Ens cull la mare Terra.

.

.

Retruny la mar cofoia i esclatant,
i el foc del cel mossega la carnada
amb dents de mel de rusc de primavera.
Refreda, el vent, la flama i alça el blanc
d'escuma salabrosa i enfadada.
La platja obre el palmell de setí bru,
brandant cap a ponent camí dels astres;
tot és encès al punt precís del temps,
al traç sublim del cos nu dins de l'aigua.
La mare terra cull l'infant poruc,
escarit, refulgint amb alabastres,
de blanc pansit, de viu tremolor mut,
sona el llaüt en un racó de platja.
El vent arrenca plomes al vitrall
atzurat dels averns i les onades.
Maldades, van, al braç, de sorra i fang,
auri fat, i bat de trons i espases;
ases cecs, i precs de fams estranyes,
vells vaixells, i anells d'antics mestratges;
patges, reis, toreros, exalcaldes.
Cull, la mare Terra, l'infant nu,
abraçant-lo als clivells de les calanques;
suau, canta la força de la nit,
al llit sublim del palau de les barques.
Tot és u, i és ara, i és aquí,
ignot, desconegut, inabastable?

.