Tarifa dels bojos.

 El vent. Ponent, i un dia rúfol, fresc, oceànic; o bé llevant, i escalfor encesa del desert, i llum del dia, esclatant. Si el llevant és desmesurat, cal romandre a casa; sovint és moderat i la jornada és un gaudi.

Tarifa són fantasies vegetals a l'entorn de les portes, de les botigues; cases blanques; carrerons estrets; pujades i baixades; comerços d'art, roba bohèmia, alternativa; taules de fusta damunt les onades; estels que arrosseguen somniadors; veles sallant per desenes de quilòmetres de costa salvatge. Tarifa, i de moment, és la natura protegida, blindada, satisfeta, la pàtria dels esperits i de les divinitats de la natura; ecos de Bob Marley o Manu Chao; ciutadans forasters enamorats de les balenes, que dia rere dia escruten la superfície de l'estret i mostren als turistes la impressionant força de la vida a la Terra; el carrer que separa els dos mars; el poble que està més al sud d'Europa. Tarifa és també el destí dels qui fugen de la misèria, arriscant la vida per acomplir un somni existencial. A Tarifa, no hi ha blocs de pisos, ni avingudes, ni grans centres comercials; el dia que hi siguin, l'abandonaré per sempre i no hi tornaré, per a no morir-me de pena. A Tarifa, hi ha cases de dues o tres plantes amb bigues de fusta, graffitis; infants bruns de la terra i rossos esblanqueïts del nord d'Europa; fills, tots, de la llibertat. 
Confio en un somni impossible; que Tarifa no creixi, que mantingui el paisatge que la fa única, que continuï atraient bojos: bojos pel surf; bojos pels cetacis; bojos pels grans espais naturals, per la llibertat, per la nuesa; bojos per l'art popular, per l'artesania, per la creativitat. Mentre conservi la seva identitat, hi anirem tornant cada estiu; perquè ens atrau com un imant.