Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, February 28, 2011

Visita a la Masia de Can Coll, a Collserola.











Els racons que ens regala Collserola no s'acaben mai de conèixer tots, per això us en puc recomanar un altre: la Masia de Can Coll.
La Masia de Can Coll és, actualment, un Centre d'Educació Ambiental.
La Masia ens ensenya com vivia la pagesia als segles XVIII i XIX; el raïm, el vi, la fresquera, la cuina, les quadres, la jerarquia familiar, les feines, els espais, els ritus...
També podeu gaudir de l'exposició “L'home i el medi a Collserola”, o caminar pels itineraris que s'us proposen, per les rodalies de la finca, dins del Parc de Collserola.
També hi ha la granja, amb ases, gallines, porcs...
De novembre a febrer, es poden observar les aus hivernants, a la Feixa dels Ocells.
Això sí, tingueu en compte que tanquen els mesos de juliol i agost; i per Nadal, Cap d'Any i Reis.

Si us hi voleu acostar, heu d'anar a Cerdanyola i agafar la carretera de Cerdanyola a Horta, l'actual BV 1415, fins a l'àrea de lleure de Can Coll, enfront de la qual es troba la Masia.

Ah... de moment, l'entrada és gratuïta.

Thursday, February 24, 2011

He somniat



He somniat
un temps de valors suaus com flaires de bosc
i capvespres d'estiu;
on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;
i el que és diferent, ho és i prou,
i on si plou, la gent balla sota la pluja.
He somniat
un temps d'indiferències alliberadores,
d'amors no possessius,
d'idees que no volen convèncer,
de partits que no freturen manar,
de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts
i que no amenacen les que són de color negre.
He somniat
un temps de pares que són a casa,
de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;
de desigs clars (sense topants ni cantells)
que s'agenollen davant l'empatia;
un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,
i de violències que renuncien a la seva essència brutal.
He somniat
un temps sense diners ni deutes,
sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;
un temps on hi ha temps,
un temps on hi ha postes i cels enrogits,
i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;
i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,
i el riure d'una noia,
i les primeres estrelles a la volta neta del cel.
He somniat
una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.
He somniat
una platja sense barreres de cobdícia,
un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,
uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.
He somniat
una espècie més intel·ligent i més lliure.
.

Tuesday, February 22, 2011

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

Sunday, February 20, 2011

Dies durs, d'ambigüitats i revelacions antròpiques, de bacteris que van i vénen. I el plaer de volar, que, com la vida, requereix un continu aprenentatge.


Em disposo a escriure el que tinc a dins en aquest moment, que no és idíl·lic, però la quotidianitat no és necessàriament la vida dins d'un paradís perpetu. La felicitat, si hi és, ha de caminar de vegades per valls ombrívoles; i contemplar espectacles estranys, de moralitats enceses i en part hipòcrites; febleses d'un cantó i d'un altre que m'ajuden a comprendre millor aquesta estimada espècie en la que m'he encarnat; i en conseqüència a comprendre'm millor a mi mateix.
Torna el costipat. Va i bé. Els tristos dies de febrer son refotudament curts. Fred i humitat. Ara calidesa. Ara fred. Ara el plepa del costipat. I es fa de nit de seguida! Dies durs, de revelacions insòlites, de complexitats intricades, d'Homo sapiens que no semblaven el que eren. Poetes grans que eren petits. Poetes complexos, capaços de caçar la musa de la bondat, transformar-la en poema sublim, i després enganyar innocents per a satisfer les descàrregues de dopamina, i norepinefrina, i la reducció dels nivells de serotonina. També per pujar l'adrenalina. Però, bo i tot, aquests personatges complexos eren capaços d'estimar profundament i tendra la seva família, els seus amics, la gent que tenien a prop. Per això és tan difícil comprendre els individus Homo sapiens; si fóssim intrínsecament dolents, seríem fàcils d'odiar; si fóssim sants, seríem fàcils d'estimar. El cert, però, és que no hi ha ningú completament bo; ni tampoc ningú completament dolent; ni el Koto Matamoros, ningú. Per això som molestos, perquè sobtem, perquè no quadren certs comportaments amb d'altres.
Tenim també una defensa antropocèntrica elaborada per l'inconscient, que ens dibuixa, davant de nosaltres mateixos, molt millors del que realment som; seria massa dur que la consciència fos plenament clarivident respecte la gravetat de les nostres misèries. L'inconscient fabrica una màscara benigna que relativitza els errors, els justifica, els menysvalora... i que per contra exagera les virtuts, les lloa, les magnifica. Amb aquesta eina som capaços de suportar-nos una mica més; i si a més tenim la sort de trobar algú més miserable que nosaltres, agafem la primera pedra i la llancem amb gust, manifestament ferits per la maldat aliena, secretament agraïts per la maldat aliena; i tota aquesta alegria i tot aquest dolor, completament aliens a la nostra consciència, que no sap res (no sabem res com a bones titelles de l'inconscient que ens protegeix de les veritats massa feixugues).
Madurar i millorar, però, vol dir ser cada dia una mica més conscients de la nostra misèria; alhora que som també una mica més conscients de la poca importància de la nostra misèria si la comparem a la infinita grandesa de la nostra dignitat com a consciències, de la dignitat de tots els qui ens envolten quant a consciències que són. La gravetat bé només del mal que la nostra misèria pugui causar, per això cal millorar.
Fixa't tu si han sortit coses; i ajagut al sofà de casa!

Ara me'n vaig al google Earth a volar una mica damunt d'algun paisatge de la Terra. ¿Coneixeu el simulador de vol? És impressionant. Gaudeixo com un aviador, o com un infant, o com un aviador infant. Preneu nota:

Obriu el Google Earth
Situeu-vos damunt del paisatge que més us abelleixi, a uns 1700 metres d'alçada.
Premeu Ctrl Alt A , totes tres tecles alhora.
Escolliu el SR22
Comenceu a volar.
De primeres us semblarà molt difícil; heu d'aprendre a compensar la direcció. Però és com la vida, si teniu paciència, i aneu practicant, trobareu una felicitat difícil de descriure. Ja m'ho explicareu.
.
.

Friday, February 18, 2011

El paper de l'atzar en l'evolució de les espècies. Les consciències com a conillets d'índies de l'univers. Brutalitat i bellesa de l'existència.


L'atzar!
Quin paper, l'atzar!
Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.
Mutació bona... tenim fills i, amb unes quantes generacions, regalem la nostra sort a l'espècie sencera.
Mutació fallida... la massa que ens envolta ens margina, ens persegueix, ens atonyina... i no arribem a escampar la nostra llavor. La nova informació genètica "inventada" per la mutació no s'escampa.
Conillets d'índies de l'atzar dels salts quàntics, que governa les mutacions com aquell qui barreja les cartes abans del seu joc.
La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per a configurar la bellesa de la natura.
I enmig de tot plegat, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
Davant d'això, paga la pena preocupar-se gaire per res? Ocupar-se... sí; però... preocupar-se?
Ni preocupar-se, ni odiar, ni dramatitzar la mort, el dolor, o la mala sort.
Som fulles batudes pel vent... podem triar la nostra direcció? Fins a quin punt? Quan triem... podríem haver escollit una tria diferent? Sï? Segur? I qui governa aquesta tria? El “jo”? ¿Qui fa el “jo”?
L'atzar!
Quin paper l'atzar!
Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.
I la vida adquireix formes de bellesa indescriptible, enmig de molt de dolor i de molt de goig.
¡Que vingui algú dels que dirigeixen les coses de l'univers a dir-me que sóc imperfecte!
Li diré que més imperfecte és fer-me ser un conillet d'índies! Li ho diré, però, amb molt de respecte; i per si de cas intentaré fer-ho tot bé, però no pas per por als qui sigui que puguin dirigir els universos, sinó perquè és la millor manera de fer feliços els qui m'envolten.
La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per configurar la bellesa de la natura.
I enmig de tot això, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
.
.

Wednesday, February 16, 2011

De premis literaris i el gust d'escriure. Enllaç al Web dels Premis Literaris en Català.


Un cop a l'any, m'agrada parlar dels premis literaris que es convoquen arreu dels Països Catalans, i especialment d'aquells que tenen possibilitats de rebre algun treball meu. M'agraden els premis, perquè representen un repte pels escriptors aficionats; sense que sigui tan important el fet de guanyar o de perdre. La il·lusió de preparar l'obra en totes les seves fases: idea... guió... redacció... esborrat... redacció... esborrat... (...es repeteix diverses vegades) repòs... revisió... esborrat... afegit... repòs... espera del premi adequat... enquadernació (tapes i cites). El procés és màgic. I si, a més, tens la sort de rebre una trucada en la qual se't convida a trepitjar un poble per a participar en un acte d'homenatge a la literatura, ja és una passada. I si a més et donen algun premi, doncs ja tens la cirereta del pastís... tot i que el premi més dolç és "escriure".
I ara, vull compartir amb vosaltres els premis que a dia d'avui entren dins les meves possibilitats (de presentació). Si s'escau que coincideixen amb la llàrgària d'alguna de les feines que encara tinc inèdites i que estan esperant, seran escollits com a receptacles dels meus escrits.
Us els poso a continuació per si us animeu a presentar-vos i tenim la sort de trobar-nos al lliurament de premis. El primer que us escric de cadascun són els fulls que demanen; si no dic res, vol dir que els demanen a doble espai o que no ho especifiquen. Després us poso la temàtica, que gairebé sempre és lliure. I a l'últim, la data màxima d'arribada de les feines al lloc on es convoca el premi. Repasseu-ho en les bases no fos cas que m'hagués equivocat:

 De 30 a 40 fulls, sobre viatges, Lloret 27/02/11

Fins a 15 fulls, lliure, Elsa Garcia (El Papiol) 04/03/11

De 10000 a 15000 caràcters, lliure, Vilafranca (llavor de lletres) 11/03/11

1300 paraules, lliure, Premi Paraula (Barcelona) 15/03/11

Fins a 4 fulls, lliure, Nou Barris 18/03/11

30 fulls a espai senzill, lliure, Campdevànol 18/03/11

Fins a 5 fulls, lliure, DRAC (Solsona) 19/03/11

Fins a 15 fulls, lliure, Llagostera 23/03/11

Fins a 30 fulls, lliure, Vila de Begur 25/03/11

De 10 a 15 fulls, lliure, Enric Valor (Alcudia de Crespins) 30/03/11

A partir de 150 fulls, lliure, Sant Joan Unnim 31/03/11
De 12 a 22 fulls, lliure, Ateneu Domingo Fins (Montcada i Reixac) 01/04/11

Fins a 10 fulls, lliure, Francesc Candel La Marina (Barcelona) 08/04/11

Fins a 4 fulls, lliure, Jocs F Raval 15/04/11

De 5 a 10 fulls, lliure, GURB (Pere Calders) 24/04/11

A partir de 50 fulls, eròtica, vall albaida 13/05/11

De 60 a 90 fulls, lliure, Vall de Soller (Soller) 23/05/11

 
  

Saturday, February 12, 2011

Podem admirar els imperfectes? Podem estimar els qui cometen errors? La cara oculta de la lluna. El rostre ocult dels humans. Els errors no defineixen la persona.



A qui estimaré? A qui admiraré? ¿Amb l'obra de qui gaudiré si necessito que les persones siguin bones del tot per a admirar-les? ¿Com podré estimar els meus fills, els meus pares, els meus amics, si només estic disposat a acceptar els qui mai no cometen errors? És clar que... hi ha errors i errors... però... qui sóc jo per a valorar gravetats, culpes, nivells de perversitat? Allò que les circumstàncies, l'entorn, la força de la genètica, l'educació repressiva, la por, el desig... fa venir imperativament com una necessitat, com una obligació que aparentment no cal defugir... Allò que abans de fer-ho sembla innocent o menor, i que després acaba sent una tragèdia o un acte irreparable... ¡Quants grans genis han actuat així! De quants, genis i no genis, mai no s'ha conegut la perversitat comesa, el vici, la vergonya, la misèria, el crim...

Em nego a separar els bons dels dolents; els simis som massa complexos per a ser garbellats com si fóssim fàcils d'objectivar. El pare més dolç podia ser un capitost del nazisme i alhora amanyagar els seus fills, preocupar-se per la salut dels amics i aplaudir Wagner; inconscient, potser, que el que esclafava amb signatures eren persones i no animals; o potser no, potser n'era plenament conscient però el seu context convertia en gloriós el genocidi que per a ell esdevenia una necessitat de la història. No el justifico; era un genocida, un monstre, un diable; però també era un pare que estimava els seus fills. I si no, pregunteu-ho als seus fills.

I sense arribar a exemples tan extrems, podríem pensar en Jean Genet, l'escriptor de “Santa Maria de les Flors” i “Miracle de la Rosa”; era lladre, i en molts períodes de la seva vida, a més de robar, es prostituïa i demanava almoina, i quin gran escriptor era. O en Alfred Hitchkock que era misogin i que gaudia fent sofrir les actrius que treballaven per a ell; de vegades de manera sàdica com a Tippi Hedren, la protagonista de “Els Ocells”, o a Madeleine Carrol. I Einstein, que malgrat la seva filosofia humanista, era un masclista empedreït, maltractador psicològic de la seva dona, a la que obligava a viure com una criada i a la qual menyspreava; Einstein! Que va desatendre completament els seus fills! I Newton: egocèntric, egoista, que maltractava psicològicament el seu rival científic, Leibniz, i que es creava falses identitats amb les quals enviava cartes als diaris lloant-se a ell mateix o atacant el seu oponent, a qui envejava fins al moll dels ossos. I Elvis Presley, que abusava de les drogues, que mantenia relacions amb menors després dels concerts; menors que eren escollides pels seus assessors que coneixien bé els seus gustos. I Frank Sinatra, que tenia negocis amb la màfia, que es barallava amb matons, que tractava les dones com mocadors d'usar i llençar. I Marlon Brandon que era maltractador psicològic de dones, masclista, viciós, deshonest... malgrat la seva mentalitat defensora de les causes justes. I el pintor Caravaggio, que era assassí, i que va matar persones en baralles i trifulques, i que acostumava a atonyinar els qui li criticaven l'art. I no cal explicar gaire la història de Roman Polanski, acusat i perseguit per violar una menor. I Picasso, maltractador de les dones que més s'estimava. I Enid Blyton, que feia pública la seva simpatia pels nazis, racista i mala mare. I Anne Perry, que va assassinar la mare de la seva millor amiga per evitar que les separessin. I Karl Mai, l'escriptor, que era un lladre. I William Burroughs, drogoaddicte, traficant, i addicte també a les armes de foc, conductor borratxo i assassí de la seva dona. I Hugh Collins, assassí. I Sergiusz Piasecki, contrabandista i assassí. I Maurice Sachs, espia dels nazis. I Jean Ray que malvesava fons. I el mateix John Lennon, que segons la seva primera esposa, Cinthyam, tenia rampells de violència, abusava de les drogues, i era cruel.

I podria continuar!

Tots els éssers humans cometem errors; alguns grossos, d'altres no tant, però la nostra vida és massa rica i massa complexa com per a ser definida pels errors. Tots els éssers humans són capaços d'estimar i tots mereixen ser estimats al marge dels seus actes. No es tracta de deixar de condemnar la inconveniència dels seus actes, ni de justificar-los, ni de negar la seva culpa; sinó de reconèixer que al costat dels errors, hi ha una vida infinitament digna i una consciència que necessita reconciliació i respecte. No necessitem ser bons per a estimar-nos els uns als altres i per ajudar-nos els uns als altres a ser cada dia millors. I necessitem perdonar-nos els uns als altres, perquè tots cometem errors.
.
.

Tuesday, February 8, 2011

Corrandes de les últimes burgeses.



A Terrassa hi ha senyores,
que no parlen mai de pets.
Van tibades, i ben dretes,
sense fixar-se en res més
que en la dolça silueta
que el seu mirall reflecteix.
Han arribat a la fita,
de tota noia de bé;
perquè, escolteu-me, són noies,
a prop dels cinquanta-tres.
Són mandroses i egoistes,
però ho disfressen de dolçor,
i són capaces de fotre't
fins i tot amb un petó.
Llet tallada, amb sacarina,
descremada, i un brioix;
i qui en sàpiga més que elles
és un perfecte cabró.
Practiquen el vell ofici
de deixar verd a tothom,
i embruten de carmí el pàl·lid
blanc cantell d'un cafetó.
Carreguen els seus farcells
a l'esquena d'algun cuc;
i si es queixa, clatellada,
¡Quines penques que té el ruc!
Rialleta de rateta,
picadeta d'un ullet,
a dins del cor porqueria;
al rostre, el cel tot obert.
Perfum que marca la ruta
d'un glamour sense colors;
la princesa trufadeta,
a la ciutat dels senyors.
A Terrassa hi ha senyores
que no parlen mai de pets.
Van tibades i ben dretes,
i no es fixen en res més
que en la dolça silueta,
que el seu mirall reflecteix.
.
.

Monday, February 7, 2011

Adéu a Capdelin. (Capdelín és mort, encara que sempre serà viu)



L'adéu
fa que l'amor despulli el seu cos clar,
i es fon l'orgull d'un temps que hem estimat;
els blaus del cel encès amb el captard.

I a prop,
la buidor de l'enyor que es torna cor,
ja mai més els espais restaran buits,
el so d'un mots volguts els ompliran.

I el plor
esdevindrà la pluja al fang ressec;
i una rialla tendra respondrà
enllà del núvol que ens amaga el sol.

Adéu
només fins d'aquí a un poc, car tots marxem
a l'altra banda del misteri mut;
ningú no torna; deu ser que el futur
prepara els àpats d'un sopar més pur.

Adéu
fins ara, puig el temps és un llampec.
¿Recordes, Capdelín, el goig escrit
dels poetes que ens cridaven dins la nit?
.
.
Poema dedicat a un dels més grans de "Relats en Català"
el dia que ens hem assabentat que és mort.








Sunday, February 6, 2011

Lliurament de guardons a la X Edició del Premi La Miranda de Contes (Capellades)





Ahir, al vespre, cap allà a dos quarts de nou, em vaig apropar al lliurament de guardons de la X edició del Premi La Miranda de contes, al Museu Molí Paperer de Capellades. Hi anava, com acostuma a ser habitual, sense saber exactament quina havia estat la meva sort; i a l'últim, el jurat va proclamar que no hi havia ni primer ni segon sinó que els dos premis eren considerats Ex Aequo i que el premi es repartiria a parts iguals entre els dos finalistes; decisió que em fa molt feliç, perquè de fet, això de la literatura és alguna cosa més que un partit de futbol.
Haig de dir, també, que l'organització de l'acte fou deliciosa: en cap moment no es va fer avorrit, vam gaudir de la interpretació d'un grup musical de joves que va saber escollir molt bé el repertori, els parlaments van ser força divertits (en Jordi Llavina fou el convidat d'enguany), intensament literaris, formatius, emotius... Després de nou anys, el Premi la Miranda de contes estrenava un equip organitzatiu nou, molt més jove, que va saber dinamitzar l'acte molt i molt bé.
El company que comparteix premi amb mi es diu Benet Martí i ben aviat podreu llegir el seu relat al Blog de La Miranda de contes.
A banda de la categoria general, també es van lliurar premis a les categories infantils (de 9 a 12 anys) i juvenils (de 13 a 18).
El relat que em van premiar: “Les veus de la guerra” retrata la situació vital d'un excombatent de la guerra de Bòsnia; en la qual havia actuat com a monstre genocida. Vint anys després, les veus de la guerra li retornen d'una manera que ell mai no hauria imaginat.
Us deixo el relat per si us ve de gust llegir-lo



LES VEUS DE LA GUERRA


I

Veu l'Anna posant el peix damunt del taulell, amb l'uniforme blau cel de la parada i el davantal blanc immaculat dels matins abans de començar a treballar. Es perd dins dels seus ulls atzurats; i li contempla amb delir els cabells grocs i llargs, fins a mitja esquena. Voldria acariciar-li la pell, tan clara, i extasiar-se amb la dolçor de la seva fesomia, que té un no sé què de familiar que fa que la senti seva, ben seva.

Ell té cinquanta anys i ella acaba de fer-ne dinou. Les edats, però, només són xifres que algú ha decidit tenir en compte. La desitja amb tota la força del seu ésser; fins i tot diria que se l'estima, si és que amb tot el que ha viscut pot dir encara que és capaç d'estimar algú.

Ja de bon matí, Sarajevo és un formiguer de dones comprant. I no és que ell es consideri a si mateix masclista, però el cas és que s'adona que les que compren són dones. I ell, el Miloslav, com a gerent, passeja d'una parada a l'altra i parla amb els botiguers, repassa els comptes, comprova les normatives, s'apunta els desperfectes; i des d'aquest matí, a més, no pot evitar d'estar-se més estona a la peixateria i de xerrar amb els dependents per a comprovar que treballen de gust i que tot està en ordre. Després es torna a mirar l'Anna i li pregunta que d'on és. La noia enrogeix, i, des del primer moment i malgrat la diferència d'edat, el Miloslav sap que ella se sent atreta per ell. I no pot evitar de pensar que tal vegada aquesta seguretat no sigui res més que una sensació subjectiva, fruit del seu narcisisme i del terror a fer-se vell. Però ella el busca, ella li parla, ella li somriu; i això no s'ho imagina. I al llarg de la setmana, i d'ençà que es coneixen, ella li fa ullets, ella li mormoleja que se sent segura al seu costat, ella li diu que tant de bo algun dia trobés un home com ell.

I el Miloslav torna cada dia a casa, al costat de la Klaudia, la seva dona, i de la Mirjana i l'Ivan, els seus fills; però la du, a ella, a dins, com una dèria. Tanca els ulls i la veu. I quan fa l'amor amb la seva dona, en realitat s'ho fa per dins amb l'Anna sense cap mena remordiment. La vida és complexa i de vegades ens regala paradisos que no mereixem.

Algunes nits es desperta amarat de suor, parlant en somnis, revivint escenes de la guerra que el terroritzen. El morts el persegueixen; els seus morts. Freturen besar-lo amb uns llavis freds i podrits. Llavors, despert i nerviós, pensa en l'Anna, i sospita, envoltat d'eufòria, que és molt possible que l'existència, per fi, ja l'hagi perdonat.

 

II

Les primeres vegades perbocava. Els companys li prenien el pèl, perquè ells ja feia dos dies que estaven aguerrits; dos dies repassant-se les femelles del poble conquerit, com si fer-ho fos la cosa més natural del món, la conseqüència d'haver guanyat una batalla on s'hi havien jugat la vida. L'experiència de dos dies dels companys feia perfectament lògiques les bromes amb les quals mostraven que havien superat els escrúpols infantils dels qui encara no han descobert de què va la vida, dels qui encara no saben que esclafar els vençuts és un dret dels qui han guanyat.

La primera fou una noia que no deixava de plorar, amb el nas trencat d'una cossa del tinent, que no pretenia res més que fer-li comprendre com seria la seva vida d'ara endavant. En Miloslav se la va repassar a contracor, intentant de pensar que ho havia de fer, que era una ordre i que si no ho feia ell ho faria un altre. Per més inri, si s'hi hagués negat, l'haurien acusat de feble, de poc guerrer i de mal patriota. “Deixeu dins dels cossos de les dones vençudes la vostra llavor, la llavor de la nova Sèrbia. És un dret i un deure dels qui han lliurat la vida a la pàtria” li havien dit no recorda quan. Ho havia escoltat com escoltava altres discursos flamejants de glòries que semblaven llunyanes. Però va arribar el dia en què les glòries es van haver de construir amb llàgrimes, crits i sang; la sang d'uns éssers que havien perdut, per dret de conquesta, l'oportunitat de ser considerats persones lliures. Elles eren les femelles dels guerrers; o els servien, o morien. I aquella primera noia que no deixava de plorar se li va obrir com una flor inconscient, que en badar-se va perdre tota la seva bellesa. I ell va perdre alguna cosa encara més gran, impossible de concretar. D'ençà d'aquell moment, mai més no va poder mirar una dona com abans. No és que se sentís cretí, més aviat resulta que se li va desfer alguna dignitat, alguna sanefa de l'edifici de l'esperit; segurament una sanefa inútil i estèril, que no faria més que portar-li problemes en la seva gloriosa tasca de construir la Gran Sèrbia. Aquell dia, amb la noia que plorava, el Miloslav va néixer com a guerrer i com a mascle.

Després va arribar un altre poble, i un altre, i un altre... Pelaven els homes, fins els nens per damunt dels tretze anys. Les dones ploraven embogides abans de convertir-se en esclaves sexuals. El Miloslav recorda el primer dia en què se li va aixecar només de veure-les plorar d'aquella manera; es va sorprendre que li passés això. Mai, fins aquell moment, se li havia aixecat per un motiu tan estrany. Potser li va passar perquè comprenia que totes les dones eren seves, que podia escollir la que més li abellia, i que això no seria mai criticat per ningú; ans al contrari, era el dret de la guerra, la llei dels vencedors i dels vençuts.

I un dia se'n va triar una d'especial; una que en mirar-la li semblava un serafí del paradís. Mai no havia vist una noia tan atractiva. I com més xisclava la noia, més s'excitava ell. Tenia uns vint anys, els cabells grocs com el blat i uns ulls de cel. I se'n va aviciar tant que no va renunciar a ella ni quan la companyia va haver de deixar el poble. Va demanar al seu oficial que li permetés de quedar-s'hi fins a l'arribada de la companyia nova; sempre hi restava un destacament per si de cas. L'oficial va riure com un animal, perquè li va endevinar les idees.

-T'has enconyat, Miloslav, i això no és bo. -li va dir. I va acceptar la seva petició. I en Miloslav va poder violar la noia dues vegades cada jornada, dia i nit. I s'hi va enganxar tant que va arribar a oblidar que l'estava forçant. I es va imaginar que la noia l'estimava i que ell l'estimava a ella. Li va esbrinar el nom: Vicka Jlakov; i mentre la forçava, li regalava paraules boniques, pronunciant “Vicka Jlakov” amb tendresa mentre ella xisclava com una posseïda. I es va arribar a creure que els esgarips de la Vicka eren senyals del seu plaer. Tot es va acabar quinze dies després, quan la nova companyia el va enviar a fer punyetes, perquè una cosa era el botí del vencedor i l'altre quedar-se una esclava per al gaudi personal (o almenys, així li ho van dir). I el seu disgust fou tan gran que de poc que no es converteix en un desertor.

Avui, vint anys després, encara li recorda la faç angelical; i dubta sovint si el que va fer fou un acte d'amor o una barbàrie. Són tan diferents la vida civil i la guerra! ¿Qui ho pot entendre fora del qui ha viscut als dos costats? Malgrat tot, continua patint malsons. I de vegades, quan es mira l'Anna, li sembla retrobar-se els ulls espantats de la Vicka.


III

Ell li agafa la mà sense acabar-s'ho de creure, i ella se'l mira com si contemplés el president d'un estat, una estrella del cinema o un déu que hagués gosat fer-se home per a enamorar-la.

Sopen en un restaurant de luxe i l'Anna li explica mitja vida. L'àngel de cabells daurats que l'encisava al mercat se li converteix en un ésser de carn que exhibeix tota la seva vulnerabilitat. Viu sola en un pis desastrat del centre, perquè la seva mare és en un sanatori mental.

-No va superar la guerra -diu -. Sempre l'he coneguda boja.

-La guerra ens ha destruït a tots -fa ell, sentint-se el cor botar. Li passa sempre que algú treu el tema de la guerra. I ella li explica que mai no ha conegut el seu pare, que fou un heroi, precisament a la guerra, on va morir. La seva mare li ha explicat moltes vegades que tot sol va salvar un batalló sencer de morir de mans dels serbis.

Llavors ell li parla de la Klaudia, la seva dona, i de com ha canviat. Quan s'hi va casar, l'acompanyava en totes les seves aventures. Ell s'acabava de llicenciar i estava fotut; molt fotut a causa de les nafres psicològiques del combat. La Klaudia i ell van recórrer Europa durant mesos sense un destí concret abans de decidir de casar-se. Avui seria impensable que ella acceptés una aventura similar; no la trauries dels hotels més consumistes de la Mediterrània. I ha deixat de tenir cura de la seva imatge: no li importa d'engreixar-se, no s'arregla, no suporta els jocs íntims ni les fantasies sexuals. Quan el Miloslav pronuncia “fantasies sexuals” l'Anna envermelleix i abaixa la mirada. Ell se n'adona i sent un estrany plaer que li accelera el batec del cor.

-Les fantasies sexuals són importants, i tots en tenim.

-Oi tant! -fa l'Anna, aixecant la mirada amb timidesa -. Quan admires algú amb prou força, qualsevol cosa, per estranya que sigui, es converteix en màgica -afegeix, deixant embadalit el Miloslav, que acaba perdent el fil de la conversa.

 

IV

Recorda que després de la guerra va intentar, durant moltes setmanes, trobar la Vicka. Enyorava la sensació d'eufòria que l'embriagava cada vegada que li entrava a dins. A poc a poc, però, el retrobament amb la societat li va refredar la dèria. De mica en mica, allò que fins aquell moment havia estat un dret de conquesta es va anar convertint en una vergonya atroç que no es podia perdonar a si mateix. La topada amb la gent del carrer, amb els pares, amb els germans, amb els nebots, amb els amics... va significar alguna cosa més que un retorn al dia a dia. La vena dels ulls li va caure i es va veure com el que en realitat era: un monstre, un ésser deformat que a ulls de tothom passava per heroi de guerra. El poema de les veus de la pau li va revelar els lladrucs de les veus de la guerra; i va descobrir que mai més no podria mirar els ulls d'un fill seu o d'una filla seva sense sentir-se mentider i monstruós. Anys més tard, quan va mirar els ulls innocents del seu fill i de la seva filla, ja no recordava l'horror d'aquella revelació; la guerra se li havia fet invisible. Només li retornava a estones, quan descobria un plor enmig de la nit, uns ulls de cel, uns cabells daurats. Llavors, s'enverinava amb els desigs més primaris. I el sexe clandestí esdevenia la morfina del seu càncer espiritual, que no tenia cura. La Vicka no va aparèixer mai més, i ell va renunciar a trobar-la. Tenia una vida davant d'ell, i les vides dels seus fills, i la vida de la seva dona. I el temps semblava que s'havia endut la guerra per sempre.

V


Ha pogut engalipar la dona, bo i fent-li creure que ha hagut d'embarcar-se en un d'aquells viatges tan pesats que a cops li fa fer l'ajuntament tant si com no: “Congrés de comerç i gestió de mercaderies a Venècia”. S'ho ha empassat, o, si més no, ha fet veure que s'ho creia; potser perquè, a ella, també li va bé passar uns dies lluny del Miloslav i de les seves manies.

I ara, en Miloslav és a Croàcia, a la platja, amb l'Anna, que llueix un biquini de color vermell. Tots dos són en una cala amagada d'aigües de color maragda; i encara que, a ell, li sembli mentida, no han fet l'amor ni una sola vegada. És estrany, perquè de normal, quan coneix una noia rossa i amb els ulls clars, necessita la morfina del sexe ràpid. Aquesta vegada tot va més a poc a poc, com si no tingués pressa, com si definitivament hagués trobat aquella femella que era seva i que el destí li va arrencar de les mans. “La Vicka de fa vint anys és l'Anna d'ara, amb els cànons de la civilització de la tolerància, sense la bestialitat de la guerra”, pensa, auto-justificant-se. De fet, des de fa vint anys, no ha fet altra cosa que odiar-se o auto-justificar-se, perquè fugir d'ell mateix no ho ha aconseguit mai per molt que ho ha intentat.

I ara veu l'Anna sortir de l'aigua, amb la pell blanca i tibant, el biquini vermell llampant, la plasticitat dels pits, la suavitat de les línies del cos. Ella li somriu amb els ulls profunds i atzurats; i ell veu una criatura que acaba d'abandonar la infantesa i per la qual és adorat sense una explicació clara. Com pot algú com ella estimar un vell de cinquanta anys? ¿Com pot, un monstre, ser estimat així? És clar que l'Anna no ho sap pas, que ell és un monstre. Torna a pensar en la guerra i es torna a convèncer que la guerra és diferent, que els homes no han de veure els seus actes de guerra jutjats segons els valors de la pau. I torna auto-justificar-se, per no haver d'odiar-se. I quan se n'adona, decideix d'empassar-se la morfina del sexe per fugir de l'auto-justificació, que ja el cansa.

-Tu ets la meva fantasia sexual. -li diu, a l'Anna, amb un mormoleig.

Ella obre més els ulls, com sorprenent-se. Envermelleix i engega una rialla.

-Jo vull ser la teva fantasia sexual -acaba, responent-li. I és en aquest moment que decideixen de marxar de la platja i d'anar-se'n a l'habitació.

Per anar de la platja a l'hotel, l'Anna es cobreix amb un mocador de seda immens, estampat amb imatges de la polinèsia. Ell li acaricia les natges. Ella riu i el va mirant de reüll. Juguen a encalçar-se, i el Miloslav veu ben a prop el moment tan anhelat d'entrar dins d'ella, de fer-la seva. Li agradaria de sentir-la xisclar; els xiscles sempre li han deslligat un reguitzell de sensacions inconfessables. És per això que quan arriben a l'habitació ell li demana que xiscli, que xiscli com una boja. Ella se sorprèn una mica i fa com si no l'entengués. Ell li recorda allò que van parlar de les fantasies, i li explica que ell necessita crits, soroll, adrenalina... que el plaer és més gran quan els cossos tremolen de neguit. Aleshores ella somriu amb picardia i comença a cridar com si l'estiguessin matant. I xiscla amb tant d'anhel que immediatament arriba un vigilant de seguretat i obre la porta de l'habitació sense trucar; entra amb brusquedat i s'atura en sec quan els troba dempeus i palplantats davant del llit de matrimoni encara per desfer. Li demanen disculpes al vigilant i li expliquen que estaven intentant de preparar un paper per a una pel·lícula, perquè la noia és actriu. L'home fa que sí amb el cap i surt de l'habitació força confús. En tancar-se la porta tots dos riuen com bojos. Per a recobrar el clímax, decideixen de veure una pel·lícula pornogràfica ajaguts al llit. Es preparen dos gots de vodka amb taronja; engeguen el DVD; es despullen i es tomben damunt la vànova. La pel·lícula és molt dolenta, i el Miloslav fa que no amb el cap i li diu que amb aquest producte infecte en lloc d'escalfar l'ambient el que aconseguiran és adormir-se. I li confessa que ell no necessita pel·lícules, que amb ella, nua i sotmesa a ell ja en té prou.

-Sotmesa? -demana ella amb expressió d'inquietud.

-Sí, sotmesa, però només dins la fantasia -li explica ell, tement que se li pugui espantar.

-Ah, és clar.

-No t'agradaria sentir que ets meva? Saber que m'has d'obeir en tot, t'agradi o no? ¿Viure amb la incertesa del que passarà a l'instant següent que estàs vivint? ¿Confiar en mi fins al punt de posar-ho tot a les meves mans? I quan dic tot, vull dir, tot...

-M'agradaria molt -mormoleja ella, amb la veu tremolosa, després d'uns instants de silenci.

-Doncs, aleshores farem una cosa: jo me n'aniré al bany, i m'hi estaré una estona; uns minuts... Quan torni tu hauràs d'estar a quatre potes damunt del llit, ben nua, com si fossis una gateta, la meva gateta. Només podràs dir “miau”, i t'hauràs de comportar en tot com una gateta. Hi estàs d'acord?

-Sí -fa ella, envermellint -. Miau... -afegeix, amb la veu melosa.

Ell se'n va al bany i s'asseu damunt la tassa del vàter amb la sensació que no en tindrà prou, que el que necessita són crits i plors. I no pot ni podrà mai tenir crits i plors, perquè el personal que treballa als hotels sempre apareix com un torb a aixafar-los la guitarra. I quan no és el personal dels hotels, és la pròpia noia amb qui surt i que se li escapa corrent com si el que ell proposa fos un delicte. Amb l'Anna és diferent, i potser, buscant amb temps, aconseguirà de trobar alguna cabana en algun bosc allunyat; a ella, sembla que li agrada xisclar. Pensant en tot això, descobreix damunt d'un tamboret, la roba de l'Anna: la minifaldilla texana, extremadament curta; les calcetes negres d'esport; la camisa blanca de lli, amb brodats de flors... Damunt del moble dels perfums, la seva cartera, de pell bruna amb sanefes roses. No pot evitar d'obrir-la i tafanejar-li les fotografies. Una d'ella mateixa, amb deu o onze anys i dues trenes penjant-li damunt les espatlles, pigues al voltant del nas i un somriure trapella; i una altra d'una criatura petita, gairebé un nadó, que no sap qui és. Darrere d'aquestes fotografies, en troba una altra que li glaça la sang. Una dona, d'una quarantena d'anys, amb la bossa de sota els ulls blavissa i arrugada, com si hagués plorat molt i molt; els cabells rossos i esvalotats; les pupil·les intensament blaves, com les de l'Anna; i les faccions dolces i angelicals com les de la Vicka. És la Vicka, n'està segur. La dona de la fotografia és la Vicka; més gran, més madura, força arrugada pel pas dels anys, però la va tenir massa cops a dins com per a no saber amb una seguretat absoluta que és la Vicka Jlakov.

¿I per què l'Anna du una fotografia d'ella dins la cartera? Només hi ha una resposta, i la resposta el destrueix. És la seva mare. La Vicka deu ser la mare de l'Anna.

Es posa a plorar. Tremola. Torna a l'habitació sense saber ben bé què farà, què li dirà. No es veu amb cor de continuar amb la relació, almenys de moment, no pot.

Quan obre la porta i clava els ulls damunt del llit, assaboreix la bellesa excelsa del cos despullat de l'Anna, caminant a quatre grapes damunt la vànova i pronunciant un “miau” que l'excita fins a fer-lo tremolar de febre; li passava el mateix amb la Vicka, vint anys enrere, en sentir els seus esgarips d'horror. Ara, sabent el que sap, s'adona que l'Anna és com la Vicka, que és gairebé la seva reproducció, i comprèn l'estranya familiaritat que sempre li ha ballat pel cap quan s'ha mirat a poc a poc l'Anna. I contràriament al que s'ha pensat en el moment de descobrir de qui és filla l'Anna, se li desperta el desig sexual amb una força descomunal, com no se li despertava des que violava la Vicka tants cops com li abellia. I, apartant-se de la consciència els escrúpols i l'angoixa, es llança damunt la noia com un boc en zel. “Miau...” va dient l'Anna, amb els ulls brillants i els pits brandant-li dessota el cos. Llavors, en Miloslav es fixa en una piga bruna en forma d'estrella damunt de la natja dreta de l'Anna i trenca a plorar com una criatura. S'alça i surt de damunt del llit; perquè la seva filla petita, la Mirjana, també té aquesta piga; i també la té a la natja dreta. I perquè ell, en Miloslav, també la té; amb la mateixa forma i al mateix lloc. I tot li quadra: les dates, la familiaritat estranya de les faccions, el misteri del pare heroi mort a la guerra. Tot.

I abans de tenir temps a reaccionar de qualsevol manera, abans de poder articular cap mena de mot, observa com l'Anna treu un revòlver de sota el matalàs i l'apunta al front. Del front, passa als genitals; dels genitals, al front. La noia, molt nerviosa, i plorant amb un sanglot compulsiu, sembla que dubta i que no sap per on començar.

-Cabró! -exclama -. No sé si em fa més ràbia el que li vas fer a la meva mare, o haver hagut de fer tot aquest teatre durant tants dies!

-Anna! Filla! -fa ell, massa astorat per a calcular l'abast de les seves paraules.

-Filla? -fa ella, irònicament -. Què és per tu una filla? El fruit de les teves violacions? Sóc això per a tu?

-Era la guerra! Jo... -no pot continuar, perquè comença a bramar com un nadó. Cau de genolls i desitja que la noia dispari de pressa, i que no s'equivoqui.

L'Anna, subjectant l'arma amb les dues mans i tremolant com una fulla, continua movent els braços del cap d'ell fins a la seva panxa, de la panxa al pit. A l'últim, trenca a xisclar presa de l'histerisme, llença la pistola a terra, es vesteix, i se'n va.


VI


De vegades, l'ésser humà necessita no haver nascut, no haver existit. El passat se li apareix com una estàtua de marbre indestructible; que “és” i que ja no pot “no ser”. I el Sol, quan guspireja, fa mal. I l'atzurat del cel esdevé odiós. I quan algú riu, la seva rialla punxa el cor, i molesta, i és insultant. En Miloslav, el dilluns següent, pensa en tot això quan torna al mercat de Sarajevo; perquè hi torna, bo i que se li ha passat pel cap de desaparèixer, d'esfumar-se, d'acabar fins i tot amb la seva vida; però ja ha fet prou mal, i la Klaudia i els seus dos nanos, no tenen la culpa de ser família de qui són. L'Anna no hi és; però li ha deixat una nota. “Clínica de Sokolak”, és tot el que hi diu.
I aquella mateixa tarda, hi fa cap, no sap ben bé per què, posant com a excusa a la feina que no es troba bé, que necessita repòs.
La Clínica és un hospital psiquiàtric d'aspecte sinistre, i allà, a la porta, un infermer amb una bata blanca se'l mira amb expressió d'indiferència.

-Em dic Miloslav i...

-Ah sí! -exclama l'infermer -. L'esperen.

-M'esperen?

I avancen per passadissos pintats d'un verd poma esblanqueït, amb el rerefons d'uns gemecs indefinits, ara roncs, ara aguts, fins arribar a una habitació minúscula amb les parets folrades d'escuma de color crema. L'infermer se'n va, i, ajaguda en un llit, una dona madura, rossa, i amb els solcs dessota els ulls profunds i morats, crida com si l'estiguessin punxant. Al seu costat, l'Anna és asseguda, i es mira amb indiferència en Miloslav.

-Mama... ja ha vingut... ja el tens aquí... -mormoleja.

-Vicka... preciosa... -mastega el Miloslav, amb la veu trencada, a punt de perdre els sentits de tant confús com se sent.

L'Anna torna a treure's la pistola de la bossa, i la posa en mans de la seva mare. La dona ajaguda apunta el Miloslav amb l'arma, i clava els seus ulls en els d'ell, que té la sang glaçada i que cau de genolls plorant. La Vicka crida un “Jo sí que podré!” embogit i esgarrifós, alhora que li engega un tret a la cara. La sang esquitxa les dues dones, que ploren embogides; i en Miloslav, molt i molt lluny... ja no sent res de res.



* * *
j

Saturday, February 5, 2011

El Pont damunt del riu Kwai. Bridge on the River Kwai. Una metàfora de la vida.




Una bonior d'homes cansats, vençuts, ferits, desfilant cap al presidi... però mantenint, tot i així, la dignitat, l'ordre, la cohesió, els valors... tot allò que dóna sentit a la seva lluita. La victòria dels vençuts és la de mantenir la identitat i els valors quan l'enemic ens força a desfer-nos per dins.

I marxen vitoriosos davant la mirada freda i buida del carceller, que al final acabarà perdent els papers.

Hi ha pocs moments a la història del cinema tan reveladors com aquesta entrada del batalló vençut, i com les posteriors jugades mestres del Coronel Bogey que, indiferent als patiments del cos, mantindrà la mirada ben alta i els principis ben vius. Són sublims, els seus diàlegs amb el cap del camp de presoners, quan queda perfectament manifest que el vencedor és el vençut, i que el presoner és en realitat el carceller. Brutal!

Les nostres vides són sovint desfilades glorioses al ritme de la nostra identitat malgrat els crits amb pretensions d'ordres dels qui, conscientment o inconscient, pretenen esquinçar qualsevol traç individual o creador.

I al final de la pel·lícula, la gran prova pel Coronel, més difícil que qualsevol de les privacions o tortures que ha hagut de patir. Destruir el pont, el símbol de la seva victòria, el senyal de la civilització de la qual se sap estendard. Aquí la va espifiar, però tan se val. Admiro al Coronel. La seva història ha estat una de les inspiracions de la meva vida. Jo també vaig rebre, un dia, l'ordre d'enderrocar un pont; un pont aixecat en temps de captiveri; un pont que va esdevenir símbol d'independència i de llibertat; però calia enderrocar-lo pel bé de la civilització i dels valors que jo estimava. En aquesta missió concreta, no vaig fallar; a diferència del Coronel Bogey, vaig enderrocar el pont i vaig guanyar la guerra. De moment no us explicaré els detalls de la batalla, ho deixaré en el misteri.
I ara mateix, me'n vaig a Capellades per una qüestió literària.
.
.

Friday, February 4, 2011

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)


Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.
Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.
El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.
Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.
Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

El Mètode GRÖNHOLM. Últimes dotze representacions a Barcelona.


Direcció................Sergi Belbel
Repartiment..........Jordi Boixaderes, Lluís Soler, Roser Batalla, Jordi Diaz.

El competidor. El qui necessita aconseguir aquell lloc de treball que nosaltres també necessitem. El plepa, que quan parla escup i ens copeja; i no calla, i no calla, i no calla...
Els somnis de triomf que es van diluint a mesura que el nombre de candidats creix i cadascun d'ells esdevé tan sols un individu més, valorat per la seva utilitat, per la mala llet, o per la capacitat de trepitjar i de construir els objectius d'insecte que l'empresa, la gran empresa, decideixi.
La bogeria dels mètodes psicològics que tracten les persones com ratolins dins d'una gàbia.
El desenvolupament sorprenent i histriònic d'uns esdeveniments que es precipiten i que evidencien la putrefacta misèria dels que porten una màscara d'autosuficiència falsa i balmada.
Això és el mètode Grönholm: moments en què un acaba rient a cor què vols, al costat d'una ironia crua i cínica que retrata l'estrany i esquerp món que ens ha tocat viure.
Absolutament recomanable.
.

Tuesday, February 1, 2011

Sobre la poca traça del blanc i negre per a definir bondats i maldats, i una d'integristes.



Llegeixo, al suplement dominical de “El País” d'aquest diumenge, una entrevista força interessant a la Natascha Kampusch; la noia que, des dels 10 anys fins als 18, va viure segrestada per un pertorbat anomenat Wolfgang Priklopil, el qual la va intentar convertir en l'encarnació de la idea misògina i perversa del que segons ell havia de ser una dona de la seva propietat. Potser el més interessant de tot el que explica la Natascha (a banda de les cartes que rep de pertorbats anònims que li proposen de tot i més) és la seva reflexió sobre el bé i el mal; la bondat i la maldat dels comportaments humans.
 El mal és en tots. La humanitat no es divideix en bons i dolents. El maniqueisme no descriu les persones ni els esdeveniments. Som individus Homo sapiens, inquietantment similars. Portem una càrrega genètica gairebé idèntica. Les pulsions fosques que, a alguns, els mouen a cometre atrocitats podrien raure adormides en algun racó de la nostra informació genètica; de la informació genètica de qualsevol. L'entorn, les experiències infantils, les primeres connexions neuronals, l'epigenètica, l'atzar, les patologies, les característiques genètiques heretades... fan que qualsevol de nosaltres, col·locats en un determinat context, poguéssim acabar obrant com qualsevol psicòpata. ¿Quants nazis van desertar? ¿Quants van renunciar a executar civils?


Després, i canviant de tema, em capbusso en una web catòlica, que descobreixo que és un niu d'integristes d'allò més ultra, i llegeixo un debat patètic sobre la tragèdia que (segons diuen aquests ultres) va representar per a l'església que Joan Pau II celebrés una pregària multireligiosa a Asís. Un dels que polemitza s'esquinça les vestidures en descobrir que dins l'església d'Asís hi van posar símbols budistes i islàmics, com si això fos el súmmum de la degradació. D'altres parlen de legalitats canòniques, processos de beatificació i lleis transgredides... amb un lèxic i uns raonaments pseudo-lògics que, a banda de marejar-me, em recorden les estèrils discussions sobre el sexe dels àngels. Quanta ignorància! Quanta vanitat! Quanta manca de visió!

I ja no tinc temps per a gaire més perquè tinc un munt de feina.

Ah! I dissabte vaig a recollir un premi; no sé si gran o petit, ja us ho confirmaré.
Bona nit!
.
.