Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, July 23, 2010

L'absurd llast de les polèmiques.

.


Avui, reproduiré un text d'Antoine de Saint Exupéry, del seu llibre “Carta a un hostatge”. Crec que alguna altra vegada ja us l'he mostrat, però, com en un llibre sagrat, sempre s'hi descobreixen aspectes nous.

.
“Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes! Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense veure'm forçat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat, no haig de demanar disculpes, no m'haig de defendre, no haig de provar; trobo la pau. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà. En mi reconeixes l'ambaixador de creences, de costums d'amors personals. Si no estic d'acord amb tu, lluny de perjudicar-te t'enriqueixo. Em fas preguntes com es pregunta al viatger”

.
El món està esgotat a causa de les discussions, els fanatismes, les polèmiques estèrils, la sensibilitat ofesa davant qui no “està d'acord”.

“Estar d'acord” es converteix de vegades en una garba que separa els bons dels dolents, els grats dels ingrats. Gosar a “no estar d'acord” implica posar en risc amistats, relacions, possibilitats de promoció, èxit professional... I així, molts oculten la seva essència i es vesteixen amb la màscara de la por; s'apunten a l'hàbit inhumà d'allunyar-se dels que no pensen com ells.

Més enllà de les idees, som éssers humans nus, vius, vulnerables, necessitats d'amor, necessitats d'estimar, necessitats de ser tinguts en compte. Totes les opinions que ara aferrissadament defensem i que estan impreses als circuits neuronals, s'esvairan després de morts, i tornarem a ser una pàgina en blanc, potser una consciència nua i infantil flotant en un univers bellíssim, per a descobrir-ho tot una altra vegada amb uns ulls nous i humils; o potser el no res. Barallar-se o allunyar-se d'algú a causa de les opinions és acceptar l'estratègia del nostre inconscient, que obeint el vell instint ancestral de la defensa del territori ens esperona a allunyar-nos dels diferents, potser dels competidors.
Els éssers humans estem cridats a recordar tots els dies de la nostra vida aquella llar enmig del bosc, aquella foguera càlida dins d'una casa de parets gruixudes mentre a fora nevava. A dins, els germans, la família; tant se val com pensin. A fora la natura esclatant amb totes les seves forces; la mateixa natura que ens ha creat i ens ha posat on som.
El món està esgotat de violència; absurda violència que no ens lliura de la mort, i que ens ensulseix la vida. Violència absurda que neguiteja i destrueix. Ambició desastrosa que no aconsegueix la immortalitat, ni tan sols la senzilla fita de ser feliços. El riu de la vida avança calmós vers el mar malgrat les baralles, les trifulques, el nerviosisme i qualsevol altra manera estúpida d'amargar-se la vida. El riu avança i ho pot fer enmig de paisatges bellíssims o envoltat de fumarades de productivitat asèptica.
Respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona...

Acollida. Escolta. Tranquil·litat. Esperança. Llum.
Les idees són els vestits; i quan (ni que sigui una estona) ens els traiem, ens sentim lliures d'un llast que ens impedia ser els qui érem al principi de tot; abans que el terrabastall de la humanitat ambiciosa ens espatllés.
Respecte per a l'ésser humà!

Gràcies Antoine, onsevulla que estiguis.
.

3 comments:

Clidice said...

I que bonic que és ser universalista quan no et toquen l'IRPF! Al final, després de les grans pensades, queda el dia a dia i l'haver d'anar a buscar el pa al forn de prop de casa. I, de pa, no te'n donen amb amor. Els individualistes que no passen ànsia sempre podran donar-nos lliçons d'humanitat, però qui haurà de llevar-se dilluns per anar a la feina o a la cua de l'Inem, no sol escriure gaire i, si ho fes, seria una pintada a la paret on hi digues: "a la merda tot i tots!" per, acte seguit, continuar per aconseguir els euros per anar al forn de pa.

Jeremias Soler said...

Buff, quin pessimisme Clidice!
Escriure sempre s'ha d'escriure. Alguns dels grans humanistes han estat persones que han sofert molt i molt. A l'últim, ens morirem tots, ja ho sabem; però mentrestant ¿hem de renunciar a la cultura i al pensament?

La princesa de la platja a la nit said...

Llegir Saint Exupery em produeix un efecte revelador, com si tornés a veure les coses com són. L'amor que importa més que la por o el pa o el material o les idees o aquestes disfresses que ens posem de les etiquetes, dels raconets i les capelletes que alguns tan necessiten, i que tan nerviosos es posen quan algú diu que no els necessita.
Moltes gràcies per la cita; buscaré el llibre i ja et diré el que.