Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, March 4, 2011

Quan enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.


Necessitem recuperar la lentitud, reprendre el goig d'asseure'ns a escoltar els sons i no fer res. Reconquerir l'eficiència de treballar bé i a poc a poc, pensant cada pas amb el cor i el cap, i assaborint el gust de col·laborar en deixar el món millor de com l'hem trobat.

Necessitem tornar a posseir el tresors perduts de la humanitat: l'austeritat, el goig de tenir poc, la frescor de les antigues cases de poble a l'hivern, el caliu de la llar, l'estómac lleuger, el cos poc guarnit, si cal amb roba noble i d'ús freqüent, sense rampoines consumistes i ridícules que ens encadenen a banalitats.

Lliureu-me de la qualitat industrial europea, de les isos i els asos de la política de façana més balmada. Regaleu-me parets esgrogueïdes als cafès, la imperfecció dels camins amb bassals, l'olor de fems i les ovelles pel mig del poble, les estàtues sense qualificació ni títol a la rambla, la gent imperfecte i humana, els crits, els salts a les voreres, el gust de pixar en un racó quan no es pot més, la llibertat més simple i més banal, el plor dels nadons al tren, els pits que alleten nus, la riallada esdernegada de la dona que esta contenta amb un cistell de tomàquets i que explica els detalls de l'últim reality, les persones contradictòries que ploren i menteixen, que estimen a mitges perquè no en saben més, encara que voldrien estimar fins a donar la vida, i si cal el cistell de tomàquets.

Quedeu-vos la pressa, l'eficàcia, la competència, la supervivència en formol normalitzat, les estadístiques verdes de resultats nord-europeus que cobreixen, elegants, el desinterès per la carn i el cervell, l'estómac i el somriure, la progressió invisible que no deixa percentatges i que per tant no és valorada. Quedeu-vos la precipitació, l'acceleració per arribar abans, més lluny i més amunt, a un lloc on enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Deixeu que m'assegui al costat del camí a contemplar el capvespre, a escoltar el gos que borda, la remor del vent al cap dels arbres, la tos d'un avi que ranqueja, la cançó enganxosa d'una nena de sis anys que no pensa en res més que en la cançó enganxosa i en el ruc ruc del gat que l'acompanya.

Quedeu-vos anys de vida si la vida no té gust, ni olor, ni aspror de pell de fruit salvatge.
Quedeu-vos lluentors de medalles i aparells que us envolen a ficcions malsanes si per tenir-les haig de perdre el gust de no fer res una bona estona al dia.
Quedeu-vos les màquines que pensen per vosaltres si per tenir-les haig de renunciar a la fantasia, a la cançó, a la sal, al pebre, a l'oli, a la vinya, al blat, a la pluja, a les canyes despentinades d'una platja sense banderes blaves ni presons de pedra grana.

Que visca el poble! Que visquin els camins de fang sense asfaltar! Els rostres sense afaitar! Que visquin els imperfectes i les imperfeccions! Que visqui la lentitud de la vida, la llum de l'instant, la bellesa que es regala! Que visqui el pa amb vi i sucre, els pantalons estripats, el sucar pa a a la salsa, el menjar-se el crostó abans no arribi el primer plat, la llet que vessa l'infant perquè ensopega, la pluja que malmet el tenyit de les senyores nyicris i el tern dels senyors burgesos, esclavitzats, tots ells, al protocol i a la imatge! Que visqui la vida i s'allunyi per sempre la ximpleria immensa de les calefaccions a tot estrop, el luxe, les “bones formes”, i l'esnobisme empobridor dels qui són cecs i es consideren guies i models de perfeccions.
La perfecció, només pels metges, quan fan de metge, i pels pallassos quan fan de pallasso; per la resta, i ben sovint, la imperfecció esdevé un element més al servei de la seva tasca.

Necessitem recuperar la lentitud; la veu del poema ran del rierol, el tic tac d'un rellotge a l'alba, l'udol del vent de l'Empordà rere els vidres de la finestra, el cop dels porticons, el temps amb temps, el baf als vidres a l'hivern amb dibuixos d'infant; i rere el mar gelat i grisenc.
Necessitem viure a poc a poc per no fugir gaire lluny del viure.

2 comments:

Judith Aparicio said...

reconforta llegir el teu escrit un matí de dilluns preparant la setmana ! gràcies per la teva inspiració !!

una abraçada,
Judith

helena arumi said...

Ei, m'encanta. No em neguis que això no és MOLT Whitmanià!

Uf!