Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, February 12, 2011

Podem admirar els imperfectes? Podem estimar els qui cometen errors? La cara oculta de la lluna. El rostre ocult dels humans. Els errors no defineixen la persona.



A qui estimaré? A qui admiraré? ¿Amb l'obra de qui gaudiré si necessito que les persones siguin bones del tot per a admirar-les? ¿Com podré estimar els meus fills, els meus pares, els meus amics, si només estic disposat a acceptar els qui mai no cometen errors? És clar que... hi ha errors i errors... però... qui sóc jo per a valorar gravetats, culpes, nivells de perversitat? Allò que les circumstàncies, l'entorn, la força de la genètica, l'educació repressiva, la por, el desig... fa venir imperativament com una necessitat, com una obligació que aparentment no cal defugir... Allò que abans de fer-ho sembla innocent o menor, i que després acaba sent una tragèdia o un acte irreparable... ¡Quants grans genis han actuat així! De quants, genis i no genis, mai no s'ha conegut la perversitat comesa, el vici, la vergonya, la misèria, el crim...

Em nego a separar els bons dels dolents; els simis som massa complexos per a ser garbellats com si fóssim fàcils d'objectivar. El pare més dolç podia ser un capitost del nazisme i alhora amanyagar els seus fills, preocupar-se per la salut dels amics i aplaudir Wagner; inconscient, potser, que el que esclafava amb signatures eren persones i no animals; o potser no, potser n'era plenament conscient però el seu context convertia en gloriós el genocidi que per a ell esdevenia una necessitat de la història. No el justifico; era un genocida, un monstre, un diable; però també era un pare que estimava els seus fills. I si no, pregunteu-ho als seus fills.

I sense arribar a exemples tan extrems, podríem pensar en Jean Genet, l'escriptor de “Santa Maria de les Flors” i “Miracle de la Rosa”; era lladre, i en molts períodes de la seva vida, a més de robar, es prostituïa i demanava almoina, i quin gran escriptor era. O en Alfred Hitchkock que era misogin i que gaudia fent sofrir les actrius que treballaven per a ell; de vegades de manera sàdica com a Tippi Hedren, la protagonista de “Els Ocells”, o a Madeleine Carrol. I Einstein, que malgrat la seva filosofia humanista, era un masclista empedreït, maltractador psicològic de la seva dona, a la que obligava a viure com una criada i a la qual menyspreava; Einstein! Que va desatendre completament els seus fills! I Newton: egocèntric, egoista, que maltractava psicològicament el seu rival científic, Leibniz, i que es creava falses identitats amb les quals enviava cartes als diaris lloant-se a ell mateix o atacant el seu oponent, a qui envejava fins al moll dels ossos. I Elvis Presley, que abusava de les drogues, que mantenia relacions amb menors després dels concerts; menors que eren escollides pels seus assessors que coneixien bé els seus gustos. I Frank Sinatra, que tenia negocis amb la màfia, que es barallava amb matons, que tractava les dones com mocadors d'usar i llençar. I Marlon Brandon que era maltractador psicològic de dones, masclista, viciós, deshonest... malgrat la seva mentalitat defensora de les causes justes. I el pintor Caravaggio, que era assassí, i que va matar persones en baralles i trifulques, i que acostumava a atonyinar els qui li criticaven l'art. I no cal explicar gaire la història de Roman Polanski, acusat i perseguit per violar una menor. I Picasso, maltractador de les dones que més s'estimava. I Enid Blyton, que feia pública la seva simpatia pels nazis, racista i mala mare. I Anne Perry, que va assassinar la mare de la seva millor amiga per evitar que les separessin. I Karl Mai, l'escriptor, que era un lladre. I William Burroughs, drogoaddicte, traficant, i addicte també a les armes de foc, conductor borratxo i assassí de la seva dona. I Hugh Collins, assassí. I Sergiusz Piasecki, contrabandista i assassí. I Maurice Sachs, espia dels nazis. I Jean Ray que malvesava fons. I el mateix John Lennon, que segons la seva primera esposa, Cinthyam, tenia rampells de violència, abusava de les drogues, i era cruel.

I podria continuar!

Tots els éssers humans cometem errors; alguns grossos, d'altres no tant, però la nostra vida és massa rica i massa complexa com per a ser definida pels errors. Tots els éssers humans són capaços d'estimar i tots mereixen ser estimats al marge dels seus actes. No es tracta de deixar de condemnar la inconveniència dels seus actes, ni de justificar-los, ni de negar la seva culpa; sinó de reconèixer que al costat dels errors, hi ha una vida infinitament digna i una consciència que necessita reconciliació i respecte. No necessitem ser bons per a estimar-nos els uns als altres i per ajudar-nos els uns als altres a ser cada dia millors. I necessitem perdonar-nos els uns als altres, perquè tots cometem errors.
.
.

7 comments:

Ferran said...

Molt ben dit, però ara bé la part més difícil, com demanem perdó? i un cop morts, qui ho pot fer per nosaltres? I això si es vol demanar perdó, que n'hi ha que ni això. Com bé insinues, els vius tenim la obligació humana de corregir, perdonar i mirar de fer-nos una humanitat més sencera i menys cruel, però encara som poc més que uns simis pollosos, que tot just hem après a caminar en un medi que ens és hostil, la vida. O això sembla.
Un bon article Jeremies.

Nuesa Literària said...

Ignoro com ho fan per demanar perdó els que són morts; tinc les meves teories, per coses que he experimentat en pròpia pell, mai millor dit.Són, però, només teories. El que és important és perdonar abans que ens demanin perdó, fins i tot si no ens demanen perdó; d'aquesta manera quan ho facin, ni que no tinguin veu, ni cos, ni possibilitat de comunicació, ja es quedaran tranquils.
I els que ni tan sols volen demanar perdó, penso que, un dia, el voldran demanar, perquè tots ens apropem cada vegada més a la veritat. També passa que molts no gosen o no han gosat demanar perdó per por a que la seva malifeta s'esbombés i fes encara més mal a persones properes que no en tenien cap culpa. A la pel·lícula "Love story" hi ha una frase que diu: "Estimar significa que l'acte de demanar perdó mai no sigui una necessitat" o alguna cosa així.
M'alegro que t'hagi agradat l'escrit.

Anonymous said...

Es una inquietud que comparteixo, m'ha agradat molt l'escrit. m'ha estat útil per confirmar cassos que coneixia i revelar-me'n de nous. Personalment m'ha copsat mol la Sra. Enid Blyton.

La qüestió del mal...

Sant agustí deia quelcom com que no hi havia pou mes negre i vertiginós que abocar-se a l'ànima de una persona "bona".

La experiència personal em porta a la idea de que sols existeix la llum. L'ombra és una ficció, donc quan la llum s'acosta l'obscuritat s'esvaeix. D'aqui a l'absurd de lluitar contra la foscor. lluita que no mes pot portar a l'esgotament i a la perdua de la llum.

Fins i tot el dret positiu ha assolit ( ami em sembla un miracle) que no mes es poden jutjar les accions. No les persones. Es la base del dret aplicat modern en que tota persona te dret a defensa i a redenció.

això darrer es simplement una doctrina de convivencia, que mai hauria de ser confosa amb cap essencia vital.

Els místics de totes les èpoques han parlat sempre de "iluminació" "redenció" "conversió" de fet la idea de que fins i tot l'extrem mes extrem de l'error...pot conduir ni que sigui per esgotament a la actuació correcta.

per ò també recomanen no jutjar, doncs sembla ser que es quelcom que consumeix molta energia, i acostuma a ser poc útil, tret de nivells molt pràctics i superficials de la vida.

En fi com deia un nostre mestre, qui estigui lliure de pecat...

Això si. Els que et puguin fer mal, ben lluny, o amb uns límits d'actuació ben establerts.

No jutjar mai...jutjar, d'alguna manera en tot moment. L'acció que fem ens condiciona. Fins i tot ens dona forma.

Salut i relats (molts) ;-)
Pau-Marc (Epi)

Olga Xirinacs said...

No hi ha ningú perfecte perquè el món on vivim ja ha nascut imperfecte, i molt. Subjecte a tota mena de malvestats naturals, afegides a les nostres, per acabar-ho d'adobar amb la malaltia i la mort, ¡visca!.

De manera que hi ha el que hi ha, i a viure, que són quatre dies.

Silvia said...

Hola Jere. Jo veig que el problema és aquest. Si en parlem genéricament, és a dir des de "fora", tots podem "perdonar", acceptar, trobar lógic que una persona té moltes vessants i moltes cares, i que la natura humana és aixì. La cosa canvia quan hi som ficats. Quan aquesta persona amb talent és el nostre pare, o l'"amic" de la nostra filla. Per molt que estic d'acord amb l'article, jo tinc el convenciment que no saps res d'una cosa si no l'has sofert en própia pell. Tu imagina que poden pensar, si ho saben, els pares de les noies que, no ho oblidem, eren unes nenes. No té justificació, per mi almenys, que una persona adulta faci un engany a nenes. Que elles s'enamorin, o no, o el que sigui, no té releváncia. Hi ha un engany,i no d'un dia, ni a una nena només. Em sap greu i molt aquest tema, però volia dir la meva. Salutacions.

Nuesa Literària said...

Hola Sílvia!
La rèplica al que tu has escrit està en el mateix article. Els actes dels que enganyen de la manera que tu i jo sabem són injustificables; per això només hi ha el camí del perdó, no pas de l'excusa o de la justificació. El perdó és impossible quan el dolor, l'ira, la violència... i tots els mecanismes naturals de defensa estan encesos per raons lògiques. El perdó necessita l'imperi de la raó i de l'empatia, i només el pot regalar, si ho considera oportú, qui ha patit l'engany. Però és l'única sortida, la contrària condueix a l'autodestrucció.
En escriure el post m'he posat en lloc dels pares de les noies enganyades, de les mares de les noies enganyades; però també m'he posat al lloc dels pares de l'enganyador, de la mare de l'enganyador, de la filla de l'enganyador. ¿Qui es fa més mal, el qui enganya o el qui és enganyat? ¿Qui és més digne de compassió, el pare de qui varen enganyar o el pare de qui va enganyar? I a l'últim... si tenim que hi ha tendències (per algunes persones) difícilment frenables per raons de patologia, de mala educació, de... ¿qui és més digne de llàstima, aquell a qui en enredat una temporada fent-li creure que existia un amor que no existia, o la persona que una vegada rere l'altre comet enganys virtuals perquè té ves a saber quins problemes de personalitat?
Sé que a algunes persones els és molt difícil perdonar, la seva tendència a la vida és més esquerpa, més dura, més implacable... la meva opinió és que el perdó és l'única sortida possible al destí de les consciències... però és la meva opinió i prou.
M'alegro de saber de tu!

Silvia said...

Sí, estic d'acord, Jere. omés vull fer palesa una frase que, no sé qui la va dir, però em mereix molt respecte i penso aplicable a aquest cas:" No sé si hi ha culpables, però de ben segur hi ha víctimes".Personalment potser em toca molt d'aprop el tema, ja que jo vaig saber algunes coses difícils sobre el meu pare- que estimava amb bojeria- després de la seva mort. I d'alguna manera, puc posar-me en la pell de la familia. Saps, conèixer coses és dolorós, però et fa crèixer. Amb dolor, però crèixer. No em preguntis en quin sentit, no ho sé. I crec que tothom és molt lliure d'expressar el seu, de dolor: aquí, allá, més enfora o endins. Una abraçada. Segueixo els teus articles Neandertal amb passió.
Silvia