Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 25, 2010

Les etiquetes dels micos que no sabem que ho som.

.

Mai no agradaràs a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. De vegades no agradaràs perquè esdevindràs algú que posa en evidència una mancança, un desconeixement, una feblesa; a cops no agradaràs perquè esdevindràs un competidor ferotge en el territori de les idees, de les institucions humanes o de qualsevol altre esfera on ens moguem els micos que no sabem que ho som. Sovint no agradaràs perquè no tothom agrada i perquè no tothom ho veu tot. Tant se val.
El món dels micos que no sabem que ho som funciona amb les etiquetes. Tu ets enginyer, tu ets professor, tu ets mestre d'escola, tu ets filòsof, tu ets escriptor, tu ets un nyicris que escriu; i fins que no et paguin el que paguen al Pérez Reverte, ets només un nyicris que escriu. Les etiquetes esdevenen l'element clau definidor de la tasca de cadascú, i així neixen nous conceptes com “l'intrusisme professional” que ve a ser la vella defensa del territori que els micos que no sabem que ho som desenvolupem perquè tenim por que algú que no té la nostra etiqueta faci millor que nosaltres allò que la nostra etiqueta se suposa que diu que hem de saber fer.
Som així. Neixem. Aprenem, gairebé la majoria de vegades per imitació. Ens alimentem. Defequem. Ens reproduïm. Estimem. Tenim por. Lluitem. Acabem morint. Alguns es moren sense comprendre això de les etiquetes; sense arribar a albirar que el món moltes vegades no és com el veiem, perquè de vegades el veiem tal com les etiquetes ens el fan veure, perquè de vegades (gairebé sempre) el veiem tal com ens han ensenyat a la més tendra infantesa que s'ha de veure.
I tot això de les etiquetes, de la por, de la defensa del territori; ho fem sense saber que ho fem; algun punt de la nostra ment ho elabora sense demanar-nos permís; fabrica pensaments al pas de la demanda, de la necessitat de controlar l'entorn, de reproduir-nos o de sobreviure.
Mai no agradaràs en tot a tothom, ni en tot el que dius, ni en tot el que fas, ni en tot el que ets. No passa res. Assegura't, però, que t'agrades a tu mateix. Espera! No responguis tan de pressa; assegura-te'n.
.
.
P.D. Veieu la fotografia? Alguns diuen que la realitat té forma d'agulla (les agulles són les portes de les muralles). La foto és de Tarifa.
.
.

4 comments:

Anonymous said...

I si no t'agrades a tu mateix, malgrat haver intentat mil vegades canviar les coses que no t'agraden? què podem fer? acceptar-nos, deprimir-nos? no ho sé.

Molt bona reflexió.

Jeremias Soler said...

Benvolgut/uda anònim. Depèn del que no t'agradi.
Si el que no t'agrada és purament estètic, aprendre a descobrir la bellesa estètica que té i que els models de la societat et fan veure lleig.
Si el que no t'agrada prou és una característica del teu caràcter, o dels teus hàbits, continuar treballant per canviar-la sense defallir. Algun dia, amb la mateixa serenor amb què esperem que nevi, veurem caure els flocs del canvi. I si no canviem, tindrem el goig de saber que hem lluitat amb dignitat per a canviar. Ja se sap, el goig no és arribar a Itaca, el goig és el viatge que ens hi porta.

Clidice said...

amb l'edat he après a acceptar que sóc com sóc i a qui no li agradi que no miri. I els que són o semblen ser millors que jo els felicito i em sento contenta per ells que ho han aconseguit :)

Als que em valoren, o valoren els demés, pels títols o pel que tenen, doncs tota la meva commiseració, perquè moriran i encara no sabran que han viscut :)

Helena Arumi said...

M'agrada el post, m'agrada el que hi exposes. Poses en evidència la nostra poca intel·ligència i que realment això de pensar que som "superiors" que la resta d'animals, no és cert en absolut.
Pensar coses que ens fan pensar, sentir com altres volen que sentim, perdre la individualitat de qüestionar-nos a nosaltres mateixos i al nostre entorn.

M'agrada quan en fas mirar en sota, quan em fas baixar del núvols de la irrealitat, com ara.

Una abraçada