atzavares, espígol, llentiscle, algun pi blanc, roques de formes fantàstiques en un paisatge d'arbusts baixos. De tant en tant, alguna trista i inoportuna urbanització fruit de la mesquina especulació d'alguns que practiquen la religió de la pela al preu de destruir la Terra. No hi ha dret.
Al migdia, el Monestir Budista de Palau Novella, a Olivella, se'ns presenta com una curiositat agradable, que s'inicià en un passat no gaire llunyà (deu anys enrere), moment en què la zona estava despoblada i solitària; ara hi ha una certa bullícia amb una mica de tuf mercantilista. Ben protegit, això sí, el caràcter auster dels habitants del monestir, de faccions ben catalanes, que conserven amb netedat i devoció el temple amb tots els seus rituals i missatges.
Vist des dels ulls d'un ignorant, el budisme de Palau Novella es presenta, si fa no fa, amb els costums establerts i els rituals, com a la majoria de religions: girar en sentit horari, escampar les pregàries de les banderes a les divinitats, colors vermells llampants, afirmacions segures d'alguna cosa que desconeixem i que probablement ens proposa gests més simples, més essencials i menys rituals.
Interessant, i molt, la visita. Respectuosa, la creença. Deliciós el paisatge. Meravellós el llac romàntic, construit artificialment pels antics propietaris del palauet, que guanyaven molta pela, que fabricaven vi, i que tenien en aquest conjunt de possessions, un petit palau, un castell, el llac, un nucli privat d'edificis amb església, garatge, magatzem de raïm, etc. Avui, el llac romàntic és un refugi de fauna salvatge protegit per la Generalitat. Una bonior de tortugues hi fan vida a les seves aigües verdoses envoltades d'una vegetació densa. Un racó més que paga la pensa de visitar. I per què no? Cal fer girar les rodes de les pregàries en sentit horari, alhora que pensem una mica en l'amor incondicional que necessita aquest món de mamífers disfressats amb terns i corbates.
.

Tuesday, October 13, 2009

La felicitat és al present

.

De vegades, quan ens passa alguna cosa (la malaltia d'algú proper, una mort, una dificultat econòmica greu, qualsevol desgràcia...) ens adonem de com n'estàvem, de bé, abans que aquest succés esdevingués; i no érem conscients que estàvem bé, no ens adonàvem de la meravellosa situació que experimentàvem. Teníem una vida afortunada i plàcida, i no ho sabíem.
¿Per què esperar que ens passi una tragèdia per adonar-nos de com en som, d'afortunats? ¿Per què no prendre consciència a cada instant de la sort que tenim per tot? Per tot.
A cada instant de l'existència, per foscors que travessem, hi ha un pom de flors de goig florint en el present, a cada instant present, esperant que les collim i que les fem nostres.
La felicitat és al present, i ja hi és; no ha de passar res per aconseguir-la; no hem d'arribar a l'acompliment de cap desig ni objectiu per atrapar-la. Ja hi és. Només l'hem de trobar en el present, que és el lloc on rau. Pendolem massa vegades cap al passat; i del passat al futur. De les melangies estèrils a la preocupació neuròtica. D'enrere a endavant, de davant cap enrere. I pel present, per l'instant que ara vivim, hi passem massa de pressa i sense ser-ne conscients. Si fóssim conscients de l'instant present, del d'ara (del de l'ara de cada instant), seríem intensament feliços ni que travesséssim moments de profund dolor vital.
L'existència és essencialment felicitat, però la felicitat és al present, i si no som al present no la trobem. L'existència és essencialment present.
I tenim molta sort de tenir tot el que tenim; no siguem tan rucs d'esperar una tragèdia per adonar-nos-en.
I què podem assaborir? La llum del sol travessant l'aigua d'un vas. El joc dels infants. Una boira. El passeig de cada matí fins a la feina. La bellesa de les persones. El misteri de la seva consciència. El fimbrament de les fulles d'un àlber batudes pel vent. Els "jo" aliens a nosaltres. El misteri de ser. Un bassal. Un gripau. Una tortuga. El tacte del vent a la cara. El plaer de gronxar-nos. Els sons que se senten "ara". La percepció del pas del temps.
No acabaria mai d'escriure motius de goig, espais on rau la felicitat.

La felicitat és petita, per això de vegades no es veu i passem de llarg.
Estem en mans de l'existència, perquè existim. Hi poden haver millors mans?
.

Monday, October 12, 2009

La satisfacció de fer bé la feina

.


A la vida, hi ha pocs plaers més grans que fer la feina bé. Tant se val cremar hores, esforços i estratègies. Si és per assolir un objectiu íntim, que tal vegada ningú no agrairà, però que en si mateix representarà un bé, qualsevol esforç és un goig. Un goig semblant a contemplar la lluna des d'un far, amb el mar a sota, percebent el vent. Sí; la feina ben feta més o menys s'assembla a això.
.

Saturday, October 10, 2009

Nucli zoològic de Cal Castillo (més racons de Collserola)

.













Si us acosteu amb els més petits a Sant Cugat i agafeu la carretera de Barcelona per la Arrabassada, poc abans d'arribar a Les Planes trobareu un trencall a l'esquerra que va a la Finca Sol i Aire, i al nucli zoològic de Cal Castillo. No és pas un zoo com els tradicionals, els animals no estan tancats dins de gàbies; passegen al seu aire pels terrenys de la finca. No us espanteu, no són pas animals perillosos, tot i que mereixen el nostre respecte, i ens exigeixen als Homo sàpiens un esperit de civisme universal vers tots els éssers vius, per evitar accidents o conflictes que no són ni necessaris ni desitjables, i per caminar vers una futura reconcil·liació entre totes les espècies amb consciència. Ases, cabres, nyandús, porcs, porcs vietnamites, oques, cèrvols, ponis, conills, i algunes altres espècies més o menys exòtiques, de granja o de bosc, s'aproparan a vosaltres i als vostres fills a l'espera que els oferiu una fulla d'enciam, un tros de pa, o una carícia rere les orelles. És, en definitiva, un espai magnífic per ajudar els infants a prendre consciència que no som l'única espècie d'aquest planeta. Sobta, també, descobrir l'estranya i inquietant similitud del rostre d'alguns porcs amb els rostres humans; hi ha alguna mena de connexió misteriosa que fa que tinguem algun lligam natural que ens fa propers, ni que tan sovint ens cruspim salsitges, botifarres, llom, pernil...
Us convido a veure un vídeo on podreu contemplar el senyor porc bevent aigua. Cap al final també hi surt un poni i un nyandú, i els xiscles d'algú que es posa nerviós davant la proximitat d'animals tan grossos.


video

.

Friday, October 9, 2009

El desitjable reg per degoteig que hauria de ser l'educació. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar (I)

.

Voldria ser goteta que surt d'un tub, i una altra goteta, i una altra. Reg per degoteig, en diuen; amb el temps suficient perquè la terra aprofiti la totalitat de l'aigua. Les circumstàncies m'obliguen, però, a ser reg per inundació; a cops, reg per aspersió: un programa massa llarg, massa poques hores lectives per a un programa tan ampli, massa alumnes per grup, massa adoració a les estadístiques a les xifres i als resultats de grup.
L'educació és un acte individual, una conquesta de cada individu, un èxit o un fracàs de cada individu. Calen solucions individuals, tan individuals com sigui possible. Cal aprendre sense pressa, assolint més hàbits i competències, que no pas informació; la informació, amb unes bones competències, es podrà assolir fàcilment després de la maduració. No dic que la informació no sigui necessària (només faltaria), el que dic és que les competències i els hàbits són més importants; i que les informacions han de ser essencials i anar al moll de la qüestió, obrint-li, a l'alumne, la porta de la recerca.
Cal perdre la por a suspendre; no hem de buscar unes qualificacions que per si mateixes siguin una finalitat per damunt de l'aprenentatge. Primer, l'aprenentatge; després, les bones qualificacions. I per a aconseguir l'aprenentatge, els professors sovint hem de suspendre els alumnes; i ho hem de fer sense por, perquè només així afirmem la manca d'una competència i la necessitat d'assolir-la. La popularitat que aquest suspens pugui portar-nos com a professors o com a centre educatiu és una qüestió absolutament secundària. Hem d'evitar, de totes totes, que el màrketing empresarial domini l'esperit dels centres educatius; l'èxit dels centres, pel que fa a matriculacions, no té cap importància; el que realment és important és que els individus que hi assisteixen puguin aprendre.
.

Tuesday, October 6, 2009

Estrangers a la nostra pròpia creació

.


Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.
.

Sunday, October 4, 2009

El Gran Casino de l'Arrabassada

.













Avui ens hem acostat novament a Collserola, aquest cop per a investigar-hi les runes de l'antic Gran Casino; unes restes absolutament cobertes de vegetació densa: figueres, heura, pins, alsines, bardisses... La natura ha cobert amb acarnissament les restes del que va ser la grandesa econòmica de principis del segle XX, la frivolitat de la burgesia del moment, els rics que s'hi jugaven la hissenda i de vegades més. Expliquen les males llengües que hi havia una habitació adequada per als suïcides que ho havien perdut tot en el joc. L'edifici i els jardins foren construïts a caprici, pels artistes de l'època que no s'oblidaven de cap detall, i que no tenien cap problema a invertir-hi els diners que fessin falta per tal que els senyors de Barcelona se sentissin en un altre món. Es va començar a aixecar al 1899, decorat pel taller del pintor Edmon Lechavallier Chevignard al 1911 s'hi afegí el casino (per part de l'arquitecte Andreu Audet) i un parc d'atraccions.
La publicitat de l'època deia el següent referint-se al gran Casino:
“Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.”
L'edifici va anar perdent força arran de les successives prohibicions del joc que diversos governs van anar decretant. Al 1930, va tancar definitivament. Durant la guerra fou refugi contra les bombes i quarter de carrabiners. Al 1940 fou enderrocat. Avui dia només s'hi poden trobar restes de parets, columnes, habitacions cobertes de vegetació, escultures amagades entre les branques, túnels, fosses tancades amb reixes de ferro forjat, fonts, escales...

Sens dubte, visitar aquest indret, abocat vers un torrent que davalla enmig d'heures i obagues; amb la plena consciència de l'ineluctable pas dels anys que queda garantit per les pedres mig derruides, regala al visitant una sensació d'intranquil·litat que frega el misteri sobrenatural.

Per acabar-ho d'adobar, a frec de les runes i ben avall, ens hi hem trobat una gent que estaven filmant una pel·lícula de tipus esotèric/sadomasoquista/fantasiós/de terror, i que lluïen una indumentària que en aquell context realment feia basarda.

Si hi aneu, vigileu on poseu els peus, hi ha pous, alguna cabana on hi viuen persones en circumstàncies poc afortunades, i alguna cosa més que els mortals no som capaços de veure.