Anar a escoltar havaneres sempre és especial; sobretot si és a prop del mar, damunt de la sorra, en una nit d'estiu, i en bona companyia. Quins records!
I de totes les havaneres potser la més emocionant, la que em posa amb més facilitat la pell de gallina, la que em ve primer al cap al cor i a la pell quan penso en els estius de la meva vida, és "El canó de Palamós", de Josep Lluís Ortega Monasterio (el gran mestre de les havaneres)
Un canó que retruny per la pau; potser l'únic que retruny per la pau, per la pau entre els països i sobretot per la pau entre les persones en el dia a dia. Canteu-la, us ho recomano.
El Canó de Palamós
El canó de Palamós, ben mirat que n'és d'hermós,
ja fa temps que està callat,
ja fa temps que mira el mar, amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.
De la boca del canó només surten els records,
de les guerres d'aquells temps,
quant la gent de l'Empordà, de La Selva i el Vallès,
es mataven per no res.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
soc el canó de Palamós.
Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó
que tranquil està dormint,
Blancs i negres dins del pit, portarien una flor
la Rosa de Jericó.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
soc el canó de Palamós.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
Soc el canó de Palamós,
Soc el canó de Palamós,
Soc el canó de Palamós.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada