Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, August 31, 2011

Torno a la feina; però la posta tenyirà Bolònia encara que no ho pugui veure.


Torno a la feina; no pas a la rutina, perquè la meva feina no en té res, de rutinària. Però malgrat que hi torni, cada dia, a cada posta, el sol tenyira Bolònia de color de carabassa, els cavalls recorreran la riba a frec de les onades, i el silenci dels turons, ran de l'Atlàntic, omplirà els immensos espais de l'estret.
Torno al dia a dia, a la lluita contra les espines relatives i contra les espines absolutes d'una existència que alguna estranya llei universal ens fa complicada i alhora bella; però, malgrat tot, en algun racó de costa, ran de les esculleres que alenteixen les onades del llevant, en direcció a Punta Paloma, cada dia, el sol jugarà a fer pampallugues amb la superfície transparent de les aigües. 

Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor. 
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles. 

Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.















Monday, August 29, 2011

Quaranta-tres i pujant.

Un any més. I quaranta-tres. Ja sóc més vell que l'Elvis.
Quan era petit, em semblava que la gent de quaranta-tres eren persones serioses i molt assenyades, que mai no s'equivocaven, que tenien el do de la responsabilitat amarat a cada porus de la seva pell, que tant els feia morir-se perquè eren molt grans, que, de fet, tant els feien moltes coses perquè ja eren molt grans i molt avorrits.
Ara m'adono que de seriós només en tinc l'aspecte (diuen que tinc aquest aspecte, no ho sé...), interiorment de seriós no en tinc ni un borrall. D'assenyat... ai si ho sabéssiu tot... D'equivocar-me, un munt de vegades, i amb repetició... Sobre el do de la responsabilitat... bé... en certs àmbits de la meva vida: feina i família, sí; aquí no hi ha matisos; però a banda d'aquests dos aspectes concrets, sóc altament irresponsable.
I no em vull morir, no tinc cap pressa, em faria molta ràbia morir-me ara; no pas per por, sinó pel fet d'haver d'allunyar-me d'algunes persones, principalment dels meus fills, que crec que em necessiten; hi ha tants educadors errats a tants racons de l'existència, començant per la televisió i acabant en qualsevol personatge anomenat cívic... Em faria ràbia morir-me ara, perquè la natura és molt bella i no me'n vull allunyar; i com que no sé si enllà de la vida hi ha arbres, muntanyes, mar i platges.... doncs per si de cas, m'arrapo a la vida i tot això que tinc de segur...
I hi ha molts aspectes de l'existència que no em deixen indiferent, des dels relativament importants, com la necessitat que a la ciutat hi hagi arbres i que les façanes estiguin netes i que cada vegada hi hagi menys cotxes... fins a les més importants,:que tothom sigui lliure, que hi hagi tolerància mútua entre les identitats i les estètiques, que la natura estigui per damunt de la civilització... i fins arribar a les fonamentals: que les persones, per damunt de tot, ens estimem. Res no em deixa indiferent.
Doncs això, que en avui faig quaranta-tres. 
.
.

Sunday, August 28, 2011

Antichrista (Amelie Nothomb)


La prosa afuada d'Amelie Nothomb és capaç de narrar l'horror del poder i del mal amb una elegància i una austeritat que eviten l'embafament. El mèrit de Nothomb, com el dels grans, és la capacitat d'explicar el màxim amb el mínim: els mots mínims, les explicacions mínimes, la força dels silencis, la potència dels adjectius ben escollits i escadussers.
Cal que la ment del lector ho dedueixi tot, que ho acabi de dibuixar tot, que ho construeixi tot. No hi ha llard, ni sucre, ni excessiva farina. És així com s'aconsegueix que qualsevol història entri amb fluïdesa i crei sed de lectura; fins i tot quan allò que s'explica és una història de poder i de maldat.
.
.

E7F686HJK4CE

Saturday, August 27, 2011

No tingueu pressa a venir...


Jo voldria, en aquests moments
que he deixat aquesta terra,
que tots els que m'heu estimat
no hi penséssiu amb tristesa.
Crec que he trobat el camí,
que sempre tant desitjava;
i que aquí us esperaré
fins a la vostra arribada.
No tingueu pressa en venir,
per tothom arriba el dia,
i si el sabeu esperar,
sentireu goig i alegria.

Jo.

Irene Jofresa (4 de març de 1917 - 26 d'agost de 2011)

(Escrit per la Irene amb la idea que fos llegit el dia de la seva mort)
.
.

Thursday, August 25, 2011

"Midnight in Paris", de Woody Allen. Mitjanit a París. Medianoche en París.


Què és “Midnight in Paris” de Woody Allen?

És la topada del poeta amb el pragmàtic, del somniador amb el materialista competitiu, de l'artista amb l'esnob que només és capaç de valorar el valor de les persones i de les situacions en funció del poder social que són capaces d'oferir. És la confrontació entre qui és capaç de creure en els desitjos de l'esperit i qui tan sols valora el color daurat del metall, el bon nom i la trepitjada segura. És la incertesa d'una vida a la recerca dels ataronjats de la nit, de les tonades de Cole Porter, dels estirabots de Picasso, de la sensualitat de l'ex-amant de Modigliani, del carisma de Scott Fitgerald, de la força literària de Hemingway, de la fantasia de Dalí o de la ment lliure de Buñuel... La bellesa d'una ciutat que bull a la nit eterna de totes les èpoques en una realitat paral·lela que no mor mai, i que reserva sempre un espai per als esperits creatius.
No fa gaires anys, vaig escriure un relat sobre París que du per nom “El Cafè du Soley” i que m'ha recordat molt “Midnight in Paris”.
No explicaré res més sobre la pel·lícula de Woody Allen, perquè ho espatllaria. És, una mica, la biografia de tots aquells que entenem que la vida és escriure; i parlo d'escriure de debò, no de publicar, ni de tenir èxit, ni de ser llegit, lloat o afalagat... L'escriptor estima escriure al marge de les reaccions alienes i de l'impacte que la seva activitat exerceixi. L'escriptor ha de ser fidel a ell mateix i al món que estima, ha d'enfilar-se per les creacions que sap que han de sortir del seu interior, deixant enrere tota la bonior de persones benintencionades que estan convençudes que ho veuen tot quan el més probable és que tinguin la làmpada apagada sense ni tan sols saber-ho.
L'acte d'escriure és un acte íntim i onanista, que no necessita altra cosa que la solitud cercada i una mica d'ambigüitat existencial: el sofriment del matrimoni Fitgerald i la força de la seva recerca de la bellesa i de l'alegria, l'angoixa d'Adriana i la seva sed d'aor veritable, la inquietud de Hemingway i les seves dèries sobre la veracitat de l'escriptura, l'austeritat i l'elegància del llenguatge, i el seu anhel per la intensitat de la vida que estimava i per la mort que acceptava com una característica de tots els que estan vius i l'ombra de la qual arriba quan l'amor no hi és. L'escriptor és un ésser que necessita pebre, vinagre i mel, suor i aigua cristallina, sang i desig, passió i desengany...i sobretot, sobretot... llibertat; una llibertat que és impossible d'assolir amb l'esclavatge a una moral prescrita, amb l'adoració a un protocol social implacable; una llibertat que potser fins i tot és incompatible amb la falsa sensació de seguretat que ofereix una vida amb el futur tancat. L'escriptor no pot ser socialment correcte, no pot escriure allò que les pautes establertes de la societat esperen i beneeixen; la bellesa de la veracitat camina per rutes insospitades i traspassa límits més enllà dels quals descobreix mons que tots portem a dins sense saber-ho.
.
.

Tuesday, August 23, 2011

Tot és tan bell i tan senzill.

La bellesa d'aquest astre que, en girar el planeta, sembla que davalli, ens parla de la bondat de tot.
La solució de tot és la simplicitat, la senzillesa, la renuncia a la continua sed d'ambicions materials.
Ho tenim tot. Només cal ser lliures per abastar-ho. Tenim tot allò que no necessita títols de propietat, tot allò que no és degut, tot allò que no es pot comprar ni vendre.
Ens han posat, sense demanar-ho, en un paradís que és com és; i quan ens hi han posat, aquest paradís era com era sense mèrit nostre, sense culpa nostra.
Sabem tan poc de tot! Però lentament, i amb mètode, i lliures, i prudents, i escèptics, anem comprenent les raons dels fenòmens i ens fem més forts que els xerrotaires que busquen el domini a través del mite i de la por al mite.
I quan el mètode i la lògica ens revelen la bellesa dels fenòmens naturals, descobrim que el mite no és pas tan bell com la realitat; l'existència real dels fenòmens i de la natura supera en creativitat, en perfecció, en esclat de llum, a qualsevol fantasia, a qualsevol elucubració.
Som fruit d'una natura a la qual mai no podrem superar, perquè és la nostra mare. Tot el que tenim, encara que no ens ho sembli, ja era implícit en ella, i floreix en nosaltres.
No cal que us cremeu les celles parant l'orella per sentir els mots inspirats que us faran profetes i gurús... el déu de debò us parla a la natura, escriu missatges rere les fulles dels roures,  narra metàfores a les clarors del crepuscle, dibuixa sanefes a les cadenes mol·leculars de l'ADN, tenyeix la pell de melanina i la fa com la terra, bruna i bella; esclata els trons i il·lumina la nit amb llamps que atemoreixen els ignorants i enamoren els folls per l'existència.
No cal que imposeu res als vostres companys; tenen seny, i ment, i cor, i llibertat, heretades dels estels, de la pols dels estels de l'uinvers que els ha fet persones capaces de pensar i decidir la seva vida. ¿Sou vosaltres més que elles per decidir què han de fer? ¿Les odieu tant com per a creure que mereixen deu mil inferns... per no tenir, potser, la vostra mateixa moral, la vostra manera de veure la vida?
No cal que ploreu de por pel vostre futur, ningú no pot fer que surti el sol amb el seu anhel; ningú amb la seva angoixa farà girar la terra o florir els prats... Preteneu millorar l'univers? Sou millor que déu? ¿Esteu segurs que amb la vostra visió estreta millorareu el vestit amb què déu ens guarneix quan arribem al món? ¿Esteu convençuts que algú pot escollir la ruina personal lliurement i amb plena consciència? La credulitat i la manca de mètode i d'escepticisme us posen a les mans dels bruixots del regne a qui lliureu el do del seny amb què milers d'anys d'evolució us han dotat.
Mireu com mor el sol, quina dolcesa! L'esperit de déu xiula poemes de llibertat damunt dunes salvatges, dissenyant pits i ulls i somriures i cossos i sensacions sublims de natura original i primigènia.

Em ve al cap un poema que em va sortir fa uns quants anys, dedicat a una nebulosa planetària:
.
.
Mort del Sol

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum.

Monday, August 22, 2011

Un estrany show mediàtic!


Per atzar, i a casa d'un familiar, he tingut l'oportunitat de contemplar un show al meu parer perillós i sorprenent: el Cardenal Roucco Varela, a la Plaça de la Cibeles, de Madrid, envoltat d'una multitud de joves, nois i noies, i d'un munt de bisbes, i d'un paio (que es veu que es diu Kiko Argüello) tocant cançons meloses amb una guitarra, el qual tot d'un plegat, i després d'uns instants d'èxtasi amb els ulls tancats i la mà al front, ha demanat que totes aquelles noies de les presents que estiguessin disposades a ser esposes de Crist (és a dir, monges) s'aixequessin i caminessin cap a l'altar. I tot això en públic, en directe i per la televisió. A l'instant, una riuada de noietes, ploroses, tremoloses, i també moltes d'elles en èxtasi, han iniciat la seva marxa cap a l'altar, on s'han agenollat perquè els bisbes els posessin les mans al cap. Tres mil dues-centes noietes han decidit fer-se monges, aparentment de manera espontània i per la tele, enmig d'una escenificació que recordava als moviments més sectaris dels USA, i amb una música enganxosa, que inspirava, entre d'altres coses, glòria i heroïcitat.
¡Quin perill, decidir tota una vida per un impuls eufòric; per l'efecte psicològic d'una cançó ritual que deslliga la sublimació d'un model ideal d'espós bell (Crist) en noietes que per l'edat necessiten (com l'aigua) la identificació amb un grup, la pertinença a un col·lectiu, i que han rebut i viscut tot un reguitzell de meditacions i de ritus destinades a atrapar-les de per vida! ¡Quantes no s'hauran aixecat perquè han vist aixecar-se una companya, i potser una altra, i una altra, amb qui hauran viscut moments tan emotius (per elles)! Parafernàlia de glòries eternes per a enamorar ments romàntiques i innocents i enganxar-les a una vida dirigida, mastegada, apartada de l'expressió natural i lliure, i carregada de mitologia ancestral que literalment és assumida: pecat, dimoni, infern, temptacions de la carn, el món com a gran temptador... Grans escenificacions dels absolutistes morals que pretenen afaiçonar una societat a la mesura de la seva estètica i de la seva moral enterca i dogmàtica.

La doctrina que defensa Kiko Argüello, lider del moviment Neocatecumenal, que és l'organització que ha preparat el show d'avui amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica, defensa els postulats més radicalment conservadors de l'esglesia catòlica. 
Com a curiositat, haig de dir que, en més d'un dels moments de l'acte, m'ha semblat observar expressions de por al rostre dels bisbes i del cardenal Roucco.
Totes les opcions són respectables; com respectable és també la meva opinió. 
No m'agradaria gens (em faria molta por) que un fill, o una filla meva, s'acostessin a aquesta mena de personatges, que s'autoproclamen salvadors de les misèries de la humanitat, i que fan servir aquestes misèries de la humanitat per a justificar l'integrisme i la repressió. 
Cal aprendre a no tenir por de la llibertat, a no tenir por de la vida, i a no tenir por de la natura tal com és. L'integrisme, en qualsevol de les seves vessants: religiosa, política, social... és una lacra per la llibertat de les persones. I torno a repetir: és la meva opinió. 
.
.

Saturday, August 20, 2011

Que quan ningú et vegi, continuis buscant el bé.






Llegeixo a El País, d'avui mateix, un interessant treball que du per nom “A la turba le sirve cualquier causa” , i em permeto fer uns breus comentaris sobre el tema.

Així com les revoltes de Madrid, i d'altres indrets, sembla que tenen un component reivindicatiu essencial, a Londres, s'ha identificat un gruix gens menyspreable de persones, de perfil jove i de classe mitjana, que s'han afegit als saqueigs sense cap mena de component ideològic, sense mancances econòmiques, i més aviat per aprofitar-se de la situació. Del 6 al 10 d'agost, grups de joves, o individus en solitari, aprofitaven la confusió per endur-se electrodomèstics de les botigues saquejades només per diversió o per avarícia; infermeres, estudiants, persones de classe mitjana alta, professionals joves... 
Sembla que, davant determinades condicions ambientals, i envoltats de certs comportaments duts a terme per la massa, els actes individuals deixen de guiar-se pels valors constructius de la persona; valors que de vegades fins i tot no hi són, o que si hi són no tenen prou força. Sembla que, quan l'individu es troba enmig d'una multitud, disminueix, en ell, la capacitat de sentir empatia i culpa, i comença a assumir els valors del grup.
Explica, aquest article (i hi estic d'acord), que, en el fons, hi ha un problema de valors. Sense menysprear les causes que provoquen l'enuig de les persones desfavorides per la crisi (i que són reals i crues), hi ha, també, al costat de tot això, una manca de valors constructius que són els que permeten que les persones no perdin la dignitat en situacions de descontrol o de crispació. I és que al llarg de la quotidianitat de la vida present, l'ètica hedonista del consum s'ha situat al capdamunt del guiatge de les conductes, i ha esdevingut la barra de mesurar la importància de les situacions, i la llum estrident que s'ha atorgat, sense mèrits, el dret a decidir què fer en cada moment. Tot ho guia el consum, la moda, el corrent... 
Calen valors; i calen els valors constructius. I jo, personalment, interpreto els valors constructius com allò invisible, interior, íntim, i sovint difícil de transmetre, que fa que quan ningú et veu, quan ningú et premia, quan ningú et castiga, quan ningú et recompensa, continuis buscant el bé del qui tens al costat, o del qui tens ben lluny, desitjant el seu bé, i fins i tot emocionant-te amb el seu bé. Els valors constructius són aquells que et mouen a comportar-te no pas de la manera més útil i més rendible, sinó de la manera que se't presenta com a més lluminosa davant de la teva consciència íntima, a la qual ningú, fora de tu mateix, no veu. Cal ensenyar això als infants. Cal ajudar-los a descobrir la felicitat que es desprèn de l'honestedat, de la transparència, de la noblesa, de la claredat, de la fermesa en les decisions malgrat que l'entorn bulli de violència i d'egoisme.
El filòsof José Antonio Marina parla que avui s'ha substituït l'ètica per la legalitat, i que amb això no basta. El codi penal és un instrument que permet el funcionament de la màquina social, però no construeix les persones ni les allibera de la presó de les seves pulsions ancestrals de violència i egoisme. Quan la legalitat, per raons de força major, desapareix (una guerra, una torba, un saqueig...) només ens poden salvar els valors assumits amb una fe profunda en la humanitat i en la dignitat de les decisions individuals més íntimes.
A Espanya, quan es va intentar introduir l'educació de la ciutadania, una matèria que ressalta la importància dels valors, van saltar guspires absurdes de tots cantons, per raons purament polítiques.
L'article explica, per veu de diferents experts, que els valors cal aprendre'ls arreu, que la societat sencera els ha d'assumir i ensenyar, perquè cada vegada creix més, en importància, allò que s'anomena "educació informal", que és aquella educació que té lloc fora de l'àmbit de l'escola i de la família. És inevitable que els infants siguin educats a qualsevol espai on interactuin; el que cal és aconseguir que aquesta educació es fonamenti en valors constructius, perquè és impossible impedir-la, i és pueril ignorar-la. 
Aquell professor que diu que la seva feina és ensenyar i no pas educar, sense voler-ho, educarà; i si no assumeix que ha d'educar, ho farà igualment: negativament per omissió, o impulsivament, a través d'una acció involuntària. La simple interacció amb un infant ja és educar; per aquesta raó cal fer-ho bé, de manera planificada i traspuant valors que defugin l'utilitarisme i el simple legalisme.
.
.

Friday, August 19, 2011

La complexa tasca de pensar amb objectivitat. Els insults provocats per la independència de les idees i per la lluita contra els tòpics i el populisme.

La infinitud de matisos d'aquesta posta, en un racó de Tarifa, fa impossible simplificar-los amb qualsevol tòpic i/o descripció; si ho intentéssim acabaríem sempre falsejant la realitat. 




Quan hom diu el que pensa, normalment, no deixa satisfet, del tot, ningú. passa).

Si hom és una mica (o molt) crític amb el Papa... s'ofenen els de la dreta. 
Si l'endemà defenses alguns aspectes humanistes del seu discurs, i titlles d'injustos els qui l'anomenen nazi per haver dut un uniforme alemany al 1945, s'ofenen i et volen cremar molts de l'esquerra. 
Dir el que hom pensa és feixuc i sovint implica anar en contra del corrent, probablement pel fet que la llibertat ningú no la regala, i que els matisos, els petits detalls i el raonament científic i gens llis exigeixen un esforç que els adoradors del populisme d'una i altra banda no tenen ganes d'assumir.

Fa ben poquet, un xicot titllava de nazi, feixista, torturador... un personatge de qui es parla molt avui dia, perquè es veu que ha vingut a Madrid a celebrar unes jornades religioses, un tal Benet XVI, i que es veu que als anys trenta del segle XX, i a una edat força jove, va vestir temporalment un uniforme de l'exèrcit alemany (el xicot deia que l'uniforme era de les joventuts hitlerianes, bo i que les fotografies que jo li he vist el mostren vestit de soldat de l'exercit alemany). 
El mateix xicot demanava que les forces de l'ordre bastonegessin aquest personatge i als seus seguidors, personatge que avui dia és un líder religiós de grans masses. El xicot deia que no se l'havia de respectar perquè era un nazi, i que si bla bla bla... I llavors, jo, provocador de mena, i amb ganes d'arribar al moll de l'os de la qüestió, vaig tenir la feliç idea de preguntar-li el següent:

“¿Estàs completament segur que si tu, als anys trenta, haguessis viscut a Alemanya (època en què el teixit social del país veia amb molt bons ulls el nacionalisme de Hitler i en què els camps d'extermini encara no es coneixien) no t'hauries posat en cap moment un uniforme militar o un uniforme de les joventuts hitlerianes?”

I tot seguit, després de llançar-li la pregunta, el xicot em va començar a jutjar i a insultar: 

“Tu hauries respost que sí oi?” “Desgraciat!” “Nazi!” “Ara sí que l'has cagat” “Au... Bon vent”

I ni em va respondre, ni em va deixar que li respongués. Es va negar a dialogar. Només pel fet d'haver-li dirigit una pregunta que, a mi, em va semblar interessant, i que ell es va prendre com una ofensa o com una declaració de feixisme militant.
Em va quedar al cos una sensació estranya, barreja de compassió intel·lectual per l'agressor, que de fet no em coneixia ni sabia gaire de mi, i que per tant tampoc no havia pogut escoltar-me ni llegir-me excessivament. I com que no em va permetre que li expliqués res més, doncs vam acabar el nostre diàleg i em va expulsar de la seva vida.

Deixant l'anècdota del jove que em va insultar, i tornant al tema dels joves reclutats pel nazisme als anys trenta... ¿Quin grau de consciència històrica podia tenir un adolescent en aquells anys? Milers de joves nacionalistes van posar-se l'uniforme com si fer-ho fos el més normal del món en una societat majoritàriament adoradora de Hitler. Cal recordar que Hitler fou proposat pel nòbel de la pau. I que va ser anomenat l'home de l'any per la revista Times poc abans que comencés la seva fúria imperialista i la seva persecució directa del poble jueu. 
I a més, molts joves de setze anys, al final de la guerra, van ser reclutats a la força, perquè si no ho feien, els pelaven. Així doncs, el fet que en aquell moment un jove de setze anys dugués un uniforme d'aquesta mena, no demostra ni de bon tros que el personatge en qüestió combregués amb les idees de Hitler.

Després faig l'intent de respondre jo a la pregunta (que no és fàcil). I no puc respondre de manera absoluta. No em considero tan heroic, tan bo, tan valent... com per assegurar, d'una manera absoluta, que enmig de la massa indiferent jo hagués estat un resistent, un heroi, potser un màrtir... M'hauria encantat ser-ho. M'agradaria veure clar que si les circumstàncies m'haguessin situat en aquell context històric, hagués pogut oposar-me al que el corrent social imposava, però no n'estic segur. Estic convençut que no hauria estat mai un jerarca nazi, un genocida, un kapo... Estic segur que no hauria fet mal, mai, ningú, i que hauria preferit ser empresonat o mort que no maltractar ningú... però no puc assegurar que en cap moment no m'hagués posat un uniforme per a passar desapercebut, per a dissimular, per salvar el coll... i que no hagués participat en algun d'aquells campaments juvenils en què s'adoctrinava adolescents per a la causa de Hitler. Jo no sóc millor que els milers que ho van fer; molts d'ells avorrint el nazisme i interpretant un paper només per por. 

M'hauria agradat explicar-li això al personatge que em va jutjar només per una pregunta provocadora i complexa. La ment humana no es pot simplificar. Les actituds diuen més que les idees; i l'actitud de qui prejutja i no escolta qui vol dialogar amb ell, diu, potser més que qualsevol idea pseudoheròica de resistència i glòria, que descansa més en l'exaltació del propi ego i de les pròpies virtuts que en el realisme psicològic de qualsevol Homo sapiens. ¿Quantes víctimes del nazisme, dècades després, no van assumir les actituds dels seus perseguidors i es van convertir en feixistes pels palestins? El nazisme, la xenofòbia, el feixisme, està associat més a unes actituds vitals que no a unes idees (encara que també). Per això molts que s'anomenen antifeixistes, quan es radicalitzen, acaben comportant-se com a feixistes.

Aprofito, també, per recordar els milions de jueus, comunistes, republicans, gitanos, homosexuals, cristians, dissidents, diferents... que van ser esclafats per l'horror del nazisme... Famílies senceres separades i exterminades per l'adoració a unes idees arrogants i prepotents que maleïen la humanitat i la posaven al servei del poder i de la guerra. El fet que jo dubti del meu grau d'heroisme en aquella època, del grau d'heroisme de qualsevol, no implica que avui posi tots els meus esforços físics i intel·lectuals a combatre qualsevol dictadura, qualsevol menyspreu a l'ésser humà i a la seva dignitat.

.
.

Thursday, August 18, 2011

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi". Menció i publicació.


“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” és una micronovel·la de quaranta-tres pàgines amb la qual vaig aconseguir una menció al Premi de Narrativa Curta Mossèn Romà Comamala el passat sis d'agost, i que serà publicada a l'abril de l'any que ve, al costat de dues obres més: la guanyadora i una altra menció; probablement per Cossetània.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” va ser escrita, tal com el títol indica, abans de la crisi, quan la febre del totxo feia intuir la situació crítica en la qual ens trobem immersos; la febre del totxo, la inconsciència d'un consum eixelebrat que s'endeutava per a continuar consumint; l'especulació inhumana; la indiferència front les espirals de pobresa que llavors ja començaven i que provocaven un profund sofriment a moltes famílies i una profunda incomprensió de la pobresa per part dels que gaudien sense seny d'una capacitat d'endeutament fictícia que amagava els seus límits.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” té influències de Salinger; i des d'un punt de vista clàssic no acaba amb un final gaire feliç. És una història agra que explica com el dolor no sempre ajuda a construir els éssers humans, sinó que algunes vegades, massa vegades, contribueix a destruir l'interior de les persones, les transmuta en insensibles, les ensenya a competir i a témer, a trair i a oblidar qualsevol ideal que posi en perill la supervivència i el futur.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” sortirà a la llum quan la crisi ja ha arribat, quan ja és una realitat crua, i en comptes de convertir-se en un llibre premonitori, esdevindrà una història que reflectirà l'aspecte més fred i menys dolç de la manera de viure d'avui dia. Si la seva publicació hagués estat aconseguida fa dos o tres anys, molt probablement tindria un altre títol; però, amb el mateix contingut, profetitzaria indirectament, i sense mots directes, un desenvolupament social tràgic. No és una història que parli del futur, ni de la crisi que en el moment històric del relat era una possibilitat; senzillament explica els excessos, les misèries i les indiferències que han bufat i bufen en la direcció de la malfiança i de l'avarícia. L'ésser humà mercat per l'ésser humà. L'ésser humà graó cap a la riquesa per als sense escrúpols. L'ésser humà, sovint incapaç de percebre el cor dels qui té més a prop, i abocat a jutjar-los a partir de l'anàlisi imperfecte de la seva superfície i al servei del propi ego; sense adonar-se'n.

Confio que aquesta crisi, que afecta tantes persones, tants organismes i tants ajuntaments, no impedeixi una publicació que ja ha començat a caminar.
Si tot va bé, aniré penjant notícies i comentaris del procés d'edició, que culminarà, probablement, a l'entorn del Sant Jordi de 2012. 
.
.

"L'autèntica". Saul Bellow

L'autèntica (The Actual)
SAUL BELLOW

Saul Bellow, a “l'Autèntica” escriu en una primera persona enrevessada, que exigeix un silenci i una concentració especials; si més no, a mi, me'ls exigeix.
La novel·la parla amb un to com de monòleg; de reflexió continuada. El seu contingut significatiu descansa damunt d'uns valors subjectius molt ben descrits per l'autor i que estan radicalment allunyats dels meus. Potser, també, és per això que se'm fa tan interessant, perquè m'apropa a una manera de mirar l'existència que no té gaire a veure a com jo me la miro, i aquest apropament és enriquidor per a comprendre la diversitat de personatges que bullen per la civilització humana del segle XX. Desig, enamorament, amor confós amb desig, desig confós amb estimació, joc macabre, cinisme, poder, gelosia, nihilisme, materialisme pràctic que conserva un “saber estar” que ho fa tot al capdavall patètic i esgarrifós. Un ventall de personatges incapaços de percebre l'essencial de l'existència, duts pel vent dels esdeveniments i fixats en els reflexos més superficials d'una vida que amaga un pou de profunditat, el qual no és vist per cap dels protagonistes, que actuen com els qui es pensen que el mar és només l'estesa blava de la superfície, i no pensen en els averns, ni en els peixos, ni en la llum del sol que travessa els infinits espais blavissos del fons, ni en la vida que floreix arreu a ritme de l'amor de l'univers. “L'autèntica” és la descripció de la falsedat, que sembla convertida en un tot que torna cecs els protagonistes. Esdevé el reflex de l'autor i del seu món, que sens dubte queda ben descrit i ajuda a comprendre la profunda problemàtica del món i del poder, tan allunyat, tot plegat, de la humanitat real. 
.
.

Wednesday, August 17, 2011

Absolutisme moral. Absolutistes morals.

Els absolutistes morals són aquells que consideren que una determinada moral, normalment la catòlica tradicional, és l'única vàlida per decidir si un acte és bo o és dolent. I aquesta decisió no admet, normalment, matisos, sinó que es desprèn d'una normativa escrita i concreta que arriba fins al detall. Els absolutismes morals amaguen la seva posició ideològica (manifestament lligada a una determinada religió i per tant gens objectiva) atacant i anomenant relativistes morals els qui no accepten la moral catòlica. Per ells, qualsevol que pensi d'una manera diferent a la moral catòlica, en qualsevol dels punts que aquesta abasta, esdevé una persona sense un criteri moral, un relativista, algú per qui no hi ha ni bé ni mal, i que necessàriament ha d'acabar amb la ruïna personal. Els absolutistes morals acusen els qui no pensen com ells de no tenir valors, ni rumb, ni criteris, ni una convicció clara del que està bé i del que està malament; els retreuen que es fabriquen un déu i una moral a la mesura del seu gust personal. No accepten el fet que molta gent té també una direcció ètica en la seva vida encara que no segueixin el llarg reguitzell de normes discutibles de la moral tradicional social i catòlica. Pels absolutistes, qui no està amb ells, està perdut i va a la deriva. No s'adonen que ells mateixos segueixen també una moral fabricada al gust d'algú o d'alguns; una moral governada per una determinada visió religiosa de la vida, segons els dogmes d'una religió concreta, i amb l'estil d'una religió concreta; fonamentada en uns mites i uns valors que sovint no brollen de la raó sinó de la tradició i del costum ancestral. Acusen els diferents de fabricar-se una moral al seu gust i no s'adonen que ells segueixen una moral dissenyada al gust dels gurus de la tradició, del mite i de la repressió. Pels absolutistes morals, no hi ha valors fora de la religió; i si n'hi ha, el seu inconscient (i en alguns casos el conscient) els considera rivals i competidors, i disposa el pensament vers la solució d'atacar-los i d'esvair-los, perquè posen en perill el monopoli dels valors i de la moral que com a poder social pretenen continuar posseint. Els absolutistes morals tenen vocació de domini; perquè pretenen imposar la moral del seu grup al conjunt de la societat, i perquè menyspreen i ignoren els valors humans existents a la societat i que no brollen de la religió sinó de la pròpia raó i dignitat humanes.

La solució de l'ètica de l'individu no és ni abandonar-se sense responsabilitat a les pulsions naturals del cos (que sovint són violentes i desasenyades), ni tampoc seguir cegament la moral de cap tradició, sinó fer servir l'eina del criteri, de la raó i de l'empatia, per governar amb llibertat cadascun dels actes de la vida d'un mateix. Cal desterrar el mite i la tradició del timò moral de l'individu; així com evitar de totes totes el vici de deixar-se arrosegar per qualsevol pulsió sense revisar-la amb l'eina de la raó i amb el judici de l'empatia. L'única norma moral comuna que hi hauria d'haver és el respecte i l'amor als qui ens envolten; a partir d'aquí, que cadascú segueixi la moral que consideri més encertada sense imposar res als altres i sense menysprear-los per ser o viure de manera diferent; el contrari és la imposició i la dictadura. 

L'organització de les persones no pot imposar una moral determinada sinó que ha de garantir una convivència on cada persona pugui governar el seu destí en llibertat, atenent al criteri de respecte als altres i a l'entorn natural.
.
.

La carretera. Cormac McCarthy.


La carretera (The road)

CORMAC Mc CARTHY

Metàfora hiperbolitzada de la vida de les persones; llops pels altres. La por i l'obsessió per sobreviure es converteix en la causa principal de l'agressió i del mal. Triomf final de la humanitat, com a fruit de la terra, quan la por ha de deixar lloc al risc sense el qual no hi ha vida. Cal comprar alguns bitllets en la loteria de la mort si volem viure.

-Com puc saber que és dels bons?
-No ho pots saber. Hauràs de confiar en la teva sort.

Estil auster, sòrdid, en consonància amb el paisatge i el món que descriu; regala al lector la possibilitat de construir amb la ment el màxim de tot el que la ment pot construir. Defuig elements sobrers i es converteix en pedra preciosa pura, sense escòria, sense mel innecessària, convertint-se en literatura pura i essencial. Al meu parer, és una obra mestra de fàcil lectura i amb un missatge molt més profund del que pot semblar.
.
.

Thursday, August 11, 2011

La solitud del viatge

Ni que el món sigui ple de gent i tu estiguis sol, no deixis d'alegrar-te pel que veus i pel que comprens, no renunciïs a la teva identitat i a la teva llibertat. Un home clos i lligat en un armari serà lliure si conserva el pensament i la imaginació. ¿Què seria un home enmig dels ximpanzés, algú que veuria els colors enmig d'una humanitat en blanc i negre, algú que somniaria en els estels mentre els del seu voltant parlessin de mobles, terrenys, marques i metres quadrats? Seria un ésser solitari; condemnat potser a la solitud enmig de la multitud; algú avorrit per a la majoria, resignat a parlar amb ell mateix sobre els misteris que el deixen extasiat i que l'esperonen a pensar, crear i descobrir.
La solitud cercada és un goig; i és necessària, sovint, per a escoltar el vent i allò que ens diu. La solitud dels propis mots, en canvi, és menys dolça. La solitud d'uns pensaments sovint intransferibles de vegades és feixuga. La solitud dels sentiments que brollen front l'infinit, front l'instant, front la posta, no és la més agradable. Davant aquella solitud que és més agra, cal, potser, recordar que no necessitem res, ni ser compresos, ni ser escoltats, ni aconseguir transmetre, ni arribar a algú. Tot això ho podem fer, i serà bo fer-ho, però no pas necessari. Només cal conservar la voluntat d'avançar, de continuar navegant sota la celístia enmig de la nit més fosca, que és la més bella perquè és la que ens permet distingir millor els estels; continuar plorant de goig per la tonalitat de les postes; continuar sorprenent-nos per l'existència; continuar proclamant allò més íntim, ni que la nostra veu reverberi damunt la mar enfurismada i no arribi a ningú. El camí de l'admiració per la natura és un viatge íntim i personal que tots fem sols malgrat que a estones aconseguim la dolçor d'una companyia empàtica. Ni que ens quedem sols en la nostra visió, si la veiem, amb això basta.

Wednesday, August 10, 2011

Tarifa dels bojos.


 El vent. Ponent, i un dia rúfol, fresc, oceànic; o bé llevant, i escalfor encesa del desert, i llum del dia, esclatant. Si el llevant és desmesurat, cal romandre a casa; sovint és moderat i la jornada és un gaudi.

Tarifa són fantasies vegetals a l'entorn de les portes, de les botigues; cases blanques; carrerons estrets; pujades i baixades; comerços d'art, roba bohèmia, alternativa; taules de fusta damunt les onades; estels que arrosseguen somniadors; veles sallant per desenes de quilòmetres de costa salvatge. Tarifa, i de moment, és la natura protegida, blindada, satisfeta, la pàtria dels esperits i de les divinitats de la natura; ecos de Bob Marley o Manu Chao; ciutadans forasters enamorats de les balenes, que dia rere dia escruten la superfície de l'estret i mostren als turistes la impressionant força de la vida a la Terra; el carrer que separa els dos mars; el poble que està més al sud d'Europa. Tarifa és també el destí dels qui fugen de la misèria, arriscant la vida per acomplir un somni existencial. A Tarifa, no hi ha blocs de pisos, ni avingudes, ni grans centres comercials; el dia que hi siguin, l'abandonaré per sempre i no hi tornaré, per a no morir-me de pena. A Tarifa, hi ha cases de dues o tres plantes amb bigues de fusta, graffitis; infants bruns de la terra i rossos esblanqueïts del nord d'Europa; fills, tots, de la llibertat. 
Confio en un somni impossible; que Tarifa no creixi, que mantingui el paisatge que la fa única, que continuï atraient bojos: bojos pel surf; bojos pels cetacis; bojos pels grans espais naturals, per la llibertat, per la nuesa; bojos per l'art popular, per l'artesania, per la creativitat. Mentre conservi la seva identitat, hi anirem tornant cada estiu; perquè ens atrau com un imant.









Tuesday, August 9, 2011

Vull que el paisatge sigui tal com era fa milers d'anys!

La natura ens ha originat; a partir d'un paisatge, d'una superfície, d'unes imatges que han esdevingut memòria genètica i a les quals tendim com un fill a la seva mare. Si ens neguen el paisatge en el qual la nostra espècie ha evolucionat, ens mancarà sempre alguna realitat que potser no serem capaços de definir, sobretot si el paisatge ens ha estat negat des de la naixença. L'ésser humà mai no estarà satisfet del tot sense aquest paisatge. És per això que defenso la necessitat de conservar aquest paisatge en el seu estat salvatge tant com sigui possible, seguint el tercer punt dels principis de l'ecologia profunda: “La humanitat no té dret a reduir la riquesa i la diverstat biològiques, si no és per satisfer les seves necessitats vitals bàsiques”. ¡Quantes necessitats que entronitzem no són bàsiques, i de manera directa, o indirecta, destrueixen el paisatge i malmeten l'entorn!
La meva reclamació no es limita a demanar que es desenvolupi una activitat sostenible que no posi en perill la vida humana, sinó que va més enllà; demano la conservació del paisatge tal com era fa milers d'anys; demano que les autoritats pertinents disposin les lleis i els sistemes necessaris perquè la humanitat pugui satisfer les seves necessitats vitals bàsiques sense malmetre el paisatge. Demano que qui se senti interpel·lat pels grans espais, per les muntanyes mai trepitjades, per la virginitat de la costa, pels boscos infinits, per la solitud de la natura salvatge... se sumi a aquesta causa minoritària i perseguida. Qui més qui menys gosa dir que és ecologista, conservacionista, preservacionista, ecofeminista, ecologista social, ecologista reformista pragmàtic... però això no és suficient; si volem una vida humana íntegra i plena necessitem conservar i recuperar aquell paisatge que ens ha originat; la nostra ment necessita integrar-se en aquest paisatge, ser-ne un element més, relacionar-s'hi de manera harmònica... només d'aquesta manera extraurem del nostre interior tota la potencialitat creativa i humana que ens portarà a la plenitud. És una utopia? Segur. Però defensant allò que hom intímament, i sincera, creu, evitarà que sigui a ell a qui canviin, i arribarà a la unió amb la natura, amb el cosmos, amb l'existència...

.

Monday, August 8, 2011

Tu i nosaltres. (segona part de "Déu nu")


Nosaltres pintem els sostres de les catedrals, dels palaus i dels museus, i emplenem les ciutats de torres il·luminades, a cops sense necessitat. Tu ens pintes el cel nocturn estelat, que ens assenyala camins a l'infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes.

Nosaltres construïm matalassos de làtex, d'escuma, i d'una bonior de materials sintètics que malden per convertir-se en necessitats. Tu ens regales la comoditat oculta i la frescor de la sorra de la platja a la nit

Nosaltres freturem amuntegar riqueses. Tu fas ploure a cada estació, i fas créixer l'herba dels prats a cada jorn, i podreixes la que pretenem guardar.

Nosaltres construïm rellotges per a capturar el temps. Tu ens regales el temps perquè siguem lliures.

Nosaltres inventem fronteres. Tu ens regales un paisatge únic, divers, bell i espontani sense línies separadores de les persones; una terra que ens ha originat, que ens sosté en la vida i que és més poderosa que nosaltres.

Nosaltres encimentem la natura, la transformem en plàstic i llosa, en torratxa i quitrà, en carrer i aparador, en passeig marítim i guingueta, i ens pensem que així la fem més humana. Tu vas propiciar la natura tal com és; i la natura tal com és ens va fer humans i ens sosté en la vida.

Nosaltres enrajolem el cap de les platges, sepultem les dunes, o les encerclem amb cordes i passarel·les de fusta, per a tranquil·litzar consciències o decorar programes polítics; esborrem l'empremta mil·lenària del paisatge, esculpit pel vent i les onades. Tu vas fer les dunes, com sines, per a perpetuar el cicle de la sorra i de la vida i deixar-hi imprès e l teu segell d'artista.

Nosaltres pintem les banderes, decidim els grups segons la ideologia, els lobbies, les classes... inventem els enemics i definim fins al detall els oponents. Tu ens fas a tots humans, i ens fas nens... fins que un dia créixem i ho espatllem tot.

Nosaltres confeccionem vestits daurats, llampants, elitistes, uniformitzadors... Tu ens regales la pell nua; el més bell esclat de llum dessota el sol.

Nosaltres demonitzem els pits de les dones, els ocultem amb rauxa i malparlem de les qui els porten descoberts. Tu els vas fer bells com els turons del Sàhara sota del Sol, misteriosos com la vida que brolla de la terra, enlluernants com les aigües transparents d'una cala, maternals com l'amor amb què ens embolcalles. Tu els vas convertir en far, en metàfora del teu amor, en aliment de la vida, en llenguatge de l'estimació... Nosaltres els hem etiquetat amb l'estigma del pecat i de l'escàndol.

Nosaltres t'inventem ensucrat, carrincló i sovint justicier. Tu et mostres lliure, despreocupat, rebel, brutal, artista, misteriós, i per damunt de tot amorós...

Tu has ordenat la lentitud de la tarda, la dolçor de la migdiada, el silenci de la sobretaula que alenteix el dia i que ens regala el gust de retrobar-nos amb nosaltres mateixos i de no fer res. Nosaltres hem venut els minuts a preu pactat i amb IVA inclòs, per a poder ser útils a la maquinària productiva que teixeix els vestits amb els que et disfressem i et falsegem.

Nosaltres dubtem de nosaltres. Tu hi confies.
.
.

Sunday, August 7, 2011

Júzcar, el poble Barrufet. Júzcar, el pueblo pitufo. Júzcar, the smurf village. Júzcar, le village schtroumpf.

A la vida, l'humor és necessari; i també aquell punt d'estoïcisme que ens mou a relativitzar els esdeveniments o, encara millor, a mirar-los la seva façana bona. Júzcar, un poble blanquíssim de la Serrania de Ronda, va decidir pintar tots els seus edificis de blau per tal de ser escollit (per la productora de la última pel·lícula sobre barrufets) com a poble barrufet mundial.
És perfectament comprensible que rere aquesta iniciativa hi hagi un intent de promocionar el poble i d'obtenir recursos; no és criticable. De fet, si no hagués estat per aquest detall pintoresc, el passat vint-i-tres de juliol, no ens hi hauríem atansat; perquè a la Serrania de Ronda (terra de bandolers) de pobles blancs n'hi ha molts, i tots molt i molt bells.
De Júzcar puc dir que em va impressionar el seu entorn natural: quilòmetres i quilòmetres al seu voltant de natura verge, de muntanyes boscoses i espesses, que criden el cor a caminar i a perdre's per racons salvatges, que fan intuir una fauna i una flora exuberants.
Pel que fa a l'urbanisme, el blau xoca; i hi ha carrers tan i tan blaus que fa l'efecte que ets a dins d'algun d'aquells mars, que hi havia abans i que no estaven contaminats, fent de submarinista; els rostres agafen aquell besllum atzur, color mestre del nostre planeta, poc habitual a qualsevol poble, i encara menys a la regió dels pobles blancs. Als nens, i és el més important, els va agradar força.