Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 29, 2010

Què tinc?


Què tinc? No gaire.
Però tinc més del que em cal per ser feliç.
Ben mirat, tinc molt.
La convicció que no pas el qui crida més fort posseeix la raó;
ni el qui crida més fort, ni el qui diu més estirabots, ni el qui escriu o parla amb més seguretat.
No... no tinc gaire.
Però tinc tant!
Tinc la decisió de no tenir, si per tenir haig de deure;
la no necessitat de tenir;
la capacitat de mirar i veure;
el coneixement de la meva pròpia misèria;
de les meves nafres i dels meus topants;
el meu grau de bogeria i d'imperfecció.
Tinc molt poc; i no vull més.
La fe en l'existència, l'amor estrany als enemics,
la fe en un déu que ningú no m'ha sabut mai descriure,
la dèria per la llibertat,
la tranquil·litat d'estar en mans de l'existència com la fulla que el vent du.
Els nassos per canviar d'idees per fidelitat a la veracitat de les asseveracions.
I la barra de parlar i d'opinar fins i tot
quan són a prop els qui lamenten la meva dissidència
i s'enfaden com mones.
Tinc ben poc
i no vull més;
l'esperança en la rectificació dels errats,
entre els quals sovint m'incloc;
la convicció que l'univers va sol, i que aquesta realitat és un miracle;
el goig per la bellesa de la natura, que em nego a condemnar;
l'amistat amb la mort, que sé un miratge;
i la sensació que continuament haig d'estar agraint l'ésser,
perquè existir és un privilegi.
Tinc poc,
i m'aterriria tenir més;
tinc fins i tot la ràbia per tots aquells
que no tenen ni el mínim que els cal:
l'amor d'uns pares, l'educació vers l'amor,
el blat, l'aigua i el foc d'una llar.
Tinc la impotència de poder tan poc,
i vull tenir sempre aquesta impotència i aquesta ràbia,
no fos cas que m'acostumés a l'horror i no el veiés,
i deixés de lluitar pel blat de tots.
Què tinc? No gaire.
Però tinc molt.
Més del que em cal per ser feliç.
No em doneu res; que ja ho tinc tot.
En tot cas, aparteu-vos una mica,
que em tapeu el Sol,
però no marxeu gaire lluny,
que us estimo.
Deslliureu-me, això sí, dels llasts que m'alenteixen;
de la tela que em roba el contacte amb els elements;
de la droga que m'allunya de la bellesa de la realitat;
del desig d'arribar, de tenir, de poder... que em deixa cec;
de la por als crits i als renecs dels supersavis
que s'enutgen com micos perquè no tinc les seves idees o la seva perfecció;
de la influència dels que es lamenten de la meva felicitat.
Tinc... Què tinc?
Un tros de cel, un bosc, una platja buida
un somriure, la lentitud del temps,
la no possessió, l'immersió en l'ínstant;
o la senzilla contemplació d'un raig de llum
dins l'aigua d'un vas.
.
.

Tuesday, December 28, 2010

"Àcid sulfúric", de l'escriptora Amelie Nothomb. Editorial Anagrama Empúries.


"Àcid sulfúric" d'Amélie Nothomb.

La història és una hipèrbole de la denigrant realitat actual dels Reality Shows.
La prosa de Nothomb es mostra breu, concisa, dotada d'aquella elevada densitat d'informació (quantitat d'informació per mot) que atorga a la narració un atractiu arrossegador, i l'interès i la velocitat lectora que forcen qui llegeix a continuar endavant, a tenir més i més ganes d'esbrinar què passarà, a immergir-se en la història. No hi ha palla. No hi ha frases de farciment que embelleixin una escena. Potser, a l'escena, li manca un punt de preparació, de descripció del context, que si hi fos (amb l'austeritat adequada) no molestaria. La densitat d'informació, no obstant, fa que la narració en general no vagi coixa, sinó ben al contrari.
Alhora, Nothomb, elabora una profunda tasca de treball psicològic dels personatges, sense emfarfecs, i demostrant un profund coneixement, fins al detall, de la complexitat mental i social humana.

Algunes cites interessants que es poden trobar a la novel·la:


“Déu no dormiria com un tronc si hagués de protegir algú”

“És molt més difícil colpejar un individu si en coneixes el nom”

“La guerra revela la naturalesa profunda de les persones”

“Crec que la guerra només revela una de les nostres naturaleses profundes. Hauria preferit mostrar-li la meva naturalesa profunda de pau.”

“Una “cosa a dir” era una frase on no hi havia res de superflu i on s'intercanviaven informacions tan essencials que l'altre quedava marcat per sempre més.”

“Era sorprenent: hi havia moltes més persones buides que no pas plenes. ¿Per què?”

“Si parles, mors; si no parles, mors. Per tant, parla i mor.” (Dita d'Algèria)

“Si sóc un monstre, no deixaré de ser-ho només canviant de bàndol.”

“No abaixi's els braços; t'arrisques a fer-ho una hora abans del miracle.” (Proverbi àrab)

“El menyspreu també consisteix a creure que coneixes el que els altres tenen d'incognoscible.”

“Ningú no és al lloc de ningú”

“L'heroisme és això: no esperar res a canvi.”

Saturday, December 25, 2010

No es treu les sabatilles de la Kitty. El Nadal dels mentiders, com deu ser?

No es treu les sabatilles de la Kitty, que li ha dut un ésser màgic al llarg de la nit; una nit que tothom diu que és de felicitat. La nena, de pocs anys, té el cor tatuat de penes silencioses; mirades que potser han vist sense saber-ho l'espasa freda del diner que decideix qui sobreviu, qui viu, qui malviu, qui travessa un cami de corsec, qui comparteix casa amb l'angoixa fins que la casa ja no hi és perquè algú que un dia amb eufòria va deixar diners als seus pares li manlleva mercès a un paper fred atapeït de lleis i d'exoneracions, de possibilitats de recurs i molta... molta justícia.

No es treu les sabatilles de la Kitty, són suaus i boniques; alhora ella s'aguanta un plor que vol sortir i no pot perquè sempre queda l'esperança del “potser ho portaran ara” “Potser la bicicleta que en secret vaig demanar d'amagat de la mama apareixerà darrere d'una porta, o a sota d'un llit”. Però de fet la bicileta, en el fons en el fons, tant li és; el que li dol de debò són les cares llargues bo i aquest sol radiant que fa sota d'aquest cel tan net i tan esbandit. Si és bell el sol ¿per què no podem estar contents? Si hi ha tant de bosc, tant de mar, tant de prat, tantes muntanyes, tanta profunditat dins la mar, tanta amplària en el paisatge... ¿per què no tenim res, i el poc que tenim diuen que no és nostre? ¿Per què hi ha qui, mentre aixeca un pal de golf, maleeix la mala sort de la lleugera caiguda de la borsa que li ha fet baixar unes xifres, i alhora la nena de les sabatilles de la Kitty viu en un funeral on ningú no consola els orfes ni les vídues, on ningú no sent llàstima per cap difunt ni li lloa les virtuts i la bonhòmia de cap pobre mort? ¿Per què són tan ben tractats els morts i tan durament jutjats els vius? ¿Per què hi ha qui quan escolta una frase que mou a la solidaritat enmig d'una missa s'aixeca enfurismat i crida que no s'ha de barrejar la política amb la religió? ¿Per què és tan important el mercat dels valors i tan relativa i tan oblidada la importància del somriure de les persones? ¿Per què es vesteixen tan correctament els qui treballen xuclant la vida dels més febles, i donen la mà als presidents i als ministres i als reis i als cardenals; mentre les seves filles són casades per cardenals vestits de porpra, fins que un dia ells van a la presó (i no pas tots)?

No es treu les sabatilles de la Kitty; plora, però a ben poca gent li sap greu que plori; i els que de debò ho senten, són anomenats ingenus, demagogs, sensiblers, adoradors de la confitura i de la blederia.... per la nafra de creure fermament en la idea que defensa que l'essència de la política, de la religió, de la vida... hauria de ser que a tothom li importés de debò de debò el plor dels infants.

Friday, December 24, 2010

Bon Nadal, des de la mar que porto a dins.


Bo i ser Nadal, tot s'ha de dir, després de l'abús d'aliments, neons, estridències, consum... un enyora, des de la foscor del fred, aquells espais de llum que quan la calidesa torni, ens acolliran amb una tendresa especial.
Des d'aquest temps de festa i soroll, recordo els paradisos eterns que conservo a dins enmig del fred i de les veus desafinades d'uns veins que celebren un sopar de Nadal d'aquells tan tradicionals...
Repeteixo, i mai no me'n cansaré, fraternitat i tendresa per tothom.
Però ara permeteu-me substituir els turrons, les cintes de colors i les "sambombes" per una cala perduda enmig de la natura, i res més.
BON NADAL!

BON NADAL!





Al llarg dels últims dies he realitzat un petit exercici de pràctica literària improvisada. Sense argument, m'he llançat a escriure una història que no sabia on em duria, com aquell que sense destinació, agafa un camí indeterminat. M'he acostat a un Betlem etern, de ficció, gratant dins els racons dels meus records i del meu inconscient.
Poso punt i final a aquest exercici que he portat a terme més com a disciplina d'aprenentatge que per gust. El meu camí literari és un altre: necessita que l'argument estigui perfectament definit abans de començar a traçar un sol mot; necessita, també, caminar per escenaris no escrits, i el de Betlem ha estat escrit i reescrit un munt de vegades; necessita la frescor de la neu, del bosc, de la natura, austeritat de mots i un xic de poesia amagada rere una prosa curta. Tot plegat ben diferent a aquest Viatge al Pessebre que deixo en aquest blog com una ofrena a l'exercici de dit, sense més pretensió que fer footing (literàriament parlant).

Aprofito per a desitjar un BON NADAL a totes les persones de la humanitat: laics i creients, jueus i gentils, protestants i catòlics, budistes, agnòstics, ateus, arbitres de futbol, dentistes, controladors aeris, ministres, botiguers, fabricants de mitjons, cantants, tertulians de televisió...
Digueu-li soltici, Nadal, Quetzcoatl o Festa de la Llum... Que duri molts anys la festa que reivindica l'amor i la fraternitat entre totes les consciències.
.
.

Viatge al pessebre (VI). Nit de Nadal.


En Quirze reconeix que la nau dels homes del segle XXI, malgrat les seves limitacions tecnològiques, té un aspecte encisador; i que sens dubte es tracta de l'estel de Nadal que la Bíblia narra en una infinitud de línies temporals. Potser per això accepta de pujar-hi i fer-hi un tomb, dirigint-se, amb el GPS, fins al punt que els ha convocat a tots en aquest temps i en aquest espai. En Quirze els revela l'instant exacte del naixement, mercès a les investigacions del tercer mil·leni.
Al llarg del trajecte, contemplen estranys llampecs que espeteguen al voltant de la volta del cel.
-Hem tingut sort. Molts intenten d'entrar i no poden. -explica Quirze.
-Què vols dir? -demana Joan.
-Els del meu temps han blindat l'espai-temps d'aquestes coordenades; ecologia dimensional.
-Collonades! -exclama Manel.
-No són collonades. A l'espai-temps també hi ha d'haver parcs naturals. Si no n'hi haguessin els turistes degradarien excessivament el futur; ja prou malmès està.
-Així doncs, allà a on anem, només hi serem nosaltres? -pregunta el cardenal Urueña.
-Probablement. Però no se sap mai. El futur és immens. No es pot descartar que alguna civilització de desenes de milers d'anys endavant hagi aconseguit de saltar-se les proteccions.
-Has viatjat mai cap al teu propi futur? -li pregunta en Joan.
-Sí, però n'hi ha tants, de futurs! -exclama en Quirze -. I cal anar amb compte.
-Amb compte?
-És clar! -exclama com si fos evident. Tot seguit somriu compassivament -. Vosaltres sou els pioners dels viatges; cal comprendre la vostra ingenuïtat. Heu de saber que quan vas al passat ja no pots tornar al món que vas deixar. T'encamines sens remei vers un futur desconegut. De cada instant brollen infinits futurs diferents, i cada consciència només pot caminar per un d'ells. Si torneu enrere, a qualsevol punt del passat, en aturar-vos, qualsevol línia temporal que agafeu us conduirà vers un futur diferent. Heu perdut per a sempre el vostre món. Si torneu al vostre temps hi haurà persones diferents a les que hi havia quan vau partir. Els resultats dels partits de futbol, de les loteries, la climatologia... tot serà diferent, perquè depèn de magnituds físiques indeterminades que obeeixen les lleis de la quàntica. I la quàntica funciona amb l'atzar. Els òvuls que us han fer qui sou seran fecundats per espermes diferents i ja no sereu vosaltres, ni els vostres pares seran ells, ni els vostres avis. Viatjar al passat és perdre per a sempre el vostre món; potser per això a vosaltres, als primers viatgers, la història de la ciència us considera uns herois. Quan jo anava a escola, sortíeu al meu llibre de tecnologia.
-Impressionant -fa joan.
-No he entès res -conclou el cardenal Urueña.
-El gran problema dels clergues, i de l'església en general, és l'analfabetisme científic dels seus pensadors -assevera Quirze -. Una mica de ciència ens hauria estalviat un bon feix d'injustícies.
-Veig que el futur també és ple d'ateus i de laïcistes. -pronuncia, amb fredor, el cardenal.
-Vostè no sap si sóc ateu o creient. Hi ha moltes formes de creure.
-Oi tant! Sobretot quan un es fabrica un déu a la seva mesura.
-De déu, jo no en sé gaire -en Quirze es comença a posar nerviós -. Potser perquè ell no se m'ha mostrat excessivament. En tot cas prefereixo no inventar-me'l com fan les seves sectes.
-Tranquils, companys, tranquils... -diu Joan intentant de posar pau-. No discutiu, que no us posareu d'acord; que sou d'èpoques massa diferents i això pesa força.
-A la meva època, també n'hi ha uns quants com aquest -fa Quirze amb expressió de desesper.
-Estem arribant! -crida Pere, emocionat, fent-los perdre el fil de la discussió.
A l'exterior de la nau la foscor és tan intensa que es fa difícil distingir res fora del lleu guspireig d'una foguera envoltada d'ombres.
-Atura't al damunt de la construcció! És com un estable, oi? -demana Manel.
-Per què damunt de la construcció? I si s'ensorra? -demana Marcus, que fins al moment havia romàs callat de tan fora de lloc com se sentia.
-Perquè al meu pessebre jo sempre posava l'estrella damunt del portal.
-Ja hi tornem! -exclama en Joan burleta -. I després algú s'ha de posar a cagar, oi? En tot pessebre hi ha d'haver un caganer!
-Deixem els sentimentalismes, senyors -decideix Pere -, i aturem la nau a una certa distància de l'estable, no fos cas que provoquéssim una desgràcia.

Caminen pel sòl estopós del camp de Betlem en direcció a una foguera immensa que un home d'una cinquantena llarga d'anys va atiant. L'home du una túnica fosca, una mica esparracada, i té una barba que li arriba al pit.
-És Sant Josep! -exclama en un mormoleig el cardenal. El fan callar.
Arriben fins al personatge i el saluden.
-Shalom!
-Shalom! -respon l'home, amb un punt d'inquietud a la mirada.
-Som àngels de Yaveh i venim a adorar el mesies! -exclama Quirze, amb la túnica blanca refulgent i la mà dreta alçada amb el palmell obert.
-Calla boig! -protesta en Joan -. Ni ell ni cap de nosaltres no som àngels. Som homes com tu, i ens agradaria molt veure el nen i la seva mare.
L'home de la túnica fosca sembla atordit.
-D'on veniu, i qui sou? -demana amb desconfiança.
-Venim d'un país molt llunyà. Hem vingut seguint l'estrella -explica en Manel -. Sabem que la teva esposa ha tingut un fill, i que aquest nen és especial.
-Sí... bé... Jo sóc només un home humil, i tan sols intento sobreviure. I últimament només em passen coses estranyes. No sé gaire de què em parleu... però si voleu veure Miriam i el petit Yeshua... us els presento.
-Valga'm Déu! -exclama el cardenal -. Hem encertat de ple! Verge Santíssima!
-Tranquil, eminència... -fa Joan -. Mantingui la serenor, que són persones com nosaltres.
-No són persones com nosaltres! -el clergue s'enutja -. El que passa és que tu ets un descregut!
-Feu el favor de deixar de discutir que encara l'espantarem i no ens deixarà veure el nen! -exclama Quirze.
Arriben a l'estable. Al fons de la construcció de fusta, apareix la paret de la muntanya i una cova esculpida dins la roca. Primer hi entra Josep, i després els visitants. El primer que els sobta és la fortor de l'ambient, la pudor d'excrements, i la claror ataronjada i dansant d'una petita foguera que il·lumina la cova.
-Miriam! Ens vénen a veure!
Ajaguda a terra, damunt d'una manta, molt a prop de la foguera, una nena d'uns dotze o tretze anys els mira amb ulls d'espantada. Als braços hi du una criatura adormida.
-Bona nit! -van dient els homes, un rere l'altre. La nena els somriu amb timidesa.
-Aquesta criatura no pot ser la Santíssima Verge -assegura el cardenal.
-Per què dieu això, eminència? -demana Joan.
-Que no ho veus? Si va bruta com una guilla. Déu meu, quina pudor. I no té ni dotze anys. I aquest nen que du als braços, si gairebé és negre!
-Parli amb respecte -li diu Quirze, parlant amb una seriositat que fins ara no havia mostrat -. Estem a casa seva, com a mínim hem de respectar la seva hospitalitat.
-Casa seva? -continua, el cardenal, mirant a tort i a dret -. Això no és casa seva, en tot cas és un pessebre. I per aquests paratges n'hi deu haver molts de pessebres. Sens dubte, és un error. Probablement Jesús està naixent en algun altre indret d'aquest poble.
-A qui busquen? -els pregunta Míriam, visiblement incòmoda.
-Busquem una mare verge! -crida el cardenal.
-Una mare verge? -demana la noia -. Però com pot ser això? -i trenca a riure.
-Ja he sentit prou! -fa el cardenal. I s'aixeca bruscament -. Us espero a la nau. No puc suportar aquesta pudor ni un segon més.
Rere la noieta, i enmig de la penombra, esbufega un bou.
La noia entristeix la mirada.
-Ho sento -diu -. Si he dit alguna incorrecció, perdonin-me.
-De cap manera -fa Joan -. Puc fer un petó al nen?
La noia li posa la criatura als braços, i Joan, que no creu en res, sent un truc al cor, com un desig intens de creure que aquell ésser petit i indefens és el creador de l'univers. De moment, però, es limita a fer-li un petó, i, sense saber per què, es posa a plorar. El nen obre els ulls i li somriu.
Un a un, la resta d'homes van agafant la criatura, la besen, somriuen, la bressolen. A l'últim la tornen a la seva mare, que apareix satisfeta i tranquil·la.
S'acomiaden de la família i surten de la cova.
-Ja està! -fa Manel, amb llàgrimes als ulls.
-Sí, increïble! -exclama Joan.
-I sa eminència, on és? -demana Pere.
-Deu ser a la vostra cafetera, esperant de marxar al segle XXI -diu Quirze.
-No deies que en una de les línies temporals es quedava amb Jesús? -li demana Joan.
-Sí, però no pas en aquesta.
-Jo em quedo -decideix Joan.
-N'estàs segur? -en Quirze ho pregunta tenint molt clara la resposta.
-Del tot.


*

Deu anys més tard.

El veu al cep. Les mans travades a la fusta. Els turmells al costat de les mans. La columna torçada fins que el nas gairebé li toca la pols vermella del camí. S'hi acosta. Li acaricia els cabells atapeïts de polls que salten. El castigat alça com pot els ulls i el veu plorant.
-Fuig canalla! -li etziba, escopint-lo.
-Per què t'han posat aquí? -li demana el nen sense immutar-se
-No n'has de fer res. Fuig! -crida; i estossega; i mou el cap per espantar-se les mosques que se li enganxen a l'esquena nua. Una nena de la mateixa edat que el nen s'apropa a l'home i li acosta un bol d'aigua als llavis.
-Per què està aquí? -demana el nen a la nena.
-Perquè no ha fet tota la feina com calia. -respon ella sense mirar-lo als ulls.
-Quina feina? -insisteix ell.
-La seva feina. La que havia de fer. -la nena s'eixuga una llàgrima.
-Marxa! -crida l'home, des del terra, esverat, dirigint-se al nen -. Filla! Llança-li una pedra! Fes-lo fora! Si ve l'amo encara et castigarà a tu per estar de xerrera. Fes-lo fora!
La nena agafa un roc i el tira als peus del nen sense gaire convicció. Ell fa un salt però no se'n va.
-Qui és l'amo? -demana, el nen, tossut.
-L'amo és l'amo -li diu la nena. Nosaltres som de l'amo.
-I tu? Algun dia et voldries casar amb mi? -pregunta el nen.
-Jo sóc una esclava... com el meu pare. -respon ella. Tot seguit, corre cap a dins de la casa. L'home des del terra continua insultant el nen, que malgrat tot, agafa el bol d'aigua i l'hi torna a acostar als llavis.


*

Thursday, December 23, 2010

Viatge al pessebre (V). Un dia abans de Nadal.


Passa el dia ensenyant-los les rodalies. L'enuig inicial se li transforma en resignació. Fet i fet, ells manen, ells l'havien de venir a buscar; encara que no des de quaranta anys més al futur de la seva partença. Per què han trigat tant?
El cardenal s'esgarrifa de tanta misèria; la manca d'higiene, les mirades animals dels impulsos no educats, les riallades, la lepra... S'amaga el fàstic perquè sap que d'ara endavant aquest serà el seu món. Manel i Pere intenten ser tan educats com poden amb Joan, el viatger. Li agraeixen la comprensió, valoren el seu heroisme; digne d'admiració, tenint en compte que no té fe en Crist com a Déu vivent. I en Marcus, destarotat, rep una lliçó accelerada d'història humana, la història del futur de la seva espècie, i diu que vol viatjar amb ells al segle XXI i que sigui el que Apolo vulgui.
A la vesprada, tornen a la nau: una esfera daurada inserida al cor d'un estel de tres dimensions; i se'n van a fer un passeig a temps real, sense desplaçaments temporals.
-Hi ha una funció que no coneixes -diu Pere al viatger
-...?
-Un GPS temporal.
-Què vols dir?
-Tenim les coordenades del punt del naixement; el que es visita en peregrinació al segle XXI.
-El que se suposa que és el punt del naixement.
-Sí, però la suposició té molt de fonament; i si no és allà, serà a cinquanta metres.
-Però us falta conèixer l'instant.
-Exactament. Tu no en saps res?
-Només porto dues setmanes aquí. El que sí que sé és que hi ha un cens. I he trobat l'hostal.
-L'hostal? El de Betlem?
-Sí.
-Ah, molt bé! Ara farem cap vers el pessebre.
-Ara?
-Sí.
Pere introdueix les coordenades, i la nau s'alça fins al punt que el Sol, que ja s'amagava, torna a il·luminar-los amb els últims raigs del dia. El viatger assaboreix el plaer de volar quan el fons és de vidre transparent, mai no s'hi ha acostumat. Ens deixem atrapar per la rutina, que s'endú la bellesa de les primeres sensacions. Amb l'acció de volar mai no li ha passat; sempre fimbra.
-Espera. Allà! -crida en Manel -Una llum blavissa! Atura't, Pere, atura't. Enfosqueix. Que no ens vegin.
-Si enfosquim no podrem volar més de trenta segons.
-Doncs aterra. A les fosques. Apaga els llums i aterra.

Caminen, allunyant-se uns cent metres de la nau, fins a una claror blavissa que dibuixa ombres gegantines al sòl de Betlem. El focus els queda ocult rere unes palmes. Algú es mou i dansa al seu entorn.
-Déu dels cels! És un àngel! És l'àngel i els pastors! -exclama el Cardenal Urueña, caient de genolls. Tots plegats s'amaguen rere unes alzines.
-“Glòria a Déu a les alçades i a la Terra pau els homes, que són estimats per Déu! Aneu i digueu als vostres companys que ben a prop d'aquí, allà on deixeu reposar els vostres animals, està naixent el salvador de la humanitat, aquell qui portarà el missatge que esteu esperant!” -l'àngel va vestit amb una túnica blanca que refulgeix, i té aspecte humà; és força jove.
Els pastors es posen a córrer i fa l'efecte que tenen molta por. L'àngel continua amb els braços oberts, i, quan es queda sol, es tomba vers els viatgers del temps amb expressió de burla.
-Sortiu de l'amagatall, capsigranys! Sóc un company!
-Un company?
-Sí. Fa milers d'anys que sabia que éreu aquí. Els llibres sagrats del meu temps parlen de vosaltres.
-Jesús! -exclama el cardenal, posant-se la mà al front.
L'Àngel es presenta.
-Quirze. Quirze Jofresa Nascut mil tres-cents vint-i-dos anys després de la vostra marxa.
-I et dediques a enganyar pobres pastor? -li etziba Joan.
-Joan... Joan... el moralista... Heu vingut a la trobada de viatgers del temps més nombrosa de tota la història dels Homo sapiens. La primera trobada fou el 7 de maig de 2005, a l'East Campus Courtyard de Cambridge; la recordeu? Doncs allò van ser (o seran) quatre gats si ho comparem a la gentada que es reunirà aquí en el moment del naixement de Jesús. I sàpigueu que jo només vetllo perquè s'acompleixin les escriptures. Hi ha d'haver pastors.
-Si. I un caganer. -fa Joan -. Podries ser tu.
-Molt graciós -respon Quirze -. I que consti que vinc a ajudar-te.
-A mi?
-Sí. Ets tu qui s'ha de quedar amb Jesús, i no el carca del cardenal. -diu, i es mira el clergue amb una ganyota de menyspreu -. No et vull explicar els efectes que varen produir damunt la humanitat la seva influència en Jesús.
-Així doncs... si vaig produir aquesta influència tan negativa... és que em quedo jo i no l'ateu aquest! -exclama el cardenal amb to d'ofès.
L'Àngel, en Quirze, es tomba vers els altres homes amb expressió de desesperació i pregunta retòricament:
-¿Que és que no els obligueu a formar-se una mica en ciència abans de deixar-los pujar a la vostra màquina? Eminència! En una de les línies possibles de futur, vostè es queda aquí; en una altra de les línies s'hi va quedar en Joan, raó per la qual vostès han aparegut en aquesta mena de cafetera en forma d'estrella; i en una altra línia de futur, s'hi torna a quedar en Joan, gràcies al fet que sóc aquí i que me'n cuidaré personalment. No subestimin la meva tecnologia. Per a mi, vostès, són prehistòrics.
-Això que expliques també ho sabem al segle XXI -diu en Manel.
-Tu, potser sí. ¿I també sabeu que a cada instant es genera una xifra desorbitada de línies de futur diferents, i que cada consciència va a espetegar a cadascuna d'elles, de manera que a cada instant es multipliquen les consciències, i que per tant cada persona té molts jos futurs en diferents línies?
-Deixeu córrer... -fa en Joan -. Jo el que tinc ganes és de veure el nen i fer-li un petó...
.
.

Wednesday, December 22, 2010

Viatge al pessebre (IV). Dos dies abans de Nadal.

Els veu davallar de la nau amb aire de fatxendes; ningú no diria que són científics. I la discreció, de totes totes, no és el seu fort. El viatger els reconeix de seguida. Estan més vells. Quaranta o cinquanta anys més vells que l'altre dia quan s'acomiadà d'ells a l'hangar de la Fundació. Tots dos homes vénen acompanyats d'un tercer personatge ensotanat a qui no sap identificar. Marcus és a terra, prostrat, tremolant com una fulla sense comprendre res de res.
-Què hi feu aquí? -els demana el viatger sortint de rere un bruc i espantant-los de valent.
-Dimonis, Joan, quin ensurt! No ens pensàvem que fos tan fàcil de trobar-te. -diu un d'ells; el que llueix un bigoti petit i retallat i va vestit de militar.
-Sóc jo qui us ha trobat, Pere. Seria impossible no aconseguir-ho amb el circ que esteu muntant. A hores d'ara tot l'exercit de Roma estarà en camí per a venir-vos a adorar. -diu això i es tombà cap a Marcús que aixeca el cap i fa uns ulls com plats. Resta immòbil, paral·litzat, sense esma per a pronunciar cap mot.
-Venim del temps “quaranta”, comptat des de la teva partida -fa l'altre home, un dels dos que coneixen el viatger, concretament el que du una camisa de quadres i uns pantalons texans.
-Prou que ho veig, Manel; esteu fets unes bones mòmies. I per què tants anys després de la meva marxa? I el mossèn qui és?
-Eminència... -el recitifica Pere -. És una eminència. Et presento el cardenal Urueña, nunci del Vaticà a l'Estat Espanyol.
-Alsa aquí! -exclama el viatger -. Ha vingut a conèixer el protagonista de la seva fe? No li fa por decebre's?
-No facis broma, Joan. Sabem més que no et penses. Concretament sabem més que tu sobre els efectes de la teva missió.
-Els efectes de la meva missió?
-Exactament. Els efectes de la teva missió. Perquè el cas és que al temps del que venim sabem molt bé, i fil per randa, tot el que faràs quan trobis el mesies.
El viatger resta en silenci. Es grata el cap. Tus.
-I què se suposa que faré? -demana finalment un xic nerviós.
-No és tan sols el que faràs, fill meu -li diu el cardenal Urueña -. És més el que no faràs que el que faràs. Per això som aquí. Per a substituir-te en aquesta meravellosa missió d'acompanyar el mesies en la seva creixença.
El viatger estrafà una expressió com de perplexitat.
-A veure, a veure... Què m'esteu dient? Que em passaré tota la vida de Jesús, aquí, en aquesta merda de temps? Això és el que em dieu.
-Això és el que faries si no haguéssim vingut. Recorda que venim del futur -assevera en Pere molt tranquil.
-Doncs no ho faré. Vam quedar que seria testimoni del naixement, del pessebre, i que tornaria d'immediat al meu temps. Aquest era el tracte i aquestes continuen essent les meves intencions.
Es fa un silenci estrany.
-Sembla que per alguna raó trencaràs aquest propòsit -diu a l'últim en Manel -. I volem impedir-t'ho. I volem més encara.
-Més?
-Sí. El cardenal serà qui es quedarà a alliçonar Jesús en el teu lloc.
-Esteu bojos. Quina mena d'humilitat és aquesta? ¿Com pot un clergue, que se suposa que creu fermament que Jesús és déu, disposar-se a alliçonar-lo?
-Tampoc és això, fill meu... -fa el cardenal -. Més que alliçonar-lo, és aplanar-li el camí. Jesús no deixarà de ser un nen, un adolescent, i en la seva part humana tindrà unes dificultats que jo li podré estalviar.
-Oi tant que tindrà dificultats! Perquè és un ésser humà. Em sent? -el viatger emfatitza -. De Déu no en té més que vostè o que jo...
-Quina blasfèmia! -exclama el cardenal -. Sigui com sigui, fill, no et venim a demanar l'opinió sinó a comunicar-te la decisió de la Junta de la Fundació.
-Què passa? Que després de quaranta anys han aconseguit guanyar els integristes, a la Fundació?
-Ningú no és integrista, Joan -diu en Pere -. A més... hi ha més coses... encara no saps quina una en faràs.
-Quina una en faré?
-Vam quedar de no dir-li -fa el cardenal.
-Diguin-m'ho!
-T'ho direm si això et plau -diu en Manel -. Salvaries Jesús de la mort; però estem aquí per evitar-ho.
-Com?
-El que has sentit. L'ajudaries a evitar la crucificció. De fet, en el temps d'on venim, mirant enrere, això és el que va passar.
-Genial!
-No saps què dius, criatura! -exclama el cardenal -. Si Jesús no mor, no hi ha redempció. Per culpa teva, la humanitat d'on venim viu amb el pecat original.
-Esteu bojos. I això que acaba de dir, eminència, demostra el seu error. ¿M'està dient que vostè, si arriba el cas i es queda aquí de preceptor del mesies, l'esperonarà vers la mort?
-És el que vol Déu pare, fill meu.
-Déu, cas que existeixi, no pot voler la mort de ningú.
-No és que la vulgui, és que la necessita. És una exigència de la redempció. Està escrit des de fa molts segles.
-Escrit per fanàtics com vostè. ¿Com és possible que l'espècie que ha estat capaç d'inventar màquines del temps tingui tan poques llums?
-No ens obliguis a emprar la força, Joan -diu en Pere -. Obeeix la Fundació i accepta que el cardenal es posi en el teu lloc.
Torna el silenci. Marcús, el romà, es va aixecant de terra, esbufegant de nervis, i mormolejant pregàries antigues que la seva àvia li ensenyava de petit.
-I jo podré fer molt -afegeix el cardenal -. Podré aconsellar Jesús que parli de l'església d'una manera més concreta, a l'evangeli tot queda molt difús; podré treballar perquè declari ell mateix el dogma de l'Immaculada Concepció de Maria, el de l'Assumpció, el de la Maternitat Divina... L'evangeli no diu res de tot això i aquesta mancança ha fet perdre la fe a molts. També aconseguiré que deixi ben clar que les dones no poden ser sacerdots, que els sacerdots no es poden casar, i l'error terrible d'identificar el judici final amb el servei als pobres, recordes?
-Què vol dir?
-Si home, fill meu, allà on diu: “Perquè vaig tenir gana i em vas donar de menjar... Perquè vaig tenir sed i em vas donar de beure...” Aquest paràgraf és molt perillós perquè centra el judici final exclusivament en l'amor sensibler i de color de rosa... sense tenir en compte els dogmes, la fe, els sagraments, la doctrina...
-Increïble! -exclama el viatger, fent que no amb el cap.
.
.

Tuesday, December 21, 2010

Viatge al pessebre (III). Tres dies abans de Nadal.

Les cames li tremolen. La panxa l'abalança cap endavant i sua. Els ronyons li punxen com agulles. Se sent vella i pesada bo i tenir dotze anys. Té els peus plens de llagues i l'ànima trista. Potser sí que ha fet sort, i la vida és un privilegi, però a cops li sembla que hi ha d'haver alguna cosa més, que necessita alguna cosa més.
L'home gran camina al seu costat amb la inquietud quallada al rostre. Té pocs diners, i una força escadussera cas que els lladres els assaltin, i una noia prenyada al seu càrrec que es podria convertir en la joguina dels “sense escrúpols”, no seria el primer cas i no vol ni pensar-ho. Aquest incordi de cens; l'opressió de Roma; el risc de la detenció si no obeeix; l'embaràs inoportú de la nena, la seva esposa; els dubtes sobre l'embaràs; la incertesa roent de les misterioses causes de la fecundació. Ell és estèril, sempre ho ha estat; estèril amb les tres dones que ha tingut i que se li han mort; maledicció de Yaveh, càstig pels seus pecats, vergonya que ha d'arrossegar tota la vida amb la mirada compassiva dels rabins, dels amics, de la gent del poble. Estèril i la dona prenyada. Els somnis místics li han tranquil·litzat la consciència. La gent diu, de vegades amb ironia, que potser s'ha curat; però ell sap que no, que el problema és un altre, que el rosec ve per un altre costat, i que li fa vergonya dir-ho. La noia calla; és el que en aquest món que viuen fan totes les noies. L'home la mira: petita, menuda bruna, la cara bruta, els ulls joves i vius de color de castanya, el somriure fàcil, defensiu, tímid. Es diu Míriam i el pobre ruc no pot amb ella amb aquesta panxa enorme que la fa encara més bella.
Arriben a l'adreça que els han dit; una casa amb estable que de nit acull viatgers sense sostre. S'atansen a la porta principal, enllà de les quadres i piquen la fusta amb timidesa. Ningú no els respon; la porta resta closa.
-No us obrirà -diu algú des de terra -. Quan ja és de nit, no escolta els trucs. Espera el mesies.
-El mesies? -l'home gran fa una cara estranya, com de sorpresa.
-Sí. Es veu que estudia el dia i l'hora que ha de venir, no fos cas que se li plantés al davant i no se n'adonés! -exclama, amb to burla, trencant a riure.
L'home gran mira la Míriam, descansa la mirada sobre el volum de la seva panxa, alça els ulls al cel i es pregunta què pot fer. El part és imminent. Les quadres són massa brutes. Fems arreu. Manca d'intimitat. Personatges estranys; alguns beguts.
-Anem-nos-en -diu a la noia Bruna. I fan cap vers els turons de Betlem, algun racó trobaran; qualsevol lloc serà millor que aquesta quadra.

No gaire lluny el viatger i Marcus xerren dels costums romans i de les rareses de la gent d'aquesta època. A Marcus, el viatger li sembla un personatge culte, i força estrany; un savi de tot, misteriós, diferent; un apasionat de la vida; i per molt que li ha preguntat no ha aconseguit esbrinar d'on ve, ni com és que domina tantes llengües. Mentre xerren, no els passa desapercebut el fet que l'estrella que pendola creix per moments; i arriba un punt que la seva claror és tan intensa que el romà cau de genolls convençut que Jupiter ha decidit baixar del cel i endur-se'l cap als astres. El viatger, però, percep amb claredat la natura de l'objecte lluminós i va fent que no amb el cap com si sabés què està passant i no ho aprovés de cap manera.
-Marcus, aixeca't, no tinguis por, que no és Jupiter!
-Agenolla't, ingenu, que no ho veus que això no és d'aquest món?
-És d'aquest món, marcus, creu-me. És d'aquest món.
-Per què ho afirmes amb tanta seguretat?
-Perquè em temo que són els meus, Marcus. No hi ha manera que em deixin sol.
El romà i el viatger caminen vers el punt on la nau lluminosa ha aterrat. El romà, aterrit. El viatger, força inquiet i sorprès.

Monday, December 20, 2010

Viatge al Pessebre (II). Quatre dies abans de Nadal.

Marcus, el seu amic romà, li pregunta que d'on ve, i el viatger li diu que de molt lluny, d'un país que gairebé ningú d'aquestes terres coneix; una terra un xic menys esquerpa que aquesta, si bé no gaire menys. I el romà es lamenta de la mala baba dels jueus i la seva dèria de rebutjar Roma i la civilització. El viatger calla i es mira el romà amb expressió de no saber per on començar a explicar-li que de civilitzacions n'hi ha moltes i de moltes menes, i que la de Roma potser no és la millor, sinó tan sols la més poderosa. Però ¿com dialogar amb algú tan llunyà i tan diferent?

Passegen pels afores de Betlem mentre el cel es va tenyint de color de rosa. El viatger li diu a Marcus que s'ha passat el dia buscant un hostal, una pensió o alguna mena de negoci que se li assembli... El romà se li posa a riure i li diu que no sap en quina terra està; que la gent de les rodalies només saben acollir les bèsties de bast, i que Betlem, que són quatre barraques i para de comptar, no té ni fonda, ni termes, ni una casa que valgui més que els sextercis que hi caben dins d'un puny. El viatger insisteix que hi ha d'haver un hostal, que ho sap del cert; en Marcus fa una expressió d'incredulitat que frega el mensypreu.

L'astre misteriós torna a aparèixer, i de tant en tant repeteix la seva oscilació inexplicable.
-Què és? -li demana el viatger, a en Marcus, assenyalant el llum rutil·lant.
-Vés a saber! Apolo que ha passat per Cal Baco i va de tort -i trenca a riure.

Entren dins del llogarret, i una de les construccions, que de dia semblava solitària, mostra, per les escletxes de les finestres, una claror tremolosa. L'estable de l'exterior apareix atapeït de gent; una bonior de cossos jauen damunt la palla. El viatger s'hi acosta.
-Què hi feu aquí? -els pregunta xapurrejant un arameu après a la Plaça Universitat de Barcelona. Un dels caps ajaguts s'alça i escup a terra amb la mirada buida.
-Dormir... ves... quin cony de pregunta!
-És vostra la casa?
-Ves a passeig! -crida un altre dels que semblava que dormien.
Li estranya que s'estirin quan la claror del sol encara despunta.
-És l'hostal que busques. Segur. -li diu Marcus -. Veus... ja l'has trobat. De dia el deuen tenir clos. L'hostaler el deu obrir només pels pastors i pels peregrins que van a Jerusalem. Vénen a dormir a l'hora de les gallines perquè es lleven de matinada. Se les saben totes aquests jueus; treuen sextercis de sota les pedres!
El viatger es dirigeix a la porta principal de la casa, al fons de l'estable, i comença a picar contra la fusta. Ningú no li respon. Continua picant. Se senten unes passes i uns renecs. La porta s'obre amb un grinyol i apareix un vell, que sembla un rabí, amb unes barbes que li arriben a mitja panxa. Alça un pergamí enrotllat com aquell qui amenaça amb un barrot i mastega uns mots amb una veu enrogallada.
-Que no ho saps que després de la posta no responc, tros d'ase!
-Ho sento... jo només volia...
-Res. Res de res! -crida amb els ulls fora de les conques -. Ho veus, això? -alça el pergamí -. Estic estudiant el dia i l'hora en què arribarà el mesies. I tu em véns a destorbar! Fuig!
I tanca la porta amb una estridència que fa rondinar tots els qui intenten d'adormir-se.

-Si més no, ja he trobat l'hostal.
-Per què t'interessa tant aquesta merda d'hostal? -li demana en Marcus.
-Perquè qui busco passarà per aquí un dia d'aquests.
-I qui busques, si es pot saber?
El viatger fa silenci al llarg d'uns segons i estrafà una expressió com de desesper.
-Exactament, no ho sé; potser Apolo.

Al cel, la llum que oscil·la apareix cada vegada més grossa i més baixa. Els dos amics caminen entre les farigoles i els romanís dels turons ran de Betlem. La celístia estén la immensitat dels astres, que el viatger assaboreix com mai fins avui. La infinita foscor de les nits les fa intensament lluminoses. Els grills canten a poc a poc. Un botorn calent udola. L'infinit silenci de les nits, les torna infinitament melodioses.
.

Sunday, December 19, 2010

Viatge al Pessebre. (I) Cinc dies abans de Nadal.

“Maria esperava un fill.
Mentre eren allà (a Betlem), se li van acomplir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.”

Rellegeix Lluc, capítol 2, versets 5 i 6. En grec. En llatí. Tant de bo tingués l'hebreu o l'arameu. Calcula xifres. Cada lletra una xifra. Estudia la seqüència de les xifres. Mira el cel de la nit al ras. És abril de l'any quatre abans de Crist. Ironies de la història: Crist va néixer l'any quatre abans de Crist. Però a Betlem i a les seves rodalies ningú no coneix cap Yeshua recent nascut; ni cap Miriam, ni cap Josep. De res no li ha servit interrogar cada rodamon, cada viatger, cada família que als seus ulls li semblava sagrada. Potser no va ser a l'any quatre. Potser s'ha equivocat d'any i li tocarà esperar i per tant buscar-se la vida en aquest món estrany i brutal que ha descobert. Pudors. Silenci. Foscor intensa a les nits. Sembla mentida el que fan els enllumenats elèctrics, el brum de les màquines, l'esperit asèptic del món absurd d'on ve. Però també ha vist esclaus, i molts pobres, morts, misèria, monstres que fuetegen presoners, nens plens de puces, xinxes i insectes fastigosos que ni sabia que existien. Potser el que més li ha impactat són les dents de la gent; les dents corcades i esgrogueïdes; les genives buides dels adults madurs. Els somriures amb forats dels pobres. Arreu hi ha pobres. Gairebé tothom és pobre. Es respira una estranya alegria, una mica falsa perquè hi ha molta por. Por als romans. Por als sacerdots. Por als lladres. Por a les malalties que signifiquen una mort probable. L'alegria és una mena d'antídot contra la por que tot ho emplena. Llavors arriba la nit i torna el silenci i la negritud d'un món salvatge i immensament natural.
Camina com un somnàmbul pel perímetre de Betlem. Un romà l'atura i se li dirigeix en un llatí estrany, fluid, popular.
-Qui ets i on vas?
-Sóc foraster. I estic aquí per negocis. -li dic. I les cames li tremolen perquè el paio aquest aixeca la llança i el mira amb els ulls buits. -. Conec el Cesar -li diu. Mentint com un imbècil, però no vol morir.
-Si és mentida et forado.
-És veritat. August i jo som amics. Tinc una imatge d'ell que em va pintar un artista amic. -Li diu sentint-se com Colom amb els mirallets que regalava als indígenes. I treu la fotografia d'una estàtua antiga d'August. I el romà fa uns ulls com plats i em mira com si veiés un déu.
-Qui diantres ets? -demana esverat.
-Sóc amic de Roma -menteix de nou -. I si vols, també puc ser amic teu. Podem ser amics.

Caminen fins a l'alba, el romà i ell; i xerren de l'Imperi, del Cesar i dels seus enemics. De les glòries d'August i de Juli. Li pregunta, al romà, si sap alguna cosa d'un cens i li diu que sí, que està venint gent d'arreu a registrar-se a Jerusalem. El viatger li confessa que busca uns amic que sap que vindran. El romà l'abraça i li diu que està molt content d'haver conegut un savi com ell. S'allunya perquè ha de tornar amb els seus superiors, però queden per demà a la nit, que tornarà a patrullar.
El sol despunta. No fa fred. Imagina que és un pastor i que vigila les seves ovelles sota els últims estels. No li cal protegir-se del fred. No hi ha neu, ni àngels, ni filadores, ni caganers... Al cel, però, hi ha un astre desconegut; sembla un planeta, però no ho és; és massa brillant i es mou com un pèndol. I no hi ha cap planeta a qui toqui estar al punt del cel on guspira aquest objecte. Per fi un senyal; potser ha vingut a l'any correcte. Però aquí ningú canta nadales i se sent plorar molta gent.
. 

Thursday, December 16, 2010

Solucions al fracàs escolar (IV) Primer error: prioritzar els resultats per damunt de l'aprenentatge.


Als temps que corren, i des de fa pocs anys, s'ha deslligat, amb tanta força com bona intencionalitat, l'obsessiva preocupació pels resultats acadèmics escolars. I aquesta preocupació no ha estat la dèria personal de la directiva de cap centre escolar en concret, sinó del mateix Departament d'Educació, que contempla l'anàlisi dels resultats acadèmics dels alumnes del centre com a element fonamental per a l'avaluació de la seva junta directiva. Penso, amb tot el respecte i consideració que em mereixen les persones que dediquen la seva vida a la gestió de l'educació a Catalunya des del Departament d'Educació, que aquesta estratègia amaga un risc terrible: el perill que els centres educatius, potser sense adonar-se'n, treballin pels resultats en perjudici de l'aprenentatge.

Aquest és el dilema: “resultats o aprenentatge”; i és clar que la solució és “resultats i aprenentatge”, però prioritzant l'aprenentatge, protegint l'aprenentatge, garantint l'aprenentatge.

La pressió exercida damunt dels docents per tal d'aconseguir “bons resultats” (és a dir, per assolir un percentatge molt alt d'aprovats), sumada a les dificultats habituals de la tasca docent, podria produir que els professors tendissin a buscar resultats sacrificant l'aprenentatge; això passa quan el professor posa excessivament fàcil a l'alumne la tasca d'aprovar; tan fàcil que a l'alumne gairebé ja no li cal ni estudiar; i si ha d'estudiar, ho té tot tan mastegat que no arriba a adquirir la capacitat de deduir què li pot preguntar el professor; tan fàcil, que potser l'alumne ja no se sent esperonat a procurar una adequada presentació dels exercicis, dels treballs, dels dossiers... perquè sap que el professor l'aprovarà igualment gràcies al seu intent, a la seva actitud, a la seva bona disposició, perquè el professor necessita aprovar els alumnes a causa de la pressió exercida pel sistema, que avalua els docents pels resultats dels seus alumnes i no per l'aprenentatge real dels seus alumnes; l'alumne cada vegada ho té més fàcil per aprovar i més difícil per aprendre.

L'alumne necessita aprendre a sobreviure acadèmicament. Necessita haver de preparar-se amb duresa un examen per tal d'arribar a ser competent en tots el reptes educatius que en el futur se li proposaran. Necessita saber que pot suspendre; i que de fet si no s'esforça, suspendrà; i necessita saber això per tal d'assumir que la capacitat d'esforçar-se és una eina que ha d'adquirir tant sí com no si vol triomfar a la vida. Necessita haver d'aixecar els ulls per a poder veure el llistó que se li demana que salti, i descobrir que malgrat que al primer intent no pugui, al segon, corregint els errors, ho podrà fer. Si el llistó és excessivament baix, sens dubte, el professor podrà aprovar un percentatge superior d'alumnes, les seves gràfiques de resultats sortiran de color verd, les estadístiques deixaran Catalunya ben situada en el context dels països europeus, però els nostres alumnes estaran esmonyonats, menysvalorats, desaprofitats, atrofiats...

Per tot això, crec que cal corregir el camí. Cal defugir l'obsessió per la façana, per l'aparença, per les estadístiques, per la imatge... i caminar vers l'aprenentatge real, que de vegades necessita escriure un insuficient en un butlletí per a transmetre un missatge. Hem de garantir els aprenentatges, i no pas els resultats. El que caldria seria obtenir uns resultats que sortissin d'avaluacions externes independents dels centres educatius, que posessin el llistó allà on ha d'estar. El professor, per bones intencions que tingui, està molt pressionat pel sistema actual de recerca de resultats, i, ni que es proposi no fer-ho acabarà baixant el llistó. Caldria que hi haguessin avaluacions externes cada curs acadèmic, i que fossin presentats, als centres educatius, els objectius que se'ls exigirà en aquestes avaluacions externes als alumnes de cada curs des de primària fins a l'ESO; i que aquests objectius i aquestes avaluacions no es limitessin només a qüestions conceptuals, sinó que abastessin proves de procediments i d'actituds. La pressió i l'esforç del docent es desviaria de l'obsessió pels resultats estampats al butlletí cap a l'assoliment real dels objectius exigits; i això no hauria d'implicar cap estrès afegit si al mateix temps s'aconseguissin grups de 10 alumnes per professor, i si alhora es tinguessin en compte les dificultats socials i el context de cada grup d'alumnes a l'hora valorar el grau de dificultat d'aprenentatge de cada grup.
.
.

Wednesday, December 15, 2010

T'estimo, però no et necessito. T'estimo perquè no et necessito.

Si necessités els altres per ser feliç, i els busqués i els tractés a causa d'aquesta necessitat, els convertiria en instruments, i en conseqüència els estaria utilitzant. El fet de no necessitar els altres, i d'assumir que no els necessito per a ser feliç, em permet estimar-los; perquè l'amor només ho és si continua sent quan no rep res.

Òbviament, com a éssers socials, ens necessitem mútuament, però no pas com a condició per a ser feliços sinó per raons d'intendència, de funcionament mental, d'educació, de supervivència... La satisfacció d'una persona, encara que no ho sembli, sempre depèn només d'aquesta mateixa persona; per això la nostra relació amb els altres ha de buscar només els altres, i no pas allò que dels altres volem aconseguir. Només podem estimar bé si tenim clar que, des del punt de vista de la satisfacció existencial, no necessitem a qui estimem. Potser aquest missatge que exposo sembla dur, esquerp o individualista, però em temo que és cert. Si no trobem la felicitat en nosaltres mateixos, no la trobarem enlloc. I res extern a nosaltres mateixos ens proporcionarà una felicitat que només depèn de la nostra capacitat de “veure” i de la nostra actitud front aquesta visió.

Tot això no impedeix que poguem ser feliços amb els altres, i que poguem intentar ajudar-los en el seu camí existencial; però seran ells els qui trobaran o no la seva felicitat, no pas nosaltres els qui els l'ensenyem o els la proporcionem. Les persones només som capaces d'aprendre, l'exercici d'ensenyar és una tasca utòpica que ha de limitar-se a disposar qui aprèn davant les condicions més adequades per l'aprenentatge. Només s'aprèn. Gairebé mai o quasi mai s'aconsegueix ensenyar. El mestre ha d'ajudar l'alumne a aprendre; però és l'alumne qui ha d'aprendre.

Una mica, tot això, em porta a pensar en els rànkings, els premis, els seguidors, els fans... Quan ens alliberem de tot allò que ens jutja, ni que sigui positivament, la nostra tasca esdevé gloriosa, perquè té un valor per ella mateixa i no pel que els altres ens regalin a causa de la nostra activitat. Només ens necessitem a nosaltres. Els altres, els hem d'acollir i de buscar no pas perquè ens donin alguna cosa, sinó per ells mateixos; tot i que, si ho pensem bé, ens adonarem que el goig de buscar-los i de servir-los per ells mateixos ens dóna molt i molt.
.
.

Tuesday, December 14, 2010

El vent del bosc


Relat guanyador al
IV Premi de Sant Joan Despí.
Abril del 2009.


I




M'agrada travessar el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec on gairebé mai ningú no gosa arribar.
De tant en tant, m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges agitant-se.
S'atura la ventada. Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.
-Que hi ha algú?
Les branques s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.
-Pep... Ramon -pronuncia qui sigui que està plorant.
M'acosto als arbusts d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.
-Què li passa, bon home?
Em mira i torna a plorar.
-El puc ajudar?
Fa que no amb el cap.
-És molt trist passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell, s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència, com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.
-I què és una vida sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de les altres?
Vessa una mena de llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls, petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va gelant a poc a poc
M'ofereixo a ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap. Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin. Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.
Li pregunto si viu al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar. Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell, el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho, afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret", i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.
El deixo allà, sol, palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.

II


Cau la nit, i per molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners, d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com sigui, els plantejo la qüestió.
-Pep i Ramon? Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor, esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i, decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.
-No sabran pas qui em podria informar del Pep i del Ramon?
Em miren amb un punt de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.
-Allà hi viu l'home més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.


III




-Pep i Ramon? Sí... i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.
-Una història trista?
-Sí, noi. D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la guerra.
-I sap on els podria trobar?
-En Pep té una casa aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu. I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre el rastre.
-Per què es van barallar?
-La guerra, fill.
-La guerra? Què va passar?
-En Pep va lluitar amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?
-Que trist! Llavors, ja deuen ser grans.
-Sí. Si són els mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.
-Però no pot ser... si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria tenir setanta o vuitanta.
-Que vas veure el seu pare?
-Sí
-A on? Al cementiri, potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.
-No. El vaig veure al bosc.
-Al bosc?
-Sí, al bosc.
-Bestieses!
-Bestieses? Per què? Què vol dir?
-Fill, el seu pare va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.
-I qui el va matar? Els milicians? Els feixistes?
-Doncs fixa't que ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per comunista.
-Era catòlic i comunista?
-Exactament, fill meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan generós, tan desprès. Maleïdes guerres!
-Escolti, em podria dir on viu en Ramon?



IV




Truco i no rebo cap resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte; suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra. Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa família a diferents membres els toqués de defensar causes enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura, panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que fins i tot amb llàgrimes als ulls.
-El meu pare... -diu esgotat -. El meu pare va morir rabiant!
I m'explica que el seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves accions.
-El pare sempre ens deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no importava com pensessin, que per dam
unt de tot eren persones.
-Llavors, sospito que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.
I torna a fer que sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns segons, es recompon i continua xerrant.
-La nostra mare es va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats, però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.
-Malgrat que no haguéssiu estat bons?
-Exacte. Aquesta era una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies. Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com si no.
-I no us portaveu malament, sabent això?
-No, al contrari. Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa, que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.
-I com vau poder arribar fins on vau arribar, amb un pare així?
-La política. Ens vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans, un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.
-I on és ara, el seu germà? Viu encara?
-Em penso que sí. Però no tenim relació.
-I no ha pensat d'apropar-se a ell.
-És un malparit. I per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.
-Potser el seu pare estaria content si es reconciliessin.
-El meu pare? Al meu pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.

Quan sóc a punt de marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel cap, i m'escridassa com un energumen.



V




Avui és Reis, i em trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.
"Després de fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga. M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor. Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.
Quan es va fer de nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep" vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal. "Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat, vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh" d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà, em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i vàrem continuar cantant."