Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, July 2, 2011

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.


6 comments:

Puigcarbó said...

es exactament així, potser perqué així som o necessitem ser els homínids.

salut

Miquel said...

Salut, Miquel.

Vida said...

A vegades se'ns fa difícil pensar que la tendresa pot ser un escut o un camí. Tenim tendència, com a mínim i si no som agressius, al contraatac. És genètic? com posar límits si no?

Maurici Capdet Mateu said...

Tenim la sort de poder llegir El príncep, de Maquiavel, que ens diu que el fi justifica els mitjans, i poder fer exactament el contrari: els mitjans faran més gran l'objectiu final, sempre que ho fem amb respecte i honradesa.

Siau"

Euphorbia said...

Sóm capaços de defensar el que és indefensable si és la primera idea que ens va entrar al cap, sense plantejar-nos que potser és una bajanada, però abans la guerra que reconèixer que potser estem equivocats...
Salutacions

Cris Pérez said...

Aquest post m'ha recordat el meu dilema de ser jo mateixa en relació amb la resta de persones essent assertiva i sense ferir sensibilitats i respectuosa amb les persones.

És possible tot plegat?