Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, July 15, 2011

Al fons del carrer.






Relat finalista al XII Premi Víctor Mora de l'Escala.


Contemplo el fum i la grisor del cel. Retrunys i riallades. Eufòria deslligada de combatents que saben que el final s'acosta, que estan guanyant i que aviat tornaran a casa.
-Quin botí, collons! Això és un harem!
-Calla!
-Calla tu, Nicolau, imbècil. Que és que ets marica?
Rere els retrunys i les riallades, els xiscles i la por. Cau Berlin. S'aixeca qui sap què i qui sap com.


*

No sóc marica, i amb tanta mort com he vist no puc ser imbècil. Tampoc no recordo el significat dels mots “moral”, “decència”, “bons costums”, “honor”; sobretot “honor”. L'honor és dels qui guanyen, diuen. L'honor és dels qui trepitgen. La victòria fa que els assassins esdevinguem herois. La distàncià entre un brivall i un sant és un bri de palla batuda per un vent boig que decideix com, què, quan, qui, i a on. I la història l'escrivim els qui guanyem amb la sang dels derrotats, amb la vergonya dels vençuts. “Nicolau, sigues bo” em deia el pare quan jo no tenia cap més preocupació que arribar al camp de la seda abans que ho fessin els nens del barri de dalt. El camp de la seda era el nostre estadi sagrat, el temple dels gols, la residència dels herois. Suor, pols, pedres, genolls pelats, glòria i honor als vencedors de tots els partits. I a casa, la mare, l'olor de pastilla de sabó, de caldo d'oca i pastís de poma. I la meva germana petita amb els ulls blaus com el cel, els mocs al nas, les mans brutes, el somriure espontani com un raig de sol fugisser entre les boires. No sóc marica; el que passa és que tinc records. Porto el passat amb mi igual com porto el present, i tot se m'agombola, em bull i esclata. I veig un munt de germanes petites amb mocs al nas, amb llum esmorteïda als ulls; però no descobreixo cap raig de sol enmig de cap cel emboirat. Només els crits dels nois; la patrulla èbria de sang i sexe virginal. És fàcil esberlar una flor; però quan la flor s'ha esberlat ja no és viva, ja no té color ni bellesa. No podem posseir la bellesa; posseir-la és matar-la.


*


En Hans toca “Still ruht der See” amb el piano. Està molt trist. L'Elsa i l'Erika canten agafades a la seva espatlla, una a cada costat. Els abraço a tots tres, i bo i que intento cantar, la veu se m'esquerda. De fons se senten els estridors de les bombes; els russos s'acosten. Hem dit a les nenes que aviat s'acabarà la guerra i que no s'han de preocupar de res; però tenen molta por. Les parets de la casa tremolen. Arriba un bruit més fort que els anteriors i el plat de ceràmica que vam comprar a Saint Wolfganf l'estiu passat cau a terra i s'esmicola. En Hans deixa de tocar i es posa a plorar. L'Elsa no havia vist mai plorar el seu pare; de fet, mai no havia vist plorar cap home. L'abraço amb força i li faig un petó; li dic que ben aviat tot haurà passat i que tornarem a Salzkamergutt per banyar-nos als llacs de les muntanyes. En Hans torna a asseure's davant del piano; cantem tan fort com podem, intentant d'ofegar les explosions. Quan acabem, en Hans diu que és hora d'anar al refugi, i ens acomiadem de la llar. En Hans i jo sabem que potser no la tornarem a veure dempeus. Baixem les escales amb el cor dins d'un puny. Arribem al replà de baix de tot, davant la porta del carrer. L'Elsa l'obre, pensant-se que el refugi que el seu pare li ha preparat és a fora. Entra l'aire càlid de finals d'abril amb flaire de pòlvora i de pols. No podem evitar de topar-nos amb la visió dels carrers de Berlin plens de runa. No gaire lluny, hi jeuen tres cossos, llençats per terra com si fossin bosses d'escombraries. La terra i les pedres desfetes de les façanes del veïnat cobreixen les voreres per on hem passejat tantes vegades. A l'Èrika li ve un tràgit; es posa a plorar amb desconsol.
-Tot això és molt dur per tu, però ja tens dotze anys. -li dic, tancant de cop la porta del carrer, conscient que mai ninigú no té prou edat per a empassar-se una guerra -. Cal que siguis forta; la teva germana et necessita sencera.
En Hans aixeca les dues rajoles de sota l'escala que amaguen l'entrada al refugi. Hi entro la primera, després les nenes, a l'últim en Hans, que torna a posar bé la rajola i que es gira cap a nosaltres amb un somriure forçat.
-Tenim menjar per a tres mesos. Aquí no ens trobaran mai.
-Qui ens ha de trobar, papa? -pregunta l'Elsa amb cara d'espantada. Ningú no li respon.


*


“Nicolau sigues bo”. Però on és el Nicolau? On sóc? Els nois em criden. El tinent m'ordena de seguir-los i deixar-me de nostàlgies; i això que no li he explicat totes les meves nostàlgies. ¿Què sap ell de germanes petites? Entrem en una casa antiga del barri vell. Algú diu que se sent olor de femella. A mi, però, l'habitatge em recorda a una antiga escola de música; com aquelles que hi havia a Moscú quan estudiava piano. A la planta de dalt, unes nenes hi feien ballet, i jo mirava pel forat de l'escala amb l'esperança de veure un braç, una cama, la vora d'un tutú. Allò que no es veu és encara més bell.


*


De tant en tant, el sostre tremola, i penso que tot passarà aviat, com passen les malalties, les crisis, les tempestes. Miro les nenes i li pregunto a Déu que per què tot això? que per què el mal? ¿Que no ho saps, Déu, que les persones necessitem estimar-nos incondicionalment, i que ara i adés som torturades pel fat, per la fredor de molts, per l'obediència dels covards? ¿Això és bonic, Déu? ¿Això és bo? ¿Això és la glòria de l'ésser? ¿On ets, Déu, i què fas? ¿Quin és el teu joc i què vols? Recordo quan va néixer l'Èrika: entre les meves mans, la tremolor d'un ésser que obria uns ulls enormes i espantats, cercant enmig de la confusió d'unes imatges bromoses, noves i inèdites, el rostre d'algú que se l'estimava més que a ella mateixa. Després va créixer i es va convertir en una nena de cabells de sol i ulls de mar que somniava en sirenes i princeses, en regnes de fantasia on les persones eren com deien que eren; algú que parlava amb les estrelles i xiuxiuejava secrets als conills i als ocells. Quan va arribar l'Elsa, l'Èrika la va estimar amb la naturalitat amb què la pluja estima la terra. I les dues germanes han estat com un sol ésser fins avui. Ara les miro, i les veig dormir com àngels que mai no han ferit ningú, que sempre han cregut que tots els éssers humans són bons, i que en algun racó de l'univers algú hi té escrits els noms de totes les persones des de tota l'eternitat.


*


El tinent diu que hi ha teca. El terra és balmat. Una rajola és falsa i em diuen que a sota s'hi amaguen femelles nazis que han de ser ajusticiades per les nostres vergues. Riallades. Rots. Roncs de budells buits. Fortor de suarda que ja no sento perquè tinc els narius saturats. Què més tinc saturat? “Tens rovellat l'esperit, Nicolau!” em deia l'avi Boris quan a les xafogoses tardes de l'estiu jo li explicava com m'avorria. Després el vell m'ensenyava a convertir l'escorça dels pins en vaixells antics, ajudat d'un ganivet; o a donar forma al fang per a transformar-lo en soldats perfectament equipats per la batalla; o a mirar els planetes amb el reflector de Newton que el seu oncle li havia regalat el dia que complí quinze anys; o a escoltar el raüc de les granotes a les nits de lluna. Fou ell qui un dia em va dir que la bondat existia, diguessin el que diguessin els savis de pa sucat amb oli de les noves fornades filosòfiques; que la llum de la celístia, la remor del vent, el somriure de les persones, li certificaven sens cap mena de dubte que l'amor emplenava la terra, i que només s'havia de saber mirar per a trobar-lo. I jo m'adormia, convençut que l'avi Boris era un savi. Però l'avi Boris es va morir, i ara sóc a la guerra. I amb el fusell a la mà, miro per tots els racons, esgarrifosament victoriós, cercant l'amor en tots els éssers sense trobar-lo enlloc.

*

L'Erika es desperta sobtadament. Se senten veus estranyes. No s'entén què diuen. Sonen clares les passes uns quants centímetres per damunt del nostres cap. Criden. Semblen enfadats. Corren. Cada salt que fan és com un galop de cavalls que em trepana el cervell i m'haig de tapar la boca per no xisclar. L'Elsa encara dorm. Ploro. En Hans fa una expressió trista, però no vessa cap llàgrima. Tots ens estem tan quiets que sembla que no respirem. Les passes es fan més sorolloses. Ens fa l'efecte que milers de soldats boten a l'encop intentant d'esfondrar el terra. L'Erika no sap qui és que està damunt nostre, ni de qui ens estem amagant, ni per què. La rajola que ens protegeix del món de fora s'alça com si s'aixequés un mort, i entra el primer raig del dia dins la nit més llarga de la nostra història. L'Èrika engega un crit. Gemego. El cor em salta. En Hans cau de genolls, a punt de desmaiar-se. L'Elsa es desperta i corre fins a la seva germana. S'abracen totes dues i no deixen de plorar. Entren dos soldats i ens apunten amb les armes. Fan un somriure fred, fals, com si no somriguessin de debò, com si interpretessin un paper macabre. El més alt pronuncia un reguitzell de mots indesxifrables i acaba amb una riallada seca. Allarga el braç vers el meu pit i malda per descordar-me un botó del vestit. En Hans es llança damunt d'ell. L'estaborneixen amb un cop de culata. Les nenes sangloten. Arriben més soldats. Xerrotegen i riuen.

*

Se suposa que els homes hem de saber ser guerrers, i a les guerres es mata; però no puc suportar empassar-me el xarop àcid del dret a humiliar les filles del poble vençut. Els meus companys d'armes hi veuen germàniques feixistes; jo només sóc capaç de descobrir els ulls de la meva germana petita al rostre de les dues nenes que xisclen com xais mentre les despullen. No puc. Les cames no em serven. Un glop de ràbia em puja del baix ventre fins a la gola. L'avi Boris em mira i fa que no amb el cap. “Nicolau, sigues bo!” em torna a dir el pare. Vull que callin tots dos. Tinc al cap els morts que han caigut fins arribar a Berlin assassinats pels homes d'aquesta raça que ara destruim; però miro les nenes i veig la meva germana. Ploren amb la ganyota esquerpa que ella estrafeia quan la vida se li girava en contra; i des de la llunyania del temps i de l'espai m'estimo la meva germana petita que plora amb una pena que em forada els ossos. La mare de les petites s'escapa del soldat que la subjectava amb acarnissament perquè pogués veure el càstig de les verges, i s'abalança vers l'ésser amb cos d'home que despulla les criatures; no hi arriba, perquè una bala li forada l'estómac, i cau a terra panteixant a frec de les meves botes.


*


“Quan t'arrenquen la pell no fa tan mal com quan ho fan amb la roba i no vols que ho facin. Quan et maten el cos, no et mors tant com quan et travessen l'entranya amb un penis enterc com un pal d'escombra. I perceps la buidor de cor de qui et menysprea fins al punt de considerar-te un producte per consumir i llençar. Quan tallen el coll d'un fill teu no et dol tant com quan l'humilien i l'aterroritzen fins a fer-li entendre que la vida és un horror i que les persones són els monstres que construeixen aquest horror. Quan et cremen els ulls no et sap tan greu com quan t'obliguen a descobrir l'odi a la mirada dels qui et violen l'ànima i el cos alhora. Però per a mi tot s'acaba. Adéu filles. i perdoneu-me. perdoneu-me per no haver sabut defensar-vos.”


*


Les nenes són nues, de genolls i esgaripant. La mare jau sense vida, bocaterrossa. Acaben d'executar el pare. El tinent diu que vol ser ell qui les estreni. Ho diu amb una brillantor estranya als ulls i és en aquest moment que sé que no podrà ser, que no aconseguirà el seu objectiu. “Nicolau sigues bo” em torna a dir el pare. L'avi Boris deixa de fer que no amb el cap i per un instant em mira amb interès; si fa no fa com quan alguna de les escorces de pi agafava una forma bastant definida i es podia dir que s'havia convertit en una fragata o en un transatlàntic. La nena gran em mira com si jo fos déu i la pogués convertir en àngel del cel. I llavors ho dic, ho crido. “Deixeu-les estar! Ja n'hi ha prou!” I em tornen a dir marica. I penso que si ho fos no passaria pas res, però ells són molt lluny de les meves reflexions que no pronuncio en veu alta. “Deixeu-les estar, collons! Que no teniu dones, a la vostra vida?” I em miren com si jo fos el mateix Hitler etzibant-los un discurs patriòtic. Em dediquen un renec i el tinent comença a baixar-se els pantalons. Amb un gest veloç que no sé d'on em surt i que no penso, empunyo l'arma i li descarrego al pit. Cau amb els ulls en blanc, i els altres no tenen temps de reaccionar. La seva confusió i les meves bales els converteixen en cadàvers calents. Les nenes ploren amb més força. Faig que es vesteixin. Després les abraço i ploro com una criatura; feia massa temps que no vessava cap llàgrima. Sento que em tenen por, que potser encara tenen més por que abans, perquè ara saben que al món hi ha homes que maten, que humilien, que odien. Però jo les amanyago com feia anys que no amanyagava una criatura; són vives, i jo sento que torno a ser viu i que camino cap a algun lloc en concret.


*


Avanço amb les nenes per un carrer en runes enmig del Berlin esfondrat. M'he posat l'uniforme d'un soldat nazi mort. He creuat el front i sóc a la ciutat que resisteix. Els meus em busquen per traïdor, i em volen tant de mal com els alemanys. La nena gran m'agafa la mà esquerra, la petita la dreta. ja no ploren, s'han quedat mudes com si la mort se'ls hagués endut l'esma. Portem tres dies vagarejant pels edificis mig destruits; no sé on les duc, però són a casa seva i algú les haurà d'acollir. No sé on vaig, però sóc a casa meva perquè l'avi Boris somriu feliç. Sempre havia desitjat tenir una filla, i ara em sento com si en tingués dues.
Albiro una forma confusa al fons del carrer que a poc a poc va agafant nitidesa.Al fons del carrer m'hi espera un tanc dels Estats Units d'Amèrica. Em rendiré i tot s'haurà acabat. Al final del carrer, la guerra s'haurà acabat i per això hi vaig, i per això hi porto les nenes. Surten tres soldats de dins del tanc, em criden, suposo que em deuen insultar. Fan escarafalls amb les mans, bo i fent-me entendre que m'allunyi de les criatures. Els dic a les nenes que se'n vagin amb els americans, però es limiten a allunyar-se a poc a poc amb els ulls pansits i la boca closa. Veig una infermera de la creu roja que les abraça i em sento intensament feliç. Sento una punxada a la boca de l'estómac, i després m'arriba el so dels trets. En sonen uns quants abans no topo contra el terra i tot se m'allunya. Veig l'avi Boris somrient molt content. M'allarga un braç i em diu “Ho veus, Nicolau? La bondat existeix, ja t'ho deia, jo.”

 

1 comment:

Vida said...

Copsador!! I només va ser finalista aquest relat?