Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 19, 2010

Estimeu els vostres fills.

.


Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

5 comments:

Júlia said...

No sé si això està prou comprovat, he conegut al llarg del temps casos de persones molt poc estimades o abandonades o maltractades de petites que després han estat excel·lents persones i pares, i a l'inrevés, de famílies normals i afectuoses sortir-ne una personalitat estranya,amoral i desarrelada. Això es veia encara més quan les famílies eren més nombroses i hi havia força germans, sempre sortien algunes ovelles negres.

Jeremias Soler said...

Hola Júlia.
Sí que està comprovat. El que succeeix és que no tenim tots pas el mateix substrat genètic, i idèntics agents externs poden provocar reaccions diferents. Per això sempre parlem de percentatges, de tendències majoritàries. Els germans, bo i que reben la meitat de la informació genètica del pare i l'altre meitat de la mare, no són pas iguals; perquè cadascuna de les meitats que reben és diferent d'un germà a un altre.
Només has de mirar les estadístiques i veure quin percentatge de criminalitat hi ha als barris amb poblacions majoritàriament marginal o desestructurada. ¿És per casualitat que en aquest barris hi hagi més gent amb problemes de violència i similars? El més probable és que els agents externs hi tinguin alguna cosa a veure. I els estudis de la ciència neuronal ho van confirmant cada vegada més i més. Ni nosaltres mateixos tenim la llibertat que ens pensem que tenim. Som titelles dels gens i del agens externs que han configurat els nostres circuits neuronals, i la nostra llibertat, bo i que existeix, té una veu molt feble; ens enredem sense saber-ho.
Et recomano que busquis articles de Pierre Magistretti i François Ansermet, són molt interesants.

Clidice said...

sóc d'aquelles mares que no deixaven plorar els seus fills, si més no en el període que no es podia raonar amb ells, que sempre els duia a coll i els omplia de petons, que els feia dur una vida endreçada i que jugava amb ells totes les hores que podia. Aleshores em deien que era una mare aviciadora. Jo els contestava que no patissin, que als 20 anys no em demanarien d'enfilar-se'm al coll.
Curiosament, els mateixos que em deien això, ara em diuen que sóc una mare desnaturalitzada, perquè havent crescut els xicots, no em fico en la seva vida i fan el que els sembla que han de fer. Entenc que cal que s'equivoquin sols.
Vaja! que això de ser pares és com el futbol: tothom es creu prou bo com per fer d'entrenador :)

Jeremias Soler said...

I tant Clidice!
I a tothom ( o a molta gent) li toca fer d'entrenador alguna vegada; i llavors encara s'entén millor (o almenys a mi m'ha servir per entendre millor) que cal estimar molt els fills; encara que estimar de vegades és renyar. Renyar és una manera de tenir-los en compte. El problema de molts pares no és que els renyin, sinó que els ignoren; els fan passar gana d'afecte, gana de disciplina, gana d'educació... i els nens necessiten sentir que algú està pendent d'ells. La bonior de nens que conec em fa evidenciar que hi ha massa pares que no tracten els seus fills, que deleguen; i els nens ho noten.

Clidice said...

i és que és això: els pares "passen" dels fills quan són petits, deleguen contínuament la tasca de la seva educació, de l'amor, són pares "dimissionaris". Si, ja ho sé, que si la feina, que si ... però moltes vegades només és qüestió de voluntat i d'acceptar reduir la nostra llibertat. Després de grans els volen controlar perquè es moren de por per la llibertat que tenen, el sexe, la beguda, les drogues ... Vaja! que a mi em sembla que ho fan ben bé a l'inrevés.