Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, June 8, 2011

Les imperfeccions, els errors, el rendiment de continu inferior al 100%, esdevé la causa de l'aparició de l'empatia, dels valors, de l'amor... en un primat per evolució filogenètica, o en una societat de primats.


Atenció als visitants que arriben per google; la següent hipòtesi és només una hipòtesi; esdevé fruit de la meva especulació personal, tot i que probablement tot el que dic sigui absolutament cert. Aquests raonaments estan registrats i si els feu servir us agrairia que no els féssiu passar com a vostres i sobretot que advertíssiu que caminen pel terreny de l'especulació i que per tant de moment encara no tenen validesa científica més que com a divertiment mental.

Ara la hipòtesi.

La imperfecció dels sistemes, i dels processos dels individus, esdevé una de les causes més decisives de l'aparició de l'amor, de l'empatia, i dels valors, per evolució filogenètica. Les societats ancestrals de primats que per mutació o mutacions van desenvolupar unes capacitats mentals capaces de l'empatia, i per tant de la comprensió, la solidaritat i l'ajut, van esdevenir més poderoses que aquelles que no van gaudir d'aquestes mutacions, i per tant es van reproduir amb més facilitat, van controlar millor l'entorn, i van sobreviure més. Allà on no arribava la tècnica, l'organització o l'eficiència del sistema, hi arribaven els valors, l'amor, l'empatia, l'ajut mutu.

Si visquéssim en un univers on els processos poguessin ser perfectes, és a dir, que poguessin tenir un rendiment del 100%, mai no hauria aparegut filogenèticament l'empatia, perquè la mutació o mutacions que l'han originat no haurien esdevingut un avantatge i per tant no s'haurien escampat preferentment a d'altres mutacions diferents. En conseqüència, els errors, les imperfeccions, la impossibilitat (per imperatiu natural) de tenir rendiments del 100% en els individus, en les societats, en les màquines, han permès l'aparició de l'amor, dels valors i de l'empatia. Els errors han originat l'amor, com a força natural que els compensa.

La segona llei de la termodinàmica, per tant, que explica com els rendiments mai no poden ser del 100% és la clau del fet que una forma vivent, per evolució, després de molts mil·lennis, pugui arribar a estimar, a ser capaç de posar-se en lloc de l'altre i a viure un seguit de valors que configuren l'essència del gènere humà.

9 comments:

Silvia said...

Hola Jere.
No estic d'acord en el 96% de l'hipòtesi. Contrariament, penso que el què ens fa "grans" en el sentit d'ubicus i de primats és la nostra agressivitat. La nostra espécie ha tractat el món com si totes les bésties i tots els vivents fóssin esclaus sense nom. Les granges d'engreix no paren ni dia ni nit, i els escorxadors treballen diumenge i tot. No et nego que ens fem un "ara per tu demà per mi" entre nosaltres. És la llei dels llops: tu no em queixales, jo no et queixalo. L'empatia és una malaltia que fa mal a qui l'utilitza. Disculpa les paraules amargues. Si no fóssis una persona en qui tinc en estima, no et posaria el que realment penso. Una abraçada. Estic atenta al blog i si em respons m'agradará

Silvia

Jeremias Soler said...

M'encanta, Sílvia, que no estiguis d'acord amb mi; és genial que algú em porti la contrària i m'ho argumenti. M'avorreix terriblement que em donin la raó perquè sí, o que si no pensen com jo no em diguin res.
Jo penso que si veus amb tanta claredat la violència i l'agressivitat de l'Homo sapiens, és perquè també has vist l'empatia i la llum de la que és capaç, i en comparar-les et surt la crítica ferotge contra la seva suposada "bondat".
Jo estic convençut que som capaços d'estimar, de posar-nos en el lloc dels altres, i que aquesta qualitat hi és perquè ha representat en algun moment un avantatge evolutiu, si no fos així, no hi seria. ¿Quantes vegades les femelles han escollit el bo em comptes del fort per aparellar-se? Jo crec que en el cas de l'Homo sapiens moltes, més de les que no pas veiem, i aquesta tria ja juga un paper. ¿Quantes vegades la colaboració entre els membres d'un grup ha suposat la seva supervivència? Moltes. Ja deus saber que han trobat restes de neandertals en les quals hi havia ancians que feia temps que estaven sense dents quan van morir; si algú no li hagués mastegat l'aliment, hauria mort. ¿Quantes vegades l'amor als ancians ha provocat la pervivència d'ells i per tant d'un pou de saviesa per una comunitat caçadora recolectora? Moltes.
Jo estic convençut de la meva hipòtesi, però m'encanta que em portin la contrària. Per molt de mal que hi hagi al món, hi ha més amor, hi ha més innnocència, hi ha més valors... per això, encara que sovint no ho sembli, anem endavant.

Silvia said...

No! no anem endavant, Jere. No sé a on anem, però anem, i això és tot. No sobreviurem com a espècie ( quatre E Coli descontrolats més, i patam )Sí, es van ajudar, els neanders. Però molt després que els Australophytecus destrosséssin als Parantropus ( ja saps, uns hominids de dents trituradores ( menjàven poca carn), més aviat tranquils, sense el puntillo que dóna la proteina frita. Els parantropus eren els que duien la "pau". No en va quedar ni un. Igual que els Dodos. Ja no s'esbarallàven amb ningú, allà feliços i aillats. Tampoc volàven ( per què? si ja èren feliços per terra i pescant a mar) i nyaca! vénen els sapiens i van tenir barbacoa cada dia. Ay nen. Cóm m'agradaria poder pensar com tu. Però no puc. Això ja és irreversible. Crec en l'evolució i en el canvi. Els homes no sobreviurem per bondat; sobrevivim per astúcia, per ego, per força. Petons i bona nit.

Jeremias Soler said...

Que sí, dona, que sí... Anem endavant. Malgrat els genocidis, les extincions, els abusos... anem, com a mínim, vers la convicció que són genocidis, que són abusos i que no és correcte dur-los a terme... Abans, senzillament es considerava dret de conquesta, acceptat, natural i santificat pels déus de les religions de l'època. Encara hi ha genocidis, i potser més sanguinaris que abans, però només tenim més poder tecnològic, perquè avui hem prohibit l'esclavatge, hem assolit una seguretat social que de moment permet sanitat gratuita i que somniem amb estendre a altres paisos; potser aquesta seguretat social d'aquí a no res se'n va a fer punyetes, però tornarà, i continuarem avançant. Tenim més empatia que els dinosaures, més que els australopitecus, més que els Homo habilis... el progrés és lent, però hi és. Quan no hi havia humans no hi havia empatia, i ara, malgrat l'horror, n'hi ha. Això és un avenç.
La violència també ha esdevingut per l'avantatge que representa tenir-la, i òbviament va arribar abans que l'empatia. La tendència a l'agressivitat és gairebé comuna a totes les espècies animals en un moment o altre, això vol dir que és un fenotip molt antic. L'empatia jo només l'he vista en humans; potser en alguns primats més; en alguns cetacis, és un fenotip molt restringit, això vol dir que és molt recent. Però tant la violència com l'empatia hi són per evolució, no pas per intervenció divina o màgica. I en la nostra evolució tens raó quan dius "anem". Anem endavant perquè alguna línia que descendirà de nosaltres augmentarà el fenotip de l'empatia, però alguna altra el disminuirà. Ara sembla impossible que poguem tenir descendents de diferents espècies; però per exemple els Homo antecessor són avantpassats de dues espècies diferents com els Homo Sapiens i els neandertals. D'aquí a uns quants mil·lennis, quan alguns dels nostres marxin cap a l'infinit, s'iniciarà per a ells una evolució particular que derivarà en una nova espècie, perquè les generacions se succeiran en un entorn climàtic molt concret i diferent al que tindran els que romanguin a la Terra. L'evolució, certament, és multidireccional, però sempre hi ha una de les direccions que apunta a un increment de consciència i d'empatia.

Silvia said...

Jere;-))
L'empatia la pots trobar en gairebé totes les formes de vida.Diga'n empatia, insint, protecció, ajuda mútua. Ja ha quedat enrere el tmps en què una lloba tenia "instint" de mare i la dona humana tenia una cosa més espiritual. Tot té l'origen al mateix: la preservació. Moren les mares, però l'espècia continua. Hi ha empatia a animals "superiors", ehm ( superiors com a semblants a nosaltres, que som el summum, segons nosaltres )com els que anomenes. Però també hi ha empatia entre bitxos que no creiem dignes de tal grandesa. Les escorpines cuiden als seus popotitos cuirassats. Les formigues fan pasturar els pugonets i els hi fan carícies ( els pugons deixen anar un liquid ensucrat,mmm) i els deixen viure al seu cau moltes vegades, si fa mal temps. Dels ocells ja en sabem coses ( sobretot els gregaris: tenen conductes, personalitats, es comuniquen, s'avisen si hi ha perill, alimenten als seus petits i els ensenyen el vol i més coses, etc) Vull dir, nosaltres usem empatia, i la resta del món també. I sempre hem de tenir en compte que no sabem ni la meitat de res sobre conducta animal. Estic segura que els paralel.lismes continuaran sent més grans a mida que sapiguem més coses. Jo crec que el que diem tu i jo són cares de la mateixa. Més agressió, més altruïsme. Tot depen del recargolament mental. I nosaltres sóm especialment recargolats.
No crec que visquem molts milers d'anys més, ni que en aquest temps trobem un lloc habitable a l'univers. Però és una idea bonica.
M'agrada parlar amb tu. Petons

Silv

Jeremias Soler said...

Estem d'acord. La diferència és fixar-se en el vas mig ple o en el vas mig buit. També penso que molts animals tenen certs nivells de consciència i d'empatia; més nivell encara en animals de cervell més desenvolupat en proporció al volum del cos: elefants, cetacis, i sobretot nosaltres els primats. En la meva opinió, nosaltres som un animal més.
Ara bé, de les teves paraules dedueixo que estàs d'acord amb mi en una cosa: abans d'aparèixer la vida, no hi havia consciència ni empatia; després de l'evolució de certes espècies, n'hi ha. Per tant hi ha un abans i un després. Hi ha un augment d'empatia en el sentit en què abans de l'aparició de la vida no n'hi havia i després sí. És aquest el progrés principal al qual em referia en el post, més que en futurs augments d'empatia dins la nostra espècie (que també).
El que intentava dir en el post és que l'aparició de l'empatia com a fenotip ha estat gràcies a la insuficiència dels processos inconscients i “no empàtics” per a competir amb els grups d'individus que sí que són conscients i que sobretot són empàtics, és a dir que “s'ajuden”. La impossibilitat dels rendiments del 100% a qualsevol procés físic fa que l'empatia marqui la diferència i sigui decisiva a l'hora de triar qui deixa descendència.
És cert que és un plaer parlar amb tu!

Silvia said...

Estàs doncs d'acord amb mi que la empatia és solament una eina més en la consecució de l'únic que sembla "importar" a nivell vital: la perpetuació. L'expansió en nombre d'individuus. Si dividint un home en dos, com fan els protozous, es creesin dos homes, la gent aniria amb destrals gegants pel carrer. Potser també això se'n podria anomenar empatia.
Uf, dóna per més...jo m'embalo i m'encanta parlar d'aquestes coses...com sempre, un veritable plaer ser al teu blog i parlar amb tu, Jere

Silv

Jeremias Soler said...

És clar... és un fenotip positiu més. Però en l'evolució no hi ha ningú (a priori) a qui "importi" res; el que decideix la positivitat o negativitat d'un fenotip és la manera com aquest fenotip afecta a tres coses: la reproducció, la supervivència i el control de l'entorn.
Pel que fa a partir en dos un individu.... aquí no seria el fenotip de l'empatia el que treballaria si fos necessari aquest acte per acostar-se més als tres objectius sinó el fenotip de la violència que també existeix (som una contradicció amb potes, en nosaltres hi ha característiques mentals oposades segons les necessitats). L'empatia és la capacitat de sentir com a propis els interesos dels altres; i és una flor de l'univers, un producte potser no buscat per ningú(potser). Però que és bell.
És com si llançant una pedra a un arbre per aconseguir una poma, caigués la poma i enganxada a la poma hi hagués un poema d'amor, que d'alguna manera ens donés més forces per a viure.

Silvia said...

Doncs, aqui un petit poema d'amor o desamor, segons el miris:-))

Els amics es miren, fit a fit,
les ales abatudes,
al darrer graó abans
de l'estimball.
No ploris, no ploris.
Venen i se'n van, les hores resplendents.
Venen i se'n van.

Una abraçada

Silv