Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, June 28, 2011

Sigues lliure.


Sigues lliure. Lliure de la por. Els vaixells estan força segurs al seu port; probablement, resisitirien molts anys restant de continu a la part protegida de l'escollera; però si fessin això, la seva vida estaria buida de viatges, experiències i aprenentatges. La vida, per a poder-la viure, cal gastar-la. I fa més por la por, que allò que la causa. Estimeu el risc de caminar pels camins que gasten la vida en la direcció de la saviesa i de la llibertat; llavors, si arriba la mort, no serà tan greu. La meva mort serà més mort perquè quan mori estaré més viu. La meva mort serà menys mort perquè hauré viscut.

Sigues lliure. Lliure de les normes que només tenen com a fonament la tradició, el "què diran", l'aparença, el protocol, l'estil concret d'una moral i una estètica relatives. Sigues tu; tu i la teva identitat; tu i les teves idees; tu i els teus somnis; tu i la teva recerca honesta de la veritat; ni que aquesta identitat, ni que aquestes idees, ni que aquests somnis, ni que aquesta recerca, et portin a la mort. Només és lliure qui viu sense témer la mort. Hem de témer la vida que no és lliure i que no és nostra més que no pas la mort, que és el dolç exercici de cloure els ulls quan arriba la nit i apareixen els estels i un està esgotat de tant viure.

Sigues lliure, no pas per desbarrar sinó per a dirigir el timó del teu vaixell vers la direcció que només tu has decidit i que t'emplena d'esperança. 
.
.

Sunday, June 26, 2011

L'hàbit familiar de la nuesa a la platja. Quin goig!















Després de tres dies a la Platja de El Torn i a Cala d'Oques, em reafirmo en l'evidència del fet que el costum de banyar-se i prendre el sol nu a la platja és, entre d'altres coses, un hàbit essencialment familiar. S'equivoquen del tot els qui identifiquen el nudisme amb una mena de pràctica estranya duta a terme majoritàriament per individus solitaris i obsessius (com he sentit a dir alguna vegada). Hi ha qui, de l'estereotip d'una imatge que un dia algú li va ensenyar, o li va explicar, n'ha fet doctrina general.
A "El Torn" hi ha famílies senceres, pare, mare, fills i filles (de totes les edats); hi ha avis amb els seus néts; hi ha parelles; hi ha grups d'amics; normalitat social i cultural. Molt de respecte, naturalitat, tranquil·litat, esport, natura, llibertat... No s'hi acostumen a veure individus estranys (o si més no, no més que en qualsevol altra platja). Els mirons estan de capa caiguda. Quan s'ha vist tot, s'afebleix l'agulló de l'obsessió i la malaltia mor d'ella mateixa. ¿Hi pot haver algun espai millor que l'entorn natural i familiar on els infants coneguin la realitat del cos humà, que al capdavall forma part de la seva pròpia essència? La bellesa, quan és lliure, perd el verí; i quan rere la bellesa s'hi descobreix la humanitat racional, intel·lectual, artística, científica, humana i sobretot empàtica... la bellesa del cos esdevé llavors icona d'una bellesa encara més gran.

He tingut, a més, el goig de trobar-me inesperadament enmig de El Torn la presència d'una coneguda, del seu marit, i dels seus fills (als qui també conec i aprecio). Una anècdota molt divertida que em fa veure com el naturisme és un hàbit cada vegada més estès i afortunadament més acceptat, malgrat les involucions que pretenen alguns polítics cavernícoles.
.
.

Thursday, June 23, 2011

El Torn, Cala d'Oques i Sant Joan.


Enmig de la tempesta de la feina, i en el període més frenètic del curs, que és curiosament quan ja no hi ha classes, el solstici d'estiu ens regala un oasi de tres dies, amb les evocacions inconscients que l'estridor dels petards i el gust de la coca ens porten a les sensacions de la pell. Sant Joan sempre ha tingut, per a mi, connotacions de llibertat i natura, l'estranya recerca (a la meva infantesa) d'una llibertat indefinida que no era capaç de concretar; una manera nova de ser feliç; una unió més íntima amb la natura, amb el mar, amb els estels de la nit, amb el vent; un garbuix de sons que insinuaven una vida que es despertava i uns projectes misteriosos, alliberadors i màgics que estaven escrits als estels de la nit més curta amb un llapis de llibertat, bellesa i art. Anys més tard, tot va arribar; i vaig entendre perquè de petit m'agradava tant contemplar les llibretes sense encetar de les llibreries, i els boligrafs, i els noms dels escriptors, i el so d'alguns poemes mentre mirava la pluja rere un vidre entelat. Vaig entendre perquè em fascinava tant la vida dels indígenes de les zones verges, abillats amb el vestit de l'univers i de l'harmonia de les lleis naturals en aquest petit planeta.

I ara se'ns presenta El Torn i la Cala d'Oques, i el nostre estimat poble de Masriudoms, amb la casa on l'estiu passat escrivia el meu beuratge de la felicitat. Si voleu podeu venir, però ai... ho heu de deixar tot, absolutament tot, per fondre-us amb la natura. Podreu?
.
.

Wednesday, June 22, 2011

La violència i l'agressivitat de les entitats financeres.

Photobucket

Ens explica El Periódico del 25 de maig, el cas de Maria Teresa Alsina, que, amb setanta-dos anys, veu com Caja Sol se li queda el pis i com a més queda a deure 160.000 euros a causa d'una hipoteca que no pot afrontar, i que va contraure per ajudar el seu fill. La Maria Teresa és vídua, i quan el seu pis va ser requisat per l'entitat financera, tan sols va cobrir el 50% del seu valor de taxació tal com diu la llei actual.
Quina mena de llei, oi? No n'hi ha per indignar-se? ¿No és violència això? No és més greu prendre-li el pis a una dona gran, malalta de fibromialgia, per només la meitat del valor del pis, que no pas marcar una “x” negra a l'espatlla d'una exconsellera d'interior? I és injusta i contraproduent la violència contra els diputats i contra qui sigui... però... ¿no és injusta, diabòlica, abusiva, perversa, cruel i il·legítima... la violència contra aquesta senyora i contra tantes senyores i senyors Alsina com hi ha...? ¿Com pot un sistema permetre que les entitats financeres emboliquin fins aquests extrems tantes persones vulnerables?

Ja n'hi ha prou de la violència dels bancs, que s'han apoderat del poder del poble i que minen els valors democràtics.

Volem els comptes dels bancs transparents del tot.

Volem lleis que lliguin les mans executores de les entitats financeres i que els impedeixin destruir persones.

Volem que s'exigeixi responsabilitats als bancs i caixes que s'han aprofitat de la feblesa de tanta gent i que no han explicat prou bé la lletra petita.

Volem defensar la democràcia que corre perill per culpa del poder del diner.
.
.

Saturday, June 18, 2011

El bosc del Croscat


















La terra que només fa entre 10000 i 15000 anys bullia amb d'erupcions de lava i de fums, està avui coberta d'un mantell entapissat amb tots els verds del catàleg del planeta. El sol travessa l'esclat de la vida a la terra negra de la Garrotxa i engega obagues de besllum gemat. Sota l'humus, una escorça fina de terra, de no gaires quilòmetres de gruix (entre 5 i 15), ens separa de l'immens mar de lava de l'interior, damunt del qual la nostra placa sura i a cops tremola.
Contemplant aquestes imatges, preses no fa gaires hores, evidenciem que no hi ha disseny més sublim que el de l'univers i la seva harmonia. Cap enginy humà, cap disseny de la moda més selecta de París o de Nova York, cap manual de protocol, elegància o patrons artístics; cap estil refinat; cap esnobisme pujat... no pot arribar ni a una mil·lèssima part del valor del bon gust i de la creativitat de l'univers en desenvolupar formes com les del bosc del Croscat. L'elegància és el joc de l'atzar de la natura en desenvolupar mutacions que avancen pels camins de la vida i de l'art, embellint l'existència. El pobre individu Homo sapiens no pot controlar aquesta explosió de bellesa, i, ferit i orgullós, ignora massa vegades l'estil de la natura; o intenta “embellir-la” amb formigó, quitrà o vestits... convençut que tot el que és salvatge està desaprofitat i no val gaire.

Friday, June 17, 2011

Henry David Thoreau, o el plaer de ser lliure.



El 12 de juliol de 1817 va néixer, a Concord (Massachusetts), Henry David Thoreau.

En Henry va ser un home diferent, i no és senzill explicar per què. Es podria resumir dient que va ser lliure. Lliure en el sentit més genuí de la paraula.

No necessitava estar d'acord amb la majoria. No necessitava que la majoria estigués d'acord amb ell. Es negava a pagar impostos a un estat que permetia (i esperonava) l'esclavatge i les guerres. Al 1846 fou empresonat per no pagar impostos a l'època en què Estats Units guerrejava amb Mèxic, i, estant a la garjola, el va venir a visitar el seu amic Emerson (futur candidat a la presidència dels Estats Units i editor seu) i en veure'l rere les reixes li va preguntar retòricament:
-Què fa vostè aquí a dintre?
Henry David li va respondre:
-Què fa vostè allà a fora?

Era diferent perquè, quan al 1837, amb vint anys i després de llicenciar-se a Harvard, va començar a fer de mestre a l'escola pública de Concord, va dimitir dues setmanes després perquè estava en contra dels càstigs corporals.

Era diferent perquè després d'aquesta mateixa llicenciatura a Harvard es va negar a pagar un dolar pel diploma oficial.

Era diferent perquè al 1853 va participar fins al moll dels ossos en una xarxa que ajudava els esclaus a fugir al Canada.

Era diferent perquè el 3 de gener de 1853 va escriure al seu diari que ell estimava la natura perquè no era humana i perquè de moment ningú no era capaç de controlar-la.

Era diferent, i va ser més diferent encara, al 1857, quan va conèixer el mític John Brown, capità i guerriler antiesclavista, i protagonista d'una de les melodies emblemàtiques de la lluita per la llibertat.

Era diferent perquè un bon dia de 1845 ho va deixar tot i se'n va anar a viure a una cabana, al bosc, a Walden, ran del llac, i va descobrir que deixant-ho tot, per agafar tot allò que la natura regala cada dia, s'aconsegueix una pau impossible de descriure. Va estar a Walden, tot sol, durant dos anys.

Era diferent, també, per moltes altres raons que de mica en mica aniré escrivint en diferents posts.

El que més sorprèn d'ell és el contrast entre la seva mentalitat i la de l'època i el lloc en què va viure.
Llegiu “Walden”, segurament no estareu d'acord amb totes les seves asseveracions, però us garanteixo que us faran rumiar, i és possible que trobeu entre Thoreau i vosaltres una estranya familiaritat; la sensació d'estar llegint algú que us coneix profundament.

Us deixo quatre perles seves:

“Algunes persones trobarien fins i tot mancances en el vermell del matí, si mai es llevessin prou d'hora”

“Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent”

“Les coses no canvien; som nosaltres qui canviem. Veneu-vos la roba i quedeu-vos amb els pensaments.”

“ Si se'm tanqués en un racó d'un altell per la resta de la meva vida , com una aranya, el món continuaria sent igual de gran mentre jo conservés els meus pensaments”

Continuarà...
.

Wednesday, June 15, 2011

L'estupidesa de fer servir la violència.


La violència, l'agressivitat, el menyspreu, l'agressió... destrueixen els fonaments de la causa que pretenen defensar. Si fa pocs dies, en aquest blog, criticàvem l'estranya dèria dels mossos d'estossinar una persona asseguda en una cadira de rodes (entre d'altres agressions), avui, en aquest mateix espai, condemnem l'agressió als representants del poble de Catalunya (entre ells un invident a qui li volien robar el gos). Tota violència és inhumana; i ho és més quan es dirigeix contra algú només perquè aquest algú té determinada professió, o només perquè aquest algú pertany a determinada classe social, o només perquè aquest algú té determinades idees, una manera de vestir, unes amistats concretes. L'hàbit de responsabilitzar una persona a causa de la imatge que ens regala o del grup al que pertany, o de les connotacions que ens produeix, és una bestiesa descomunal a banda de feixisme pur i dur, similar al feixisme dels qui van assassinar sacerdots, comunistes, cristians, jueus, massons, bruixes, heretges, reis...

I a banda de tot això, del que menys es parla és de les brutals retallades que el Parlament ha aprovat i que faran que visquem molt pitjor; retallades aprovades pels representants dels qui van votar. Però la culpa no és dels que els van votar; la culpa (o causa) rau principalment en aquells que no van voler votar per oposició al sistema. No és coherent protestar contra les retallades quan un no ha votat. Els representants dels qui no han votat són a casa ajaguts al sofà. El sistema es canvia principalment des de dins, i treballant molt dur, i amb molta eficiència, rectificant contínuament, suant les llenties, i preguntant-se una vegada i una altra, què més puc fer pel sistema... què més puc fer pel sistema... Si bufa una tempesta per molt que protestis, acampis, o t'indignis, continuarà bufant. Indigna't, però construeix un refugi pels qui estimes. Indigna't, però treballa i respecte les normes de convivència; i si no t'agraden les normes, lluita per canviar-les, però respectant les persones. ¿Amb quina autoritat reclamaràs els drets de les persones si tu no les respectes?

El dolç estridor de la batalla.


Feia mesos que no passava una setmana sense escriure al blog; i mai no havia passat una setmana sense escriure-hi fora dels períodes de vacances. Això dóna una idea aproximada del nivell d'intensitat de la meva feina al llarg dels últims set dies.
Moltes tasques alhora; totes urgents; de l'acompliment de totes elles en depenia el benestar i el servei de moltes persones; el correcte desenvolupament de molts processos.
Han estat, aquests dies, l'oportunitat de convertir en fets aquell principi del qual tant he escrit en aquest blog: "fer el que cal i no el que toca". Qui fa el que toca i prou, a la llarga s'acaba convertint en un paràsit del sistema. Cal aixecar aquest món amb la mirada posada en els objectius més que no pas en el repartiment de deures o en els protocols i convenis establerts.
Si viatges vers una illa a mar obert i hi ha tempesta, no li pots dir a la tempesta: "amaina, que tinc el dia lliure". No podem encabir els esdeveniments en horaris rumiats i madurats; el que hem de fer és adaptar el nostre temps a la superació exitosa dels esdeveniments, posant-hi totes les potencialitats. Després, sempre hi haurà errors; però, al seu costat, la tranquilitat de la batalla combatuda amb fe i amb honestedat; i un millor coneixement de les persones i les seves profundes i, sovint, invisibles febleses.
Al capdavall, passi el que passi, sempre hi haurà un camp de roselles un matí de primavera, i el vent, i el sol, i el mar... El planeta és immens.
D'aquí a poc penjaré una sèrie de posts dedicats a Henry David Thoreau, perquè... no haver publicat no vol dir pas no haver pensat, i no vol dir pas no haver escrit...
.

Wednesday, June 8, 2011

Les imperfeccions, els errors, el rendiment de continu inferior al 100%, esdevé la causa de l'aparició de l'empatia, dels valors, de l'amor... en un primat per evolució filogenètica, o en una societat de primats.


Atenció als visitants que arriben per google; la següent hipòtesi és només una hipòtesi; esdevé fruit de la meva especulació personal, tot i que probablement tot el que dic sigui absolutament cert. Aquests raonaments estan registrats i si els feu servir us agrairia que no els féssiu passar com a vostres i sobretot que advertíssiu que caminen pel terreny de l'especulació i que per tant de moment encara no tenen validesa científica més que com a divertiment mental.

Ara la hipòtesi.

La imperfecció dels sistemes, i dels processos dels individus, esdevé una de les causes més decisives de l'aparició de l'amor, de l'empatia, i dels valors, per evolució filogenètica. Les societats ancestrals de primats que per mutació o mutacions van desenvolupar unes capacitats mentals capaces de l'empatia, i per tant de la comprensió, la solidaritat i l'ajut, van esdevenir més poderoses que aquelles que no van gaudir d'aquestes mutacions, i per tant es van reproduir amb més facilitat, van controlar millor l'entorn, i van sobreviure més. Allà on no arribava la tècnica, l'organització o l'eficiència del sistema, hi arribaven els valors, l'amor, l'empatia, l'ajut mutu.

Si visquéssim en un univers on els processos poguessin ser perfectes, és a dir, que poguessin tenir un rendiment del 100%, mai no hauria aparegut filogenèticament l'empatia, perquè la mutació o mutacions que l'han originat no haurien esdevingut un avantatge i per tant no s'haurien escampat preferentment a d'altres mutacions diferents. En conseqüència, els errors, les imperfeccions, la impossibilitat (per imperatiu natural) de tenir rendiments del 100% en els individus, en les societats, en les màquines, han permès l'aparició de l'amor, dels valors i de l'empatia. Els errors han originat l'amor, com a força natural que els compensa.

La segona llei de la termodinàmica, per tant, que explica com els rendiments mai no poden ser del 100% és la clau del fet que una forma vivent, per evolució, després de molts mil·lennis, pugui arribar a estimar, a ser capaç de posar-se en lloc de l'altre i a viure un seguit de valors que configuren l'essència del gènere humà.

Thursday, June 2, 2011

Tot allò que fem als altres, ens ho fem a nosaltres i als nostres fills. Si veiéssim de fit a fit com és l'horror d'odiar una persona...

Sovint, massa sovint, oblidem com n'és de gran una persona. Cada persona és un misteri sorprenent i admirable, i amb una dignitat infinita.
Potser, tot això, es comprèn més quan copsem que cada individu humà és fill (fill d'algú), i quan copsem alhora que els nostres fills són sorprenents i admirables, infinitament dignes i valuosos. Allò que sentim pels nostres fills és el que hauríem de sentir per tots els éssers humans si poguéssim ser objectius; perquè tots els éssers humans són fills.
Tots som fills, perquè tots som fills d'algú, per tant tots som infinitament valuosos.
És com si només hi poguéssim veure clar quan mirem els nostres fills. Només quan mirem els nostres fills veiem clarament la dignitat humana i el valor infinit de cada persona. La natura només ens permet aquesta clarividència sensible i efectiva amb els nostres fills, però l'amor que sentim coherent vers ells, ho és també vers tothom, perquè tothom és fill. Per això és difícil poder “sentir” la infinitud de la dignitat humana si un no té un fill; no hi ha res similar al fenomen de tenir un fill.

La màquina freda de la rutina i el dia a dia ens empenyen a valorar les persones més pel què fan que pel que són; i això es considera normal. Ho consideren normal els membres de la majoria de societats de primats Homo sapiens. L'estat evolutiu superior d'un primat és aquell que permet a l'individu adonar-se de com n'és de gran una persona; adonar-se que les altres persones (les persones diferents al jo), són el “jo” encarnat en elles; i que tot el que fem als altres (sigui bo o sigui dolent) ens ho estem fent a nosaltres mateixos i als nostres fills, que són la imatge real de cada ésser humà.

Si voleu imaginar objectivament com és l'horror d'odiar una persona, imagineu l'horror d'odiar el vostre fill, i és exactament això.
.
.

Wednesday, June 1, 2011

Va ser puta o no ho va ser? -pregunten els fidels servidors de la moral hipòcrita del poble, els seus fidels espills...

Ara aneu furgant furgant a veure si una concursant de les més odiades de l'estat va ser puta. ¿Per què us preocupa tant si ho va ser? Cert és que les prostitutes venen el cos (o el lloguen, segons com es miri), però vosaltres veneu no només el cos, sinó també l'ànima, d'una bonior de persones que cauen a les vostres mans; de vegades voluntàriament i de vegades no. Veneu, maltracteu, embruteu, exhibiu, ironitzeu, satiritzeu, humilieu... de vegades recolzant-vos en els tics i valoracions més carques d'una societat de la qual sou l'espill fidel. ¿Què hi fa que algú s'hagi prostituït, si el que feu cada dia és pitjor? Si la prostitució és una Coca cola, vosaltres sou un Red Bull. Encara recordo el dia que vau portar al vostre programa una noia que rebia tractament psiquiàtric i que va perdre el cap en directe i va començar a dir bestieses. El Jorge Javier la perseguia amb cara de pòquer pel plató sense saber com aturar la situació, segurament eufòric en veure com pujava l'audiència! Això és ser periodista professional! Un gran professional al servei de la societat! Una persona amb problemes psíquics humiliada davant d'Espanya!
¡I com us defenseu quan us critiquen! Us enfadeu com micos! Quines barrabassades escriviu al Twitter o al Facebook quan algun dels “números” de la vostra audiència gosa posar en dubte l'ètica de la vostra “feina”! Com us atrauen els diners! Per ells heu convertit el periodisme en una màquina d'humiliar que alimenta la morbositat d'una població àvida de misèries alienes. Vosaltres sou l'estendard d'aquesta massa! I responeu als qui us critiquen amb “tu també ens veus!” I tant si us veig! Com no us hauria de veure! Si no us mirés, no us podria criticar! Em teniu captivat, sorprès, contorbat... Em pregunto fins a on arribareu... La misèria no és mirar-vos; la misèria és el que feu. Si no menyspreéssiu les persones com feu a través d'un mitjà que arriba a milions d'usuaris, ningú no us miraria. Només faltaria que per tenir dret a criticar-vos haguéssim de no veure-us! Què criticaríem?