Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.