Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, November 20, 2010

El dia que el lleó no mati l'anyell


Hi ha dies que el cel és d'un gris clar i indefinit; gèlid, insuls. Dies de fredor de cors, de màscares que ho jutgen tot i no diuen res. De micos que no saben que ho són, moguts amb fils invisibles disfressats de llibertat. De trets silenciosos. De guerres gelades. De somriures que només són façana, i de façanes que tenen els retops de cartró pedra. Dies en què la màquina productiva continua girant malgrat els morts i els nascuts, malgrat l'increïble privilegi de “ser”, malgrat la sorpresa constant d'existir. Dies de cendra i rutina en què ningú no et regala caramels perquè ets bonic i perquè la teva iaia et du agafat de la mà a la farmàcia. Dies en què el lleó competeix amb el lleó per a devorar l'antílop, i si pot devora el fillet del lleó competidor. Dies d'animals que no saben que ho són i que per això no deixen de ser-ho.

Però tingueu en compte que per damunt de la grisor del cel hi llueix el Sol, i que per damunt del Sol, la volta del cel és blava i neta. Si poguéssiu veure el mar de boires, i més enllà la mar d'aigua i de sal, s'esvairien les vostres pors. Arribarà el dia en què el lleó no matarà l'anyell, en què el dimoni serà bo, i no hi haurà àngels caiguts, ni damnats eternament, ni dictadors sanguinaris, ni cors egoistes, ni éssers que rebutgen el perdó i la rectificació, ni inquisicions, ni assassins, ni violents d'un i d'altre costat... i el mal s'esvairà. Arribarà el dia en què no existirà el mal, perquè el Sol que llu damunt les boires desfarà el seu gel. Arribarà el dia de vi i de roses, de pau sorpresa d'existir a cada instant, de tolerància vers el diferent, d'acollida vers tothom...
Arribarà aquest dia, us ho puc assegurar... i ja està arribant!
.
.

3 comments:

Anonymous said...

Quina darrera frase més intrigant!!Obviament, pots no contestar, però ho haig de provar...Pots explicar les raons que et fan pensar que "...i ja està arribant"?
Salutacions.

Jeremias Soler said...

Ja ja ja...
El curiós és que no hi ha raons que m'ho facin pensar, m'ho fan escriure i sentir. De vegades la ment racional se'n va a dormir, i apareix la paraula irracional, que xerra des del sentiment, des del desig o la intuició, des de la poesia, des de l'esperança. La última frase és més un desig o una esperança que una seguretat.
Potser, a tot estirar, la percepció que sóc, que abans no era, i que aquí "sento" un procés que va cap a bé... cap a més...
Potser, també, la percepció de com passa de de pressa la vida, i de quant d'amor hi ha. Per això es veu tant quan no hi és, perquè n'hi ha molt, el problema és que ens acostumem a l'amor i ja no el veiem.
Potser sé coses que no sé com dir, que no puc dir, no perquè no vulgui sinó perquè no trobo mots, a banda de la poesia. Com un dia que vaig tenir un somni impressionant on ho vaig entendre tot i em vaig omplir de felicitat, se'n van anar els dubtes i la por. Al despertar-me, no recordava el somni; avui encara faig intents per recordar que caram vaig somiar, i no ho aconsegueixo; però em queden les conclusions.

Anonymous said...

Haig de reconèixer, tot i ser una persona intuïtiva, no tenir ara cap percepció sobre el futur.
M’ha intrigat el que has escrit, i això és perquè en pocs dies m’he topat amb opinions i informacions, provinents de fonts molt diverses, que tot i no dir el mateix, sí que anirien totes en la línea del teu sentiment.
Enmig de tantes crisis, cimeres, guerres, desigualtats, interessos econòmics i de poder, contaminació i un llarguíssim etcétera que no acabaria, es fa difícil preveure que aquest món pugui evolucionar en positiu.
Però, sorprenentment, i per diferents motius, hi ha gent que intuïu un canvi (no pas de partit polític), altres el profetitzen, per a bé.
Espero que tingueu molta raó, tot i el meu escepticisme.