Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, April 28, 2010

Vés com vulguis.

.
Vels que s'imposen, als països integristes, burques, ocultació misògina de la dona i del cos humà...
Mocadors que es prohibeixen a països democràtics.
Ofensíves pseudo-cíviques de l'ajuntament de Barcelona per prohibir les bermudes, el bust nu, la moda fresca de l'estiu i l'estil desimbolt, europeu i lliure, de l'Europa més genuïna; per cedir terreny a una estètica d'origen nord-americà, en la qual tot allò que és poderós i de prestigi s'ha de disfressar de protocol i de pompa artificiosa (s'ha de vestir).
Sempre la uniformització, en un sentit o en un altre: prohibir, imposar, decidir què és bell i què és indecent, què entra dins dels cànons del bon gust i què se'n surt. Tan difícil és la llibertat?
Aquest blog, respectant totes les visions, es manifesta a favor de la llibertat d'indumentària; amb l'únic límit de l'operativitat i el sentit pràctic. La imatge personal és un dret personal que forma part del dret a la llibertat d'expressió. Quan decidim com guarnim el nostre cos, estem expressant la nostra identitat, i ningú no té dret a impedir-nos-ho; sempre que aquesta decisió sigui realment nostra, i no de la nostra família o d'algú que ens domini. És així de senzill: a ningú no li ha d'importar què duc al cap, a la panxa o als peus... sempre que allò que duc no impedeixi el normal desenvolupament d'una classe, o de l'activitat quotidiana de qui m'envolta.
Intueixo que la polèmica de la indumentària alimenta audiències i que per aquesta raó és incentivada per determinats interessos.
Desitjo que tothom qui m'envolta es vesteixi com vulgui; no tinc dret a imposar-li la meva visió. Si no m'agrada com vesteix, sempre puc mirar cap una altra banda, o senzillament acceptar que els altres poden guarnir-se al seu propi gust en comptes de “al meu gust”.
..
.
.

Tuesday, April 27, 2010

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.


.

Monday, April 26, 2010

La nit



A fora la nit,
i els estels,
damunt d'una terra fosca;
amb fosforescències intermitents al lluny,
i electrons sallant a ritme de l'ambició humana.

Més enllà la nit,
i les farigoles de Sant Llorenç.
Una lluna gran,
un massís que alça el reflex argentat damunt d'un bosc silenciós
com un temple antic.

I rere els plecs de l'espai,
més lluny, a la fondària de l'univers,
el tot o el no res;
una nit constant amb llevat de focs
petits i infinits.

Un riure a algun lloc,
un plor i un sospir.
Sense el plor, i el riure, i el sospir
mor l'infinit.
.
.

Sunday, April 25, 2010

Agraïments al Premi Literari Miquel Bosch i Jover

.


Ja tocava. Ara feia dies que no em trucaven per anar a recollir un premi. Tampoc no té importància, però s'agraeix i fa il·lusió. Últimament, i a causa d'un increment del meu volum de feina, aconsegueixo menys reconeixements que fa uns mesos. No em sap greu, perquè la meva feina encara m'agrada més que la meva afició (afecció és més correcte) a escriure. Però sospito que ben aviat, quan arribi l'estiu, tindré més temps per a crear i podré remuntar.
El cas és que avui, el jurat del Premi Literari Miquel Bosch i Jover, d'Hostalets de balenyà, ha considerat que el meu relat era el segon que els agradava més de tots els que han rebut, i així m'ho han fet saber. Fet pel qual els estic molt agraït. Entre d'altres coses perquè sempre he admirat al mestre Miquel Bosch i Jover del qual conservo un poema no sé a on que quan trobi prometo penjar al blog.
D'aquí a uns dies posaré un enllaç vers el relat amb què he quedat segon: "La noia de la residència de les muntanyes", que com a pista diré que és "estrany".
Després de dinar ens hem acostat a Caldes per a comprovar que la Font del Lleó continua rajant aigua a 74º C.
.
.
P.D. La primera fotografia ha estat presa a l'escola Joan XXIII, d'Hostalets de Balenyà; l'espai on ha tingut lloc el lliurament de premis. Coincidia, l'acte, amb les portes obertes de l'escola; i haig de dir que feia anys que no descobria manualitats elaborades per infants tan enginyoses com les que he observat avui en aquest centre de primaria.
.
.

Thursday, April 22, 2010

Sant Jordi, fotografia de família.

.


Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant.
Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!
.
.
.

Pregàries des de lluny.

.



Reflex de la llum d'una estrella
al vaivé sublim del ball del mar.
Iridescència del misteri únic:
ser.

Ser,
a la llum,
al blau,
al blanc,
al mirall de la platja amarada d'aigua.

Aigua,
i el cel damunt de l'aigua;
i enllà, la buidor d'un univers
amb llevat d'estels.

Estels,
i a molts estels, una Terra,
i un mar, i una platja.

Sé que hi ets,
misteri;
sé que jugues
rere l'ara i l'aquí que enamoren.
T'amagues i rius,
em mires i m'esperes.
.
.

Wednesday, April 21, 2010

Cala Fonda o Waikiki (Haiku)

.


Sol al brancam,
besllum de verd al bosc;
comença el dia.

A dalt, l'atzur,
la brisa bufa on vol;
el fat ja nia.

La mar al fons,
sorra a l'esparagol;
el temps confia.

Ona de pols,
sanefa de l'oreig;
la platja és viva.

Crida l'infant,
la riba encén la llum;
l'instant s'estira.

Gavina d'or,
el llom daurat del mar;
el cor respira.

Penyal ambrat,
barret de pins i bruc;
la cala brilla.

.
.
.

Monday, April 19, 2010

El meu jardí (Haiku)

.

Suau mormoleig.
Clapoteig dins del clot;
canta la font.

L'heura s'abraça
al metall endolat
del verd quiosc.

Foc del llampec
al mirall que tremola;
l'estany és d'or.

Fimbra el brancó
de l'avet que saluda;
fuig el pit-roig.

Dolça lledània
al rebost de l'hibisc;
liba l'abella.

Somrís granat
al tombant del camí;
nan de la pedra.

L'arc ancestral,
revestit de florit,
zela a la gespa.

.

.P.D. La foto (molts ja ho haureu descobert) és d'un bar de Cadaqués.

.

Saturday, April 17, 2010

Nit d'eixides, incerteses, places i Homo sapiens.

.




Ahir es va presentar a Vilabella el llibre editat per Cossetània que du per títol: "L'eixida i altres narracions" i que conté quatre micronovel·les de quatre autors que de moment militen a la tercera divisió de la literatura d'aquest país: Josep M. Bertran Teixidor, Montserrat Ortiz i Jansá, Alex Garrido Serra i Jeremias Soler Giménez.
L'acte fou molt agradable, molt simpàtic, molt ben organitzat. L'assistència fou nombrosa (unes 30 persones) tenint en compte que Vilabella és un poble molt petit. La presentació que l'alcalde i en Xavier Aguadé van fer dels autors va ser magnífica. I, en general, la conversa entre els autors, abans i després de la presentació, fou molt enriquidora, d'aquelles que et fan agafar ganes de continuar escrivint.
Per a mi, veure publicada la meva història "Informe sobre l'Homo sapiens" amb una qualitat d'impressió i d'edició excel·lent, me la va fer descobrir de nou, com si llegís la història d'algú altre, mercès també a la meva mala memòria que no deixa d'ajudar-me una i altra vegada, en permetre'm rellegir les meves obres com si ho fés per primera vegada.
Agraeixo també l'assistència d'una persona del Club Català de Naturisme, que va venir a la presentació amb els seus fills, i que em va fer molta il·lusió conèixer.

Us poso a continuació els mots que més o menys vaig dir en el moment de presentar "L'Informe sobre l'Homo sapiens"

1.- Hi ha més estrelles al cel que granets de sorra a totes les platges del món. Cada estrella és un sol. Cada sol té probablement al seu voltant uns quants planetes; alguns rocosos, la majoria d'ells amb força quantitat d'hidrogen, d'heli, de carboni, d'oxigen, de sofre... perquè són alguns dels primers elements que es formen al cor de les estrelles. Alguns dels planetes segur que tenen aigua (seria difícil que havent-n'hi tants, cap no en tingués. Alguns, a la distància justa per a tenir la temperatura ideal per a la vida. Alguns, amb l'atmosfera adequada per a desenvolupar la vida. Davant de l'immens nombre de sols (més nombrosos, com ja he dit, que tots els grans de sorra de totes les platges del món), i de sistemes solars; davant les lleis naturals que regulen el desenvolupament de la vida (idèntiques a tot l'univers), davant la idèntica presència a tot l'univers dels elements H, He, C,O, S, com a més abundosos; és per a mi una evidència (que no una fe) el fet que a tot l'univers existeixen milions de formes vivents, moltes de les quals arribaran o han arribat ja a la intel·ligència, a la consciència i a la tecnologia.
Probablement, i pel que sabem fins ara, que vinguin és impossible, però és ben cert que a l'edat mitjana algú va assegurar, amb la ciència a la mà, que l'Homo sapiens mai no podria volar.
Aquesta història, la història que us presento avui, és la història d'un d'aquests éssers, un explorador romàntic, un rei republicà, un científic que ve a estudiar el comportament d'una espècie animal auto-anomenada Homo sapiens; encara que en realitat aquesta missió és una excusa de l'explorador per a fugir d'un protocol i d'una tecnologia que l'ha allunyat de la bellesa natural de l'univers al llarg de tota la seva vida. És també, i no diré fins a quin punt, una autobiografia.

2.- Un dia em vaig mirar les mans, els dits, els pèls del revés dels dits, el riure cíclic i repetitiu de les femelles i dels mascles de la meva espècie, i em vaig adonar que era un mono; em vaig horroritzar. Vaig veure les meves mans i em van semblar les urpes d'una bèstia. Em vaig veure per uns instants des de fora de mi, i vaig descobrir que pertanyia a una espècie animal més, que no hi havia els animals i nosaltres, sinó que totes les espècies érem similars, i que allò que ens fa creure superiors és una característica de la nostra espècie que defineix la nostra identitat, i que sens dubte esdevé una característica superior, però que les altres espècies tenen d'altres característiques que defineixen la seva identitat i que potser elles consideren (o considerarien si poguessin) com a característiques superiors. Des d'aquell moment de clarividència, vaig començar a estudiar l'Homo sapiens des de fora, sobretot el que té a veure amb el funcionament de la seva ment. I tota aquest anàlisi l'estic realitzant amb ajut de la tasca de científics com Konrad Lorentz, Victor Frankl, Dianne Fossey, Charles Darwin, Schrodinger, Carl Sagan, Stephen Hawking, Albert Einstein, Sigmund Freud, i de pensadors com Anthony de Mello, que per a mi són fonamentals.
De primeres, la meva idea era fer informes, assaigs... que partien d'experiències meves d'absurd amb individus Homo sapiens que em feien sentir com si aquest món no fos el meu, com si aquesta espècie no fos la meva. Després vaig decidir escriure la meva història, dins d'unes coordenades diferents a les biogràfiques però molt relacionades, aprofitant aquests informes que ja havia escrit, i elaborant-ne de nous, amb un punt important de ficció, i amb la intenció que la història fos amena.

3.-Aquesta novel·la, micronovel·la, és un cant al republicanisme, a la igualtat entre les consciències, a la nuesa, a la lliure nuesa, a la bellesa del planeta, a la bellesa de l'espècie Homo sapiens malgrat la seva constant tendència als instints més ancestrals: violència, domini, ambició, artificialitat... Malgrat aquestes nafres que neixen d'instints ancestrals d'arrel evolutiva... l'Homo sàpiens és la prova del fet que aquest univers d'estels, de més estels com granets de sorra hi ha a totes les platges del mar, tendeix vers la consciència i l'amor. L'Homo sapiens és l'única prova que tenim del fet que l'amor existeix a l'univers; per això, potser, el protagonista de la meva història se n'enamora, potser per això decideix quedar-se en aquest planeta.
.
.

Thursday, April 15, 2010

Immensa bola de llum commociona la nit de Milwaukee




15 d'abril. Negra nit. I de sobte la volta del cel s'il·lumina, la terra tremola, els arbres s'agiten com enduts per una ventada. Una gran bola indefinida se sosté i travessa el cel de Milwakee.
Diuen que és un meteorit. Jo, només sentir-ho, he pensat en el vent solar i les aurores boreals, sobretot en un dia com avui en què estem rebent les alteracions electromagnètiques de la ejecció solar de dilluns. Potser aviat sabrem què ha passat.
.

Wednesday, April 14, 2010

Demà, dia 15, podríem experimentar els efectes d'una tempesta solar.

.


Segons ens informa l'interessant blog "Últimas noticias del cosmos", ahir, tretze d'abril, el Sol va produir una enorme eiecció de massa coronal, que va sortir disparada vers nosaltres (el nostre planeta) i que arribarà demà dia 15.

Quan l'anomenat "vent solar" ens embolcalla passen coses.

Segons si entra pel nord o pel sud, els efectes seran més o menys molestos: variació del camp magnètic de la terra, problemes als transformadors elèctrics, als circuits elèctrics, a les comunicacions electromagnètiques, potser als ordinadors...?

El millor de tot seran les aurores boreals que de ben segur es podran contemplar en algun moment de la nit.

Sigui com sigui, si noteu alguna cosa estranya, sapigueu que és un regal del nostre Sol.

. 
.

Tuesday, April 13, 2010

Mai no ha existit un altre nen com tu.

.




Aquest diumenge, llegint el suplement de "El País", em vaig trobar aquesta perla que comparteixo amb vosaltres. La dedico a algú que avui fa vuit anys.
.
.
Cada segon que vivim és un moment nou i únic a l'univers,
un moment que mai més no tornarà a repetir-se...
I què és el que ensenyem als nostres fills?
Els ensenyem que dos més dos són quatre i que París és la capital de França.
Quan els ensenyarem també allò que són?
Hauríem de dir-los, a cadascun d'ells: “Saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Al llarg de tots els anys que han passat, mai no hi ha hagut un altre nen com tu. Les teves cames, els teus braços, els teus dits àgils, la manera com camines. Pots arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens capacitats per qualsevol cosa. Sí. Ets una meravella. I quan siguis gran... ¿seràs capaç de fer mal a un altre (o una altra) que és com tu una meravella? Has de treballar -tots hem de treballar -per aconseguir que el món sigui alguna cosa digna dels seus fills."
.
Pau Casals

.
.

Sunday, April 11, 2010

Primer diumenge de platja i bosc.

.















Primera jornada de platja. Alguns, dels nostres, fins i tot s'han banyat. El microclima del nostre petit país d'entre els penya-segats grocs té dos graus més que la Catalunya que l'envolta. A baix guspirejava un estiu jove; a dalt, la primavera d'abril.
A la tercera fotografia, podeu veure-hi una petxina gegantina incrustada a la pedra potser de fa segles (mil·lenis?). No arriba a ser un fòssil, però és enorme.
En general, el contacte amb el bosc, amb tota la seva virginitat, la mar, el sol, la natura en estat salvatge, juguen el mateix paper (aconsegueixen el mateix objectiu) que el reguitzell de píndoles antidepressives que molts consumeixen. El nostre cos genera substàncies que ens fan feliços quan retornem als espais que són nostres, als boscos d'on hem sorgit, al paisatge on hem evolucionat, a l'entorn on ens hem fet, a l'entorn que ens ha fet. Aquest entorn, fins ara, ha anat reculant, s'ha anat extingint, i cada vegada costa més esquivar les absurdes comoditats que esquincen el traç natural del paisatge: els passeigs marítims, els camins de ronda asfaltats o enllosats, els serveis, els productes fabrils, manufacturats, d'origen químic o tecnològic. Cal anar cada vegada més lluny, i amagar els espais descoberts, per a protegir-nos de tanta “bona voluntat” tecnològica i industrial, que vol de totes totes evitar que hàgim de caminar, de cansar-nos, d'embrutar-nos, d'anar lents, o de mostrar la naturalitat del nostre cos.
Mentre hi hagi un lloc on perdre'ns, (mar enllà o terra endins) podrem trobar a cada instant la llum de la felicitat natural, que ens abraça sense demanar-nos diners a canvi, que ens abraça a canvi que no la pretenguem comprar amb diners.
.

Friday, April 9, 2010

Informe sobre l'Homo sapiens. (Només queda una setmana!)


Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.
A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.
La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.
Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:


I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:


Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.
Heus aquí un petit fragment del començament de la història:

I

Diari de Virst

L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!
.
.

Thursday, April 8, 2010

El mateix udol de fa dos-cents mil anys.

.


El vent, el fred, l'udol ancestral,
que gemega avui amb el mateix lament
de fa dos-cents mil anys
ens esperona a competir.
I ho fem,
sovint, sense adonar-nos que som els tigres que
a la selva de Java
ens esgarrapem per a decidir qui s'emporta la vaca morta.
Ho fem amb corbata, clenxa i tern;
però ho fem.
I després, ens donem la mà,
o petons, o salutacions civilitzades;
però per dins el nostre verí és roent
com l'animalitat que amaguem.
.
.

Wednesday, April 7, 2010

La raó de la infelicitat

.
.


-Per què no veig la felicitat? -pregunta l'infeliç.

-Perquè la tens "aquí", i mires "allà" -respon un que diu que és feliç.

.

.P.D. La felicitat pot consistir en contemplar l'espectacle d'un tros de gel surant en un safareig, que és exactament el mateix que contemplar l'espectacle d'un iceberg surant a l'àrtic.

.

Ells i nosaltres

.

El gregarisme humà és universal: “Ells i nosaltres” “bons i dolents” “estrangers i els d'aquí” “Com sou els tèxtils!” "Com sou els naturistes!" “Com sou els del Madrid!” "Com sou els catòlics!" "Com sou els ateus!" “Com sou els pagans!” es resum tot en “Com sou els que no sou dels meus, els que no penseu com jo, els que no esteu d'acord amb la normalitat!”
I potser s'accepta de boca la diversitat, i el dret a no ser del grup o a pensar diferent; però sovint et miren de trascantó, amb inseguretat, amb una certa por, com tement que en qualsevol moment els etzibaràs un estirabot, un cop, o alguna de les teves armes secretes amagades contra els normals.
.
.

Tuesday, April 6, 2010

Tendim vers la llum

.

Algú va dir que les branques dels arbres són les arrels del cel. Mirant aquest plàtan d'Oiartzun, ho entenc una mica.

Amb quina força totes les formes vivents tendim vers la llum!
.

Monday, April 5, 2010

La Santa Espina

.




Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...
.
.
.

Saturday, April 3, 2010

Primers dies d'abril a Euskadi

.






Malgrat la foscor de l'hivern,
arriba la primavera a Euskal Herria.
El temps passa com si res,
indiferent a les cabòries humanes.
La neu s'ha desfet,
la mar s'esvalota quan li ve de gust, com sempre.
El verd perpetu s'abilla de flors.
La molsa, amarada a les pedres, dibuixa arbres geneaològics de segles i nobleses.
I ben a prop França:
flaires de salabror,
esquitx d'escuma salvatge
i nuesa lliure i innocent.
.
.

"El mal ajeno" d'Oskar Santos, produïda per Alejandro Amenabar.

.

Per passar l'estona, és una bona pel·lícula.
L'argument està prou elaborat com per a sorprendre l'espectador; si més no fins a més enllà de mitja pel·lícula.
Potser el que em decep una mica és el fet que la trama se centri del tot en una fantasia; i això em fa pensar en mi mateix i en molts dels meus relats que s'aboquen o es resolen amb un esdeveniment fantàstic. M'ho hauré de repensar. Potser com a pinzellada final, com a cirereta d'un pastís, el detall irreal hi pot anar bé, pot acompanyar una trama humana real i objectiva al llarg del seu desenvolupament; però fonamentar-ho tot en un poder curatiu que fins ara jo no he vist en ningú em sembla un xic balmat.
La pel·lícula, essent just, té més elements que el fantàstic: el dilema del metge racional i científic, que ha d'escollir entre la sort dels milers de pacients que se li podrien curar i els seus éssers estimats, els problemes en les relacions de parella... Però si haig de ser sincer, no ha anat més enllà d'agradar-me lleugerament, d'ajudar-me a passar l'estona.
Veieu-la, no us la perdeu, i podreu opinar.
.
.

Friday, April 2, 2010

Avui, a les 3 de la tarda, moren a la creu...

.

Moren a la creu les setze mil criatures que moren cada dia per una fam per la qual ningú s'escandalitza.
Moren a la creu els pares i les mares que no poden alimentar els seus fills, que no els poden comprar els medicaments que necessiten, que no els poden portar a l'escola, que no els poden vestir com voldrien, que els veuen créixer sense futur.
Moren a la creu els qui pateixen els abusos sexuals per part d'alguns que s'autoproclamen guies espirituals i pastors d'ovelles perdudes.
Moren a la creu els infants que viuen sols perquè els seus pares treballen.
Moren a la creu els qui neixen amb malalties “naturals” que els encadenen a una cadira de rodes i a una dependència perpètua.
Moren a la creu els pares d'aquestes criatures.
Moren a la creu els qui no poden veure els seus fills perquè la seva parella els ho nega.
Moren a la creu les dones maltractades, amenaçades i humiliades, per algú que un dia els va dir que les estimava.
Moren a la creu els qui veuen morir un fill.
Moren a la creu els qui perden la feina, la casa, i no saben com sobreviuran ells i els qui depenen d'ells.
Moren a la creu els qui estan malalts de consum, els qui són addictes al joc, a qualssevol drogues, a qualsevol hàbit que no se saben controlar i que els ensulseix la vida.
Moren a la creu els qui es pensen que l'estètica ho és tot i, en perdre la bellesa física, se senten morir.
Moren a la creu els qui es moren sense que ningú se n'adoni, els que estan sols i no reben consol, ni són compresos per ningú.
Moren a la creu els qui viuen sempre amb por i no ho poden evitar.
Moren a la creu els qui no són estimats.
Moren a la creu els qui no han après a estimar; o els que en sabien i els han ensenyat a odiar.
Moren a la creu els empresonats, els qui viuen a les presons aixecades per ells mateixos, o els qui estan empresonats per les seves tendències genètiques i pel seu entorn.
Moren a la creu els qui són jutjats i condemnats sense possibilitats de defendre's.
Moren a la creu els que no tenen dret a expressar-se en llibertat, els qui viuen el seu amor com si fossin uns criminals, els qui són menystinguts a causa de la seva identitat i de les seves idees.
Moren a la creu els que no han descobert la dignitat de tota persona humana i la infinita esperança que s'amaga rere l'ombra de qualsevol mal.
.
.