Tot allò que fem als altres, ens ho fem a nosaltres i als nostres fills. Si veiéssim de fit a fit com és l'horror d'odiar una persona...

Sovint, massa sovint, oblidem com n'és de gran una persona. Cada persona és un misteri sorprenent i admirable, i amb una dignitat infinita.

Potser, tot això, es comprèn més quan copsem que cada individu humà és fill (fill d'algú), i quan copsem alhora que els nostres fills són sorprenents i admirables, infinitament dignes i valuosos. Allò que sentim pels nostres fills és el que hauríem de sentir per tots els éssers humans si poguéssim ser objectius; perquè tots els éssers humans són fills.

Tots som fills, perquè tots som fills d'algú, per tant tots som infinitament valuosos.

És com si només hi poguéssim veure clar quan mirem els nostres fills. Només quan mirem els nostres fills veiem clarament la dignitat humana i el valor infinit de cada persona. La natura només ens permet aquesta clarividència sensible i efectiva amb els nostres fills, però l'amor que sentim coherent vers ells, ho és també vers tothom, perquè tothom és fill. Per això és difícil poder “sentir” la infinitud de la dignitat humana si un no té un fill; no hi ha res similar al fenomen de tenir un fill.

La màquina freda de la rutina i el dia a dia ens empenyen a valorar les persones més pel què fan que pel que són; i això es considera normal. Ho consideren normal els membres de la majoria de societats de primats Homo sapiens. L'estat evolutiu superior d'un primat és aquell que permet a l'individu adonar-se de com n'és de gran una persona; adonar-se que les altres persones (les persones diferents al jo), són el “jo” encarnat en elles; i que tot el que fem als altres (sigui bo o sigui dolent) ens ho estem fent a nosaltres mateixos i als nostres fills, que són la imatge real de cada ésser humà.

Si voleu imaginar objectivament com és l'horror d'odiar una persona, imagineu l'horror d'odiar el vostre fill, i és exactament això.

.

.