Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, October 16, 2010

Sobre xiulets i esbroncades als homenatges; hipocresies, populisme i falsedat en els mots dels polítics.


El desencís que produeix l'exercici d'escoltar la veu dels polítics té un munt de factors com a causa. Un d'aquests factors, potser el principal, és la sensació de falsedat que produeixen massa sovint els seus missatges. He experimentat aquest fenomen en escoltar les crítiques del PP a l'estratègia que estudia el partit del govern d'Espanya per tal d'evitar els xiulets i les esbroncades de la massa en alguns moments concrets dels homenatges i de les desfilades patriòtiques o pseudosacres. Ara no entraré a valorar el sentit o la inconveniència, ni la raó de ser o de no ser d'aquests actes patriòtics (serien temes per un altre post), sinó la hipocresia de molts dels actors de la política actual.
El PP, partit que sovint destaca pel seu patriotisme espanyol (banderes, homenatges, desfilades, defenses aferrissades de Perejils i monarquies...), titlla de manca de llibertat d'expressió a l'abans esmentada estratègia elaborada per aconseguir el silenci en moments que per a algunes persones són trascendents. Insisteixo que ara mateix no discutiré si el PP té raó o no quan parla d'aquest presumpte atac a la llibertat d'expressió; només vull dir que se'm fa evident (a mi i a molta gent) que el PP no es creu el que diu. 
És ben clar que el PP en realitat no pensa que aquesta estratègia sigui un atac a la llibertat d'expressió, sinó que fa servir aquesta suposada defensa (tradicionalment progressista) de la llibertat d'expressió per aprofitar la circumstància de l'esbroncada, de la situació de les enquestes i de la fúria de la crisi econòmica, per a escombrar cap a casa seva i influir damunt l'opinió pública menys formada i més ingènua.
El PP, per pròpia tradició, adora la sacralitat dels actes d'homenatge a la pàtria espanyola; per això resulta xocant que no se sumi a la defensa del “silenci” respectuós en moments “sagrats”; tan xocant que la seva hipocresia queda en evidència.
Això és el que vull dir quan parlo de desencís davant la veu de la classe política; no tant pel que diu, sinó perquè no es creu el que diu; perquè el que diu, ho diu per electoralisme; perquè es veu clar que ja no ens podem fiar de cap discurs. La falsedat del discurs del PP en aquesta anècdota que acabo de raonar és evident, però... ¿quantes hipocresies, quantes falsedats ens colaran sense que les evidenciem? I no només el PP, sinó la totalitat dels partits; cadascun d'ells escombrant cap als seus interessos particulars de poder, prioritzant-los per damunt de l'interès general de servir les persones.
El dia que un polític digui el que de debò pensa, ni que això li faci perdre oportunitats de populisme, ni que aquesta sinceritat l'obligui a col·laborar i a donar la mà, i la raó, i el cor, als seus oponents, més d'una i de dues vegades... aquest dia, aquest polític aconseguirà potser que es fixin molt i molt en ell, perquè, sens cap mena de dubte, es convertirà en l'excepció.
.
. 

4 comments:

Anonymous said...

Si la democràcia és el govern del poble, i pel que s'observa,els polítics no vetllen pel bé del poble. Jo em pregunto...En quin sistema polític vivim?

Anonymous said...

és curiós que afirmis que la llibertat d'expressió més propi dels progressistes...de debò ho creus?. Els governs progressistes que hem tingut han fet molt bé la feina d'explicar i fer arribar a la gent allò que precisament ells no són.

Anonymous said...

si afirmem que la llibertat d'expressió és pròpia dels progressistes, és que hi ha alguna part de la història que no se'ns ha explicat.

Nuesa Literària said...

Anònim del tercer i quart comentari (que deus ser el mateix):
T'has precipitat en la lectura. No he dit pas que la llibertat d'expressió sigui pròpia del progressisme, sinó que la "defensa" de la llibertat d'expressió és més habitual en el progressisme. D'alta banda parlo de progressisme, del real; que no té perquè coincidir amb el que socialment és considerat progressisme. Hi ha personatges de l'esquerra profundament antiprogressistes.