Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 3, 2011

Em fa fàstic el luxe. Me da asco el lujo. Luxury disgusts me. Prestige me dégoûte. Luxus widert mich an.


“Pur Luxe” Escrit amb lletres grosses al damunt d'un prospecte de publicitat d'una illa de la polinèsia. I si ho posen és perquè molts busquen el luxe. Adoren el luxe. Envegen el luxe. Persegueixen el luxe, fins i tot en llocs on el reclam és o hauria de ser l'exotisme, la natura, la fugida de la civilització, el canvi de vida... Respecto els qui desitgen el luxe, com respecto qualsevol opinió humana, però expresso també la meva opinió, que és que el luxe em fa vomitar: em fa fàstic, em fa ràbia, em recorda com en som de limitats quant a espècie, em fereix l'orgull d'espècie, em fa preocupar per l'evolució de la meva espècie.

És la meva opinió; i si a algú no li agrada que tingui en compte que, a mi, hi ha moltes opinions que no m'agraden i les “deixo ser”, les respecto.

El luxe és una divinitat moderna davant la qual s'agenollen els esclaus de l'aparença, de les formes, dels protocols, de la uniformitat del mal anomenat “civisme” que sovint no ho és. El luxe és una incomoditat punyetera que ens impedeix d'estar més a prop de la natura, de la vida natural, de la senzillesa, de la gent, de la sinceritat vital, de la llibertat. El luxe és un llast que serveix d'arma als que no tenen més raó per considerar-se superiors als altres que el propi luxe. El luxe és un verí d'ordre similar al verí dels cànons socials de l'estètica i de la bellesa, que tants de morts provoquen. El luxe és el segell dels tirans, per molt que dissimulin la seva tirania. El luxe és l'esquer dels pobres infeliços que treballen com formigues per a pagar-lo, i que de tant que treballen no tenen temps per a viure. El luxe, en el fons en el fons, és el culpable de l'actual crisi econòmica, perquè amb els seus cants de sirena ha esperonat la creació d'un deute que és l'arrel de tots els problemes.

El luxe és la vergonya de l'espècie, la vergonya de la civilització, el primer símptoma de la decadència. A nivell personal, em sento insultat quan algú me'l proposa a canvi de diners. No m'enfado ni responc malament, amb aquest “algú” que me'l proposa, perquè sé que ho fa de bona fe i perquè potser és la seva feina, però no puc evitar de sentir-me insultat, ni que sigui sense mala intenció. El luxe està destruint la natura, ens està allunyant de la nostra identitat, ens roba felicitat, ens encadena, ens enganya, ens destrueix; i ho fa molt a poc a poc i de manera subtil, no fos cas que algú li veiés les orelles al llop i se n'allunyés. Necessitem defugir el luxe i recuperar aquella natura virginal, aquella austeritat innocent que feia que fóssim més lliures i visquéssim més intensament. El luxe ens encotilla, ens encarcara, ens incomoda, ens hinoptitza, ens allunya de nosaltres mateixos... i el més fotut és que contribueix a perpetuar les desigualtats socials i la diferència de classes; enquista les monarquies manifestes i les monarquies camuflades, el “salisme”, el “Kennedysme”, l'esnobisme, i massa ismes desafortunats.
Nyonyo, carrincló, esnob, banal, ridícul, patètic, esclau, infeliç, paràsit... Així m'anomenaria jo, a mi mateix, si perseguís el luxe.
Amb tot això vull dir, respectant totes les opinions, que a mi m'agrada sucar pa al rostit, vestir-me de qualsevol manera, posar els peus damunt d'una cadira, fer servir la mateixa vaixella per al primer i el segon plat, tenir una sola copa al davant (i si és un got millor), dormir a la sorra de la platja, mullar-me amb la pluja, no tenir quatre cambrers muts al damunt quan dino... i que per aquestes, moltes altres raons, em “repateja” el luxe.
.
.

2 comments:

Anonymous said...

Tot i estar molt i molt d’acord amb tot, voldria afegir alguna idea més....
Per mi l’aparença, el luxe i altres objectes que comprem, i que en principi no hauríem de necessitar per a ser feliços, són “necessitats” que ja des de petits ens han o hem creat pel fet de ser éssers socials, i consumidors! Per ficar un exemple, el típic de les bambes de marca que el nen vol perquè tots els seus companys les tenen. A veure, aquest nen té part de raó perquè les bambes són un símbol de pertànyer a un grup o en cas contrari de sentir-s’hi exclòs, i de que les coses dins de la societat siguin així el nen no en té pas cap culpa i no l’hem de fer lluitar a ell sol contra tot aquest sistema. Si poden ser així d’importants unes pobres bambes, què no podem dir quan algú té alguna característica física que l’aparta del que es considera “normal”o “fashion” i se’l margina, com podem culpar a aquesta persona de donar importància a l’aparença i buscar millorar-la quan d’aquesta li depèn la seva relació amb el demés? Ni que evidentment aquests demés pateixin “d’estupidesa” i no valguin la pena, és clar.
Però és que en la nostra societat imatge i luxe donen poder.
El luxe per a moltes persones, masses, s’ha convertit, sense ser-ho, en necessitat per relacionar-se i ser feliç, per altres crec que el luxe substitueix la seva felicitat.

Anomin@

Nuesa Literària said...

Hola anonim@
Culpar? Mai. La culpa és un invent mental per a simplificar un problema més complex. Hem de fer servir el menys que poguem la culpa.
Jo parlava de fàstic personal més que de culpar ningú.
Merci per la teva aportació!