Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, September 18, 2011

Jugar contra el Barça



El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.
Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.
L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui. 

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

.
.

5 comments:

Euphorbia said...

Em sembla molt interessant l’esport d’equip per l’educació dels infants, llàstima que a vegades alguns pares impresentables ho espatllin amb la seva competitivitat i el seu mal comportament a les grades.
També em fa angúnia que els ídols dels nostres fills puguin ser individus com el Mourinho, per exemple, i una lliga de futbol on el que compta són els diners i actituds mig mafioses.
Tot i això, espero que el nostre paper com a pares pugui fer decantar la balança cap al costat més adequat.

Ventafocs said...

A vegades no només són els pares que tenen aquesta actitud tant competitiva, en la que el més important és guanyar, a costa del que sigui, allunyant-se dels valors que s'han de viure en l'esport. A vegades els entrenadors i el clubs són els que la promouen. El meu fill és pre-benjamí i és el que vaig viure la temporada passada, una vergonya!

Maripaz Brugos said...

Tienes razón en lo referente a los mitos, son humanos como los demás seres, pobres y limitados como todos.
La mayoria de las veces lo mismo que los levantamos, los lanzamos al suelo.

Elisabeth said...

Molt maco pare i company de l'equip dels nostres fills. Per mi, el més important, es la felicitat del meu fill jugant a futbol, com ha de ser. Fins aviat!

Anonymous said...

Un bon resum d'allò que ha estat i hauria de ser sempre el treball en equip, una manera d'aprendre de tots i d'un mateix. El teu fill i els seus companys se sentiren com aquells mites per unes hores, i això és amb el que s'han de quedar.
Lluitar per guanyar s'ha convertit en una malaltia d'aquest món globalitzat i els nens ho pateixen més que no pas nosaltres, la nostra infància no fou tan competitiva (jo no ho recordo).

angie