Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, February 6, 2011

Lliurament de guardons a la X Edició del Premi La Miranda de Contes (Capellades)

video




Ahir, al vespre, cap allà a dos quarts de nou, em vaig apropar al lliurament de guardons de la X edició del Premi La Miranda de contes, al Museu Molí Paperer de Capellades. Hi anava, com acostuma a ser habitual, sense saber exactament quina havia estat la meva sort; i a l'últim, el jurat va proclamar que no hi havia ni primer ni segon sinó que els dos premis eren considerats Ex Aequo i que el premi es repartiria a parts iguals entre els dos finalistes; decisió que em fa molt feliç, perquè de fet, això de la literatura és alguna cosa més que un partit de futbol.
Haig de dir, també, que l'organització de l'acte fou deliciosa: en cap moment no es va fer avorrit, vam gaudir de la interpretació d'un grup musical de joves que va saber escollir molt bé el repertori, els parlaments van ser força divertits (en Jordi Llavina fou el convidat d'enguany), intensament literaris, formatius, emotius... Després de nou anys, el Premi la Miranda de contes estrenava un equip organitzatiu nou, molt més jove, que va saber dinamitzar l'acte molt i molt bé.
El company que comparteix premi amb mi es diu Benet Martí i ben aviat podreu llegir el seu relat al Blog de La Miranda de contes.
A banda de la categoria general, també es van lliurar premis a les categories infantils (de 9 a 12 anys) i juvenils (de 13 a 18).
El relat que em van premiar: “Les veus de la guerra” retrata la situació vital d'un excombatent de la guerra de Bòsnia; en la qual havia actuat com a monstre genocida. Vint anys després, les veus de la guerra li retornen d'una manera que ell mai no hauria imaginat.
Us deixo el relat per si us ve de gust llegir-lo



LES VEUS DE LA GUERRA


I

Veu l'Anna posant el peix damunt del taulell, amb l'uniforme blau cel de la parada i el davantal blanc immaculat dels matins abans de començar a treballar. Es perd dins dels seus ulls atzurats; i li contempla amb delir els cabells grocs i llargs, fins a mitja esquena. Voldria acariciar-li la pell, tan clara, i extasiar-se amb la dolçor de la seva fesomia, que té un no sé què de familiar que fa que la senti seva, ben seva.

Ell té cinquanta anys i ella acaba de fer-ne dinou. Les edats, però, només són xifres que algú ha decidit tenir en compte. La desitja amb tota la força del seu ésser; fins i tot diria que se l'estima, si és que amb tot el que ha viscut pot dir encara que és capaç d'estimar algú.

Ja de bon matí, Sarajevo és un formiguer de dones comprant. I no és que ell es consideri a si mateix masclista, però el cas és que s'adona que les que compren són dones. I ell, el Miloslav, com a gerent, passeja d'una parada a l'altra i parla amb els botiguers, repassa els comptes, comprova les normatives, s'apunta els desperfectes; i des d'aquest matí, a més, no pot evitar d'estar-se més estona a la peixateria i de xerrar amb els dependents per a comprovar que treballen de gust i que tot està en ordre. Després es torna a mirar l'Anna i li pregunta que d'on és. La noia enrogeix, i, des del primer moment i malgrat la diferència d'edat, el Miloslav sap que ella se sent atreta per ell. I no pot evitar de pensar que tal vegada aquesta seguretat no sigui res més que una sensació subjectiva, fruit del seu narcisisme i del terror a fer-se vell. Però ella el busca, ella li parla, ella li somriu; i això no s'ho imagina. I al llarg de la setmana, i d'ençà que es coneixen, ella li fa ullets, ella li mormoleja que se sent segura al seu costat, ella li diu que tant de bo algun dia trobés un home com ell.

I el Miloslav torna cada dia a casa, al costat de la Klaudia, la seva dona, i de la Mirjana i l'Ivan, els seus fills; però la du, a ella, a dins, com una dèria. Tanca els ulls i la veu. I quan fa l'amor amb la seva dona, en realitat s'ho fa per dins amb l'Anna sense cap mena remordiment. La vida és complexa i de vegades ens regala paradisos que no mereixem.

Algunes nits es desperta amarat de suor, parlant en somnis, revivint escenes de la guerra que el terroritzen. El morts el persegueixen; els seus morts. Freturen besar-lo amb uns llavis freds i podrits. Llavors, despert i nerviós, pensa en l'Anna, i sospita, envoltat d'eufòria, que és molt possible que l'existència, per fi, ja l'hagi perdonat.

 

II

Les primeres vegades perbocava. Els companys li prenien el pèl, perquè ells ja feia dos dies que estaven aguerrits; dos dies repassant-se les femelles del poble conquerit, com si fer-ho fos la cosa més natural del món, la conseqüència d'haver guanyat una batalla on s'hi havien jugat la vida. L'experiència de dos dies dels companys feia perfectament lògiques les bromes amb les quals mostraven que havien superat els escrúpols infantils dels qui encara no han descobert de què va la vida, dels qui encara no saben que esclafar els vençuts és un dret dels qui han guanyat.

La primera fou una noia que no deixava de plorar, amb el nas trencat d'una cossa del tinent, que no pretenia res més que fer-li comprendre com seria la seva vida d'ara endavant. En Miloslav se la va repassar a contracor, intentant de pensar que ho havia de fer, que era una ordre i que si no ho feia ell ho faria un altre. Per més inri, si s'hi hagués negat, l'haurien acusat de feble, de poc guerrer i de mal patriota. “Deixeu dins dels cossos de les dones vençudes la vostra llavor, la llavor de la nova Sèrbia. És un dret i un deure dels qui han lliurat la vida a la pàtria” li havien dit no recorda quan. Ho havia escoltat com escoltava altres discursos flamejants de glòries que semblaven llunyanes. Però va arribar el dia en què les glòries es van haver de construir amb llàgrimes, crits i sang; la sang d'uns éssers que havien perdut, per dret de conquesta, l'oportunitat de ser considerats persones lliures. Elles eren les femelles dels guerrers; o els servien, o morien. I aquella primera noia que no deixava de plorar se li va obrir com una flor inconscient, que en badar-se va perdre tota la seva bellesa. I ell va perdre alguna cosa encara més gran, impossible de concretar. D'ençà d'aquell moment, mai més no va poder mirar una dona com abans. No és que se sentís cretí, més aviat resulta que se li va desfer alguna dignitat, alguna sanefa de l'edifici de l'esperit; segurament una sanefa inútil i estèril, que no faria més que portar-li problemes en la seva gloriosa tasca de construir la Gran Sèrbia. Aquell dia, amb la noia que plorava, el Miloslav va néixer com a guerrer i com a mascle.

Després va arribar un altre poble, i un altre, i un altre... Pelaven els homes, fins els nens per damunt dels tretze anys. Les dones ploraven embogides abans de convertir-se en esclaves sexuals. El Miloslav recorda el primer dia en què se li va aixecar només de veure-les plorar d'aquella manera; es va sorprendre que li passés això. Mai, fins aquell moment, se li havia aixecat per un motiu tan estrany. Potser li va passar perquè comprenia que totes les dones eren seves, que podia escollir la que més li abellia, i que això no seria mai criticat per ningú; ans al contrari, era el dret de la guerra, la llei dels vencedors i dels vençuts.

I un dia se'n va triar una d'especial; una que en mirar-la li semblava un serafí del paradís. Mai no havia vist una noia tan atractiva. I com més xisclava la noia, més s'excitava ell. Tenia uns vint anys, els cabells grocs com el blat i uns ulls de cel. I se'n va aviciar tant que no va renunciar a ella ni quan la companyia va haver de deixar el poble. Va demanar al seu oficial que li permetés de quedar-s'hi fins a l'arribada de la companyia nova; sempre hi restava un destacament per si de cas. L'oficial va riure com un animal, perquè li va endevinar les idees.

-T'has enconyat, Miloslav, i això no és bo. -li va dir. I va acceptar la seva petició. I en Miloslav va poder violar la noia dues vegades cada jornada, dia i nit. I s'hi va enganxar tant que va arribar a oblidar que l'estava forçant. I es va imaginar que la noia l'estimava i que ell l'estimava a ella. Li va esbrinar el nom: Vicka Jlakov; i mentre la forçava, li regalava paraules boniques, pronunciant “Vicka Jlakov” amb tendresa mentre ella xisclava com una posseïda. I es va arribar a creure que els esgarips de la Vicka eren senyals del seu plaer. Tot es va acabar quinze dies després, quan la nova companyia el va enviar a fer punyetes, perquè una cosa era el botí del vencedor i l'altre quedar-se una esclava per al gaudi personal (o almenys, així li ho van dir). I el seu disgust fou tan gran que de poc que no es converteix en un desertor.

Avui, vint anys després, encara li recorda la faç angelical; i dubta sovint si el que va fer fou un acte d'amor o una barbàrie. Són tan diferents la vida civil i la guerra! ¿Qui ho pot entendre fora del qui ha viscut als dos costats? Malgrat tot, continua patint malsons. I de vegades, quan es mira l'Anna, li sembla retrobar-se els ulls espantats de la Vicka.


III

Ell li agafa la mà sense acabar-s'ho de creure, i ella se'l mira com si contemplés el president d'un estat, una estrella del cinema o un déu que hagués gosat fer-se home per a enamorar-la.

Sopen en un restaurant de luxe i l'Anna li explica mitja vida. L'àngel de cabells daurats que l'encisava al mercat se li converteix en un ésser de carn que exhibeix tota la seva vulnerabilitat. Viu sola en un pis desastrat del centre, perquè la seva mare és en un sanatori mental.

-No va superar la guerra -diu -. Sempre l'he coneguda boja.

-La guerra ens ha destruït a tots -fa ell, sentint-se el cor botar. Li passa sempre que algú treu el tema de la guerra. I ella li explica que mai no ha conegut el seu pare, que fou un heroi, precisament a la guerra, on va morir. La seva mare li ha explicat moltes vegades que tot sol va salvar un batalló sencer de morir de mans dels serbis.

Llavors ell li parla de la Klaudia, la seva dona, i de com ha canviat. Quan s'hi va casar, l'acompanyava en totes les seves aventures. Ell s'acabava de llicenciar i estava fotut; molt fotut a causa de les nafres psicològiques del combat. La Klaudia i ell van recórrer Europa durant mesos sense un destí concret abans de decidir de casar-se. Avui seria impensable que ella acceptés una aventura similar; no la trauries dels hotels més consumistes de la Mediterrània. I ha deixat de tenir cura de la seva imatge: no li importa d'engreixar-se, no s'arregla, no suporta els jocs íntims ni les fantasies sexuals. Quan el Miloslav pronuncia “fantasies sexuals” l'Anna envermelleix i abaixa la mirada. Ell se n'adona i sent un estrany plaer que li accelera el batec del cor.

-Les fantasies sexuals són importants, i tots en tenim.

-Oi tant! -fa l'Anna, aixecant la mirada amb timidesa -. Quan admires algú amb prou força, qualsevol cosa, per estranya que sigui, es converteix en màgica -afegeix, deixant embadalit el Miloslav, que acaba perdent el fil de la conversa.

 

IV

Recorda que després de la guerra va intentar, durant moltes setmanes, trobar la Vicka. Enyorava la sensació d'eufòria que l'embriagava cada vegada que li entrava a dins. A poc a poc, però, el retrobament amb la societat li va refredar la dèria. De mica en mica, allò que fins aquell moment havia estat un dret de conquesta es va anar convertint en una vergonya atroç que no es podia perdonar a si mateix. La topada amb la gent del carrer, amb els pares, amb els germans, amb els nebots, amb els amics... va significar alguna cosa més que un retorn al dia a dia. La vena dels ulls li va caure i es va veure com el que en realitat era: un monstre, un ésser deformat que a ulls de tothom passava per heroi de guerra. El poema de les veus de la pau li va revelar els lladrucs de les veus de la guerra; i va descobrir que mai més no podria mirar els ulls d'un fill seu o d'una filla seva sense sentir-se mentider i monstruós. Anys més tard, quan va mirar els ulls innocents del seu fill i de la seva filla, ja no recordava l'horror d'aquella revelació; la guerra se li havia fet invisible. Només li retornava a estones, quan descobria un plor enmig de la nit, uns ulls de cel, uns cabells daurats. Llavors, s'enverinava amb els desigs més primaris. I el sexe clandestí esdevenia la morfina del seu càncer espiritual, que no tenia cura. La Vicka no va aparèixer mai més, i ell va renunciar a trobar-la. Tenia una vida davant d'ell, i les vides dels seus fills, i la vida de la seva dona. I el temps semblava que s'havia endut la guerra per sempre.

V


Ha pogut engalipar la dona, bo i fent-li creure que ha hagut d'embarcar-se en un d'aquells viatges tan pesats que a cops li fa fer l'ajuntament tant si com no: “Congrés de comerç i gestió de mercaderies a Venècia”. S'ho ha empassat, o, si més no, ha fet veure que s'ho creia; potser perquè, a ella, també li va bé passar uns dies lluny del Miloslav i de les seves manies.

I ara, en Miloslav és a Croàcia, a la platja, amb l'Anna, que llueix un biquini de color vermell. Tots dos són en una cala amagada d'aigües de color maragda; i encara que, a ell, li sembli mentida, no han fet l'amor ni una sola vegada. És estrany, perquè de normal, quan coneix una noia rossa i amb els ulls clars, necessita la morfina del sexe ràpid. Aquesta vegada tot va més a poc a poc, com si no tingués pressa, com si definitivament hagués trobat aquella femella que era seva i que el destí li va arrencar de les mans. “La Vicka de fa vint anys és l'Anna d'ara, amb els cànons de la civilització de la tolerància, sense la bestialitat de la guerra”, pensa, auto-justificant-se. De fet, des de fa vint anys, no ha fet altra cosa que odiar-se o auto-justificar-se, perquè fugir d'ell mateix no ho ha aconseguit mai per molt que ho ha intentat.

I ara veu l'Anna sortir de l'aigua, amb la pell blanca i tibant, el biquini vermell llampant, la plasticitat dels pits, la suavitat de les línies del cos. Ella li somriu amb els ulls profunds i atzurats; i ell veu una criatura que acaba d'abandonar la infantesa i per la qual és adorat sense una explicació clara. Com pot algú com ella estimar un vell de cinquanta anys? ¿Com pot, un monstre, ser estimat així? És clar que l'Anna no ho sap pas, que ell és un monstre. Torna a pensar en la guerra i es torna a convèncer que la guerra és diferent, que els homes no han de veure els seus actes de guerra jutjats segons els valors de la pau. I torna auto-justificar-se, per no haver d'odiar-se. I quan se n'adona, decideix d'empassar-se la morfina del sexe per fugir de l'auto-justificació, que ja el cansa.

-Tu ets la meva fantasia sexual. -li diu, a l'Anna, amb un mormoleig.

Ella obre més els ulls, com sorprenent-se. Envermelleix i engega una rialla.

-Jo vull ser la teva fantasia sexual -acaba, responent-li. I és en aquest moment que decideixen de marxar de la platja i d'anar-se'n a l'habitació.

Per anar de la platja a l'hotel, l'Anna es cobreix amb un mocador de seda immens, estampat amb imatges de la polinèsia. Ell li acaricia les natges. Ella riu i el va mirant de reüll. Juguen a encalçar-se, i el Miloslav veu ben a prop el moment tan anhelat d'entrar dins d'ella, de fer-la seva. Li agradaria de sentir-la xisclar; els xiscles sempre li han deslligat un reguitzell de sensacions inconfessables. És per això que quan arriben a l'habitació ell li demana que xiscli, que xiscli com una boja. Ella se sorprèn una mica i fa com si no l'entengués. Ell li recorda allò que van parlar de les fantasies, i li explica que ell necessita crits, soroll, adrenalina... que el plaer és més gran quan els cossos tremolen de neguit. Aleshores ella somriu amb picardia i comença a cridar com si l'estiguessin matant. I xiscla amb tant d'anhel que immediatament arriba un vigilant de seguretat i obre la porta de l'habitació sense trucar; entra amb brusquedat i s'atura en sec quan els troba dempeus i palplantats davant del llit de matrimoni encara per desfer. Li demanen disculpes al vigilant i li expliquen que estaven intentant de preparar un paper per a una pel·lícula, perquè la noia és actriu. L'home fa que sí amb el cap i surt de l'habitació força confús. En tancar-se la porta tots dos riuen com bojos. Per a recobrar el clímax, decideixen de veure una pel·lícula pornogràfica ajaguts al llit. Es preparen dos gots de vodka amb taronja; engeguen el DVD; es despullen i es tomben damunt la vànova. La pel·lícula és molt dolenta, i el Miloslav fa que no amb el cap i li diu que amb aquest producte infecte en lloc d'escalfar l'ambient el que aconseguiran és adormir-se. I li confessa que ell no necessita pel·lícules, que amb ella, nua i sotmesa a ell ja en té prou.

-Sotmesa? -demana ella amb expressió d'inquietud.

-Sí, sotmesa, però només dins la fantasia -li explica ell, tement que se li pugui espantar.

-Ah, és clar.

-No t'agradaria sentir que ets meva? Saber que m'has d'obeir en tot, t'agradi o no? ¿Viure amb la incertesa del que passarà a l'instant següent que estàs vivint? ¿Confiar en mi fins al punt de posar-ho tot a les meves mans? I quan dic tot, vull dir, tot...

-M'agradaria molt -mormoleja ella, amb la veu tremolosa, després d'uns instants de silenci.

-Doncs, aleshores farem una cosa: jo me n'aniré al bany, i m'hi estaré una estona; uns minuts... Quan torni tu hauràs d'estar a quatre potes damunt del llit, ben nua, com si fossis una gateta, la meva gateta. Només podràs dir “miau”, i t'hauràs de comportar en tot com una gateta. Hi estàs d'acord?

-Sí -fa ella, envermellint -. Miau... -afegeix, amb la veu melosa.

Ell se'n va al bany i s'asseu damunt la tassa del vàter amb la sensació que no en tindrà prou, que el que necessita són crits i plors. I no pot ni podrà mai tenir crits i plors, perquè el personal que treballa als hotels sempre apareix com un torb a aixafar-los la guitarra. I quan no és el personal dels hotels, és la pròpia noia amb qui surt i que se li escapa corrent com si el que ell proposa fos un delicte. Amb l'Anna és diferent, i potser, buscant amb temps, aconseguirà de trobar alguna cabana en algun bosc allunyat; a ella, sembla que li agrada xisclar. Pensant en tot això, descobreix damunt d'un tamboret, la roba de l'Anna: la minifaldilla texana, extremadament curta; les calcetes negres d'esport; la camisa blanca de lli, amb brodats de flors... Damunt del moble dels perfums, la seva cartera, de pell bruna amb sanefes roses. No pot evitar d'obrir-la i tafanejar-li les fotografies. Una d'ella mateixa, amb deu o onze anys i dues trenes penjant-li damunt les espatlles, pigues al voltant del nas i un somriure trapella; i una altra d'una criatura petita, gairebé un nadó, que no sap qui és. Darrere d'aquestes fotografies, en troba una altra que li glaça la sang. Una dona, d'una quarantena d'anys, amb la bossa de sota els ulls blavissa i arrugada, com si hagués plorat molt i molt; els cabells rossos i esvalotats; les pupil·les intensament blaves, com les de l'Anna; i les faccions dolces i angelicals com les de la Vicka. És la Vicka, n'està segur. La dona de la fotografia és la Vicka; més gran, més madura, força arrugada pel pas dels anys, però la va tenir massa cops a dins com per a no saber amb una seguretat absoluta que és la Vicka Jlakov.

¿I per què l'Anna du una fotografia d'ella dins la cartera? Només hi ha una resposta, i la resposta el destrueix. És la seva mare. La Vicka deu ser la mare de l'Anna.

Es posa a plorar. Tremola. Torna a l'habitació sense saber ben bé què farà, què li dirà. No es veu amb cor de continuar amb la relació, almenys de moment, no pot.

Quan obre la porta i clava els ulls damunt del llit, assaboreix la bellesa excelsa del cos despullat de l'Anna, caminant a quatre grapes damunt la vànova i pronunciant un “miau” que l'excita fins a fer-lo tremolar de febre; li passava el mateix amb la Vicka, vint anys enrere, en sentir els seus esgarips d'horror. Ara, sabent el que sap, s'adona que l'Anna és com la Vicka, que és gairebé la seva reproducció, i comprèn l'estranya familiaritat que sempre li ha ballat pel cap quan s'ha mirat a poc a poc l'Anna. I contràriament al que s'ha pensat en el moment de descobrir de qui és filla l'Anna, se li desperta el desig sexual amb una força descomunal, com no se li despertava des que violava la Vicka tants cops com li abellia. I, apartant-se de la consciència els escrúpols i l'angoixa, es llança damunt la noia com un boc en zel. “Miau...” va dient l'Anna, amb els ulls brillants i els pits brandant-li dessota el cos. Llavors, en Miloslav es fixa en una piga bruna en forma d'estrella damunt de la natja dreta de l'Anna i trenca a plorar com una criatura. S'alça i surt de damunt del llit; perquè la seva filla petita, la Mirjana, també té aquesta piga; i també la té a la natja dreta. I perquè ell, en Miloslav, també la té; amb la mateixa forma i al mateix lloc. I tot li quadra: les dates, la familiaritat estranya de les faccions, el misteri del pare heroi mort a la guerra. Tot.

I abans de tenir temps a reaccionar de qualsevol manera, abans de poder articular cap mena de mot, observa com l'Anna treu un revòlver de sota el matalàs i l'apunta al front. Del front, passa als genitals; dels genitals, al front. La noia, molt nerviosa, i plorant amb un sanglot compulsiu, sembla que dubta i que no sap per on començar.

-Cabró! -exclama -. No sé si em fa més ràbia el que li vas fer a la meva mare, o haver hagut de fer tot aquest teatre durant tants dies!

-Anna! Filla! -fa ell, massa astorat per a calcular l'abast de les seves paraules.

-Filla? -fa ella, irònicament -. Què és per tu una filla? El fruit de les teves violacions? Sóc això per a tu?

-Era la guerra! Jo... -no pot continuar, perquè comença a bramar com un nadó. Cau de genolls i desitja que la noia dispari de pressa, i que no s'equivoqui.

L'Anna, subjectant l'arma amb les dues mans i tremolant com una fulla, continua movent els braços del cap d'ell fins a la seva panxa, de la panxa al pit. A l'últim, trenca a xisclar presa de l'histerisme, llença la pistola a terra, es vesteix, i se'n va.


VI


De vegades, l'ésser humà necessita no haver nascut, no haver existit. El passat se li apareix com una estàtua de marbre indestructible; que “és” i que ja no pot “no ser”. I el Sol, quan guspireja, fa mal. I l'atzurat del cel esdevé odiós. I quan algú riu, la seva rialla punxa el cor, i molesta, i és insultant. En Miloslav, el dilluns següent, pensa en tot això quan torna al mercat de Sarajevo; perquè hi torna, bo i que se li ha passat pel cap de desaparèixer, d'esfumar-se, d'acabar fins i tot amb la seva vida; però ja ha fet prou mal, i la Klaudia i els seus dos nanos, no tenen la culpa de ser família de qui són. L'Anna no hi és; però li ha deixat una nota. “Clínica de Sokolak”, és tot el que hi diu.
I aquella mateixa tarda, hi fa cap, no sap ben bé per què, posant com a excusa a la feina que no es troba bé, que necessita repòs.
La Clínica és un hospital psiquiàtric d'aspecte sinistre, i allà, a la porta, un infermer amb una bata blanca se'l mira amb expressió d'indiferència.

-Em dic Miloslav i...

-Ah sí! -exclama l'infermer -. L'esperen.

-M'esperen?

I avancen per passadissos pintats d'un verd poma esblanqueït, amb el rerefons d'uns gemecs indefinits, ara roncs, ara aguts, fins arribar a una habitació minúscula amb les parets folrades d'escuma de color crema. L'infermer se'n va, i, ajaguda en un llit, una dona madura, rossa, i amb els solcs dessota els ulls profunds i morats, crida com si l'estiguessin punxant. Al seu costat, l'Anna és asseguda, i es mira amb indiferència en Miloslav.

-Mama... ja ha vingut... ja el tens aquí... -mormoleja.

-Vicka... preciosa... -mastega el Miloslav, amb la veu trencada, a punt de perdre els sentits de tant confús com se sent.

L'Anna torna a treure's la pistola de la bossa, i la posa en mans de la seva mare. La dona ajaguda apunta el Miloslav amb l'arma, i clava els seus ulls en els d'ell, que té la sang glaçada i que cau de genolls plorant. La Vicka crida un “Jo sí que podré!” embogit i esgarrifós, alhora que li engega un tret a la cara. La sang esquitxa les dues dones, que ploren embogides; i en Miloslav, molt i molt lluny... ja no sent res de res.



* * *
j

1 comment:

Anonymous said...

Felicitats pel premi. I gràcies per escriure en aquest blog part dels teus pensaments, no tothom ho fa. És molt enriquidor llegir-ho, tant si s'està d'acord com si no.

Anònim@