Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 27, 2010

El meu atracador i jo.

.

En contemplar algú que em vol atracar, robar, violentar... em vénen al cap tot un seguit d'idees interessants.
De primeres, que aquest personatge és, si fa no fa, com jo. Té un cos humà, un cervell, unes connexions neuronals... tot molt personal, tot molt seu, però un fonament comú que compartim, l'espècie amb tota la seva informació genètica.
No ho he dit, però s'intueix que la principal diferència, si és que n'hi ha, rau a les connexions neuronals. Tampoc és clar que aquesta diferència hi sigui, perquè tenim l'entorn i l'educació (sobretot l'educació de la primera infantesa) com a elements que determinen, o influeixen amb molta força, un comportament.
Pensem en les connexions neuronals: els circuits elèctrics (susceptibles de conduir un corrent molt petit) formats per les neurones que es van connectant al llarg de la nostra vida (sobretot durant la infantesa); circuits responsables dels pensaments, de l'activitat mental, del nostre jo. És evident que si els circuits es formen al llarg del creixement, tot allò que succeeixi durant el nostre creixement els influeix. Els circuits es trenen amb més intensitat quan la seva formació és fonamental per a sobreviure, per a controlar l'entorn, o, en edats més avançades, per a reproduir-se. Així doncs, totes aquelles experiències que tinguin una importància cabdal en la consecució d'algun d'aquests tres objectius, seran (per dir-ho d'alguna manera) les dissenyadores dels circuits neuronals més estables.
Al llarg de la vida funcionaran sovint aquests circuits formats a la infantesa.
De la “qualitat” de la infantesa en dependrà la “qualitat” dels circuits. La violència engendra violència. La por engendra persones insegures i patidores. La vergonya engendra sàdics. La satisfacció automàtica i descontrolada de tots els desigs engendra tirans. L'aïllament engendra inadaptats socials. La disciplina engendra màquines. L'amor engendra amor. L'encoratjament engendra persones segures i il·lusionades. La lloança engendra persones que sabran lloar i recolzar. Les relacions socials engendren persones hàbils en les relacions socials. La tendresa engendra persones capaces d'estimar. La comprensió de les normes engendra persones capaces d'obeir-les i també de saltar-se-les quan convé fer-ho; la capacitat de posar l'ésser humà per damunt de les lleis.
Tot això només aproximadament, perquè heretem una informació genètica que ens fa més o menys receptius als estímuls, més o menys capaços d'elaborar els circuits neuronals corresponents davant d'uns estímuls determinats.
Llavors és molt possible que el meu atracador, el que treu el ganivet i me'l posa al coll o al coll del meu fill per aconseguir els meus diners, sigui, si fa no fa, com jo. Dit d'una altra manera: jo, amb la seva informació genètica i amb les seves experiències vitals, molt probablement, i mal que em pesi, estaria atracant algú.


.

2 comments:

Anonymous said...

Així doncs, si com dius, donades les mateixes circumstàncies vitals tots ens comportaríem igual, hauríem de comprendre-ho tot, justificar-ho tot i perdonar-ho tot. Segons aquesta teoria, vols dir que no hauríem d'obrir les portes de totes les presons? Personalment, en alguns casos, llançaria la clau al mar i sense remordiments. Deu ser causa del meu entorn vital... (De bon rollo)

Jeremias Soler said...

Benvolgut anònim, no he volgut pas dir res del que suposes que he volgut dir... i ei... de bon rotllo.