Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 6, 2010

De per què parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya.

.

El fet de créixer en una societat on hi conviuen dues llengües, essent plenament parlant d'una de les dues, em permet, a mi personalment, de comprendre la diferència que hi ha entre una llengua que es limita a transmetre'm informació o que em permet de transmetre-la a mi, i una altra llengua (la meva) que a més d'informació objectiva i externa a mi, em permet fer parlar el meu cor. El meu cor només parla còmodament en una de les dues llengües, en la que conec a fons. El meu cor només sap parlar en la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar i dubto que mai pugui parlar en cap d'altra; si més no, amb comoditat i sense màscares. El català serà per a mi, i per a sempre, l'única llengua capaç de transmetre tots els matisos del cor que la meva ment pretén transmetre, fins allà on el llenguatge (amb totes les seves limitacions) permet transmetre'ls.
Això em fa pensar que, en general i a excepció d'algunes ments prou empàtiques, el monolingüe no aconseguirà entendre amb facilitat el fet que una llengua sigui alguna cosa més que un simple mitjà de transmissió d'informació. La majoria de vegades, el monolingüe, no hi veurà, no comprendrà, i restarà convençut que no hi ha res ni a veure ni a entendre. És la vella història del “Desprecia cuanto ignora”, i fa mal, tal vegada, sense ser-ne conscient (o prou conscient).
Una llengua és alguna cosa més que un instrument per a comunicar conceptes; una llengua és un vestit, un tret identitari, l'alè de l'ànima; un alè que té una forma íntimament arrelada a l'ésser; una forma que si es canvia, implica la sensació d'estar-se disfressant.
El monolingüisme no té elements de referència per a distingir íntimament dues llengües: la que és capaç de transmetre els sentiments profunds de qui la fa servir (profunds en la forma i en el fons) i la que només permet comunicar informació (una informació mancada de la profunditat humana habitual). El monolingüista tendirà sovint a pensar que un cop coneguts els codis i els símbols que es poden explicar i estudiar, l'ús de les dues llengües esdevé idèntic per al bilingüista, i que l'hàbit de negar-se a renunciar a la pròpia llengua amb els de la família obeeix a raons xovinistes de menyspreu i superioritat. Poques vegades s'adonarà del caràcter misteriós i identitari d'una llengua, que és un vestit, i que està lligada a una relació determinada amb persones determinades; si canviem la llengua bruscament, canviem bruscament la relació i esdevenim falsos i mentiders; esborrem els matisos, ofeguem la veu del cor, i ens sentim traïdors i ridículs. Això últim que acabo d'escriure, un monolingüe, difícilment ho comprendrà; preferirà acusar-me de mal educat; li resultarà més fàcil etiquetar-me que intentar-me comprendre.
.
.
.
P.D. Parlo de manera general, perquè conec monolingües que sí que em comprenen. També vull aclarir que quan parlo de "bilingües" no em refereixo a persones que coneguin dues llengües, sinó a persones que viuen en una societat on s'usen habitualment dues llengües. La diferència és important, perquè la comprensió del pes de les dues llengües, i del nexe entre llengua i relació humana, només s'aconsegueix vivint en aquest tipus de societats; no n'hi ha prou amb viure en una societat monolingüe i conèixer l'alemany, l'anglès, el rus, etc. Més informació no implica més comprensió.
.
.P.

9 comments:

Unknown said...

No, no!!! "parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya" perquè som uns separatistes maleducats :P

Jo sóc de les que m'adreço a les persones en la llengua habitual amb què normalment m'hi adreço. Amb el pare de les meves filles parlo en francès. No és la llengua materna de cap de nosaltres. Ara ell parla una "mena de català" amb elles i la meva filla de 5 anys, quan m'hi adreço em diu "però mama, si el papa entén el català!". Jo sé que continuaré parlant-li francès.
Jo crec que el mecanisme és aquest: quan coneixes algú en una llengua, no la pots canviar.

Clidice said...

"... En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit..."

De "La pàtria", B.C. Aribau ;)

Carles said...

Molt xula, la foto d'Altafulla!

Només uns comentaris:
-els territoris no són mono o multilingües (que no lingüistes), sinó les persones.
-els territoris tenen UNA llengua que els és pròpia, no dues ni vint-i-cinc. A Catalunya, el català. A Castella, el castellà. Engendres suposadament multilingües com Brusel·les acaben SEMPRE malament.
-coincideixo amb tu, no obstant, que encara que dominem (els individus) diverses llengües, només n'hi ha una que ens permet copsar tots els matisos que hi ha més enllà de la informació: la primera que hem après.

Salut,
Carles

lidia said...

encantada de conocer otro poeta...gracias por el comentario en bohemia, pero ...siempre hay un pero,
la competencia se ha trastocado y tergiversado-desde los griegos en adelante-en una "forma" de vivir pesima,mal sana,esto pretendia con ese poema...se ve que esta mal escrito por mi...un abrazo
gracias
lidia-la escriba
www.deloquenosehabla.blogspot.com

Nuesa Literària said...

Hola Carles!
És evident que el monolingüisme o bilingüisme és una característica de les persones, i no dels territoris; quan parlo de territoris bilingües em refereixo a territoris on hi ha gent que té com a llengua pròpia (personal, familiar)una en concret, i d'altre gent que en té una altra; aquest fenòmen passa a Catalunya; igual com jo tinc com a llengua propia el català, hi ha gent que té el castellà. Els metres quadrats de territori és evident que no xerren, però la gent que viu damunt d'aquests metres quadrats, sí que xerra.
En el següent punt dius que els territoris tenen una llengua que els és pròpia, és a dir fas com jo, atribueixes al territori una llengua, quan en realitat la llengua la tenen les persones que ocupen aquest territori. Però em sembla bé aquesta figura antropomòrfica que fas servir, i penso com tu que la llengua de Catalunya és el català, les demés llengües que s'hi parlen han vingut de fora, no han nascut aquí.
Però també és evident que hi ha un parell de milions de persones (calculat a ull) que neixen a Catalunya fent servir a les seves famílies com a primera llengua el castellà, és per això que m'agradi o no jo Catalunya la veig com a bilingüe (tornant a fer servir aquesta retòrica antropomòrfica dels territoris que tant tu com jo fem servir, de vegades sense adonar-nos-en). I penso que és bilingüe, ni que una de les dues grans llengües no sigui d'aquí.
Si acabarà bé o malament... desitjo que acabi bé, amb llibertat per a tothom i amb una defensa aferrissada del català, que sens dubte està en perill. Però amb pau, molta pau per a tothom.

Nuesa Literària said...

Hola Lidia!
Tu poema está muy bien escrito! A mi me gustó mucho! Yo simplemente hice un comentario sobre la competencia en general; no sobre lo que tu querías decir en tu poema, que repito me parecio muy bueno.
Por cierto, el blog de bohemia está lleno de escritos interesantes, pero últimamente me resulta dificilísimo moverme por él. Está lleno de elementos móviles, links enrevesados... Recibí una invitación a participar y publiqué un post, aunque no sé si lo hice bien, porque es muy lioso. De todas formas es un gran blog. Saludos!

Landahlauts said...

Decía una amiga mía que conoces bien una lengua cuando tus pensamientos son en ese idioma. Yo estoy seguro de que, aunque "pienses en un idioma" que no es el tuyo... es cierto que jamás podrás tener todos los matices en los significados y en las expresiones que tienes con el lenguaje materno (ese que "has mamado").

Y eso ocurre con el catalán, con el castellano, con el italiano... A mi, personalmente, no me importa ni me molesta en absoluto en qué idioman hablan las personas.

Desde fuera, si me permites, da la impresión de que en Catalunya preocupa demasiado la cuestión idiomatica. La cosa es tan simple como que en Catalunya se habla catalán. Partiendo de eso, si un catalán conoce el castellano, pues mejor que mejor para él (por el enriquecimiento cultural que le puede suponer). Igual que si un andaluz conoce el catalán... o el italiano... o el francés. Y usarlo o no, eso ya es cosa suya.

Saludos, desde Andalucía.

Nuesa Literària said...

Hola Landahlauts!
Es un placer ser leído desde Andalucía; y en concreto creo que desde Granada. Probablemente, un 12,5% de mis genes proceden de Granada (Granada capital).
Estoy muy de acuerdo con lo que dices. Y sobre el tema de si a los catalanes nos preocupa demasiado la cuestión del idioma, pues se debe a la experiencia histórica. Nuestra lengua se ha prohibido en las escuelas a lo largo de muchos años; no solo aprenderla, sinó hablarla. Muchos de nuestros antepasados han sido obligados por las fuerzas de seguridad del estado a beber vasos de aceite como castigo por usar el catalán. Hoy por hoy a veces da la impresión que tenemos que suplicar su uso en ambientes tan cotidianos como los juzgados, los organismos oficiales, los restaurantes. Los quioscos ofrecen poquisimas publicaciones en la lengua en la que hablan nuestros sentimientos, y encima tenemos que aguantar polémicas y debates desde Madrid donde nos acusan de marginar al castellano, cuando lo difícil es conseguir que el catalán, hablado por millones de personas, pueda ser reconocido y utilizado en la sociedad.
Algo tan fácil como oficializarlo en Europa, es visto por algunos como un radicalismo. No te extrañe ante este panorama que nos preocupe y nos llegue en ocasiones a obsesionar el tema de nuestra lengua.
Es de todas formas una satisfacción descubrir personas que más allá de nuestra tierra respetan y comprenden nuestra postura.
Un saludo afectuoso.

Landahlauts said...

Bueno, fuera de vuestras fronteras hay lugares donde se os conoce y respeta (quizás tenga algo que ver esos porcentajes de sangre andaluza que hay por allá). Probablemente se conozca mejor Catalunya en Andalucía que Andalucía en Catalunya.

Desde la ciudad de Granada (Graná, que decimos por aquí), efectivamente.