Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, April 7, 2011

Solucions al fracàs escolar. L'aprenentatge ha de formar persones capaces d'exigir-se al màxim. La natura no premia els febles. La vida té un pendent que puja. Qui no s'esforça, no mama.


Si el cadell petit de la camada de lleonets no s'espavila, no mama; i si no mama, es mor; la natura frena el seu desenvolupament. De res no li serviria al lleonet apel·lar als seus intents, a les seves bones intencions; la natura, si el cadell no s'esforça, el mata sense contemplacions, sense ni tan sols preguntar-li si té algun problema, o si li passa alguna cosa.
Nosaltres, com a humans, hem de construir una societat d'humans on això no passi, però sense oblidar-nos de preparar les persones que acaben de néixer per tal que siguin capaces d'enfrontar-se a una natura, i a una societat, que funciona sovint amb aquest principi universal: qui no s'esforça, no sobreviu. I no es tracta de trepitjar el company, sinó d'esforçar-se al màxim; d'adquirir consciència que la vida molt poques vegades ens dóna res que no hàgim suat molt i molt; i si alguna vegada ho fa, ens acostuma a passar, tard o d'hora, una bona factura. Es tracta que l'alumne aprengui a competir contra ell mateix, contra les seves dificultats, contra la seva mandra, contra les seva facilitat de distreure's, contra la feblesa que li impedeix lluitar de manera independent per a sobreviure. Els grans somnis requereixen grans sacrificis; i el sacrifici necessita l'aprenentatge de l'autoesforç, que es reforça amb l'hàbit. No tot pot ser un joc. No tot potser una farra. No tot ha de ser una virtualitat sadollant de sentits viciats per llums fàtues. No es tracta de convertir l'aprenentatge en una imitació del consumisme més violent, sinó de comunicar la capacitat de lluitar sense que necessàriament l'entorn hagi de ser Disneylàndia.

Ja veieu que, amb aquest escrit, avui em toca ser (a ulls d'alguns) antic, tradicional, fins i tot un xic darwinista. Però tinc la convicció que l'estratègia més encertada és la d'agafar el millor de tots els corrents pedagògics, i d'abandonar el que és dubtós, o si més no de deixar enrere allò que l'experiència em diu que fa figa i que fabrica fracassos.
De primeres, com ja he escrit en altres ocasions, observo una obsessió intensa, per part del sistema, vers els resultats aparents (les notes), per damunt de l'interès pels resultats reals: l'aprenentatge. L'aprenentatge que no queda reflectit a les qualificacions, als butlletins, sembla que no interessa gaire (potser perquè no és tingut en compte per les estadístiques? O per què no publicita el sistema?). D'altra banda, descobreixo per part de l'alumnat, una preocupant manca d'interès vers els resultats aparents (les notes). Els alumnes, d'una manera general, han perdut el respecte als resultats. Suspendre no fa respecte. Deixar un examen en blanc cada vegada fa menys por. La mandra és escoltada amb menys remordiment. I això segurament passa perquè, cada vegada més, els resultats tenen menys efectes negatius a la vida de l'estudiant. Es passa de curs sense esforç. No cal estudiar pel setembre. N'hi acostuma a haver prou amb un mínim de bones intencions, que als últims instants del curs es converteixen sovint en aprovats justets (o en aprovats per junta), o en un passar de curs sense haver aprovat.
Aquest contrast entre l'interès obsessiu pels resultats aparents (per part del sistema), prioritzant-lo als resultats reals (l'aprenentatge) fins al punt de baixar sovint el llistó per augmentar els resultats, sumat a la manca de respecte als resultats per part de l'alumnat, fan que el procés educatiu sigui molt i molt difícil de porta a terme.
Cal aconseguir que l'alumnat recuperi el respecte als resultats. Ja no dic “por”, perquè si escrivís la paraula por, molts dels que porten el birret de pedagog m'assenyalarien amb el dit, m'anomenarien carca, tradicional, antic, clàssic, carrossa, autoritari, etc.
I parlant de por, cal que el professorat perdi la por a mantenir el llistó allà on ha d'estar, ni que això provoqui resultats justets o, de primeres, dolents. ¿Com informarem als alumnes que el procés que segueixen no el fan prou bé, si els aprovem només per les seves bones intencions, o pel seu intent? La vida, en si mateixa, no valora les intencions, sinó les fites aconseguides, i això cal que sigui après. Si no rendeixes a la feina, quan ja ets un professional, acabaràs perdent la feina, i deixaràs de cobrar; i això cal que sigui après. Si algú no hagués posat tot l'esforç del món en inventar una calefacció, una rentadora, una estructura capaç d'aguantar un edifici, una vacuna contra la penicilina... la nostra vida seria molt més esquerpa, feble, curta i dolorosa. Si renunciem a la lluita aferrissada per la supervivència, aturarem la capacitat de l'individu de progressar a la vida. Cal comunicar la dura i contundent necessitat d'esforç que l'existència ens exigeix; el compromís social d'arribar fites, siguin quines siguin les circumstàncies; la necessitat d'aixecar-se una vegada i una altra quan es cau, quan se suspèn (i d'aprendre a aixecar-se sol). Els cotofluixos amb els quals eduquem els nostres fills, cotofluixos de diverses menes, els estan convertint en individus amb les potencialitats disminuïdes.
La manca de respecte als resultats per part de l'alumnat; l'excessiva tolerància del sistema per la mediocritat a causa de la submissió a les estadístiques; la sobrevaloració de la intenció de l'alumne, per assolir uns percentatges, menyspreant els aprenentatges reals; la desconnexió amb la dura llei natural que exigeix l'esforç per la supervivència... tots aquests errors, al meu parer, tenen molt a veure amb l'anomenat fracàs escolar.
També cal insistir en l'educació que els infants necessiten rebre a casa; educació, aprenentatge, ensenyament, etc. Però aquest capítol, el de l'escola a casa, intentaré que sigui el tema central del meu proper post educatiu.

1 comment:

Artur said...

Estant bastant d'acord en el tractament del tema, pense que la clau de la qüestió està a analitzar i traure conclusions precises dels motius pels quals es produeix el fracàs escolar. Segurament, arribarem a la conclusió que no es pot exigir esforç si la societat en la qual vivim està plena d'adulteració "natural".
Per desgràcia, pense que les errònies actituds de l'alumnat tenen molt a veure amb els erronis comportaments de la societat. A partir d'ací, ve l'eterna pregunta: Què va ser primer l'ou o la gallina?

Una salutació.