Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, July 20, 2010

Deu alumnes per professor, si us plau. Un professor lliurat als seus deu alumnes, si us plau. Salvem l'educació amb eficàcia i no només amb diners.

.

Segons les estadístiques, a Catalunya, cada professor té una mitjana de 11,5 alumnes; aquestes xifres, bo i ser reals, demostren que la majoria de vegades les estadístiques no serveixen per a descriure la realitat, perquè si entre tres amics es mengen tres pollastres, tan pot ser que sigui perquè cadascun se'n menja un, o perquè un se'n menja tres i els altres dos cap.
A Catalunya, si hom treu el cap a una aula, el més probable és que s'hi trobi entre 25 i 30 alumnes en el millor dels casos; la mitjana la fan baixar els grups de reforç especials, que dediquen un professor per a cada quatre, cinc, deu alumnes; en alguns casos molt especials, un o dos alumnes per professor. No dic pas que aquests grups reduïts no hi hagin de ser, només ho esmento per a explicar com les estadístiques emmascaren la realitat i no descriuen l'educació real; i per a intentar millorar l'educació, el gruix de l'educació, hem de conèixer com és l'educació real.
Calen grups reals de deu alumnes per professor, grups heterogenis en nivell, que permetin que els que tenen més dificultats siguin estirats i motivats pels que van més avançats, que permetin prou flexibilitat com perquè el professor pugui fer una adaptació individual per a cadascun dels deu alumnes de manera que els que vagin millor no tinguin un sostre, sinó que puguin anar ampliant i millorant els seus coneixements i aptituds sense límit; i que permeti que aquells que tenen més dificultats tinguin també el seu pla individual fonamentat en la realitat (i no un simple paper burocràtic) per a poder progressar amb eficàcia. Cal que tot sigui real, que no compleixi formularis i protocols, sinó que brolli de la realitat de l'aula. Cal que aquest professor imparteixi la majoria de les matèries d'aquest grup de deu alumnes i es faci responsable de l'acció tutorial, això implica un replantejament dels departaments. Un professor de la branca científica hauria de donar totes les matèries relacionades amb la ciència o la tècnica d'un mateix grup de deu alumnes. Un professor de la branca humanística hauria de donar totes les matèries relacionades amb les humanitats dins d'aquest mateix grup de deu alumnes.

La inversió econòmica que implica aquest model educatiu potser no és tan elevada com la dotació de un ordinador per alumne, si s'organitza bé el sistema. Potser no caldrien tants reforços individuals (alguns, segur que sí).
El grup de deu alumnes per professor permetria una proximitat del docent amb la realitat social i cultural de cada alumne, amb les seves famílies, i li permetria elaborar estratègies de comunicació i col·laboració eficients. El docent tindria menys alumnes (ara pot arribar a tenir-ne 120 de diferents) i s'implicaria més en el procés pedagògic.
Tot això exigiria una formació pedagògica pràctica pel docent en la seva etapa formativa. Insisteixo en el mot “pràctica”, perquè sovint la formació del pedagog es perd en filosofies i històries de la filosofia pedagògica que a l'aula no es troba per enlloc i que crema esforços en cabòries que no serveixen a l'hora d'educar.

Per avui ja he escrit prou idees, però prometo continuar, perquè l'educació no va bé, i les coses no s'arreglen només amb diners, sinó amb idees reals i pràctiques.

..
.
La fotografia correspon a un racó del Museu de la Ciència i Tècnica de Catalunya (Terrassa)
.
.

.

4 comments:

Alyebard said...

Totalment d'acord. La llàstima és que en cada reforma educativa em fet un pas endarrera i el resultat és una generació perduda. Que no s'adonen que en l'educació i/o ensenyament el material en que treballen són els nostres fills i el nostre futur?

Anonymous said...

Completa i totalment d'acord Jeremies. És el que sempre he pensat: com a molt 15 alumnes per professor, encara que la diversitat sigui molta. En tinc experiència de la meva feina en un centre del Raval a Barcelona. Esmerçar recursos en més professorat i no tants en voler donar una imatge de modernitat tecnològica que no es correspon a la realitat del dia a dia.
Datiu

Anonymous said...

A l'escola s'ensenyen coneixements, en aquest aspecte es gasten molts diners en fer reformes i sembla que els alumnes no aprenguin més que en dècades anteriors...Però l'escola també és un lloc més on els nens/es es sociabilitzen, és on comencen a ser tractats en massa, aprenen a fer el que els altres fan, les normes socials dins d'un grup, a seure i escoltar al profe ni que allò concret en aquell nen/a no li interessi i no li sigui profitós, s'apren que hi ha una jerarquia, etc..,tot és un assaig per fer-lo adaptar bé a la societat que li tocarà viure, en aquest aspecte crec que l'escola és molt eficaç, per tant ja els està bé (als que manen)les classes amb 25 o 30 alumnes.

nuriagau said...

Totalment d'acord, Jeremias.

M'ha agradat que, entre d'altres coses, dediquessis unes línies als alumnes més avantatjats. Sovint ens oblidem d'ells. El sistema educatiu els fa passar desapercebuts, perdent interès per les àrees i fent que vagin passant els cursos sense explotar tot el seu potencial.
Quan parlem de l'atenció a la diversitat, malauradament, centralitzem els nostres esforços en els alumnes amb dificultats sense atendre les mancances específiques de cadascú. Elaborem una adaptació curricular homogenitzant el grup d'alumnes de reforç amb uns objectius comuns oblidant, de nou, les particularitats.
Suposo que encara podria afegir més idees. ja em tornaré a passar per aquí.