Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, February 27, 2012

De vegades, ser minoritari és reconfortant.

Mirar pedres és un costum que tinc, i que és bastant minoritari.
Aquí teniu una roca conglomerada de la riera dels voltants de la torre de l'Àngel.
.
.

Finalment ha tornat aquella idea que ahir us comentava que havia fugit del meu cap i que la meva ment no aconseguia de caçar de nou, i és una idea una mica estranya, però el cert és que va venir ahir. Alguna altra vegada, però, ja havia rondat a prop del meu raonament.
La idea és: "¿Convé, de debò, aconseguir un augment significatiu de l'audiència, dels lectors, dels seguidors, del blog, del que un escriu, del que un pensa... si realment aquelles realitats que avui aconsegueixen endur-se el triomf pel que fa a audiències i vendes són realitats que fan pudor de carn crua i una mica passada?

Intentaré explicar-me.
"Gran Hermano" "Supervivientes" "Hotel Glam" "El Bus" "Confianza ciega" "La isla de los famosos" "Popstars" "La granja de los famosos" "Supermodelo"... podrien ser exemples del que la gran massa demana dins l'àmbit televisiu. Com ja és ben conegut, aquests són espais en els quals l'atracció per les misèries dels altres esdevé el principal reclam. Atrauen (com alguna cosa que fa pudor a les mosques) la xafarderia per les intimitats més primàries de personatges anònims o famosos; els ulls escrutadors que analitzen sense ser vistos, arrapats al sofà de casa, substituint els propis reptes vitals pels fracassos exposats públicament; la sed de morbositat; el plaer pel dolor aliè... Aquests són els productes que atrauen un major nombre de ments d'Homo sapiens. Avui per avui, els Homo sapiens, en la seva gran majoria, consumeixen aquesta mena de productes.

Tenint en compte això, em preocuparia descobrir que les visites del meu blog augmenten, perquè potser voldria dir que allò que ofereixo té alguna similitud amb el que ofereixen espectacles com els que anomeno o publicacions de similars continguts. Em preocuparia, potser, també, que allò que escric o que publico es vengués amb la mateixa avidesa que "La Caja" o que "Sálvame".

Cert és que alguns productes es venen molt, i són de qualitat; per exemple les novel·les de Jaume Cabré; si bé les xifres de vendes dels bons llibres es queden curtes si es comparen a les estadístiques dels estirabots de la Belén Esteban, les faltes de respecte als convidats del Jorge Javier Vázquez, les baralles dels "pavitos" i les "pavites" dels grandes hermanos, les pixarades a la dutxa de la gran hermana Milà, i tot el reguitzell de brams dels primats que no saben que ho són que s'escolten l'artefacte que presideix la majoria de llars de la humanitat.

En aquest sentit, ser minoritari és reconfortant.
.
.

9 comments:

Cristina Balaguer said...

Al llarg de la meva vida m'he sentit moltes vegades reconfortada per pertànyer a una determinada minoria. Potser la única sensació desagradable que m’ha produït aquesta condició s’ha donat en les clàssiques situacions polítiques en que observes com els teus ideals o els teus principis no formen mai part - en l’actualitat, ni remotament- dels ideals dels que acaben governant. Sovint però m’he preguntat si això de sentir-se minoria, friqui o com se li vulgui dir, no és una sensació que tots i cadascun de nosaltres tenim. Una mena de sentir-se especials i creure’ns, en la intimitat, diferents en un sentit positiu. D’altra banda, també entenc la necessitat de voler pertànyer a un grup. Potser és una sensació de sentir-se protegit, davant d’alguna entitat estranya de la qual ens volem diferenciar clarament (“sóc/no sóc del grup que no veuen Sálvame però sóc/no sóc del grup que veuen “Salvados”).
En resum, penso que respecte aquest tema les sensacions – ser part de la minoria/ser part del grup– es donen simultàniament al llarg de la nostra vida, i possiblement les dues ens poden proporcionar confort.

Jeremias Soler said...

És cert, jo sé de gent que es reuneixen a veure si fulanita de Gran Hermano acaba posant les banyes a fulanito en directe, i se senten molt reconfortats pel fet de reunir-se, menjar pizzes, i veure totes aquestes experiències. Però jo em referia més que no pas a mi, a allò que faig. És a dir, si jo fos cineasta, i fes una pel·lícula, i aconseguís que molta gent al cinema l'anés a veure, doncs... mmm... potser sí, potser la pel·lícula fóra bona, de vegades passa. Però sovint les més vistes són les menys interessants, o les més tòpiques, o les més superficials... Vull dir que... no està malament que allò que fem sigui minoritari, si ho és perquè va una mica més enllà, o perquè és diferent, o perquè evita uns reclams que mmm... (tot és opinable) no són gaire... elaborats, per dir-ho d'alguna manera. Pel que fa a pertànyer a algun grup, és una cosa que m'agradaria, però que no he aconseguit mai; sempre difereixo en algun aspecte. Crec que si hagués viscut a l'època de la guerra civil, per exemple, m'haurien volgut pelar els d'una banda i els d'una altra. I avui dia, sense arribar a tanta radicalitat, em passa el mateix. El Salvados, per exemple, m'agrada, però em fa l'efecte que el de la setmana que ve, que va del Pujol (i en algun moment del català o el castellà a l'escola) potser, no ho sé, no m'acabarà de fer el pes, ja ho veurem ;-)

Cinderella said...

Hola Jeremias,
Tu no creus q anomenar 'Homo Sapiens' als subjectes que veuen (i ploren, i riuen, i s'emocionen, i vibren i bla bla bla) el Gran Hermano & Cia és un insult a la intel·ligència humana i a Darwin????
JO sovint també em trobe sola enmig d'una majoria amb qui no comparteix certes veritats. Però desprès em console i pense que, segons com està el patí, ser minoritari és ser diferent, original, conseqüent, i ú mateix
Bona nit!!

Jeremias Soler said...

Hola Cinderella!
Jo faig servir sovint el nom científic de la nostra espècie "Homo sapiens" per a referir-me al conjunt dels humans actuals del planeta independentment del fet que siguin més savis (sapiens) o menys. El cert és que al costat de la intel·ligència humana hi ha altres fenotips: pulsions, instints, tendències. De vegades allò que anomenem "humà" com a adjectiu és en el fons una idealització del que voldríem ser. Com diu l'Eudald, encara no som humans.

Sergi said...

Et comento que personalment hi va haver un moment de la meva vida on vaig pensar que el que buscava ja no era tant "ser com els altres" sinó "ser diferent dels altres". I en aquest moment vaig creure haver madurat, haver-me deslligat dels "musts" que ens imposa la societat (has de fer això, has de fer allò altre).

Llavors vaig començar a mirar el món amb uns altres ulls i vaig veure que no era l'únic, que tots ens sentim diferents. Un amic meu em va comentar que el seu quadre de Van Gogh preferit era un d'unes tulipes (o un altre tipus de flor, ara no ho recordo) que eren totes grogues menys una, de color blanc, que representava l'autor. I per uns moments vaig visualitzar el món com un camp de tulipes grogues que es creuen blanques i per tant diferents a les altres tulipes. Perquè al cap i a la fi, tothom se sent una mica diferent dels altres. Per a molts això és precisament el que significa tenir personalitat o identitat individual.

Pel que respecta als gustos minoritaris o majoritaris, crec que hauríem de no caure en el parany elitista de pensar que allò minoritari és millor. Tu mateix poses l'exemple de Cabré i fins i tot algun cop has parlat del futbol de l'Iniesta com quelcom artístic.

Jo intento provar coses noves com a consumidor de cultura/oci/experiències. Perquè és ben cert que per apreciar certs tipus de música, art o entreteniment cal una certa pràctica o fins i tot coneixements. Però si al final m'avorreix un autor que té molt bona premsa, doncs mala sort. I si m'entusiasma un tipus d'humor poc elevat, doncs tres quarts del mateix.

Com a productors d'art/oci/entretenient jo sí que crec que val la pena intentar arribar a la gent. És un mèrit més. Et poso un exemple ben actual: Gemma Mengual ha aconseguit portar el seu esport minoritari i donar-se a conèixer entre el públic en general. Em sembla un cas semblant al d'en Cabré: tu pots estar en un àmbit minoritari però un dia, de fer les coses bé, a la teva manera, et pot arribar l'èxit i llavors accedeixes al gran públic.

Jeremias Soler said...

Molt d'acord, Sergi. El somni és continuar creant allò que un considera identitari, i arribar a agradar a molts; no és del tot impossible.
Ara bé, penso que objectivament existeixen productes superiors en l'àmbit humà o intel·lectual a d'altres; la relativitat no es compleix en tots els àmbits. Una novel·la de Cabré sempre serà "més" que un reality show; si més no, així ho veig jo.
I parlant d'una altra cosa, per a mi, l'elitisme apareix quan el grup pel fet de creure's superior tanca les portes i menysprea la resta. Un grup que només es diferencia per les qualitats, els gustos o els estils, però que no barra el pas a ningú, no serà elitista; tindrà la seva identitat, i la defensarà, però no serà elitista.
Tots som diferents, però des d'un punt de vista objectiu hi ha productes i productes.
Hi ha realment algunes tulipes blanques.

Anonymous said...

Anava a comentar aquest post sense haver llegit el comentari del Sergi, ara que l'he llegit crec que tinc poc per afegir-hi. Hi estic totalment d'acord.
Penso que no s'ha de confondre la persona amb les activitats que fa, com els programes que mira o les aficions que té (sigui futbol o llegir les obres de Nietzsche)
Tampoc minoria és necessàriament sinònim de qualitat, més que res perquè és molt més fàcil ser minoritari que tenir públic. Per tenir èxit cal tenir alguna mena de mèrit, agradi o no el motiu que el causa.
A mi també em passa això de diferir sempre en algun aspecte dins de qualsevol grup, i moltes vegades m'he preguntat si no cal molta seguretat en un mateix/a per estar d'acord amb tothom i continuar sentint aquelles idees com a pròpies...

Marisa

Jeremias Soler said...

Estic d'acord amb tot el que has dit, Marisa, excepte en què per tenir èxit cal tenir sempre alguna mena de mèrit. Aquesta afirmació jo la matisaria dient que depèn del que entenguem per èxit i per mèrit.
Si èxit és que el producte que crees tingui una acceptació majoritaria, no és necessari que hi hagi sempre un mèrit, si més no superior a d'altres mèrits que no fructifiquen tant; algunes vegades l'atzar, o fins i tot el joc brut, poden aconseguir el mateix "èxit". Sóc un defensor militant apassionat de la idea que persona i acte són realitats diferents; però no puc evitar d'opinar que alguns productes majoritaris (no les persones que els consumeixen) són de baixa estopa, i no vull que el que jo produeixo s'hi assembli. La qual cosa no vol dir que un producte pel fet de ser minoritari ja sigui una obra d'art. Ni que hàgim de renunciar a intentar que allò que produïm agradi (si bé no com a objectiu prioritari), éi... almenys jo ho veig així. Si fos el cas que em toqués elaborar un producte que acabés sent minoritari per (entre d'altres coses) no tocar les tecles que toquen alguns productes molt majoritaris... ja em va bé.

Anonymous said...

Sí, també estic d'acord amb tu que depèn de com definim la paraula mèrit.
Un producte minoritari pot tenir un gran mèrit que només uns pocs saben apreciar i disfrutar, però un producte minoritari també pot ser avorrit i sense cap mèrit ni interès.
Quan deia que un programa d'èxit, pel sol fet de tenir-lo, té algun mèrit, estava pensant amb mèrit com algun cosa que aporta al seu públic, sigui evadir-se de la quotidianitat, coneixements, no pensar en res, pensar etc. Aquesta era la idea.
I tranquil si pel que sigui t'augmenta el nombre de visites al blog...,personalment no crec que s'assembli a cap producte de baixa estopa.

Marisa