Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, December 21, 2011

Vindrà un dia en què descobrirem que ho tenim tot a l'abast. Homenatge al mestre. Anunci de Campofrío.



Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que el futur ens presentarà una albada nova; i haurem après la lliçó de viure, i serem capaços de gaudir com infants, sense endeutar-nos ni ambicionar fum.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que ja haurà passat tot, i en mirar el mar, veurem el mar i prou, sense preocupacions ni angoixes; i al paladar hi tindrem el gust de la sal, i a la pell el tast del sol, i el rellotge estarà aturat, i ens adormirem a la sorra, en un racó proper de la costa nostra, ben lluny dels paradisos falsejats dels paquets turístics.
Vindrà un dia, quan menys ho pensem, en què els amics allunyats tornaran, i serem capaços de riure amb les desgràcies, ens arraparem a l'essencial i descobrirem que allò que buscàvem a les fantasies, ho tenim al costat, i que sempre ho hem tingut al costat.
Vindrà un dia en què la por s'esvairà, i en què sense tenir res ho tindrem tot.

Nosaltres, encara que no ho sembli, podem decidir quan volem que arribi aquest dia. Només cal obrir les mans i deixar escapar allò que no ens cal i que se'ns enganxa com una melmelada adorable i llefiscosa. Deixem marxar la melmelada, rentem-nos les mans i agafem l'aigua més pura, la fruita dels arbres, la tarda de poble, el sobretaula d'agost, la vesprada de diumenge, el bosc proper, la muntanya sagrada, la posta única i irrepetible dels turons dels afores, els jocs dels infants, la xerrada dels avis, el dòmino, les cartes, les havaneres, les caramelles, els castells, els dracs, els dimonis, les sardanes, el mercat, la competició per veure qui descobreix caps més grossos, fer-la petar sense fer res, arreglar el món i riure'ns d'haver pensat que l'arreglàvem...

2 comments:

Silvia said...

Jeremias, tan de bo tot el que dius sigui així alguna vegada. Jo sempre he tingut la percepció que només podré estar en aquesta pau quan deixi de viure. Viure és un turment. Només puc trobar un petit tros d'aquesta pau en l'oblit momentani. El teu escrit m'ha fet recordar allò que sempre he perseguit sense tenir-ho mai: viure l'instant. O jo sóc massa negra o tu en excés ingenu. Però diga'm on he de signar per convertir-me en tu.
El meu afecte,

Silvia

Cristina Balaguer said...

He començat un viatge que fa molt de temps que tenia ganes de fer. El meu pas trontolla molt i és molt insegur, i encara he de llençar molt llast. Però hi ha dies que ho veig clar, quan sóc capaç de fixar la meva atenció en allò que estic fent (sigui el que sigui) i posar-hi tots els sentits, i fer-ho a poc a poc - burlant-me del rellotge i estirant el temps-. De vegades m'adono que hi ha coincidències innocents que em fan somriure i em nego a pensar en plans establerts o dissenyats, prefereixo creure que si obres els ulls veus el que t'envolta, simplement. Viure l'instant és una decisió personal, difícil de mantenir en la nostra societat que ens exigeix el contrari, però hi hem de treballar constantment (la melmelada costa de netejar!). Val la pena! Gràcies per dir-ho tan ben dit!