Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, July 7, 2011

Final de curs: servir i desaparèixer.


Cada final de curs ens recorda la velocitat amb què passa el temps, i el canvi implacable dels infants/adolescents, que avui són i que demà seran diferents, i que demà passat seran encara més diferents. Estimar-los vol dir estimar aquest canvi; i estimar-los des de la vessant de professors vol dir estimar que ben aviat, al setembre o potser a principis del curs que ve, ja no es recordin de nosaltres.
Hem d'estimar que ens oblidin, que ens deixin de saludar, que conservin el més essencial dels hàbits i dels coneixements que els hem ajudat a adquirir, i que ràpidament ens arrenquin fonamentalment de les seves vides. Si estimem aquest oblit, els estimem a ells. Si algú critica aquest oblit és perquè es cerca a si mateix. L'amor, un concepte tan falsejat, comença pel menyspreu a qualsevol contrapartida sentimental que l'exercici d'un servei pugui regalar. L'adolescència és essencialment canvi, i els professors hem de passar amb discreció a frec d'aquest canvi amb el goig d'haver-hi estat i d'haver marxat sense que el protagonisme d'aquest acte tan poc valorat de l'aprenentatge estigui en cap lloc més que en l'esforç i la il·lusió de l'alumne.
Si estimem haver-hi estat, haver servit, i haver estat oblidats (tot alhora), llavors estimem l'aprenentatge i també estimem l'alumne/a, que ens deixa enrere; com ha de ser.

Hi ha qui, pensant en l'aprenentatge i en el procés educatiu escolar, no contempla ni l'amor ni l'educació, sinó purament l'ensenyament. Li demano disculpes per l'avorriment d'haver de llegir-me, perquè per a mi és essencial estimar i educar (si parlem dins l'àmbit de l'ensenyament obligatori) per a poder eixir. Ara bé estimar segons la definició del primer paràgraf, que consisteix en arribar, servir, i desaparèixer sense fer soroll (al marge que, humanament, sempre hi siguem malgrat el pas del temps, per quan faci falta, igual com hi som per qualsevol conegut estimat)

4 comments:

Vida said...

M'ha encantat aquest escrit! Intentaré aplicar-ho...potser hauria de servir per a la vida en general?

Maurici Capdet Mateu said...

Noi, fa caure la bava aquest text, de debò. Es nota que estimes la teva feina. Deu ser un privilegi ser alumne teu, encara que t'oblidin al poc temps ;)

Risto said...

Hola Jeremies,

sóc mestre de primària, i tot i que no et conec personalement, llegint el teu escrit crec que la teva visió de l'educació s'assembla molt a la meva. Jo només porto cinc anys a l'ofici, però crec que són prous per haver pogut comprovar com això d'estimar sense esperar contrapartides, ni que et recordin fins i tot, és part (molt important) de la nostra feina. Malauradament el nostre sistema educatiu no facilita que estimem a aquells que més ho necessiten (els que més suspenen, els que més molesten, els que més distreuen...) i que acaben sent victimes del sistema per partida doble (emocionalment i acadèmica).

Xavi

Ventafocs said...

Estic totalment d'acord amb tu, s'ha d'estimar als alumnes que ensenyem per tal d'oferir-los el millor de nosaltres mateixos. Ensenyar és inherent a estimar, estimar el que ensenyes i a qui ho ensenyes.
Bones vacances!